dimarts, 20 de desembre de 2011

Il·lumina la veritat (Amnistia Internacional)

Vídeo d’Amnistia Internacional (realitzat per Darwin & Co) aprofitant les dates nadalenques. Original, clar, contundent i colpidor.

dissabte, 17 de desembre de 2011

Congrés espanyol: qui està sobrerepresentat?

Sovint es propaga, des de gran part dels mitjans de comunicació espanyols, la idea que al Congrés dels Diputats hi ha una representació excessivament generosa de les forces d’àmbit no estatal en relació amb el suport popular que tenen. La realitat, però, és que la sagnia que pateixen formacions com Izquierda Unida (IU) a l’hora de fer la traducció de vots en escons no va en benefici dels partits dits “nacionalistes” sinó essencialment de les dues grans formacions estatals: PP i PSOE, en aquest 2011 especialment el PP. Si prenem com a referència els resultats de les eleccions espanyoles del 2011 publicats al BOE i comparem el tant per cent de vots assolits i d’escons assignats, veiem que els partits que es beneficien de l’actual sistema electoral, i gaudeixen de sobrerepresentació, són PP (+8,52%), PSOE (+2,67%), Amaiur (+0,63%), CiU (+0,40), GeBai (+0,12%) i PNB (+0,10%). La resta tenen menor proporció d’escons que no pas de sufragis rebuts. Així doncs, hi surten perdent IU-ICV (-3,78%), UPyD (-3,27%), Compromís (-0,23%), ERC (-0,20%), BNG (-0,19%), FAC (-0,12%) i CC (-0,02%).
Per veure bé l’abast i impacte de l’actual sistema electoral (amb tantes circumscripcions com províncies i aplicant la fórmula D’Hondt), val la pena calcular quins haguessin estat els resultats en cas d’haver-hi en vigor un sistema netament proporcional, com el que demanen aquells opinadors que denuncien que els partits catalans i els altres d’àmbit no espanyol tenen més escons dels que els pertocarien. Podem fer la simulació amb els resultats obviant la província i fent de tot l’Estat l’única circumscripció. D’aquesta manera, tots els vots valen igual. Obtenim, doncs, el següent (partit, % vots i diputats):

Per tant, si comparem els resultats en diputats del 2011 amb els que hauria generat un sistema proporcional, aconseguim aquest gràfic:

És a dir, PP i PSOE són les forces que obtenen més escons gràcies a la inexistència d’un sistema netament proporcional. 22 de més se n’emporta el PP i 5 el PSOE. Aquests 27 diputats coincideixen pràcticament amb els que deixen de sumar IU (en perd 14), UPyD (12) i Equo (3). Amb un sistema proporcional també entrarien el Partit Animalista (PACMA) i Escons en Blanc (Eb). En el camp de les forces restants, on es troben independentistes i regionalistes, no hi ha diferències tan contundents però sí algunes redistribucions. No hi hauria canvis importants per a ERC i CiU: els republicans es quedarien igual i CiU perdria un únic diputat. El Bloc Nacionalista Gallec (BNG) mantindria els seus dos diputats, el mateix que faria Coalición Canaria (CC). Sí que hi ha una sobrerepresentació en el cas concret del nacionalisme basc, doncs en un sistema estrictament proporcional aplicat a tot l’Estat com a única circumscripció, Amaiur tindria dos representants menys, el PNB perdria un escó i Geroa Bai no accediria a la cambra baixa. Per contra, els andalusistes del PA, sense presència al Congrés dels Diputats, tindrien un representant a Madrid. El gràfic i el quadre següents il·lustren, amb claredat, qui està sobrerepresentat realment gràcies a l’actual sistema de repartiment d’escons:


Com a cloenda, vull respondre a dues preguntes:
A què es deu que les forces minoritàries d’àmbit espanyol (sobretot IU i també UPyD) estiguin tant castigades en comparació amb PP i PSOE?
En l’inici de l’etapa democràtica posterior a la dictadura franquista, es va intentar contenir qualsevol creixement del PCE. Afavorint el bipartidisme entre UCD i PSOE s’ofegava el somni comunista de desplaçar al PSOE com a partit majoritari entre els electors d’esquerra. El truc per sobrerepresentar UCD i PSOE (ara PP i PSOE) en detriment del PCE (ara IU) passa per haver establert circumscripcions molt petites on s’assigna un nombre molt reduït de diputats (el mínim provincial és de 2 escons amb independència de la població). En aquestes províncies menys poblades és on els 2 o 3 diputats se’ls enduen només PP i PSOE malgrat altres partits accedeixin al 3% de vots fixat per la llei electoral (LOREG) i que possibilita entrar en el repartiment d’escons. D’aquesta manera, la barrera formal del 3% s’eleva a la pràctica fins al 25-30%. És així com partits com Izquierda Unida van perdent milers i milers de vots que no tenen representació perquè no computen a nivell autonòmic o estatal sinó només provincial. Vegi’s, a tall d’exemple, el que passa a demarcacions com Àvila, Palència, Segòvia o Sòria. I hi ha molts més casos…
Quina és l’última bala de l’argumentari centralista?
Davant el pes de l’evidència, segurament l’argument esgrimit per fer una reforma que perjudiqui els partits nacionalistes o regionalistes seria que no passarien el tall del 5% municipal aplicat a nivell estatal. Aquest percentatge ha estat exigit per diferents opinadors i polítics de PP i PSOE (entre ells Bono o Ibarra) com a barrera per accedir al Congrés. Si mai s’aprova una mesura així, cal ser conscients que els partits catalans i de les altres nacions i regions de l’estat en quedarien fora, el mateix que li passaria a UPyD. Només IU, que aquest 2011 s’ha beneficiat de la desfeta socialista, podria compartir espai al Congrés amb PP i PSOE. Un 20% dels vots emesos al conjunt d’Espanya es quedarien sense representació, una xifra que s’elevaria fins al 45% a Catalunya. En aquest cas, potser caldria rescatar aquell càntic que s’entona en algunes manifestacions: li diuen democràcia i no ho és!

dijous, 24 de novembre de 2011

(20-N) Una valoració dels resultats

Catalunya
La gran guanyadora de les eleccions espanyoles ha estat, a Catalunya, Convergència i Unió. Per primera vegada des de la reinstauració de la democràcia, la federació ha superat en vots i escons al PSC i ha aigualit la festa al PP català, que ha comprovat que el centredreta català té un referent propi i majoritari que no li permet accedir a la centralitat política del Principat. L’altra cara de la moneda ha estat el PSC. Els socialistes han perdut amb CiU allà on tradicionalment eren més sòlids: als comicis espanyols. A més, les últimes cites amb les urnes evidencien que el Partit Popular guanya cada cop més terreny en els feus socialistes. Les aspiracions polítiques de Carme Chacón han sofert una bona patacada, Catalunya no ha estat l’excepció de l’ocàs socialista.
Més enllà de la victòria sorprenent de CiU i la dura derrota del PSC, els qui han obtingut resultats més difícils de titllar d’èxit o fracàs són el PP, ICV-EUiA i ERC. Els populars pugen tres escons però topen amb una dura realitat. Ni el el seu moment més àlgid a nivell estatal són capaços de vèncer al centredreta catalanista ni a un socialisme a la baixa. De fet, el PP, incontestable vencedor a Espanya, ha empitjorat els seus números a Catalunya respecte la majoria absoluta d’Aznar el 2000, superada ara per Rajoy. El PP català ha quedat dos punts per sota del 22,8% de vots del 2000, que fixen el seu sostre català, i els 12 d’escons d’aquell moment en són ara 11.
Els dos partits minoritaris, i amb més dificultats per aparèixer als mitjans de comunicació, queden lluny de les tres primeres opcions però salven dignament la seva situació. ICV ha acompanyat l’auge d’Izquierda Unida passant d’un a tres representants i superant en vots a Esquerra, un partit que es movia entre un únic diputat i l’extraparlamentarisme fa uns mesos i que, gràcies a l’aposta renovadora de Junqueras i al paper d’Alfred Bosch, manté posicions i atura la tendència a la baixa.
Cal destacar que les forces d’àmbit català (CiU, ICV-EUiA i ERC) passen de 14 a 22 diputats. Per contra, PSC i PP passen d’aplegar 33 dels 47 escons en joc a sumar-ne 25 (veure el gràfic següent). El sistema de partits català es consolida. En l’eix esquerra-dreta, en canvi, no hi ha un comportament electoral diferenciat de l’espanyol, doncs les forces conservadores pugen: CiU sis diputats i tres el PP, i la patacada socialista no és compensada per ICV i ERC. Qui no ingressa en el grup de partits presents al Congrés és PxC, que després dels bons resultats de les últimes municipals ha quedat lluny del 3% exigit per accedir al repartiment d’escons.


