Tres interrogants sobre l’adéu a la tauromàquia

El diumenge passat, durant les Festes de la Mercè, es va celebrar a la plaça Monumental de Barcelona la que serà l’última cursa de braus a Catalunya. Si no hi ha cap modificació en el calendari taurí, la tauromàquia ja és cosa del passat i, a partir de l’1 de gener del 2012, aquesta pràctica se situarà fora de la llei. L’abolició ha generat debat i polèmica. Probablement val la pena, per tant, intentar contestar alguns dels principals interrogants sobre aquesta qüestió:

D’on neix la iniciativa per acabar amb la tauromàquia?

El final de les curses de braus a Catalunya ha estat possible per l’exitós procés que ha seguit una Iniciativa Legislativa Popular (ILP) engegada per activistes del món animalista. La ILP és un instrument legal que permet la participació de la ciutadania en l’elaboració de les lleis. Si es reuneixen 50.000 signatures, la proposta de modificació o creació d’una llei arriba al Parlament. En el cas de la iniciativa antitaurina, el que inicialment era un nucli de cinc persones sense una ruta jurídica i política clara, i mancats de mitjans materials i econòmics, va acabar per convertir-se en la Plataforma Prou!, un grup de quasi mil fedataris capaços de recollir 180.000 signatures i actuar com un grup de pressió condicionant els representants polítics i contrarestant el lobby taurí. El nucli i una gran part dels col·laboradors de la plataforma provenien del món de l’animalisme, per exemple del PACMA. Sacrificant principis per efectivitat, aquests grups renunciaren estratègicament a incloure, en aquesta ILP per reformar la Llei de protecció dels animals, altres espectacles o divertiments amb animals (correbous, zoos) conscients que el rebuig ciutadà que susciten és menor i això feia perillar la recollida de firmes i el suport dels parlamentaris.

Com es pot veure, la iniciativa d’acabar amb la tauromàquia no neix dels partits polítics sinó que el seu origen és un sector de la societat civil. Els partits polítics han abordat aquesta qüestió després de l’exigència de 180.000 persones perquè el Parlament es posicionés sobre aquesta matèria.

Perquè les curses de braus sí i els correbous no?

Aquest interrogant ha estat un dels més recorrentment plantejats des que la ILP per prohibir les corrides va encarar el seu tram final. Des dels ambients més propers a l’espanyolisme, se sosté que la inevitable identificació de la tauromàquia amb el període de la dictadura franquista i el nacionalisme espanyol és el que explica perquè aquesta s’aboleix mentre continuen celebrant-se correbous. Des de les posicions més afins al catalanisme, se sol esgrimir que el motiu per acabar amb una tradició i no amb l’altra és que els correbous no suposen un patiment tant elevat ni la mort de l’animal. Ni una postura ni l’altra diuen cap bajanada. Però el motiu principal que du Catalunya a dir adéu a la tortura i mort de les corrides i no al maltractament animal dels correbous, no és altra cosa que el cost electoral que se’n deriva. Els seguidors de les curses de braus són pocs, la societat els és hostil, es troben dispersos geogràficament i només han omplert la plaça Monumental en comptades ocasiones i gràcies al fervor mediàtic per José Tomás. En canvi, el suport popular als correbous és massiu a les Terres de l’Ebre, on molts pobles organitzen les seves festes majors al voltant d’aquesta tradició. Què significa això? Que defensar l’abolició dels correbous suposaria un suïcidi polític en àmplies zones del sud de Catalunya on els aficionats són majoria. Res a veure amb prohibir les curses de braus, decisió que irrita només una minoria irreductible però insignificant en termes electorals. Si mai l’entusiasme popular pels correbous esdevé cosa d’una manifesta minoria, els seus dies també estaran comptats.

És possible la involució, és a dir, la revocació de la decisió del Parlament?

Sí, de la mateixa manera que el Tribunal Constitucional va modificar el 2010 el text de l’Estatut aprovat pel Parlament de Catalunya i avalat per la ciutadania en un referèndum el juny del 2006. La retallada estatutària va ser possible pels diferents recursos presentats, entre els quals un del Partit Popular. El PP també ha recorregut davant el Tribunal Constitucional la decisió d’acabar amb les curses de braus al·legant que la competència a l’hora de prendre aquesta decisió és de l’Estat. Aquest tribunal pot ratificar la decisió del Parlament o tombar-la. Entre els partidaris de respectar la voluntat de la cambra catalana hi ha dues formacions que van donar suport unànime a la ILP antitaurina, ICV-EUiA i ERC, una CiU que va optar per la llibertat de vot per bé que la majoria de diputats van donar suport al veto, i també el PSC, que es va inclinar de manera majoritària pel ‘no’ a la ILP però sosté que cal respectar aquesta decisió adoptada de manera democràtica. També SI s’oposa a que es revisi la reforma aprovada per la majoria parlamentària. Només el PP i C’s defensen que la justícia espanyola anul·li la modificació de la Llei de protecció dels animals i imposi la reintroducció de la tauromàquia a Catalunya.

