divendres, 28 de desembre de 2012

(25-N) Els resultats d’unes eleccions històriques

El passat 25 de novembre els catalans van decidir amb el seu vot la nova composició del Parlament. I ho van fer amb una gran participació (67,76%), fins al punt de batre el rècord d’afluència a les urnes en uns comicis catalans i de superar el registre de les eleccions espanyoles de fa un any (65,16%).
Podem mirar, partit a partit, quins han estat a grans trets els resultats aconseguits:
Font: gencat.cat
CiU: Les enquestes no preveien en cap cas un descens com el que ha tingut CiU (de 62 a 50 diputats). És per això que els resultats són de mal pair per a la federació, que retrocedeix sobretot a l’àrea metropolitana de Barcelona. Malgrat els mals resultats, CiU suma més diputats que tots els partits contraris al procés sobiranista junts (50 a 48), és l’única força amb més d’un milió de vots i guanya en 40 de les 41 comarques. Però probablement no va preveure l’abast de l’impacte negatiu de les retallades, la mobilització de l’electorat espanyolista i la pèrdua de suport cap a Esquerra. De fet, Artur Mas i CiU, que anhelaven la majoria absoluta, depenen d’ERC per poder tenir estabilitat en la vinent legislatura.
ERC: En contrast amb la patacada de CiU, Esquerra va tenir una gran alegria la nit electoral. Amb 21 diputats es converteix en segona força, desplaça al PSC com a primer partit de l’esquerra a la majoria del territori i té un resultat i una posició de força davant CiU més favorable de la que preveia cap enquesta. A més, resisteix la competència de SI (46.000 vots) i la CUP (126.000 vots). ERC ha pogut plantar cara per primera vegada al PSC, com ho demostra el fet que, en unes eleccions on CiU s’ha imposat amb claredat, els republicans han estat segona força en 32 de les 41 comarques i en tres de les quatre demarcacions (Girona, Lleida i Tarragona). I tenen la clau de la governabilitat. Són els grans guanyadors de les eleccions, amb el permís de C’s i la CUP.
PSC: Els socialistes (de 28 a 20 diputats) resisteixen com a segona força més votada, amb un lleuger avantatge sobre ERC, però tenen un escó menys que els republicans. Per altra banda, eviten el sorpasso del PP i superen per tres dècimes a CiU al Baix Llobregat. Fins aquí les bones notícies. Les males són que només manté la seva fortalesa a l’àrea metropolitana de Barcelona i, tot i que menys, a la de Tarragona. A la resta del país, ERC i ICV-EUiA la sobrepassen o retallen les diferències. A la pròpia ciutat de Barcelona, el PSC és quarta força darrere de CiU, PP i ERC i amb Iniciativa a menys de 2.000 vots. El PSC deixa de ser, per tant, aquell partit que podia erigir-se en l’única alternativa real de poder a CiU.
PP: El Partit Popular bat el seu rècord d’escons (passa dels 18 als 19) però curiosament segueix sense superar el sostre electoral marcat per Vidal-Quadras (13,08% el 1995). En unes eleccions històriques, el PP ha desaprofitat l’ocasió única de convertir-se en segona força i consolidar-se com el partit de referència dels contraris a la independència. Tot i així, ha estat per primera vegada segona força en quatre comarques (Baix Camp, Barcelonès, Tarragonès i Vall d’Aran). És evident que l’èxit de C’s ha perjudicat les aspiracions del PP.
ICV-EUiA: Com en el cas del PP, els ecosocialistes aconsegueixen un resultat agredolç, un resultat meritori però que en un context de protestes massives contra les retallades té una importància relativa. ICV-EUiA, això sí, guanya tres diputats (de 10 a 13) i aconsegueix trencar el sostre de 12 parlamentaris i entrar per totes quatre demarcacions (recuperant l’escó de Lleida). De cara a propers processos electorals, està més a prop que mai de superar al PSC però qualsevol viratge cap al centre a la recerca de vot socialista el pot aprofitar la CUP per créixer captant votants anticapitalistes de la coalició roig-i-verda.
C’s: Ciutadans ha aconseguit uns resultats més bons dels que pronosticaven les enquestes i ha sumat més del doble de vot que el 2010. D’aquesta manera, abandonen el grup mixt i n’aconsegueixen un de propi. La creu dels bons resultats aconseguits és que hi ha dues demarcacions en les quals segueix sense obtenir diputat (Girona i Lleida) i que el seu creixement coincideix amb l’estancament del PP i la forta caiguda del PSC, amb la qual cosa el seu augment de representació no té cap impacte sobre el procés d’autodeterminació en marxa. A nivell de partit, però, el balanç només pot ser satisfactori. I només el futur dirà si C’s pot competir de tu a tu amb PSC i PP o acabarà patint un desenllaç similar al de Solidaritat, que s’ha desfet quan CiU i ERC han recuperat la credibilitat davant l’electorat independentista.
CUP-AE: Pel fet d’entrar per primer cop al Parlament, val la pena mirar més a fons el cas de la Candidatura d’Unitat Popular-Alternativa d’Esquerres. A diferència de SI (1,28%) i PxC (1,65%), la CUP (3,47% i 3 diputats) ha resistit l’elevadíssima participació, que sempre amenaça aquells partits minoritaris i menys coneguts. Els seus resultats poden semblar sorprenents per ser una opció independentista. Per exemple, la CUP ha aconseguit un major suport a Badia del Vallès (3,58%) que a Calella (3,05%). L’independentisme progressista clàssic que representa ERC, en canvi, té uns resultats molt més alts a Calella (17,59%) que a Badia del Vallès (4,86%). La capacitat  de la CUP d’eixamplar l’independentisme més enllà del seu públic habitual es pot constatar també comparant els seus resultats amb els de SI el 2010. Els resultats globals són molt similars, però si mirem l’àrea metropolitana de Barcelona trobem clares diferències. En una ciutat emblemàtica i de referència en aquest sentit com és Santa Coloma de Gramenet, la Solidaritat liderada per Laporta va tenir-hi un 0,76% dels vots. En aquesta mateixa ciutat la CUP ha obtingut més del triple de suport (2,44%). La clau per entendre aquests números rau, al marge de l’existència de candidatures locals afins en alguns casos, en el fet que la CUP és una força anticapitalista l’independentisme de la qual es dóna per descomptat i que ha concedit una gran importància al discurs social i de regeneració democràtica durant la campanya. D’aquesta manera, han captat el vot independentista més ideològic i als seus feus municipals han perdut el més possibilista en benefici d’ERC. La presència de la CUP al grup mixt del Parlament, tenint en compte que se n’espera l’oposició més frontal al govern i al model socioeconòmic vigents, dificultarà a ICV-EUiA i a C’s aparèixer com el partit outsider o opositor per excel·lència.
Què implica el resultat per al procés sobiranista?
La majoria a favor del referèndum es manté intacta al Parlament. De fet, hi ha 87 diputats explícitament favorables a consultar a la ciutadania sobre l’estatus polític que ha de tenir Catalunya (CiU, ERC, ICV-EUiA i CUP) i 48 que hi estan en contra (PP, C’s i, amb matisos, el PSC). Aquests dos blocs sumaven 86 i 49 escons el 2010, fet que demostra que la gran participació no ha alterat la correlació de forces entre favorable i contraris a l’autodeterminació. I a això cal afegir-hi que CiU es presentava aquest cop amb un programa i un discurs força allunyats de la seva ambigüitat tradicional.
Amb la CUP i ICV-EUiA disposades a acompanyar el procés cap a la consulta però no a acceptar la política de retallades de CiU, el fet que la suma dels diputats de CiU i ERC superi la majoria absoluta (71 de 135 diputats) sembla assegurar a CiU el suport necessari per a garantir la governabilitat i aprovar els pressupostos. Això sí, ERC exigirà fer marxa enrere en algunes mesures d’austeritat. Si hi ha acord entre CiU i els republicans en matèria econòmica i Unió Democràtica no es desmarca del seu soci de federació, res no fa pensar que el procés sobiranista hagi de quedar avortat, tenint en compte que dues terceres parts del Parlament donen suport clarament a la consulta sobre la independència.
Més enllà de la qüestió nacional, han variat les coses en l’eix esquerra-dreta?
Si en la darrera legislatura hi havia 80 diputats que es podien adscriure a la dreta (CiU i PP), 7 sense una posició definida en l’eix social (SI i C’s) i 48 que es podien situar a l’esquerra, al nou Parlament la dreta baixa a 69 diputats (CiU i PP), hi ha 9 diputats sense un posicionament clar (C’s) i l’esquerra passa a tenir-ne 57 (ERC, PSC, ICV-EUiA i CUP). Per tant, hi ha hagut un cert gir cap a l’esquerra entre l’electorat. Si a això hi sumem que el PP torpedinarà l’acció d’un govern que neix amb un clar mandat sobiranista, CiU haurà de mirar forçosament cap a ERC. A més, les dues forces restants que també són partidàries del referèndum són aquelles que es troben més a l’esquerra (ICV-EUiA i CUP).