El vot de protesta segueix pujant a Catalunya. El vot en blanc ho ha fet moderadament mentre el nul s’ha triplicat en comparació amb el 2008. L’explicació de l’augment més tímid del vot en blanc pot residir en el gran resultat de la candidatura Escons en Blanc, una llista que ha sumat més de 50.000 suports a Catalunya, 11.000 més dels que ha rebut la UPyD de Rosa Díez. L’abstenció ha augmentat en tres punts i mig.
Estat espanyol

Font: Ministeri de l’Interior
El Partit Popular ha escombrat el seu rival espanyol, el PSOE, passant dels 154 als 186 diputats. El PSOE ha caigut dels 169 fins als 110. Els de Rajoy s’han imposat a gairebé tot arreu. Només a Catalunya i el País Basc han guanyat altres opcions: CiU i Amaiur. I només a les províncies de Barcelona i Sevilla el primer lloc ha estat pels socialistes. Tot i això, la diferència no implica un augment de vots pel PP proporcional a la caiguda socialista. El PP suma més de mig milió de vots però el PSOE perd més de quatre milions de sufragis. El vot socialista ha anat cap al PP però també cap a l’abstenció, IU, UPyD i partits, forts al seu territori, com CiU.
La caiguda del PSOE ha esquerdat el bipartidisme, com ho demostra el fet que en la legislatura passada només 27 dels 350 diputats no eren de filiació socialista o popular i ara, en canvi, hi ha 54 diputats al marge de la disciplina dels dos grans partits, el doble. Entre els nouvinguts, destaca l’escó per València de Compromís, que significa el primer diputat pel valencianisme des de la reinstauració de la democràcia. Tampoc pot passar desapercebut el resultat global del nacionalisme basc. El PNB ha resistit amb 5 diputats l’èxit d’Amaiur (7 diputats). La marca que uneix els hereus de Batasuna i altres partits minoritaris de l’esquerra basca ha guanyat a PSOE i PP en vots a Euskadi i ha superat en escons al PNB. Amaiur serà, de ben segur, un dels principals mals de cap de Mariano Rajoy, el qual haurà de sumar al desgast de la crisi econòmica l’ofensiva sobiranista que s’entreveu a Euskal Herria i la delicada gestió del final d’ETA. Els 7 escons d’Amaiur la converteixen en el cinquè grup més nombrós i la veu basca per excel·lència al Congrés.
Els vots en blanc i nuls són superiors als del 2008 però cap dels dos arriba a l’1,5%. I l’abstenció és dos punts més alta. No són dades alarmants però indiquen una erosió en la confiança ciutadana cap a la política.
L’electorat espanyol ha entregat una gran majoria al PP i ha castigat severament al PSOE. Però la clara victòria de Rajoy no ha suposat una uniformització del mapa electoral. N’hi ha prou amb recordar que el PP és la tercera força a Catalunya i la quarta i última al País Basc, territoris que apareixen amb un color propi en un mapa tacat de blau. Malgrat la majoria absoluta, aquest comportament singular és políticament molt rellevant.
La propera legislatura es preveu calenta. L’impacte de la crisi econòmica, l’adopció de mesures impopulars per complir amb les exigències de la Unió Europea i el debat territorial, són elements que asseguren un mandat complicat per a Mariano Rajoy.

dilluns, 21 de novembre de 2011

(20-N) Quan les enquestes les fa l'enemic

La neutralitat absoluta no existeix. Quan es diu que els tecnòcrates han d’ocupar els governs europeus per la seva imparcialitat i el fet de no estar viciats políticament, cal no oblidar que també aquestes persones tenen ideologia. És quelcom natural, tota persona té una manera de veure i entendre l’economia i la societat. Tampoc les enquestes són neutrals, perquè no ho són els qui les elaboren o encarreguen. El cas de l’enquesta del Centro de Investigaciones Sociológicas (CIS), però, va superar tots els límits. El CIS, lligat al govern espanyol, era reincident, doncs en les eleccions navarreses del 2011 havia pronosticat dos diputats per a Bildu, que finalment en van ser set, més del triple dels previstos. Però l’estudi del CIS sobre les eleccions espanyoles, va anar més enllà en infravalorar tant Amaiur com el PNB i atorgar-los uns resultats que el sentit comú ja indicava que no eren probables ni tan sols possibles. Al País Basc, el CIS adjudicava set diputats al PSOE, cinc al PP i tres a Amaiur i PNB. La realitat ha estat molt diferent, ja que Amaiur n’ha obtingut sis, el PNB cinc, el PSOE quatre i el PP tres. És evident que els encarregats de fer l’estudi van subordinar els criteris científics als polítics a l’hora de fer la “cuina”, és a dir, l’estimació de vot de cada partit i la projecció en escons a partir de la intenció de vot directa. No és estrany, però convé no oblidar-ho: les enquestes mai són neutrals.
En aquest gràfic es pot veure la diferència, en nombre de diputats, entre la previsió del CIS i el resultat de les urnes:

dissabte, 5 de novembre de 2011

Guanyar la pau

El títol d’aquesta entrada no fa referència a la consecució de la pau a terres basques en si mateixa, sens dubte una bona notícia, sinó a la incògnita sobre quin actor polític serà capaç de sortir-ne més reforçat. En acabar la guerra civil espanyola, algunes veus del carlisme, una de les famílies que integraven el bàndol franquista, proclamaren que, malgrat vèncer la guerra, havien perdut la pau. Aquesta paradoxa, vista des del bàndol republicà, fins i tot podia semblar una mofa. Però el carlisme, que havia perdut molts dels adeptes durant els tres anys de combats contra la República, visqué la unificació forçosa amb el falangisme, que es remuntava a mitjans del 1937, i topà amb la clausura de centres carlins per part de la dictadura mentre el seu líder, Manuel Fal Conde, estava exiliat a Portugal. El declivi d’aquest moviment el va acabar convertint en insignificant durant el franquisme.
També en el cas basc, aquells que sostenen haver vençut el combat contra ETA (la “guerra”), temen alhora perdre la pau. És a dir, PNB, PSOE i PP tenen por de ser incapaços de vèncer en suport popular a la nova oferta electoral de l’esquerra abertzale. Ja en les darreres eleccions municipals, Bildu va superar àmpliament a PSOE i PP a la Comunitat Autònoma Basca. Però, un cop incorporada Aralar al front electoral de l’esquerra independentista, fins i tot és possible convertir en pretèrita l’hegemonia del Partit Nacionalista Basc. I a Navarra, on s’ha desactivat Nafarroa Bai, l’esquerra abertzale torna a ser la força principal dins de l’espai basquista.
Des de la mort del dictador espanyol Francisco Franco i l’aprovació de la Constitució espanyola, al País Basc i Navarra s’ha viscut una situació d’empat etern. El marc polític ha estat desgastat i ha perdut legitimitat per a desenes de milers de ciutadans però, al mateix temps, aquells que propugnaven la seva superació tampoc han pogut assolir aquest objectiu. La desaparició d’ETA pot ser un revulsiu pels que han pugnat per la independència i han teixit un moviment popular potent però incapaç d’obtenir resultats tangibles en forma de mecanismes per exercir el dret d’autodeterminació i avançar cap a la sobirania. I no només és important el final d’ETA sinó també la manera com s’ha arribat al cessament de la lluita armada. L’element innovador en el nou procés viscut a Euskal Herria és la unilateralitat. Ara, els moviments d’ETA i l’esquerra abertzale política no han obeït a la negociació directa amb l’Estat sinó a la voluntat de les pròpies bases abertzales. Aquesta realitat, convenientment escenificada i publicitada per l’esquerra independentista, ha possibilitat que gran part de la ciutadania basca consideri que aquest sector polític és el principal motor de la pacificació i normalització política a Euskal Herria. Aquesta percepció ha estat reforçada per l’immobilisme d’un PSOE, vigilat de prop pel PP i el seu entorn mediàtic, que ha preferit debilitar la seva posició electoral en territori basc que prendre decisions difícilment comprensibles per a molts sectors de la societat espanyola. I és que el lehendakari Patxi López (PSOE) era de viatge oficial als EUA mentre se celebrava la històrica conferència de pau a Sant Sebastià i ETA comunicava, pocs dies més tard, el final irrevocable de la lluita armada. La renúncia a liderar el procés de pau al País Basc ha provocat la decepció de dirigents socialistes com Jesús Eguiguren, el qual deia en una entrevista recent: “els socialistes hem perdut l’oportunitat d’abanderar la pau”.
En una societat cada cop més sensible al patiment humà, menys ideologitzada i més materialista, la violència política sembla no tenir futur. També el final de la lluita armada a Irlanda del Nord, feia del basc l’últim conflicte armat important en el context europeu. A més, la irrupció de la violència indiscriminada de grups com Al-Qaida suposava un descrèdit afegit per a la pràctica armada. Aquests i altres factors, com la pressió policial espanyola i francesa, la impossibilitat d’accedir a les institucions sense renunciar a les armes o la solidesa creixent a les urnes de l’independentisme, han fet arribar a l’esquerra abertzale i a ETA a la conclusió que havia arribat el moment de fer el pas. El que havia estat un autèntic catalitzador en dècades anteriors havia esdevingut un llast. Sense negar que sectors d’aquest moviment feia anys que s’oposaven a la violència per no ser moralment admissible, el cert és que el canvi d’estratègia adoptat respon a un criteri d’utilitat més que no pas ètic.