Aquí xoquen dues concepcions del que és l’autogovern català. La primera es fonamenta en la idea que les institucions catalanes són sobiranes per actuar d’acord amb el que disposa la majoria social i política del país. La segona entén que els òrgans judicials amb seu a Madrid estan legitimats per vetar les decisions polítiques de les institucions catalanes. El fet és que el Tribunal Constitucional és qui ha de decidir si considera ajustada a la Constitució espanyola la decisió catalana o, per contra, declara inconstitucional el final de la tauromàquia. En aquest últim cas, s’entreveu una veritable tempesta política.

Palestina a l'ONU

Aquest cap de setmana assistim a un nou capítol en la lluita palestina per la consecució d’un estat propi. A la seu de les Nacions Unides a Nova York, el president palestí Mahmud Abbas ha demanat l’admissió de Palestina com a membre número 194 de l’ONU i ha pronunciat un discurs subratllant que accepta reduir l’estat palestí a només el 22% del territori de la Palestina històrica, afegint que el seu poble ha estès les mans al d’Israel per a aconseguir la pau i la seguretat sobre la base de dos estats sobirans. En la rèplica israeliana, duta a terme pel primer ministre Benjamin Netanyahu, aquest ha afirmat que la pau no és possible a través de resolucions de l’ONU ni d’iniciatives unilaterals sinó només per la via de la negociació directa entre Israel i Palestina.

Després del discurs davant l’Assemblea General de les Nacions Unides, ara el protagonisme i la responsabilitat recauen en el Consell de Seguretat. Aquest òrgan de l’ONU té cinc membres permanents que poden exercir el dret de vet (Estats Units, França, el Regne Unit, Rússia i la Xina) i deu més de no permanents que són, en aquest precís instant, Alemanya, Bòsnia i Hercegovina, Brasil, Colòmbia, Gabon, l’Índia, el Líban, Nigèria, Portugal i Sud-àfrica. A Palestina li fa falta l’aval de nou d’aquests 15 estats presents al Consell. Aquests nou o més suports es donen per fets, però satisfer el requisit no és garantia d’èxit, doncs cal que tampoc cap dels cinc membres permanents veti la pretensió palestina de ser acceptada com a estat a l’ONU. I sembla impensable que els Estats Units no s’alineïn per enèsim cop amb l’aliat Israel, si bé aquesta presa de posició tan explícita li resta legitimitat per a erigir-se en àrbitre en cas de noves negociacions.

El xoc entre Palestina i Israel ens ofereix un munt de contradiccions i paradoxes. Per part dels dos principals actors i també de tercers estats. Israel priva als refugiats palestins i als seus descendents del dret de tornar a la seva terra però disposa d’una Llei del Retorn que fixa el dret de residir a Israel per a qualsevol jueu del planeta. S’admetria una llei i una actitud similar per part d’un país europeu? No deixa de ser també cridaner que la part palestina, que d’acord amb la resolució de les Nacions Unides del 1947 tenia garantit el control del 43% de la Palestina històrica, ara torni a una ONU que havia menyspreat i exigeixi la independència d’un territori equivalent, en paraules del president de l’Autoritat Nacional Palestina, a tan sols el 22% de la pàtria històrica. Tampoc es queden curts alguns països de tradició musulmana, molt sensibles amb els drets humans en aquest conflicte i tan despreocupats pel que passa en altres contextos o pel que pateix la seva pròpia ciutadania. Paradigmàtic és el cas d’una Turquia que finança les embarcacions solidàries que es dirigeixen a Gaza mentre bombardeja la població kurda i il·legalitza partits i clausura mitjans d’aquesta minoria ètnica. En l’altre extrem, destaca la benevolència de bona part dels governs i mitjans de comunicació occidentals davant Israel. Per menys del que ha fet i fa Israel, els Estats Units han violat la sobirania de desenes de països arreu del globus. Sobre els mitjans de comunicació, valgui com a exemple que, en les hores prèvies a l’històric discurs d’Abbas davant l’Assemblea General, abundaven titulars com ara “Alerta màxima a Israel”. D’aquesta manera, no es fixava l’atenció en la demanda històrica palestina sinó en el possible risc d’actes violents contra Israel.