dimecres, 12 de desembre de 2012

Pedro Álvarez, dues dècades d'impunitat

Pedro Álvarez Peso, un jove de 20 anys i veí del barri de la Verneda, va morir la matinada del 15 de desembre del 1992 a l’Hospitalet. Un vehicle va estar a punt d’atropellar la seva companya i, en demanar explicacions al conductor, aquest va respondre disparant-li al cap. Dies més tard, va ser detingut un policia nacional pels fets. Després d’un cúmul de pressions i irregularitats, el presumpte assassí fou posat en llibertat. Malgrat els ingents esforços dels seus pares, dos lluitadors incansables, ningú ha pagat per aquell crim.
Per a més informació: Plataforma Pedro Álvarez
Documental sobre el cas emès el 2010 pel Canal 33. “Flors per al Pedro”:

dissabte, 17 de novembre de 2012

(25-N) Els partits catalans i Twitter

Són nou les forces polítiques que tenen possibilitats reals de ser al Parlament resultant dels comicis del 25-N: CiU, PSC, PP, ICV-EUiA, ERC, SI, C’s, PxC i CUP. Al marge del que diran les urnes, és interessant veure el nombre de seguidors que tenen a Twitter així com algunes de les característiques de la gestió dels seus perfils en aquesta coneguda xarxa social, que bull amb cada campanya electoral.
En el següent gràfic, veiem el nombre d’usuaris de Twitter que segueixen a cada força política (arrodonint al centenar):

Al marge del nombre de followers i el gràfic resultant, podem també fixar-nos en alguns punts:
1) Els quatre partits amb més seguidors (CiU, ERC, SI i CUP) són, a dia d’avui, els únics que han fet ús de l’opció de modernitzar la seva imatge a Twitter gràcies als canvis, inspirats en Facebook, introduïts per aquest portal.
2) La CUP, ICV-EUiA, PP i PxC no retornen el follow (seguiment). SI i el PSC ho fan selectivament i CiU, ERC i C’s de manera quasi sistemàtica.
3) El de PxC és el perfil menys seguit i pitjor gestionat, fins al punt que és l’única formació sense un fons de canal personalitzat que li doni una imatge més corporativa.
4) Els partits que composen la federació de CiU i la coalició ICV-EUiA també tenen compte propi a Twitter. En tots els casos, però, amb molts menys seguidors que el perfil comú.
5) Els perfils analitzats per obtenir les dades aquí exposades són: @ciu (CiU), @Esquerra_ERC (ERC), @solidaritatcat (SI), @cupnacional (CUP), @socialistes_cat (PSC-PSOE), @Ciutadans_Cs (C’s), @icveuia (ICV-EUiA), @PPCatalunya (PP) i @plataforma_cat (PxC).

dijous, 8 de novembre de 2012

(25-N) Un 44% menys de candidatures a Catalunya

64 són les candidatures proclamades oficialment per concórrer a les eleccions catalanes del 25 de novembre. Comparant les dades actuals amb les dels comicis del 2010, es pot constatar un descens en el nombre de llistes que busquen obtenir representació al Parlament. L’explicació és la reforma de la Llei Orgànica del Règim Electoral General (LOREG) espanyola, que ara obliga als partits extraparlamentaris a entregar un nombre de signatures equivalent al 0,1% del cens de cada província per a poder’s-hi presentar. Com que Catalunya no s’ha dotat d’una llei electoral pròpia, aquesta exigència estatal ha condicionat aquelles formacions que volien ser a les urnes el 25-N, algunes de les quals no han reunit el nombre de firmes necessari.
Calia, doncs, assolir un mínim d’avals a Barcelona (4.042), Tarragona (556), Girona (502) i Lleida (313). Sempre tenint present la possible invalidació d’alguns dels avals, com els d’aquelles persones que signaven per a dues o més opcions electorals. Així doncs, Catalunya ha passat de 114 llistes el 2010 a 64, la qual cosa significa un descens del 44%. A continuació, es pot veure el nombre de candidatures a cadascuna de les quatre demarcacions catalanes (entre parèntesi les que hi havia el 2010):
Barcelona 16 (29)
Girona 16 (26)
Lleida 16 (29)
Tarragona 16 (30)

dissabte, 20 d’octubre de 2012

Els punts febles del ‘no’