És habitual en la política que qui practica la violència no se’n penedeixi, tal i com recordava fa uns dies en un article recomanable l’escriptor Antoni Puigverd. De fet, mai Fraga ha demanat perdó per haver participat com a ministre en una dictadura responsable de milers d’accions criminals, com tampoc s’ha penedit del seu paper en els assassinats d’Enrique Ruano, de Montejurra o Vitòria durant la dita Transició. Puigverd també reflexionava, sense esmentar-la, sobre aquesta idea de perdre la pau. L’articulista s’atrevia a pronosticar que “l’anomenada esquerra abertzale obtindrà una bona renda política d’un final que estava cantat. Desbordaran al PNB i el País Basc estarà aviat a les seves mans”. També figures del Partit Socialista com el dirigent basc Eguiguren o el presidenciable Rubalcaba han pronosticat, de manera més o menys explícita, una efervescència electoral del nacionalisme basc enfront de l’espanyol. De totes maneres, a dia d’avui aquests pronòstics o intuïcions són pura especulació. Caldrà esperar a veure què diu la ciutadania basca a les urnes. Tant en l’imminent 20-N com, sobretot, en els comicis bascos del 2013. En tot cas, un gran resultat de l’esquerra sobiranista en aquestes eleccions pot marcar un abans i un després en la política basca i estatal.
En alguns cercles polítics espanyols predominava la idea, més pròpia del pensament màgic que no d’una anàlisi racional, que el final d’ETA s’obtindria per la via estrictament policial amb les forces de seguretat espanyoles detenint l’últim membre en actiu i això aniria acompanyat, de manera indestriable, d’una situació de màxima debilitat d’una Batasuna aïllada internacionalment, amb una acceptació electoral decreixent entre els bascos i amb la seva base social dominada per una moral de derrota. En altres paraules: morta ETA, mort el conflicte. La realitat, però, és que el conflicte s’ha esgotat, per sort, en la seva expressió armada, però el conflicte polític continua intacte. I ho fa amb la comunitat internacional especialment atenta als esdeveniments i una esquerra sobiranista més forta que mai gràcies, en primer lloc, a la confluència de la històrica Batasuna, Eusko Alkartasuna, Aralar i els escindits d’Izquierda Unida, i, en segon terme, al final de la tutela d’ETA. S’albira una nova etapa sense el flagell de la violència, i on els murs de contenció de la voluntat popular seran cada cop més fràgils i l’onada que amenaça amb derrocar-los més densa. A Euskal Herria, tot està per fer i tot és possible.
(Imatge: Vinyeta diari GARA 25/10/2011)

dijous, 3 de novembre de 2011

(20-N) Un 54% menys de candidatures a Catalunya

Les Juntes Electorals provincials van proclamar, a través del Butlletí Oficial de l’Estat (BOE) del 25 d’octubre, la llista provisional de candidatures admeses per participar a les eleccions del Congrés i el Senat espanyols del 20 de novembre vinent. Diferents partits i coalicions van recórrer la seva exclusió, motiu pel qual algunes opcions van ser proclamades en segona instància. Comparant les dades actuals amb les dels comicis espanyols del 2008, es pot constatar un descens en el nombre de llistes que pugnaran per obtenir representació a les Corts Generals de Madrid. L’explicació és la recent reforma de la Llei Orgànica del Règim Electoral General (LOREG), que ara obliga als partits sense representació a les institucions a entregar un nombre de signatures equivalent al 0,1% del cens de cada província per a poder’s-hi presentar.
En el cas de la cambra baixa, és a dir, del Congrés dels Diputats, Catalunya passa de 118 llistes a 54, la qual cosa significa un descens del 54%. A continuació, es pot veure el nombre de candidatures a cadascuna de les quatre demarcacions catalanes (entre parèntesi les que hi havia el 2008):
Barcelona 12 (33)
Girona  13 (28)
Lleida 14 (29)
Tarragona 15 (28)
Succeeix tres quarts del mateix a les Illes Balears, on es passa de 20 a 11 candidatures, així com al País Valencià, on les 84 que competien el 2008 en són ara 38. La situació es repeteix a la resta de l’Estat.