També a Catalunya, el litigi entre palestins i israelians té la particularitat de provocar simpaties a banda i banda entre la intel·lectualitat i la ciutadania, acostumades a la indiferència per resposta davant altres conflictes nacionals i/o religiosos. Col·lectius com els tàmils, els maputxes, els kurds o els coptes, per esmentar-ne alguns, no gaudeixen de la simpatia que sí que aconsegueix captar la causa palestina. De la mateixa manera, no és possible trobar cap estat que reprimeixi minories, com per exemple la Xina, el Marroc o Rússia, receptor de la comprensió i suport que mai l’hi han faltat a Israel. Es pot objectar que, a diferència dels altres països anomenats, Israel té un règim democràtic consolidat. Bé, Turquia és una democràcia (i formalment també ho és Rússia) i no sembla tenir aquest suport entusiasta en la repressió exercida contra el poble kurd.

Per la seva enorme complexitat, el conflicte israelianopalestí és de molt difícil resolució. Però precisament les colossals dificultats que minen la recerca d’una solució a aquest plet històric, suposen un estímul per a buscar la pau definitiva al territori més sacsejat del Pròxim Orient. Si dos enemics irreconciliables fossin capaços de superar la confrontació armada i reconèixer a l’antic contendent el dret a la independència i a una existència segura, quin conflicte del planeta es podria considerar irresoluble? El precedent seria encoratjador. De totes maneres, l’honestedat obliga a admetre que la situació actual no convida a l’optimisme. Israel no farà cap passa endavant significativa mentre Hamas, que no reconeix el país hebreu, no perdi força entre els palestins o reculi en les seves posicions. Els palestins, dividits i sense cap possibilitat aparent d’aconseguir el retorn dels refugiats i descendents ni la sobirania d’una part de Jerusalem, tampoc ho tenen fàcil per a avançar en la superació del conflicte i fer possible l’arribada de la pau. Una pau que, com avala la història, només és perdurable si es fonamenta en quelcom més que l’absència de violència: la justícia.

PSM-EN: el veí desconegut

Com tothom sap, Catalunya posseeix un sistema de partits propi gràcies a l’existència de formacions polítiques que no tenen presència al conjunt de l’Estat espanyol. Aquest és el cas de CiU, ERC i ICV-EUiA, que sumen 82 dels 135 diputats al Parlament de Catalunya. En canvi, al Principat hi ha força desconeixement de la realitat política de les Illes Balears i Pitiüses. En el cas illenc, PP i PSOE tenen un suport electoral molt superior però també existeix un espai per a l’esquerra i la dreta que gaudeixen d’autonomia respecte Madrid. En l’espai conservador, Unió Mallorquina (UM) ha jugat un destacat paper a l’hora de permetre l’accés al poder del PP o bé pactar amb les esquerres, fins que els constants escàndols de corrupció l’han abocat a la dissolució i, arran d’això, el seu electorat ha desembarcat al seu hereu natural, Convergència per les Illes (CxI), o a la Lliga, escissió regionalista del PP. En el camp de l’esquerra, el PSM-EN és la principal força autòctona i l’únic partit present al Parlament balear al marge de PP i PSIB-PSOE. Cal no confondre el PSM amb el PSIB (nom del PSOE a les Illes Balears) si bé és veritat que el propi expresident balear Francesc Antich va militar al PSM abans de marxar al PSOE.

El PSM - Entesa Nacionalista (PSM-EN), que manifesta als seus estatuts la voluntat de fer realitat “l’alliberament nacional i la justícia social dels pobles de les Illes Balears dins el marc d’uns Països Catalans lliures”, és el fruit de la federació del Partit Socialista de Mallorca, el Partit Socialista de Menorca, l’Entesa Nacionalista i Ecologista d’Eivissa i altres grups locals. Ideològicament, ens trobem amb un actor polític progressista i sobiranista que té els seus orígens en el Partit Socialista de les Illes (1976). Com es pot observar, el PSM mai s’ha estès fora de les Illes, que són el seu àmbit d’actuació, però assumeix la pertinença de l’arxipèlag a una realitat nacional més àmplia. La fórmula emprada pel propi PSM per definir la seva posició en aquest tema és la següent: les Illes Balears són la nació política i els Països Catalans la nació cultural.