Des de la celebració d’una multitudinària manifestació a favor de la independència de Catalunya, que va omplir els carrers de Barcelona aquesta última Diada, el conflicte polític Catalunya-Espanya s’ha internacionalitzat definitivament. Se’n parla al nostre país i a la premsa de mig planeta. La massiva manifestació i la negativa del govern espanyol a accedir a negociar el “pacte fiscal”, han obligat al president de la Generalitat a convocar unes noves eleccions a la recerca de la legitimitat emanada de les urnes per a encetar el camí de l’autodeterminació. Si les forces favorables a la consulta democràtica superen aquelles que s’hi oposen i si CiU és fidel a la seva paraula i no recula, hi haurà una votació on es preguntarà a les persones que resideixen a Catalunya si volen convertir-se en un nou Estat d’Europa o bé continuar com a autonomia dins el Regne d’Espanya.
Quan es parla del referèndum, se sol parlar dels punts forts i febles del vot afirmatiu. Segurament, perquè aquesta és l’opció que implica alterar l’statu quo. També perquè els partidaris de la independència duen anys treballant-hi incansablement mentre els detractors, per raons òbvies, no tenen cap pressa a l’hora de que es celebri aquesta consulta. Fixem-nos, doncs, en l’opció del ‘no’. I no en els seus punts forts (legalitat feta a mida, aparell estatal al darrere, força de la diplomàcia, control de la majoria de mitjans de comunicació, coacció per la força), que ja són molt coneguts, sinó en els que el fan o el podrien fer vulnerable. Podríem destacar, doncs, els següent punts:
Els companys de viatge
Pere Navarro, primer secretari del PSC, manifestava recentment que no li agradava la coincidència de CiU, ICV-EUiA, ERC i SI en la defensa d’una consulta d’autodeterminació. El cert és que l’alternativa al bloc sobiranista és el que conformen aquells que s’hi oposen, i en el qual el PSC té com a companys de viatge el PP, C’s, UPyD i la PxC de Josep Anglada. És dubtós que tot o gairebé tot el vot del PSC vulgui desentendre’s de la posició d’un partit central com CiU o dels hereus del PSUC i passar a fer campanya pel ‘no’ amb les forces que no provenen precisament de l’antifranquisme. I sense un suport unànime dels votants socialistes al ‘no’ a la independència, és una missió més difícil sortir victoriós del referèndum.
El PP com a casa gran de l’espanyolisme
CiU no ha ocultat la seva pretensió de convertir-se, seguint la seva terminologia, en la casa gran del catalanisme. I, amb els resultats de les darreres convocatòries a la mà, sembla que ho ha aconseguit amb escreix. Ara el seu partit homòleg en el camp de l’espanyolisme podria ser el PP, que té més a prop que mai el sorpasso al PSC. Que el PP, un partit molt pitjor valorat per la ciutadania que el PSC en els estudis demoscòpics, es convertís en el partit del ‘no’, provocaria el reubicament d’un cert nombre d’electors en posicions més favorables per a l’independentisme. Per altra banda, l’estètica, banderes i càntics de la manifestació sobiranista de l’11 de setembre i la de la concentració unionista del 12 d’octubre tenien poc a veure. El carácter pacífic i familiar de la primera contrastava amb la presència de nombrosos individus i símbols d’extrema dreta en la segona (fotografia). Amb un partit centrat com el PSC ocultat darrere un PP en ascens, una extrema dreta excitada i més visible i unes actituds i discursos sovint difícils de conciliar amb el respecte a la democràcia, els riscos per als defensors de l’stato quo són evidents.
El recurs etnicista
Per una certa incomoditat en la confrontació a nivell argumental en els terrenys econòmic, social i democràtic, l’unionisme sempre ha volgut veure en la immigració espanyola dels anys 60 i 70 una espècie de bloc compacte i impermeable que respondria com un sol home contra la possibilitat d’una Catalunya sobirana. Aquesta actitud és segur que mobilitzarà un nombre molt important de persones, però presenta dos riscos: en primer lloc, s’empeny cap a l’independentisme aquelles persones, amb o sense vincles familiars fora de Catalunya, que se senten còmodes amb la seva condició de catalans; en segon lloc, l’apel·lació a la sang té un innegable impacte en molts ciutadans però diu poc o res a aquelles persones que pensen en termes de benestar social i progrés econòmic i no de lleialtats nacionals.
Exèrcit o democràcia, vèncer o convèncer
Per a assolir objectius polítics hi ha bàsicament dues vies: l’ús de la violència a partir de la superioritat militar o aconseguir una majoria social favorable. Les apel·lacions a la llibertat d’expressió i a donar la paraula a la ciutadania catalana han topat, aquests darrers dies, amb la petició de modificar el codi penal per a poder empresonar el president Artur Mas (diari El Mundo), l’amenaça d’anul·lar les eleccions catalanes del 25-N (diari La Razón), l’exigència de repatriació de 150.000 ciutadans extremenys “espoliats” (secretari general del PSOE extremeny), la crida a combatre el sobiranisme català de la mateixa manera que es fa amb ETA (Mayor Oreja) o directament l’amenaça d’agressió militar contra els catalans (coronel Alamán Castro i molts altres). Aquest contrast d’arguments no juga a favor de la bona imatge espanyola, ni davant la comunitat internacional ni davant el poble de Catalunya. La repressió penal o militar (o la simple amenaça en aquests camps) no només no paralitzarà el procés català sinó que n’augmentarà la seva legitimitat. I serà una realitat que es tindrà molt present per part dels electors indecisos o més indiferents, davant els quals la conducta pacífica i democràtica és sempre un element clau en processos com aquest.
El vot de la llibertat
En el dia d’avui, el debat a Catalunya no es produeix exactament entre defensors del ‘sí’ a l’Estat propi i partidaris del ‘no’ sinó entre aquells que volen que es pugui decidir lliurement el futur del país i els que situen la legalitat espanyola per damunt de les majories democràtiques catalanes. D’aquesta manera, davant una hipotètica consulta d’autodeterminació els partidaris del ‘no’, apart de ser contraris a la independència, haurien de lluitar contra l’estigma de ser enemics de consultar democràticament a la ciutadania, a la qual cosa s’haurien resistit fins a ser ja inevitable. En canvi, el ‘sí’, pràcticament per inèrcia, seria vist com el vot no només a favor de l’Estat propi sinó també a favor de les llibertats democràtiques.

dijous, 27 de setembre de 2012

Cinc punts d'una resolució històrica

Una històrica resolució ha estat aprovada avui al Parlament de Catalunya amb el suport dels grups de CiU, ICV-EUiA, ERC i SI, també dels diputats Joan Laporta i Ernest Maragall. Ha rebut 84 vots a favor, 25 abstencions i només 21 vots en contra. Aquesta votació podria significar la primera passa d’un procés que culminés amb la independència de Catalunya. Una experiència que, de ben segur, es veurà influïda i alhora influïrà en un altre procés sobiranista en marxa i que viurà en els propers mesos els seus moments més decisius: l’escocès.
Resolució
1- El Parlament de Catalunya expressa el seu reconeixement i es felicita per l'enorme èxit aconseguit a la massiva manifestació del passat 11 de setembre pels carrers de Barcelona, sota el lema “Catalunya, nou Estat d'Europa”.
2- El Parlament de Catalunya constata que, al llarg d'aquests darrers trenta anys, una part molt important del catalanisme s'ha compromès a fons amb la transformació de l'Estat espanyol per poder-hi encaixar sense haver de renunciar a les nostres legítimes aspiracions nacionals, a la nostra voluntat d'autogovern, ni a la nostra continuïtat com a nació. Però els intents d'encaix de Catalunya a l'Estat espanyol i les seves reiterades respostes són avui una via sense recorregut, Catalunya ha d'iniciar una nova etapa basada en el dret a decidir.
3- És per tot això que el Parlament expressa la necessitat que Catalunya faci el seu propi camí, constatant la necessitat que el poble català pugui decidir lliurement i democràticament el seu futur col·lectiu, per tal de garantir el progrés social, el desenvolupament econòmic, l'enfortiment democràtic i el foment de la cultura i la llengua pròpies.
4- El Parlament insta el Govern de la Generalitat i les forces polítiques i els agents socials i econòmics a impulsar el màxim consens possible per tal de portar a terme aquest procés democràtic i el full de ruta consegüent, amb diàleg amb la comunitat internacional, la Unió Europea i el govern espanyol, per tal que la ciutadania de Catalunya pugui determinar en un marc de plena llibertat, respecte al pluralisme, foment del debat i la convivència democràtica i sense coaccions de cap mena.
5- El Parlament de Catalunya constata la necessitat que el poble de Catalunya pugui determinar lliurement i democràtica el seu futur col·lectiu i insta el govern a fer una consulta prioritàriament dins la propera legislatura.