dilluns, 24 d’octubre de 2011

Gaddafi i la hipocresia

Moammar al-Gaddafi ha estat vençut, capturat i cruelment assassinat. El coronel libi és l’únic dels dictadors derrocats en les revoltes nascudes durant la Primavera àrab que ha perdut alhora el poder i la vida. Podria haver fugit a un altre país o haver optat per pactar la seva rendició amb garanties quan el conflicte estava menys avançat però era evident que els seus partidaris perdrien la guerra. Sigui per la irrealitat en la que vivia instal·lat, per fidelitat als seus singulars principis o totes dues coses, l’excèntric dictador ha declinat l’exili i el seu règim no ha pogut fer front a la intervenció militar de l’OTAN, sense la qual la victòria dels rebels hauria resultat una quimera.
Un dels elements més destacables en aquest afer és que ha demostrat, per enèsim cop, que en la política internacional no existeixen els principis sinó que el seu lloc l’ocupen els interessos. S’ha vist amb l’interès francès pel petroli i el gas libis. Si Gaddafi era un autèntic camaleó ideològic i va protagonitzar diferents i bruscos viratges en la seva política, també molts líders europeus i d’altres punts del planeta han mostrat una facilitat extraordinària per canviar de posició. Fa prop d’una dècada, Gaddaffi ja havia deixat de ser un odiós enemic per aparèixer com un aliat arran dels fets de l’11-S del 2001 i l’acceptació d’algunes condicions fixades pels països occidentals. Ara, han passat de venerar-lo a participar en l’ofensiva militar que ha posat el punt i final a més de 40 anys de govern ininterromput del líder africà. Aquests mateixos mandataris, en canvi, no creuen oportú intervenir per posar fi a la repressió del règim de Bashar al-Assad a Síria, que no es diferencia de manera substancial de l’exercida a Líbia des de l’esclat de les protestes als carrers del món àrab. Per què no hi ha una resposta militar contra la violència governamental baasista? Si la comunitat internacional decidís actuar militarment guiada per motius humanitaris, no seria congruent utilitzar la força en un cas i limitar-se a les queixes diplomàtiques i sancions econòmiques en l’altre.
Aquesta doble moral és una característica compartida per governs i líders polítics de tots els indrets de la geografia mundial. Però és més controvertida quan la practiquen uns països occidentals amb líders que sovint invoquen els drets humans i la defensa de la pau i presumeixen de transparència davant la ciutadania. Amb l’agressió bèl·lica contra l’Iraq iniciada el 2003, ja va resultar manifestament clar que governs escollits democràticament són capaços de mentir per fer més digerible l’entrada a la guerra a les seves respectives societats. Es va dir que l’Iraq de Saddam Hussein tenia vincles estrets amb Al-Qaida i disposava d’armes de destrucció massiva. Ni els vincles amb l’organització terrorista eren certs ni van aparèixer mai les armes de destrucció massiva. El descrèdit i el desgast polític patit per les cares visibles de la invasió (Bush, Blair, Aznar) va ser majúscul, però la guerra ja no tenia marxa enrere. A dia d’avui, l’Iran és el nou blanc predilecte de desqualificacions i denúncies, la majoria procedents dels Estats Units. L’última d’aquestes, una inversemblant acusació de voler assassinar l’ambaixador als Estats Units de l’Aràbia Saudita, país que es disputa el lideratge del món musulmà amb l’Iran. El ressò que ha tingut aquesta notícia contrasta amb el silenci que acompanya els reiterats atemptats (sense anar més lluny, els del gener o el novembre del 2010) perpetrats pel Mossad israelià contra científics vinculats al programa nuclear persa.
El sistema polític iranià, un híbrid contradictori amb elements democràtics i teocràtics, no és un model de referència per a les democràcies del que s’anomena Occident. Tampoc l’Iraq de Hussein era un règim mereixedor de les simpaties de l’opinió pública. Però, més enllà d’aquesta evident i saludable distància cap a models allunyats del pluralisme polític i la llibertat d’expressió, la història demostra que les democràcies occidentals no tenen massa escrúpols a l’hora de predisposar la ciutadania a favor de la guerra a través de notícies i dades tendencioses, esbiaixades o directament falses. I també revela que sota les banderes de l’humanisme i la llibertat sovint s’hi oculten l’interès pel control dels recursos naturals i la geopolítica. Groucho Marx deia: “el secret de la vida és l’honestedat i el joc net, si pots simular això, ho has aconseguit”. Els equilibris occidentals amb Gaddaffi fan difícil la tasca de simular l’honestedat per part d’alguns responsables polítics.

diumenge, 16 d’octubre de 2011

Per què creix la ultradreta a Catalunya?

Un dels fenòmens polítics que genera més incomprensió entre la major part de la ciutadania és l’auge electoral de la ultradreta. De sempre, s’havia dit que aquesta realitat era pròpia d’altres societats europees però aliena a Catalunya. Els resultats dels comicis catalans i municipals han acabat per desmentir aquest aparent axioma. De fet, si excloem alguns resultats remarcables aconseguits per Fuerza Nueva en el postfranquisme més immediat, Catalunya és capdavantera en l’ascens de l’extrema dreta a l’Estat espanyol gràcies, és clar, a Plataforma per Catalunya (PxC). Com és possible que el partit del vigatà Josep Anglada, creat el 2002, sigui un dels projectes emergents cridats a condicionar el futur polític català? Des de la modèstia i sense ànim de ser exhaustiu, es poden apuntar algunes causes per explicar-ho, unes atribuïbles a la pròpia PxC i altres que més aviat deriven de demèrits dels seus rivals o de la conjuntura actual. Vegem-les:
1) Intens treball en alguns dels municipis on ja va aconseguir representació el 2003 o el 2007. Deslegitimar activament la feina del consistori, recollir i vehicular queixes veïnals, prendre la iniciativa a les institucions o la pròpia policia local (lluita contra el top manta, horaris comercials, oratoris musulmans, etc.) ha permès a PxC erigir-se en l’alternativa per excel·lència als partits tradicionals. Paradoxalment, el creixement registrat en les eleccions municipals del 2011 té també el seus efectes negatius pel partit en la mesura que ha comportat l’accés als ajuntaments, com a representants de PxC, de persones allunyades de l’activisme dels primers regidors, sense experiència institucional ni preparació política que, en alguns casos, han protagonitzat escàndols que han perjudicat la imatge de la formació.
2) Marginació del debat identitari en termes de Catalunya vs. Espanya i aposta per desplaçar-lo cap al terreny de la confrontació entre autòctons i immigrants. En la primera categoria PxC hi engloba les persones amb arrels catalanes o d’altres punts de la geografia espanyola (també els ciutadans ètnicament europeus). En el segon grup, els immigrants extracomunitaris, de manera preferent els d’ètnia àrab i/o religió musulmana. La posició ambivalent sobre la qüestió nacional, unida a la renúncia als postulats feixistes, ha permès al partit d’Anglada, antic militant de Fuerza Nueva, captar votants de partits diversos i fer-se fort tant a la Catalunya interior com a l’àrea metropolitana de Barcelona.
3) Trencament amb el franquisme. PxC ha fet seva l’aposta pel que alguns anomenen “autonomia històrica”. Aquest concepte significa prescindir de referents històrics difícilment assumibles per a la majoria del cos electoral. Proclamar-se hereu del franquisme o defensar-ne la legitimitat penalitza a les urnes. En conseqüència, es renuncia a reivindicar-se hereu de règims i ideologies impopulars per una raó instrumental i no per convicció. Aquesta opció amplia extraordinàriament el nombre de votants potencials i permet conviure en una mateixa sigla als quadres i militants de base de l’extrema dreta espanyolista (el creixement de PxC ha suposat una autèntica fuita de membres pels partits de l’extrema dreta maximalista) amb persones que provenen de partits de tradició democràtica o que no han militat abans.
4) Completant el punt anterior, la modernització passa també per actualitzar les posicions anteriors en altres qüestions. Un dels motors d’aquest canvi és l’elecció de l’islam com a enemic predilecte. La islamofòbia de l’extrema dreta europea reciclada condueix a relegar l’antisemitisme secular i revisar el paper de la religió. Per a la nova dreta populista, com fa Geert Wilders a Holanda i succeeix arreu del vell continent, Israel passa de ser un estat de dubtosa legitimitat a convertir-se en un mur de contenció contra l’amenaça musulmana. També s’enterra el nacionalcatolicisme, tret habitual d’aquesta part de l’espectre polític, i s’abandona el tradicional seguidisme de la doctrina moral catòlica. Ja no hi ha una postura oficial sobre el paper de la religió catòlica. Això és necessari de cara a estar legitimat per assenyalar la religió musulmana com a lesiva, ja que suposadament amenaça principis socialment acceptats com la igualtat entre sexes o la separació entre fe i estat.
5) Posar la població immigrada musulmana en el punt de mira. No és infreqüent, als mitjans de comunicació i en altres àmbits, el discurs que, de manera implícita o explícita, presenta els creients musulmans com un grup homogeni caracteritzat per la intolerància i l’immobilisme. Com explica Abdennur Prado a “Rastros de Dixan” (Virus Editorial, 2009), es nega la individualitat a les persones musulmanes o senzillament d’ètnies que s’associen amb aquesta fe. Aquest discurs estigmatitzador també es veu reforçat pel terrorisme islamista i les seves urpades en territori europeu, que se suma a les manifestacions més flagrants del fanatisme de signe islàmic: persecució de cristians i altres minories en alguns països, burca, lapidació…   
Hàbilment, des de PxC s’eliminen les al·lusions a altres col·lectius immigrants (sud-americans, xinesos, subsaharians) i se centren, per motius tàctics, les acusacions de nul·la voluntat d’integració i les demandes d’expulsió en la població musulamana. D’aquesta manera, s’alleugereix la mala consciència que sol acompanyar al racisme, per la manca d’empatia que suposa. Aparentment, no es professa hostilitat a tots els estrangers sinó només a aquells considerats més perversos: els musulmans.
6) Desgast cada cop més evident del discurs “bonista” en matèria d’immigració. Aquesta terme, popularitzat per diferents opinadors, i present al llibre de Pilar Rahola “La República islàmica d’Espanya” (editorial La Magrana, 2011), es refereix a la negativa a entendre que la immigració és un fenomen que, com tots, té efectes positius però també adversos. S’atribueix aquest “bonisme” als sectors progressistes que han renunciat a fer una lectura sense apriorismes ideològics del fet migratori. La por al debat públic sobre el fenomen migratori ha permès que aquells que s’hi han posicionat sense embuts n’hagin tret un rèdit electoral, ja que, més enllà de les seves receptes, una part dels votants ha considerat que eren els únics que sentien una preocupació sincera per la qüestió i que votar-los constituïa un crit d’alerta a la classe política.
7) Deteriorament del crèdit de les forces polítiques convencionals (CiU, PSC, ERC, PSUC-ICV, PP). En un lustre han aparegut a Catalunya més partits aliens als clàssics que mai (CUP, PxC, C’s, RCat, SI). És evident que aquesta efervescència no pot respondre només a qüestions ideològiques. Cal un desgast de credibilitat en les sigles més consolidades perquè, sense que aquestes desapareixin, n’irrompin de noves empeses pel vot de protesta.
8) La crisi econòmica, cada cop més, deixa de ser un tema de debat a les tertúlies dels mitjans per convertir-se en un seguit de conseqüències pràctiques per les persones. Si creix la desocupació i hi ha retallades socials, augmenta la competència per accedir a les ajudes i serveis públics. La població immigrada, que té una situació econòmica pitjor a la mitjana, sol beneficiar-se de les ajudes existents. En un context de crisi econòmica, això fa més llaminera que mai l’opció racista. Com explica Xavier Casals, docent universitari i estudiós de referència de l’extrema dreta, la ultradreta se sent còmoda en aquest escenari assenyalant l’immigrant com el màxim responsable de l’empitjorament de les condicions de vida dels autòctons i defugint la crítica al paper de les elits política i econòmica, una crítica que només es dóna en la mesura que se les acusa, precisament, d’afavorir els immigrants. Es tracta de buscar responsables mirant cap a baix i no cap a dalt.
(Fotografia: Un jove Josep Anglada passeja per Vic amb un retrat gegant del dictador Franco, TV3)