A dia d’avui, el PSM-EN és la força hegemònica a l’esquerra del PSOE balear. Amb prop de 70 regidors als consistoris illencs i 40.000 vots (10%) i 5 diputats al Parlament de les Illes Balears, supera àmpliament una Esquerra Unida (IU a Balears) que no té diputats al Parlament (11.000 vots, menys del 3%) ni presència a l’ajuntament de Palma i compta només amb cinc regidors. Tampoc l’aposta d’Esquerra Republicana d’implantar-se a les Illes ha erosionat massa la posició de predomini del PSM. ERC posseeix una desena d’actes de regidor i va aconseguir 5.300 vots a les últimes autonòmiques, poc més de l’1%.

El repte actual del PSM-EN és exercir els propers quatre anys una oposició rotunda a un PP amb majoria absoluta que aposta per prescindir del català com a requisit per a l’accés a la funció pública i amenaça el decret de mínims a l’escola, que garanteix un 50% de les hores impartides en llengua catalana. I tot convida a pensar que, un cop celebrades les eleccions del 20 de novembre, el PP iniciarà una etapa d’ajustos econòmics dràstics i retallades socials. Sembla evident, doncs, que el PSM haurà de militar en la resistència durant quatre anys a l’espera de si el 2015 torna a ser possible una majoria alternativa al PP, com la que ha governat les Illes Balears i Pitiüses entre els anys 1999 a 2003 i 2007 a 2011, gràcies a l’aliança d’aquest partit amb el PSOE balear, el centredreta mallorquinista i altres partits minoritaris d’esquerra.

Segon aniversari de la consulta d’Arenys de Munt (II de II)

El nom d’Arenys de Munt va ressonar amb més força que mai, fa dos anys, gràcies a la celebració d’una votació sobre la independència de Catalunya que va atreure l’atenció de mitjans d’arreu del planeta. Milers d’independentistes, o senzillament curiosos, van fer acte de presència el 13 de setembre del 2009 en aquesta localitat del Maresme. La iniciativa de consultar als veïns d’Arenys de Munt havia nascut mesos abans del MAPA (Moviment Arenyenc per a l’Autodeterminació), essent la CUP l’encarregada de portar la proposta a un ple municipal que va avalar la idea amb el suport d’11 dels 13 regidors. AM2000, ERC, CiU i la CUP hi van votar a favor i només els dos representants del PSC no van donar-hi suport.

Un cop va transcendir, el mes de juny del 2009, que Arenys de Munt celebraria aquesta consulta, van començar les pressions cap a l’ajuntament, l’alcalde i alguns establiments i veïns de la vila. Als pamflets, pintades i amenaces de mobilització falangistes s’hi va afegir la persecució de l’Advocacia de l’Estat. Curiosament, l’advocat de l’Estat encarregat de recórrer l’acord del ple que donava suport a l’ajuntament del municipi per celebrar la votació, Jorge Buxadé, era exmilitant i antic candidat de la Falange durant els anys 90. Malgrat tot, les pressions de l’extrema dreta i del govern espanyol van contribuir a dotar d’un cert caràcter èpic el referèndum i en van reforçar la imatge de radicalitat democràtica. A més, van suposar un plus d’atenció mediàtica i publicitat que els seus promotors probablement no haurien imaginat mai.

L’efecte dòmino provocat per la consulta arenyenca va facilitar la celebració de votacions sobre la independència a centenars de municipis catalans en diferents tandades. El seu èxit a nivell de participació fou desigual però políticament resultà una experiència reeixida pels seus impulsors: mai abans el debat sobre la independència havia estat tant temps i amb aquesta força en el centre del debat polític. La consulta celebrada a Barcelona l’abril del 2011, que va superar les expectatives dels seus responsables amb més d’un 21% de participació respecte el cens electoral oficial, va suposar el final d’aquesta onada encetada al Maresme.

En l’actualitat, Arenys de Munt segueix fidel al seu paper de municipi políticament rara avis o, senzillament, avançat al seu temps. Desaparegut l’històric partit independent Arenys de Munt 2000, la força més votada i que ara ostenta l’alcaldia, gràcies a un sorprenent pacte amb CiU, és la Candidatura d’Unitat Popular (CUP). Tan sols tres municipis més tindran durant tota o part de la legislatura 2011-2015 un alcalde de la CUP: Celrà (Gironès), Navàs (Bages) i Viladamat (Alt Empordà).