dimecres, 29 d’agost de 2012

Arenys de Mar: de 17 a 11 regidors

Una de les mesures anunciades pel president espanyol Mariano Rajoy en l’apartat de retallades a l’administració local, és la reducció d’un 30% del nombre de regidors que la Llei Orgànica del Règim Electoral General (LOREG) preveu per als municipis segons el seu nombre d’habitants. Si es materialitza aquest anunci, els municipis d’entre 10.001 i 20.000 habitants passaran el 2015 d’escollir 17 regidors a tenir-ne només 11. Per tant, el consistori d’Arenys de Mar perdrà sis representants, i aquesta mesura afectarà també municipis que es troben en altres trams per nombre d’habitants. Per exemple, Arenys de Munt passarà d’un ple amb 13 regidors a un integrat per nou membres. I a Mataró hi haurà 19 càrrecs electes enlloc dels 27 d’ara.
Una primera incògnita és saber fins a quin punt suposarà un problema per al correcte funcionament dels consistoris aquesta mesura. Previsiblement, el paper dels tècnics municipals i la cessió de competències a les diputacions seran les dues armes per fer front a la nova realitat. La segona incògnita és quin impacte tindrà en la composició del proper consistori. Amb els resultats de les eleccions municipals del 2011 com a referència, aquest seria l’impacte de la reducció d’un 30% de regidors a Arenys:


Com es pot veure, l’accés a l’Ajuntament és més difícil per aquells partits menys votats. El Bloc Municipal desapareixeria del consistori. A més, també perdrien l’acta de regidor el quart i cinquè representants de CiU, el tercer d’ICV, el quart del PSC i el segon del PP. Per tant, es passaria d’un ajuntament amb set forces polítiques a un amb sis opcions i on només tres d’aquestes (CiU, PSC i ICV) serien capaces de sumar més d’un regidor. Com es pot veure, amb aquesta reforma serà menys trivial que mai el lloc que els candidats ocupen a la seva llista.

diumenge, 12 d’agost de 2012

Jocs Olímpics

Des de l’any 1896, diferents ciutats del planeta han acollit les competicions que es desenvolupen en els Jocs Olímpics. Els JJOO tenen el seu origen a l’antiga Grècia i reneixen el 1896 a Atenes. S’han celebrat fins a 27 vegades en l’era moderna: 16 a Europa, sis a Amèrica, tres a l’Àsia i dues a Oceania. No s’han celebrat les edicions dels anys 1916, 1940 i 1944 per culpa de la situació de guerra. La importància que té Grècia per a la història olímpica queda demostrada amb detalls com l’aventura poc exitosa dels Jocs Intercalats o el fet que en tota celebració inaugural hi ha dues delegacions que obren i tanquen la desfilada: la primera és sempre la grega i la segona la de l’Estat amfitrió.
Ara fa justament 20 anys, Barcelona i les seves subseus van tenir l’honor d’acollir aquest gran esdeveniment de paternitat grega i veure competir els millors esportistes del planeta. Entre aquests, va brillar amb llum pròpia l’atleta nord-americà Carl Lewis (fotografia), velocista i saltador, posseïdor de 10 medalles (9 ors i una plata) i capaç de vèncer en el salt de longitud en els Jocs Olímpics dels anys 84, 88, 92 i 96 del segle passat. Amb ell, també van destacar el gimnasta Vitaly Scherbo, el nadador Aleksandr Popov, la selecció espanyola de futbol o el Dream Team de Michael Jordan, entre molts d’altres.
Però abans de les proeses de Barcelona 92 i d’altres edicions des de mitjans del segle XX, abans de les actuacions estratosfèriques de Larisa Latynina, Nadia Comăneci, Mark Spitz, Carl Lewis, Mark Phelps (22 medalles, 18 ors) o Usain Bolt, els Jocs també van protagonitzar les seves rareses. Com recordava Toni Padilla, periodista esportiu del Diari Ara, en les primeres edicions hi va haver carreres de cotxes i motocicletes, una cursa de natació amb obstacles, competició de globus aerostàtics, de pesca, de bombers apagant focs o de coloms missatgers.
Naturalment, la política ha format part de la història olímpica. No pot ser d’altra manera des del moment en que, malgrat la Carta Olímpica subratlla que les competicions són entre esportistes i equips i no països, la majoria dels participants ho fan sota la bandera de l’estat al qual pertanyen. Encara que sigui a desgrat seu, com fou el cas de l’irlandès Peter O’Connor, que el 1906 va substituir la bandera britànica que l’acompanyava com a medallista per un emblema irlandès. La política també explica els boicots als JJOO de Moscou (1980) o Los Angeles (1984) i l’exclusió de la Sud-àfrica de l’apartheid.
I després de l’èxit organitzatiu i esportiu de Londres 2012, Rio de Janeiro (2016) serà la propera parada. Els Estats Units podran tornar vèncer el seu pols amb la Xina i liderar el medaller? Superarà el Brasil amb nota el repte d’organitzar un mundial de futbol (2014) i uns Jocs Olímpics (2016) en dos anys? Veurem ampliada la família olímpica amb noves delegacions europees? La resposta, com sempre que es tracta d’Olimpíades, d’aquí a quatre anys.

dimecres, 18 de juliol de 2012

Mesclat - Arenys de Munt 2009

Cançó de Mesclat recordant, a través d’un tribut a la veïna octogenària Carme Marín, la consulta sobre la independència a Arenys de Munt, celebrada el 13 de setembre del 2009 en aquest poble del Maresme.