dissabte, 8 d’octubre de 2011

Teresa Forcades: dissidència i compromís

Arran de la seva recent aparició al programa El Convidat, emès per TV3 i amb Albert Om al capdavant, Teresa Forcades ha tornat a situar-se en la primera línia mediàtica. Aquesta monja benedictina, però, és molt més que una cara coneguda o una caricatura que apareix de tant en tant al Polònia. L’oposició a les pràctiques que considera poc ètiques de les farmacèutiques i la denúncia del sobredimensionament interessat de la coneguda com a grip A, avalen el seu compromís social. Un compromís que l’ha portat a adoptar posicions en temes sensibles a nivell moral que xoquen amb la postura oficial de l’Església catòlica. I una sensibilitat que va indiscutiblement unida a l’adhesió a l’Evangeli. Això la fa encara més incòmode pels sectors més conservadors del catolicisme. Forcades no oculta la seva religiositat i, a tall d’exemple, mai abandona l’hàbit de monja. També és especialment hàbil a l’hora de dissentir, fugint sempre dels exabruptes i fent discursos en positiu i inclusius. Tot i això, hi ha hagut qui l’ha criticada públicament. És el cas de Josep Miró i Ardèvol, president de l’associació E-Cristians i exconseller de la Generalitat amb CiU, que el 2009 va instar Forcades a revisar els seus posicionaments o bé abandonar el convent i l’Orde de Sant Benet. La següent entrevista a la televisió veneçolana, mostra la seva solvència intel·lectual i evidencia que els seus són uns plantejaments que arrelen en la Teologia de l’Alliberament:


Com ja se sap, a totes les religions hi sol haver creients compromesos però alhora heterodoxes. Una veu dins de l’altra gran religió monoteista, l’islam, que recorda molt Teresa Forcades, és la de Ndeye Andújar. Catalana conversa i professora universitària, també ha estudiat i defensat la compatibilitat del feminisme amb la seva fe. Actualment, és vicepresidenta de la Junta Islàmica Catalana. Aquesta entitat religiosa subratlla la necessitat d’impulsar la igualtat entre homes i dones i el diàleg entre religions. Els sectors musulmans més intransigents observen amb recel aquesta visió de l’islam, que consideren contemporitzadora i desnaturalitzada.

divendres, 30 de setembre de 2011

Tres interrogants sobre l’adéu a la tauromàquia

El diumenge passat, durant les Festes de la Mercè, es va celebrar a la plaça Monumental de Barcelona la que serà l’última cursa de braus a Catalunya. Si no hi ha cap modificació en el calendari taurí, la tauromàquia ja és cosa del passat i, a partir de l’1 de gener del 2012, aquesta pràctica se situarà fora de la llei. L’abolició ha generat debat i polèmica. Probablement val la pena, per tant, intentar contestar alguns dels principals interrogants sobre aquesta qüestió:
D’on neix la iniciativa per acabar amb la tauromàquia?
El final de les curses de braus a Catalunya ha estat possible per l’exitós procés que ha seguit una Iniciativa Legislativa Popular (ILP) engegada per activistes del món animalista. La ILP és un instrument legal que permet la participació de la ciutadania en l’elaboració de les lleis. Si es reuneixen 50.000 signatures, la proposta de modificació o creació d’una llei arriba al Parlament. En el cas de la iniciativa antitaurina, el que inicialment era un nucli de cinc persones sense una ruta jurídica i política clara, i mancats de mitjans materials i econòmics, va acabar per convertir-se en la Plataforma Prou!, un grup de quasi mil fedataris capaços de recollir 180.000 signatures i actuar com un grup de pressió condicionant els representants polítics i contrarestant el lobby taurí. El nucli i una gran part dels col·laboradors de la plataforma provenien del món de l’animalisme, per exemple del PACMA. Sacrificant principis per efectivitat, aquests grups renunciaren estratègicament a incloure, en aquesta ILP per reformar la Llei de protecció dels animals, altres espectacles o divertiments amb animals (correbous, zoos) conscients que el rebuig ciutadà que susciten és menor i això feia perillar la recollida de firmes i el suport dels parlamentaris.
Com es pot veure, la iniciativa d’acabar amb la tauromàquia no neix dels partits polítics sinó que el seu origen és un sector de la societat civil. Els partits polítics han abordat aquesta qüestió després de l’exigència de 180.000 persones perquè el Parlament es posicionés sobre aquesta matèria.
Perquè les curses de braus sí i els correbous no?
Aquest interrogant ha estat un dels més recorrentment plantejats des que la ILP per prohibir les corrides va encarar el seu tram final. Des dels ambients més propers a l’espanyolisme, se sosté que la inevitable identificació de la tauromàquia amb el període de la dictadura franquista i el nacionalisme espanyol és el que explica perquè aquesta s’aboleix mentre continuen celebrant-se correbous. Des de les posicions més afins al catalanisme, se sol esgrimir que el motiu per acabar amb una tradició i no amb l’altra és que els correbous no suposen un patiment tant elevat ni la mort de l’animal. Ni una postura ni l’altra diuen cap bajanada. Però el motiu principal que du Catalunya a dir adéu a la tortura i mort de les corrides i no al maltractament animal dels correbous, no és altra cosa que el cost electoral que se’n deriva. Els seguidors de les curses de braus són pocs, la societat els és hostil, es troben dispersos geogràficament i només han omplert la plaça Monumental en comptades ocasiones i gràcies al fervor mediàtic per José Tomás. En canvi, el suport popular als correbous és massiu a les Terres de l’Ebre, on molts pobles organitzen les seves festes majors al voltant d’aquesta tradició. Què significa això? Que defensar l’abolició dels correbous suposaria un suïcidi polític en àmplies zones del sud de Catalunya on els aficionats són majoria. Res a veure amb prohibir les curses de braus, decisió que irrita només una minoria irreductible però insignificant en termes electorals. Si mai l’entusiasme popular pels correbous esdevé cosa d’una manifesta minoria, els seus dies també estaran comptats.
És possible la involució, és a dir, la revocació de la decisió del Parlament?
Sí, de la mateixa manera que el Tribunal Constitucional va modificar el 2010 el text de l’Estatut aprovat pel Parlament de Catalunya i avalat per la ciutadania en un referèndum el juny del 2006. La retallada estatutària va ser possible pels diferents recursos presentats, entre els quals un del Partit Popular. El PP també ha recorregut davant el Tribunal Constitucional la decisió d’acabar amb les curses de braus al·legant que la competència a l’hora de prendre aquesta decisió és de l’Estat. Aquest tribunal pot ratificar la decisió del Parlament o tombar-la. Entre els partidaris de respectar la voluntat de la cambra catalana hi ha dues formacions que van donar suport unànime a la ILP antitaurina, ICV-EUiA i ERC, una CiU que va optar per la llibertat de vot per bé que la majoria de diputats van donar suport al veto, i també el PSC, que es va inclinar de manera majoritària pel ‘no’ a la ILP però sosté que cal respectar aquesta decisió adoptada de manera democràtica. També SI s’oposa a que es revisi la reforma aprovada per la majoria parlamentària. Només el PP i C’s defensen que la justícia espanyola anul·li la modificació de la Llei de protecció dels animals i imposi la reintroducció de la tauromàquia a Catalunya.
Aquí xoquen dues concepcions del que és l’autogovern català. La primera es fonamenta en la idea que les institucions catalanes són sobiranes per actuar d’acord amb el que disposa la majoria social i política del país. La segona entén que els òrgans judicials amb seu a Madrid estan legitimats per vetar les decisions polítiques de les institucions catalanes. El fet és que el Tribunal Constitucional és qui ha de decidir si considera ajustada a la Constitució espanyola la decisió catalana o, per contra, declara inconstitucional el final de la tauromàquia. En aquest últim cas, s’entreveu una veritable tempesta política.