Segon aniversari de la consulta d'Arenys de Munt (I de II)

Resum a TV3 de la jornada del 13 de setembre del 2009 a Arenys de Munt:

Reacció de Mariano Rajoy, molt probablement el proper president del govern espanyol, davant la votació d’Arenys de Munt:

11-S: una dècada després

Aquest 11 de setembre coincidirà amb el desè aniversari dels atemptats contra les Torres Bessones i el Pentàgon. Aquell dia del 2001, els Estats Units van ser brutalment colpejats a través d’un seguit d’atacs d’un gran simbolisme i amb un balanç brutal de prop de 3.000 morts i diversos milers de ferits. Quatre avions segrestats per islamistes van encaminar-se cap a diferents edificis que eren alhora símbols del poder nord-americà. Un d’ells no va arribar al destí planificat pels atacants (segurament la Casa Blanca o el Capitoli) en estavellar-se a Pennsilvània, probablement per la resistència que van oferir alguns passatgers davant els segrestadors. Però els altres tres sí que van fer blanc a les Torres Bessones de Nova York i a les instal·lacions del Pentàgon, a Virgínia.

Les imatges dels atemptats van fer ràpidament la volta al planeta convertint-se en una notícia d’innegable ressonància global. Televisions i ràdios es van abocar en el seguiment dels esdeveniments de manera que, llevat de l’atac contra la primera de les torres a Manhattan, milions de ciutadans d’arreu del planeta van viure en temps real el segon impacte contra les Torres Bessones i el col·lapse dels dos colossos. L’aclaparament per l’espectacularitat dels efectes dels atacs va conviure amb l’horror pel nombre de morts i la psicosi davant possibles atemptats posteriors de similars característiques.

En aquest clima de sorpresa i dolor, George Bush assegurà que “el nostre dolor s’ha transformat en ira i la ira, en determinació”. I d’aquesta determinació nasqué la invasió de l’Afganistan i la posterior ofensiva contra l’Iraq, episodis que encara cuegen i que han suposat la mort de desenes i desenes de milers de civils naturals d’aquests països, milions de desplaçats i refugiats, una sagnia econòmica pels EUA i la pèrdua d’un elevat nombre de militars occidentals. També suposà resoldre el binomi llibertat-seguretat en benefici de la segona i, en conseqüència, una restricció de llibertats i vulneració de drets humans que han derivat en episodis com els vols secrets de la CIA (amb persones detingudes i segrestades il·legalment) o el centre de detenció de Guantánamo.

10 anys després d’aquells fets, els Estats Units veuen seriosament amenaçada la seva hegemonia mundial per l’auge de noves potències, entre les que destaca la Xina, i semblen haver apostat pel multilateralisme a l’hora d’abordar els conflictes internacionals. Per altra banda, el terrorisme de signe islamista no ha estat capaç de repetir res d’equiparable al funest episodi de l’11 de setembre del 2001 però ha seguit protagonitzant atacs contra la població civil dels països de tradició musulmana i la d’indrets molt propers com Madrid (11-M, el 2004) o Londres (7-J, el 2005).

No cal ni dir que, com sol passar amb tots els esdeveniments d’una certa magnitud i que tenen conseqüències notables en els terrenys econòmic i polític, no han faltat les lectures elaborades des de l’òptica de la teoria de la conspiració. Aquestes versions alternatives basen la seva argumentació en fets com l’enigmàtic ensorrament de l’Edifici 7 del World Trade Center (que no va patir l’impacte de cap avió ni incendis de prou consideració), la sorprenent manca de reacció dels caces davant uns avions que no seguien la ruta prevista o la deficient coordinació prèvia entre FBI i CIA. Més enllà dels elements en que es fonamenten aquestes tesis que suggereixen un autoatemptat per justificar les posteriors restriccions de drets i llibertats i les ofensives militars contra altres nacions, que van suposar elevats beneficis econòmics per a alguns particulars, és innegable que ara fa una dècada els novaiorquesos van viure un infern en vida que ha marcat la ciutat per sempre, i sobretot als ciutadans que van perdre persones estimades. Segur que a aquests últims no els resultarà indiferent l’aniversari dels fets, que enguany coincideix amb la recent mort d’Ossama bin Laden i té la càrrega emocional afegida i el ressò mediàtic propi de les efemèrides de números rodons. I és que ja fa 10 anys dels atemptats més mortífers i amb un impacte més global de la història.

(Fotografia: Associated Press)