dilluns, 16 de juliol de 2012

Un vell conflicte que perdura

El 14 de maig del 1948 es va pronunciar un discurs històric. El seu autor fou David Ben-Gurion (1886-1973) i el seu contingut girà al voltant de la proclamació de la independència d’Israel. Aquesta declaració d’independència es considera el moment fundacional de l’Estat israelià.
En realitat, aquest discurs fou un punt culminant d’un procés que es remunta a dècades abans. Ja des de finals del segle XIX i sobretot principis del XX, a la migrada comunitat jueva que ja residia en terres palestines s’hi van sumar milers de jueus procedents d’arreu del món disposats a fer realitat el somni sionista d’acabar amb la dispersió i la diàspora forçoses i assolir un estat de caràcter jueu que permetés oblidar els pogroms i l’antisemitisme. El nombre de jueus instal·lats a Palestina va augmentar de manera espectacular a principis del segle XX i dels 70.000 residents el 1904 es va passar als 150.000 de només 10 anys més tard. El 1939 ja hi havia 400.000 jueus i el 1947 en serien mig milió.
Palestina era una terra que formava part del dens Imperi Otomà i, en caure aquest amb el final de la Primera Guerra Mundial, fou administrada posteriorment pels britànics, els quals el 1917 havien donat suport en la Declaració de Balfour a fer possible la creació d’una llar nacional per als jueus a Palestina. Durant el domini britànic, però, aquesta potència europea va practicar una equidistància calculada entre àrabs i jueus malgrat que els enfrontaments entre les dues comunitats i els xocs violents d’aquestes amb els britànics anaven en augment. Així, el 1939 van publicar el tercer Llibre blanc, on en un termini de 10 anys preveien cedir el govern conjunt d’una Palestina independent a ambdues comunitats alhora que es posava traves a la immigració jueva en un moment tan delicat com la guerra del 39 al 45, amb la persecució de jueus a bona part d’Europa.
Un dels esdeveniments de més pes va succeir el 29 de novembre del 1947, quan l’ONU, a través de l’Assemblea General, aprovà la resolució 181 (cal dir que, en la línia de l’equilibri calculat del Regne Unit comentada abans, els britànics van abstenir-se) per la qual es recomanava la partició del territori en dos estats abandonant la idea d’un sol estat de caràcter binacional. D’acord amb la resolució de Nacions Unides, s’havia de crear un estat jueu (56,47% del territori i més de mig milió de jueus i prop de 400.000 àrabs) i un àrab (43,53% del territori i més de 800.000 àrabs més uns 10.000 jueus). A més, Jerusalem i Betlem havien de restar al marge dels dos estats i estar sota control internacional. Aquesta resolució mai va ser aplicada. Els àrabs la van rebutjar i els jueus van declarar la independència de la seva pàtria el maig de l’any vinent.
Des de l’aprovació de la resolució per a la partició de Palestina fins a la proclamació israeliana d’independència, es va viure una situació de constants friccions i combats entre àrabs i jueus i va ser el 15 de maig del 1948, un dia després d’aquesta declaració i vista la incapacitat dels palestins per vèncer militarment als israelians, quan fruit d’aquesta derrota de la causa palestina i del sentiment d’humiliació que va envair al món àrab, va esclatar la guerra del 1948 entre forces israelianes i contingents d’Egipte, el Líban, Síria, l’Iraq i Jordània. Després d’atravessar diferents fases i treves entre les parts, el conflicte va finar el març del 1949 amb una victòria clau per a Israel i amb més de 700.000 palestins que van passar a ser refugiats en altres territoris. D’aquí que, en contrast amb l’eufòria jueva desfermada per aquesta proclamació històrica, els palestins commemoren, coincidint amb la declaració de Ben-Gurion, la Naqba (que es pot traduir per “catàstrofe” o “desastre”), terme àrab amb el que el poble palestí ha batejat l’èxode de la població àrab.
Cal dir, sense ànim de fer un minuciós repàs històric però sí a tall d’esment, que a aquesta primera guerra, l’han seguit altres xocs bèl·lics: la crisi de Suez (1956), la Guerra dels Sis Dies (1967), la Guerra del Yom Kippur (1973), la invasió del Líban del 1982, les dues intifades (1987 i 2000), la darrera guerra del Líban (2006) i diverses operacions en els territoris ocupats de Cisjordània i Gaza entre les que destaca l’atac contra aquest darrer territori, limítrof amb Egipte, el gener del 2009. S’ha de dir també que tots aquests conflictes han acabat amb victòria militar israeliana (si bé el 2006 Hizbullah va aconseguir una derrota dolça) i, en molts casos, han permès a l’estat d’Israel augmentar els seus límits territorials, de manera molt especial la Guerra dels Sis Dies.
A dia d’avui, més de 64 anys després de la declaració d’independència pronunciada per David Ben-Gurion, jueu d’origen polonès i destacat líder laborista, el cert és que Israel és un estat que ja té assegurada la seva supervivència gràcies al seu potencial militar, el caràcter d’aliat preferent dels EUA o el fet d’haver segellat la pau amb països veïns i amb els quals s’havia enfrontat com Egipte i Jordània, els anys 1979 i 1994 de manera respectiva.
Ara bé, el seu prestigi entre l’opinió pública d’arreu del món, i també l’europea, sembla no trobar-se en el seu millor moment, com va demostrar el reguitzell de reaccions contràries a l’agressió israeliana contra Gaza el 2009 o l’assalt, el 2010, a sis vaixells que pretenien trencar el bloqueig imposat a Gaza, episodi que va acabar amb nou activistes morts per l’exèrcit hebreu.
Israel és avui en dia un país pròsper, d’una qualitat democràtica sense cap equivalent a la zona i capdavanter en investigació científica. Però també és un país que no té uns límits territorials definits, estimula la presència de colons israelians en terres palestines, imposa un estat d’excepció i setge constant contra els territoris de l’ANP (Gaza i Cisjordània), ignora bona part de les resolucions internacionals i, fidel al principi sionista que defensava prendre Palestina en considerar-la “una terra sense gent per a una gent sense terra”, discrimina la població àrab i estimula la immigració de persones jueves d’arreu del món cap a Israel alhora que tanca la porta als palestins exiliats arran de la desfeta del 1947 al 1949 així com als seus descendents, els quals sovint viuen en condicions miserables en les zones de refugiats del Líban o Jordània.

Sobre el vell conflicte entre Israel i Palestina es podrien fer moltes i molt extenses reflexions. Però pot resultar interessant cercar algunes explicacions al fet que aquesta confrontació tan cruenta es remunti a fa almenys sis dècades i, a més, no es pugui entreveure a curt o mitjà termini cap possibilitat de solució pacífica de caràcter definitiu:
1)      No es tracta d’un conflicte nacional de tipus convencional en el qual un territori d’un estat, amb característiques nacionals pròpies, reclama la seva independència sinó que hi ha dues comunitats diferenciades que reivindiquen el seu dret de posseir un estat en un mateix territori (vegi’s el cas de Jerusalem).
2)     No hi ha unanimitat sobre qui s’enfronta a qui en el conflicte de Terra Santa: àrabs i jueus?,  palestins i jueus?, palestins i israelians?, musulmans i jueus? … Si no hi ha acord sobre la naturalesa del conflicte, es fa difícil trobar-hi una solució. És més, què és Israel? El país del 1948, el de les fronteres del 1967, el Gran Israel somiat per alguns sionistes? I Palestina? La Palestina històrica, els territoris de l’Autoritat Nacional Palestina?
3)     Els territoris de l’ANP (Gaza i Cisjordània) estan separats físicament i també políticament. La pugna entre Al Fatah (laic i possibilista) i Hamas (islamista i maximalista, que no reconeix Israel) fa que, en mancar un interlocutor vàlid i del tot representatiu, no sigui possible treballar eficaçment per la pau.
4)    La internacionalització d’un conflicte pot afavorir la seva resolució o complicar-la. En aquest cas, molts actors aliens (EUA, països de tradició musulmana) s’ingereixen en el plet entre Palestina i Israel i resulta encara més difícil arribar a acords o aproximacions. I els països europeus, que haurien pogut ser decisius en la conquesta de la pau, sovint han combinat un discurs exigent amb la part superior militarment (Israel) i l’alineament, a la pràctica, amb la postura israeliana.
Com deia Carl Von Clausewitz, “la guerra és la continuació de la política per altres mitjans”. Esperem, doncs, que algun dia la guerra cedeixi el pas a la política, que en el fons consisteix en la gestió no violenta dels conflictes. Tant de bo la pau, entesa com a absència de violència però també com a indestriable de la justícia, acabi fent acte de presència en aquell indret tan sacsejat del planeta.

divendres, 22 de juny de 2012

Sindicalista, activitat de risc

La Confederació Sindical Internacional (CSI) va fer públic, fa dues setmanes, un estudi sobre les violacions dels drets sindicals registrades el 2011, elaborat a partir de dades obtingudes de la majoria de països del món. Una de les vulneracions més flagrants és la mort violenta de sindicalistes a causa de la seva militància. Tot i que moltes persones afiliades a sindicats van perdre la vida durant l’any passat, l’estudi de la CSI xifra en 75 les morts imputables a la persecució contra les organitzacions de treballadors, deixant a banda episodis com els derivats de la Primavera àrab, on moltes persones vinculades a sindicats van morir però no degut a aquesta condició.
A la seva pàgina web, es pot accedir a les estadístiques completes, desglossades per regions del planeta, països i tipus de vulneració dels drets sindicals. Tot i que els mitjans que van fer-se ressò de l’estudi parlen de 76 assassinats de sindicalistes, les estadístiques de la CSI recullen la xifra de 75 morts. D’aquestes, no se’n registra cap a Europa, només una a l’Àfrica i és als continents americà i asiàtic on els números es disparen. De fet, els països que encapçalen la macabra llista són Colòmbia (29), Guatemala (10), el Brasil (7), Corea del Sud (6), Palestina (6) i Filipines (5).