dissabte, 24 de setembre de 2011

Palestina a l'ONU

Aquest cap de setmana assistim a un nou capítol en la lluita palestina per la consecució d’un estat propi. A la seu de les Nacions Unides a Nova York, el president palestí Mahmud Abbas ha demanat l’admissió de Palestina com a membre número 194 de l’ONU i ha pronunciat un discurs subratllant que accepta reduir l’estat palestí a només el 22% del territori de la Palestina històrica, afegint que el seu poble ha estès les mans al d’Israel per a aconseguir la pau i la seguretat sobre la base de dos estats sobirans. En la rèplica israeliana, duta a terme pel primer ministre Benjamin Netanyahu, aquest ha afirmat que la pau no és possible a través de resolucions de l’ONU ni d’iniciatives unilaterals sinó només per la via de la negociació directa entre Israel i Palestina.
Després del discurs davant l’Assemblea General de les Nacions Unides, ara el protagonisme i la responsabilitat recauen en el Consell de Seguretat. Aquest òrgan de l’ONU té cinc membres permanents que poden exercir el dret de vet (Estats Units, França, el Regne Unit, Rússia i la Xina) i deu més de no permanents que són, en aquest precís instant, Alemanya, Bòsnia i Hercegovina, Brasil, Colòmbia, Gabon, l’Índia, el Líban, Nigèria, Portugal i Sud-àfrica. A Palestina li fa falta l’aval de nou d’aquests 15 estats presents al Consell. Aquests nou o més suports es donen per fets, però satisfer el requisit no és garantia d’èxit, doncs cal que tampoc cap dels cinc membres permanents veti la pretensió palestina de ser acceptada com a estat a l’ONU. I sembla impensable que els Estats Units no s’alineïn per enèsim cop amb l’aliat Israel, si bé aquesta presa de posició tan explícita li resta legitimitat per a erigir-se en àrbitre en cas de noves negociacions.
El xoc entre Palestina i Israel ens ofereix un munt de contradiccions i paradoxes. Per part dels dos principals actors i també de tercers estats. Israel priva als refugiats palestins i als seus descendents del dret de tornar a la seva terra però disposa d’una Llei del Retorn que fixa el dret de residir a Israel per a qualsevol jueu del planeta. S’admetria una llei i una actitud similar per part d’un país europeu? No deixa de ser també cridaner que la part palestina, que d’acord amb la resolució de les Nacions Unides del 1947 tenia garantit el control del 43% de la Palestina històrica, ara torni a una ONU que havia menyspreat i exigeixi la independència d’un territori equivalent, en paraules del president de l’Autoritat Nacional Palestina, a tan sols el 22% de la pàtria històrica. Tampoc es queden curts alguns països de tradició musulmana, molt sensibles amb els drets humans en aquest conflicte i tan despreocupats pel que passa en altres contextos o pel que pateix la seva pròpia ciutadania. Paradigmàtic és el cas d’una Turquia que finança les embarcacions solidàries que es dirigeixen a Gaza mentre bombardeja la població kurda i il·legalitza partits i clausura mitjans d’aquesta minoria ètnica. En l’altre extrem, destaca la benevolència de bona part dels governs i mitjans de comunicació occidentals davant Israel. Per menys del que ha fet i fa Israel, els Estats Units han violat la sobirania de desenes de països arreu del globus. Sobre els mitjans de comunicació, valgui com a exemple que, en les hores prèvies a l’històric discurs d’Abbas davant l’Assemblea General, abundaven titulars com ara “Alerta màxima a Israel”. D’aquesta manera, no es fixava l’atenció en la demanda històrica palestina sinó en el possible risc d’actes violents contra Israel.
També a Catalunya, el litigi entre palestins i israelians té la particularitat de provocar simpaties a banda i banda entre la intel·lectualitat i la ciutadania, acostumades a la indiferència per resposta davant altres conflictes nacionals i/o religiosos. Col·lectius com els tàmils, els maputxes, els kurds o els coptes, per esmentar-ne alguns, no gaudeixen de la simpatia que sí que aconsegueix captar la causa palestina. De la mateixa manera, no és possible trobar cap estat que reprimeixi minories, com per exemple la Xina, el Marroc o Rússia, receptor de la comprensió i suport que mai l’hi han faltat a Israel. Es pot objectar que, a diferència dels altres països anomenats, Israel té un règim democràtic consolidat. Bé, Turquia és una democràcia (i formalment també ho és Rússia) i no sembla tenir aquest suport entusiasta en la repressió exercida contra el poble kurd.
Per la seva enorme complexitat, el conflicte israelianopalestí és de molt difícil resolució. Però precisament les colossals dificultats que minen la recerca d’una solució a aquest plet històric, suposen un estímul per a buscar la pau definitiva al territori més sacsejat del Pròxim Orient. Si dos enemics irreconciliables fossin capaços de superar la confrontació armada i reconèixer a l’antic contendent el dret a la independència i a una existència segura, quin conflicte del planeta es podria considerar irresoluble? El precedent seria encoratjador. De totes maneres, l’honestedat obliga a admetre que la situació actual no convida a l’optimisme. Israel no farà cap passa endavant significativa mentre Hamas, que no reconeix el país hebreu, no perdi força entre els palestins o reculi en les seves posicions. Els palestins, dividits i sense cap possibilitat aparent d’aconseguir el retorn dels refugiats i descendents ni la sobirania d’una part de Jerusalem, tampoc ho tenen fàcil per a avançar en la superació del conflicte i fer possible l’arribada de la pau. Una pau que, com avala la història, només és perdurable si es fonamenta en quelcom més que l’absència de violència: la justícia.