L’activitat sindical, com la periodística, comporta un risc elevat en determinats indrets del planeta. En el cas dels informadors, és un perill més vinculat als conflictes bèl·lics i els règims dictatorials. Pel que fa al sindicalisme, el risc és major en aquells països amb una elevada conflictivitat social, sovint també amb tensions pel repartiment de la terra i l’explotació de recursos naturals. Per aquest motiu, no resulta estrany l’elevat nombre de sindicalistes assassinats a l’Amèrica Central i del Sud, ni el lideratge de Colòmbia, un país immers en un greu conflicte intern des de fa dècades.

dissabte, 2 de juny de 2012

Esperanza Aguirre i l'afició del Calderón

El divendres passat es va jugar la final de la Copa del Rei entre dos equips històrics: l’Athletic Club i el Futbol Club Barcelona. L’escenari que va acollir-la va ser Madrid, concretament el Vicente Calderón, l’estadi de l’Atlètic de Madrid. En el terreny esportiu, la golejada blaugrana va permetre que el Barça sumés el títol número 14 (sobre un total de 19 possibles) de l’etapa Guardiola. En l’extraesportiu, la xiulada massiva a l’himne del Regne d’Espanya va excitar els ànims d’alguns sectors polítics i mediàtics.
La presidenta de la Comunitat de Madrid, Esperanza Aguirre (PP), havia demanat que se suspengués el partit si els aficionats xiulaven l’himne espanyol. Un cop disputada la final, el seu vicepresident lamentava que els responsables polítics catalans i bascos no haguessin condemnat la protesta dels seguidors de Barça i Athletic. Aquestes declaracions, per la seva contundència i per no tenir precedents, podrien convidar a pensar que ni les manifestacions polítiques ni les pancartes i banderes reivindicatives fan acte de presència quan l’Atlètic de Madrid juga de local al Calderón. També semblaria que la suposada intolerància de dues aficions de gran tradició com les de l’Athletic i el Barça contrasta amb el civisme exhibit cada 15 dies pels seguidors de l’Atlètic de Madrid. Amb una cerca de cinc minuts a Google, es poden trobar imatges dels últims anys que demostren que no es ben bé així.
Banderes a la zona del Frente Atlético:

Tribut al dirigent ultradretà Jörg Haider:

Protesta contra la retirada d’una estàtua del general Franco de la via pública:

Tifo aprofitant el doble sentit d’un fragment del falangista “Cara al sol”:

Càntics a favor de la violència contra els bascos i fent mofa d’Aitor Zabaleta, aficionat de la Reial Societat assassinat als voltants del Vicente Calderón:

Val la pena dir dues coses abans d’acabar l’escrit:
1) L’afició de l’Atlètic de Madrid és plural. Aquests comportaments observables a les fotografies i el vídeo representen només la manera d’actuar d’una minoria. Si que és veritat, però, que aquest petit grup gaudeix de la complicitat del gruix dels aficionats matalassers.
2) La petició d’Esperanza Aguirre de suspendre un partit pels xiulets dels seguidors biscaïns i catalans contrasta amb el silenci més absolut davant els actes d’apologia de la violència i la reiterada presència de banderes antidemocràtiques al Calderón. Curiosament, per Aguirre és perseguible un comportament pacífic dut a terme per dues aficions exemplars mentre que mai ha mostrat cap tipus de disconformitat per la presència, al mateix estadi, d’inquilins habituals que duen símbols de règims totalitaris i enalteixen la violència.

dijous, 17 de maig de 2012

Cronologia de la guerra civil espanyola: 1936-1939

L’arenyenc Joan Aymerich, de 93 anys, és una persona a la qual la guerra civil li va deixar una empremta important. Per la seva condició d’excombatent (primer a les files republicanes i, més endavant, entre els requetès), però també de persona intel·lectualment curiosa. A diferència dels que han optat per oblidar la seva participació en aquella guerra i no han volgut esbrinar les causes, naturalesa i conseqüències d’un xoc bèl·lic que va ser el preludi de la II Guerra Mundial, Aymerich no ha volgut enterrar els seus records sinó intentar comprendre un enfrontament que va viure en primera persona. És així com, a base de lectures, ha arribat a tenir un gran coneixement  del context internacional entre els anys 1936 i 1939 i d’un gran nombre d’episodis d’una guerra considerada per molts experts com la primera contesa bèl·lica netament ideològica.
Que ha destinat moltes hores a la lectura sobre l’enfrontament producte de la insurrecció militar del 1936, és un fet que prova el seu últim llibre: “Cronologia de la guerra civil espanyola: 1936-1939”. És un treball de síntesi, seriós i sense gaires incursions en el terreny de l’opinió. Que la persona que ha escrit el llibre no s’ha començat a informar fa quatre dies sinó que fa temps que va decidir fer una immersió en l’estudi de la guerra civil espanyola, ho demostra, per exemple, l’ús del terme camisa vieja per referir-se als falangistes que ho eren ja abans del 18 de juliol, la contraposició entre l’aprovació del Decret d’Unificació en el camp sublevat i els immediatament posteriors Fets de Maig en el republicà o la denominació de “nacionalista” per al bàndol franquista. Al llibre tampoc hi falta l’esment a episodis com la mort en circumstàncies no del tot aclarides del general Sanjurjo a Portugal, el fracàs de l’aixecament dels militars a Barcelona, els jocs i equilibris de poder entre anarquistes i esquerra institucional a Catalunya, el poc exitós pacte de Santoña o l’agonia republicana al port d’Alacant. Entre molts d’altres, és clar.
En aquest llibre, Aymerich amb prou feines parla de les seves vicissituds al front. És lògic, però, que no s’hagi erigit en protagonista, perquè l’objectiu del llibre és fer una cronologia breu i entenedora (també consistent) del període 1931-1939, sobretot dels tres darrers anys. Una visió més personal i directa del conflicte del 36 ja l’ofereix al seu llibre “Els meus records” (2005). El treball “Cronologia de la guerra civil espanyola: 1936-1939” es pot comprar en diferents establiments arenyencs. És un llibre àgil i fàcil de llegir (124 pàgines). La recaptació es destinarà íntegrament a Càritas d’Arenys de Mar.

dissabte, 5 de maig de 2012

10 frases sobre la política

Deu frases o cites sobre la política o que admeten una lectura política:
“El pitjor càstig per als que no s’interessen per la política és que seran governats per persones que sí que s’hi interessen”
Arnold J. Toynbee
“Cal no oblidar que tota política que no fem nosaltres, serà feta contra nosaltres”
Joan Fuster
“Una minoria organitzada és una majoria política”
Jesse Jackson
“Primer t’ignoren, en segon lloc se’n riuen, després t’ataquen i finalment, guanyes”
Mahatma Gandhi
“Quan mor una llengua, desapareix una manera de veure el món”
George Steiner
“Com més coneixements s’adquireix, més lliure s’és i, a la vegada, més compromès s’està”
Eva Forest
“La violència és la partera de la història”
Karl Marx
“La intolerància pot ser definida com la indignació dels homes que no tenen opinions”
G. K. Chesterton
“Els que militem en un partit polític hem de combatre el nostre individualisme i fer-nos responsables dels defectes i errors que comporta tota empresa transformadora”
Montserrat Roig
“Un home d’Estat és el que es passa la meitat de la seva vida fent lleis, i l’altra meitat ajudant als seus amics a no complir-les”
Noel Clarasó

divendres, 20 d’abril de 2012

Mossos: un pas endavant

Qualsevol Estat o territori amb vocació d’esdevenir-ne necessita exercir el poder polític i l’administratiu, però també el poder coercitiu, que podem entendre com la possessió del monopoli de la violència legítima. Aquesta és una idea central en la vida de Miquel Sellarès i en el llibre que ell mateix escriu: “Un pas endavant. La història dels Mossos que mai no s’ha explicat” (Editorial Mina, 2008).
Sellarès, peça important de l’Assemblea de Catalunya i un dels fundadors de Convergència Democràtica, és una persona apassionada per la temàtica de la seguretat i els cossos policials. De ben jove, va topar amb la incomprensió de molts militants antifranquistes amb qui es relacionava. El seu interès pel món militar estava mal vist en un col·lectiu que patia una dura repressió per motius polítics de la mà de les forces de seguretat de l’Estat franquista, un puntal del qual va ser l’exèrcit espanyol.  Els cossos policials eren vistos amb mals ulls per la que, uns anys després, seria la nova elit política. I també per gran part de la població. Cossos com la Policia Armada (després Policia Nacional) i la Guàrdia Civil, tenien una imatge molt vinculada a la dictadura. A més, aquestes policies eren alienes a la realitat catalana i representaven, i representen, una idea d’Espanya unida i uniforme insensible al fet cultural i nacional català.
L’autor del llibre explica una anècdota sobre aquesta aversió de molts catalans cap a tot allò que tingués a veure amb la policia i l’ordre públic. Després de les primeres eleccions municipals (1979), hi havia bufetades per ocupar les àrees d’Economia, Urbanisme o Cultura. En canvi, ningú volia ocupar-se de la Guàrdia Urbana i sempre ho acabava fent un guàrdia civil o un policia retirat. Aquesta desídia també la va patir mentre va ser director general de Seguretat Ciutadana (1983-1984). Sellarès es queixa que els dits "homes d’Estat" catalans (Miquel Roca, Narcís Serra, etc.) eren homes d’Estat... espanyol. Això mateix pensa d’un Jordi Pujol que, diu Miquel Sellarès, no va tenir la valentia de fer una aposta ferma perquè Catalunya tingués un cos policial propi i integral. I és més dur amb Martí i Jusmet (delegat del govern espanyol) i Ferran Cardenal (governador civil de Barcelona), dos homes socialistes als quals acusa d’haver torpedinat a tothora l’avenç de la policia catalana. Sellarès va haver de bregar amb un entorn que no compartia el seu entusiasme per dotar-se d’una policia pròpia, la qual, per cert, volia batejar amb un altre nom per l’origen botifler dels Mossos.
Segons Sellarès, els dos grans problemes que han afectat als Mossos d’Esquadra han estat el desinterès dels propis polítics i de la ciutadania catalana cap a una policia pròpia així com les maniobres desestabilitzadores de l’Estat espanyol. Tot i que durant els últims anys de Felipe González s’inicia el desplegament territorial i en la primera etapa d’Aznar s’accelera el procés per fer dels Mossos la policia integral de Catalunya, des de Madrid s’ha vist amb recel aquesta important expressió de l’autogovern català, que l'any 2008 va culminar el seu desplegament arreu del territori. Sobre el segon punt, s’ha de dir que en els mitjans de comunicació d’àmbit estatal sol imperar la llei del silenci sobre les actuacions dels cossos policials espanyols i, en canvi, les que duen a terme els Mossos susciten més crítiques i ànim de polemitzar. També és veritat, però, que en alguns cercles polítics i periodístics catalans s’insta a no polemitzar sobre les actuacions de la policia autonòmica pràcticament com un imperatiu patriòtic. I que els responsables polítics actuals de la policia catalana defugen qualsevol autocrítica i defensen els agents del cos fins a les darreres conseqüències, com demostra la pressió exercida fins a aconseguir l’indult concedit pel Consell de Ministres a cinc mossos condemnats per detenció il·legal i tortura en una sentència del Tribunal Suprem, la màxima instància judicial espanyola.
El d’ara és un moment històric marcat per una forta crisi econòmica, sense perspectives immediates de millora i amb la idea estesa que mai es tornarà a una època de bonança com l’anterior. L’Estat del benestar es troba en el punt de mira i el seu futur és incert. També hi ha uns carrers amb una conflictivitat creixent. Davant aquestes circumstàncies, l’exercici del poder coercitiu del qual parla Miquel Sellarès és més incòmode que mai. Però, alhora, els governs català i espanyol tenen més pretextos per endurir la legislació i incrementar la pressió exercida sobre aquells moviments socials i grups alternatius que qüestionen el poder establert. Probablement, el futur immediat ens durà més protestes al carrer i més càrregues policials i, per tant, una policia catalana més qüestionada. Amb més partidaris però també més detractors, sovint en el centre de discussió del debat públic. Justament allò que no agrada a la policia, més còmoda quan no és notícia que quan li toca ocupar portades.

divendres, 30 de març de 2012

Còlombia: més a prop de la pau?