diumenge, 18 de setembre de 2011

PSM-EN: el veí desconegut

Com tothom sap, Catalunya posseeix un sistema de partits propi gràcies a l’existència de formacions polítiques que no tenen presència al conjunt de l’Estat espanyol. Aquest és el cas de CiU, ERC i ICV-EUiA, que sumen 82 dels 135 diputats al Parlament de Catalunya. En canvi, al Principat hi ha força desconeixement de la realitat política de les Illes Balears i Pitiüses. En el cas illenc, PP i PSOE tenen un suport electoral molt superior però també existeix un espai per a l’esquerra i la dreta que gaudeixen d’autonomia respecte Madrid. En l’espai conservador, Unió Mallorquina (UM) ha jugat un destacat paper a l’hora de permetre l’accés al poder del PP o bé pactar amb les esquerres, fins que els constants escàndols de corrupció l’han abocat a la dissolució i, arran d’això, el seu electorat ha desembarcat al seu hereu natural, Convergència per les Illes (CxI), o a la Lliga, escissió regionalista del PP. En el camp de l’esquerra, el PSM-EN és la principal força autòctona i l’únic partit present al Parlament balear al marge de PP i PSIB-PSOE. Cal no confondre el PSM amb el PSIB (nom del PSOE a les Illes Balears) si bé és veritat que el propi expresident balear Francesc Antich va militar al PSM abans de marxar al PSOE.
El PSM - Entesa Nacionalista (PSM-EN), que manifesta als seus estatuts la voluntat de fer realitat “l’alliberament nacional i la justícia social dels pobles de les Illes Balears dins el marc d’uns Països Catalans lliures”, és el fruit de la federació del Partit Socialista de Mallorca, el Partit Socialista de Menorca, l’Entesa Nacionalista i Ecologista d’Eivissa i altres grups locals. Ideològicament, ens trobem amb un actor polític progressista i sobiranista que té els seus orígens en el Partit Socialista de les Illes (1976). Com es pot observar, el PSM mai s’ha estès fora de les Illes, que són el seu àmbit d’actuació, però assumeix la pertinença de l’arxipèlag a una realitat nacional més àmplia. La fórmula emprada pel propi PSM per definir la seva posició en aquest tema és la següent: les Illes Balears són la nació política i els Països Catalans la nació cultural.
A dia d’avui, el PSM-EN és la força hegemònica a l’esquerra del PSOE balear. Amb prop de 70 regidors als consistoris illencs i 40.000 vots (10%) i 5 diputats al Parlament de les Illes Balears, supera àmpliament una Esquerra Unida (IU a Balears) que no té diputats al Parlament (11.000 vots, menys del 3%) ni presència a l’ajuntament de Palma i compta només amb cinc regidors. Tampoc l’aposta d’Esquerra Republicana d’implantar-se a les Illes ha erosionat massa la posició de predomini del PSM. ERC posseeix una desena d’actes de regidor i va aconseguir 5.300 vots a les últimes autonòmiques, poc més de l’1%.
El repte actual del PSM-EN és exercir els propers quatre anys una oposició rotunda a un PP amb majoria absoluta que aposta per prescindir del català com a requisit per a l’accés a la funció pública i amenaça el decret de mínims a l’escola, que garanteix un 50% de les hores impartides en llengua catalana. I tot convida a pensar que, un cop celebrades les eleccions del 20 de novembre, el PP iniciarà una etapa d’ajustos econòmics dràstics i retallades socials. Sembla evident, doncs, que el PSM haurà de militar en la resistència durant quatre anys a l’espera de si el 2015 torna a ser possible una majoria alternativa al PP, com la que ha governat les Illes Balears i Pitiüses entre els anys 1999 a 2003 i 2007 a 2011, gràcies a l’aliança d’aquest partit amb el PSOE balear, el centredreta mallorquinista i altres partits minoritaris d’esquerra.

dimarts, 13 de setembre de 2011

Segon aniversari de la consulta d’Arenys de Munt (II de II)

El nom d’Arenys de Munt va ressonar amb més força que mai, fa dos anys, gràcies a la celebració d’una votació sobre la independència de Catalunya que va atreure l’atenció de mitjans d’arreu del planeta. Milers d’independentistes, o senzillament curiosos, van fer acte de presència el 13 de setembre del 2009 en aquesta localitat del Maresme. La iniciativa de consultar als veïns d’Arenys de Munt havia nascut mesos abans del MAPA (Moviment Arenyenc per a l’Autodeterminació), essent la CUP l’encarregada de portar la proposta a un ple municipal que va avalar la idea amb el suport d’11 dels 13 regidors. AM2000, ERC, CiU i la CUP hi van votar a favor i només els dos representants del PSC no van donar-hi suport.
Un cop va transcendir, el mes de juny del 2009, que Arenys de Munt celebraria aquesta consulta, van començar les pressions cap a l’ajuntament, l’alcalde i alguns establiments i veïns de la vila. Als pamflets, pintades i amenaces de mobilització falangistes s’hi va afegir la persecució de l’Advocacia de l’Estat. Curiosament, l’advocat de l’Estat encarregat de recórrer l’acord del ple que donava suport a l’ajuntament del municipi per celebrar la votació, Jorge Buxadé, era exmilitant i antic candidat de la Falange durant els anys 90. Malgrat tot, les pressions de l’extrema dreta i del govern espanyol van contribuir a dotar d’un cert caràcter èpic el referèndum i en van reforçar la imatge de radicalitat democràtica. A més, van suposar un plus d’atenció mediàtica i publicitat que els seus promotors probablement no haurien imaginat mai.
L’efecte dòmino provocat per la consulta arenyenca va facilitar la celebració de votacions sobre la independència a centenars de municipis catalans en diferents tandades. El seu èxit a nivell de participació fou desigual però políticament resultà una experiència reeixida pels seus impulsors: mai abans el debat sobre la independència havia estat tant temps i amb aquesta força en el centre del debat polític. La consulta celebrada a Barcelona l’abril del 2011, que va superar les expectatives dels seus responsables amb més d’un 21% de participació respecte el cens electoral oficial, va suposar el final d’aquesta onada encetada al Maresme.
En l’actualitat, Arenys de Munt segueix fidel al seu paper de municipi políticament rara avis o, senzillament, avançat al seu temps. Desaparegut l’històric partit independent Arenys de Munt 2000, la força més votada i que ara ostenta l’alcaldia, gràcies a un sorprenent pacte amb CiU, és la Candidatura d’Unitat Popular (CUP). Tan sols tres municipis més tindran durant tota o part de la legislatura 2011-2015 un alcalde de la CUP: Celrà (Gironès), Navàs (Bages) i Viladamat (Alt Empordà).

Segon aniversari de la consulta d'Arenys de Munt (I de II)

Resum a TV3 de la jornada del 13 de setembre del 2009 a Arenys de Munt:

Reacció de Mariano Rajoy, molt probablement el proper president del govern espanyol, davant la votació d’Arenys de Munt:

dimecres, 7 de setembre de 2011

11-S: una dècada després

Aquest 11 de setembre coincidirà amb el desè aniversari dels atemptats contra les Torres Bessones i el Pentàgon. Aquell dia del 2001, els Estats Units van ser brutalment colpejats a través d’un seguit d’atacs d’un gran simbolisme i amb un balanç brutal de prop de 3.000 morts i diversos milers de ferits. Quatre avions segrestats per islamistes van encaminar-se cap a diferents edificis que eren alhora símbols del poder nord-americà. Un d’ells no va arribar al destí planificat pels atacants (segurament la Casa Blanca o el Capitoli) en estavellar-se a Pennsilvània, probablement per la resistència que van oferir alguns passatgers davant els segrestadors. Però els altres tres sí que van fer blanc a les Torres Bessones de Nova York i a les instal·lacions del Pentàgon, a Virgínia.
Les imatges dels atemptats van fer ràpidament la volta al planeta convertint-se en una notícia d’innegable ressonància global. Televisions i ràdios es van abocar en el seguiment dels esdeveniments de manera que, llevat de l’atac contra la primera de les torres a Manhattan, milions de ciutadans d’arreu del planeta van viure en temps real el segon impacte contra les Torres Bessones i el col·lapse dels dos colossos. L’aclaparament per l’espectacularitat dels efectes dels atacs va conviure amb l’horror pel nombre de morts i la psicosi davant possibles atemptats posteriors de similars característiques.
En aquest clima de sorpresa i dolor, George Bush assegurà que “el nostre dolor s’ha transformat en ira i la ira, en determinació”. I d’aquesta determinació nasqué la invasió de l’Afganistan i la posterior ofensiva contra l’Iraq, episodis que encara cuegen i que han suposat la mort de desenes i desenes de milers de civils naturals d’aquests països, milions de desplaçats i refugiats, una sagnia econòmica pels EUA i la pèrdua d’un elevat nombre de militars occidentals. També suposà resoldre el binomi llibertat-seguretat en benefici de la segona i, en conseqüència, una restricció de llibertats i vulneració de drets humans que han derivat en episodis com els vols secrets de la CIA (amb persones detingudes i segrestades il·legalment) o el centre de detenció de Guantánamo.
10 anys després d’aquells fets, els Estats Units veuen seriosament amenaçada la seva hegemonia mundial per l’auge de noves potències, entre les que destaca la Xina, i semblen haver apostat pel multilateralisme a l’hora d’abordar els conflictes internacionals. Per altra banda, el terrorisme de signe islamista no ha estat capaç de repetir res d’equiparable al funest episodi de l’11 de setembre del 2001 però ha seguit protagonitzant atacs contra la població civil dels països de tradició musulmana i la d’indrets molt propers com Madrid (11-M, el 2004) o Londres (7-J, el 2005).
No cal ni dir que, com sol passar amb tots els esdeveniments d’una certa magnitud i que tenen conseqüències notables en els terrenys econòmic i polític, no han faltat les lectures elaborades des de l’òptica de la teoria de la conspiració. Aquestes versions alternatives basen la seva argumentació en fets com l’enigmàtic ensorrament de l’Edifici 7 del World Trade Center (que no va patir l’impacte de cap avió ni incendis de prou consideració), la sorprenent manca de reacció dels caces davant uns avions que no seguien la ruta prevista o la deficient coordinació prèvia entre FBI i CIA. Més enllà dels elements en que es fonamenten aquestes tesis que suggereixen un autoatemptat per justificar les posteriors restriccions de drets i llibertats i les ofensives militars contra altres nacions, que van suposar elevats beneficis econòmics per a alguns particulars, és innegable que ara fa una dècada els novaiorquesos van viure un infern en vida que ha marcat la ciutat per sempre, i sobretot als ciutadans que van perdre persones estimades. Segur que a aquests últims no els resultarà indiferent l’aniversari dels fets, que enguany coincideix amb la recent mort d’Ossama bin Laden i té la càrrega emocional afegida i el ressò mediàtic propi de les efemèrides de números rodons. I és que ja fa 10 anys dels atemptats més mortífers i amb un impacte més global de la història.
(Fotografia: Associated Press)

dimecres, 24 d’agost de 2011

Les víctimes de la violència política i l’actitud de la dreta espanyola (II de II): un desagradable exemple

A tall d’exemple, i per tal d’avalar el que comentava en l’entrada anterior, recupero un episodi de fa una dècada. Podria recopilar més exemples però la matèria em sembla desagradable i, a més, aquest cas és ja suficientment eloqüent. I és que, malauradament, l’actitud del diari ABC reflecteix a la perfecció una pràctica molt estesa a l’Estat espanyol, consistent en utilitzar el terrorisme com a excusa per reforçar prejudicis i estigmatitzar l’adversari polític per la via de manipular el dolor i la commoció. La nit del 17 de març del 2001 va ser assassinat el mosso d’esquadra Santos Santamaria en esclatar un cotxe bomba d’ETA a Roses. Davant aquest fet luctuós, el diari ABC va publicar la següent vinyeta en la seva edició del dia 19 de març:


A la vinyeta, amb el cotxe bomba cremant al fons, s’hi veu el jove policia mort davant de Jordi Pujol i Marta Ferrussola, la qual diu al seu marit i president de la Generalitat: “Amb els xarnegos com aquest mosso d’esquadra assassinat per ETA per defensar la llibertat dels catalans, què fem Jordi?”
Aquesta exhibició de catalanofòbia, que explotava un fet especialment tràgic, va motivar les queixes del govern català així com aquesta carta de la pròpia família del difunt mosso d’esquadra a La Vanguardia (23/3/2001):

dimarts, 23 d’agost de 2011

Les víctimes de la violència política i l’actitud de la dreta espanyola (I de II)

L’actitud del Partit Popular (PP) i la constel·lació de mitjans de comunicació que li són afins en relació amb el terrorisme mereix ser objecte d’una certa atenció. Tant la dreta política com el seu potent entorn mediàtic sempre han fet un seguiment exhaustiu de l’activitat d’ETA i les seves funestes conseqüències però han emmudit davant altres formes de violència igualment censurables. Ni el PP ni la navarresa UPN, que exigeixen solidaritat cap a les més de 800 víctimes mortals d’ETA i altres grups similars (ETA pm, CAA, Iraultza, etc.), no han condemnat l’assassinat de prop de 3.000 navarresos afusellats durant la guerra civil (a Navarra no hi havia combats ni front de guerra, estava dominada pels franquistes). Tampoc el PP ha demanat la depuració i el penediment públic dels culpables ni la reparació de les víctimes de l’alçament del 18 de juliol del 36 i de la posterior dictadura franquista, un període definit per un dels seus dirigents com “d’una extraordinària placidesa”. Aquest dirigent del PP és precisament un dels més bel·ligerants amb ETA: Jaime Mayor Oreja. Justament, és el PP l’únic partit que tradicionalment no assisteix a la commemoració anual per l’assassinat de Lluís Companys a mans del franquisme després de ser capturat i entregat a Espanya per la Gestapo, la policia secreta nazi. Val a dir que Companys ha estat l’únic president europeu escollit democràticament assassinat pel feixisme.
Tampoc mai des del Partit Popular s’ha fet cap gest de reparació cap a les víctimes dels fets de Vitòria del 1976, amb diversos morts ocasionats per la repressió d’una Policia Armada dirigida per Manuel Fraga, president-fundador del PP i exministre franquista. De fet, les víctimes de la violència policial o feixista han estat condemnades al silenci. Del que els ulls no veuen, el cor no se’n dol. D’aquí que no es parli mai dels més de 40 alcaldes d’ERC afusellats pel franquisme, dels centenars de morts per la policia i el terrorisme d’Estat des de la Transició o dels qui han caigut a mans d’individus i grups ultradretans. D’aquí que mentre la dreta exhibeix, de cara a la galeria, fermesa contra el terrorisme exigint el compliment íntegre de les condemnes, alhora no ha protestat mai per les lleus penes i ràpides excarceracions pels autors de fets com el macabre episodi conegut com a “Caso Almería” o pels responsables de molts altres assassinats per motivacions polítiques des de la dita Transició.
Aquesta sembla ser la recepta de la dreta espanyola (acollida sovint amb el silenci o la complicitat des dels partits i mitjans de comunicació d’esquerres) davant la violència política: fixar el focus allà on el contrincant ideològic és qui practica la violència, condemnar a l’ostracisme i el silenci aquelles víctimes de signe polític contrari i aprofitar el clima de tensió i dolor generat pel terrorisme per, en primer lloc, satanitzar l’adversari i, en segon lloc, emprar l’argument lacrimogen per evitar el debat netament polític. En definitiva, es tracta de reconèixer i reparar o no a les víctimes per raons polítiques i no humanitàries. No és fa una mirada humana sinó ideologitzada del dolor. Com s’explica, sinó, que el portaveu del PP González Pons afirmi que ETA està ara millor que mai quan l’esquerra abertzale ha manifestat que s’oposarà a qualsevol atemptat futur i el final de la lluita armada és a tocar al País Basc? ETA és més forta el 2011 (any en que no ha causat cap mort i l’esquerra independentista basca ha proclamat la fi de la confrontació militar amb l’Estat) que l’any 1980 (93 morts), el 1991 (46 morts) o el 2000 (23 morts)? En aquest cas, només podem concloure que allò que preocupa al portaveu del PP no és la pràctica del terrorisme sinó que l’independentisme basc avanci cap a l’exercici del dret d’autodeterminació.
Sóc conscient que aquesta és un qüestió especialment sensible i on és pràcticament anatema desviar-se del discurs oficial. Però el greuge comparatiu i la manca d’empatia que suposa solidaritzar-se amb unes víctimes de la violència i no fer-ho amb les altres, no em sembla moralment admissible. Que serveixin aquest escrit i el vídeo de Joan Tardà que el tanca com a modest tribut a les víctimes del terrorisme. A totes.