Colòmbia és una nació que, pel nombre de damnificats per la violència, podria perfectament passar per un país del continent africà o asiàtic. De fet, la magnitud del conflicte armat que castiga aquest país el converteix en una excepció en el context sud-americà. El ball de xifres és important, però es poden imputar unes 200.000 morts al conflicte colombià des del 1964. A més, l’ACNUR denuncia des de fa molts anys l’elevat nombre de desplaçats i refugiats (centenars i centenars de milers), més propi d’estats com el Sudan o Somàlia que no dels països que comparteixen fronteres o continent amb Colòmbia.
El segle XX va ser molt convuls a Colòmbia. I el XXI n’arrossega encara les conseqüències. Episodis com la massacre de les Bananeras (1928), l’assassinat del candidat presidencial Jorge Eliécer Gaitán (1948) i el posterior Bogotazo, sumats a les grans desigualtats socials i el problema del repartiment de la terra, van empènyer a una confrontació violenta que dugué a molts guerrillers comunistes i liberals a fer-se forts a Marquetalia. Aquest és el germen de les FARC i l’ELN, que neixen el 1964. Als anys 80, la massacre contra la Unión Patriótica va suposar un gerro d’aigua freda per aquells que apostaven exclusivament per la via política. Han afegit patiment al gran drama colombià les guerrilles d’inspiració marxista (FARC, ELN, EPL, M-19, etc.) i el paramilitarisme de dretes (AUC i altres grups tolerats o fomentats pels governs colombians) amb pràctiques reiteradament denunciades per les ONGs com el reclutament de nens soldat, el segrest de civils en pèssimes condicions, el finançament de les activitats armades a través del narcotràfic o la col·locació de mines antipersones que han deixat un rosari de morts i mutilats. Les FARC també han causat la mort de civils fent esclatar cotxes bomba a les principals ciutats. El fet que el paramilitarisme d’extrema dreta hagi posat el sindicalisme al punt de mira s’ha traduït en uns 2.800 sindicalistes assassinats des del 1984. Un altre flagell, en aquest cas sobretot per a camperols i residents a la Colòmbia més rural, han estat els anomenats “falsos positius”, és a dir, l’execució de persones alienes a les guerrilles fent-les passar com a integrants d’aquestes per tal de cobrar les recompenses i obtenir ascensos dins de l’exèrcit colombià.
El compromís de les FARC de no practicar més segrestos en el futur i l’alliberament imminent dels darrers militars retinguts (se sospita, però, que encara hi ha un nombre important de civils segrestats) es produeixen com a conseqüència de l’aposta unilateral de la principal guerrilla d’alliberar progressivament les persones que retenia a la selva. La unilateralitat és una eina d’una gran potencialitat política quan l’organització que practica la lluita armada interioritza que per la via de la violència no assolirà els seus objectius. Adoba el terreny per a la negociació posterior entre les parts i li permet guanyar credibilitat davant la ciutadania i la comunitat internacional. Això situa a l’Estat en una posició incòmoda, ja que mantenir la política antiterrorista anterior i instal·lar-se en l’immobilisme engreixa políticament el seu adversari. En aquest sentit, el paral·lelisme entre ETA i les FARC és inevitable. De fet, és possible que l’anunci de la fi d’ETA i l’èxit electoral de l’esquerra independentista basca hagin exercit una certa influència, per bé que sembla difícil que una opció política hereva de les FARC pugui tenir un suport popular similar.
La guerrilla de les FARC (també l’ELN) ha anat perdent suports i capacitat d’interlocució en l’àmbit internacional, a les seves files no hi ha tants insurgents com en dècades passades i la impossibilitat de derrotar militarment l’Estat és una evidència que ni ells mateixos poden negar. Però no tot són flors i violes per al govern colombià. Una força militar amb prop de 500.000 efectius, l’enorme ajuda econòmica i militar dels Estats Units (només comparable amb la que han rebut Israel i l’Egipte de Mubarak) i l’ús de la “guerra bruta” i els paramilitars progovernamentals, no han pogut esborrar del mapa uns grups insurgents que, sobretot en el cas de les FARC, controlen enormes extensions del país i actuen a la pràctica com un Estat dins de l’Estat. L’ús de la força no ha acabat amb la violència de la guerrilla (que ha sobreviscut a 11 presidents diferents) ni ofereix cap garantia d’aconseguir-ho a curt o mitjà termini. Davant d’això, la solució negociada apareix com a la resposta quasi inevitable si els actors implicats actuen amb racionalitat.
Segurament, les parts en conflicte ja han assumit que tard o d’hora es produirà una nova negociació. A diferència de les famoses converses del Caguán (1998-2002), aquest cop amb més números de convertir-se en la definitiva. Això no significa, de totes maneres, que no aspirin a arribar a aquest escenari amb una imatge de fortalesa i una correlació de forces el màxim de favorable i, amb aquest objectiu, els combats continuïn o s’intensifiquin malgrat haver arribat a la conclusió que la guerra és ja políticament estèril i un llast humà i econòmic. Però els canvis a Colòmbia són evidents i podrien significar l’inici de la fi d’un enfrontament que semblava etern.

divendres, 16 de març de 2012

L'altre Pujol

Jordi Pujol va ser escollit diputat al Congrés espanyol el 1977 i va arribar a la presidència de la Generalitat el 1980. En el moment de ser investit president, Pujol estava a punt de fer 50 anys, mig segle de vida. En conseqüència, el líder de CDC tenia una llarga trajectòria al darrere. Aquesta trajectòria, especialment lligada a Barcelona i Premià de Dalt, incloïa des de l’activisme al carrer fins al mecenatge cultural. Malgrat ser catòlic i no tenir idees revolucionàries, el seu compromís polític el portà a ingressar a la presó. De fet, el Pujol antifranquista va haver de fer front a un consell de guerra que li va imposar una pena de set anys per la seva implicació en els Fets del Palau (1960). La condemna va arribar després d’haver patit tortures, un episodi que l’expresident no ha volgut mai airejar i amb prou feines ha comentat. A finals del 1962, després de dos anys i mig entre reixes, va recuperar la llibertat i es va retrobar amb els seus dos fills grans. Havent deixat enrere la presó de Saragossa, això sí, va viure a la ciutat de Girona durant deu mesos per la prohibició de residir a menys de 100 quilòmetres de Barcelona. Aquestes i altres peripècies apareixen de manera detallada al llibre “Memòries. Història d’una convicció (1930-1980)” (Editorial Proa, 2007).
Uns anys després, coincidint amb la fase agònica de la dictadura i la definició d’un nou escenari polític, vindrien el naixement de Convergència Democràtica de Catalunya (1974), les negociacions amb Suárez i els homes del règim encarregats de pilotar la Transició, la presència al govern de concentració de Josep Tarradellas, la participació decisiva en l’aprovació de la Constitució espanyola i l’Estatut de Sau, les actes de diputat a Madrid el 1977 i el 1979 i la sorprenent victòria del 1980, que va significar la seva arribada a la presidència de la Generalitat. A partir d’aquí, la figura de Pujol s’institucionalitzaria i perdria, per tant, marge de maniobra i frescor. Jordi Pujol va seguir tenint i té encara un munt de partidaris, però és inevitable patir desgast quan s’està 23 anys al capdavant del govern de la Generalitat. L’anomenat Cas Banca Catalana (que acabà sobresegut), l’actitud que l’oposició considerava un intent de patrimonialització de Catalunya i el sentiment català per part de CiU, la política extremadament possibilista del “peix al cove”, els pactes amb el PP d’Aznar o els episodis de corrupció que van afectar i segueixen afectant a companys de files i col·laboradors seus, erosionaren la seva imatge i la de la federació.
Malgrat això, aquest procés de desencisament sembla haver-se invertit des del final del seu sisè mandat, el 2003, quan Pasqual Maragall es va convertir en el seu successor. La distància amb la batussa partidista i el fet que Catalunya hagi experimentat una etapa d’alternança política semblen haver aportat un plus de prestigi a Jordi Pujol. L’històric dirigent de CiU, sentint-se un estadista i conscient que segueix sent un referent ineludible per a molts catalans, ha seguit emetent opinions sobre la política catalana, unes opinions que han intentat fugir de les polèmiques entre partits però han sorprès pel seu contingut, doncs l’expresident ha acabat per abraçar les tesis independentistes que tan havia criticat. Alguns ho veuen com un acte marcat per l’oportunisme perquè aquestes opinions les expressa un cop ja no té cap responsabilitat pública i quan declarar-se independentista ha deixat de ser notícia i no comporta cap estigma. Altres hi aprecien un gest valent i difícil en la mesura que suposa trencar amb la imatge de dirigent compromès amb l’estabilitat i governabilitat d’Espanya, i perquè significa esmenar gran part de la pròpia trajectòria política. Segurament, totes dues visions tenen la seva part de raó.
Pujol, fins fa ben poc paradigma del catalanisme autonomista i enemic de desbordar el marc polític que configuren l’Estatut i la Constitució, s’ha anat aproximant els últims mesos a les posicions sobiranistes fins a manifestar que no té arguments contra la independència i, més recentment, que Catalunya ha de decidir entre la seva dissolució o esdevenir un Estat i que no pot seguir instal·lada en aquest empat etern en el seu estira-i-arronsa amb Espanya. El Pujol pres polític escrigué, ara fa justament 50 anys, el següent: “hi ha una manera de no prendre mal, que és no aspirar a la victòria”. I sembla ser que Jordi Pujol, escollit espanyol de l’any 1984 pel diari conservador ABC, aspira, ara sí que toca, a la victòria.

diumenge, 4 de març de 2012

Arenys de Mar: marca electoral vs. llista local

Quan amb el vot es determina la composició del consistori del seu poble, els ciutadans solen tenir més en compte que mai quines són les persones que integren les llistes dels diferents partits, molt especialment qui és el cap de llista i, per tant, alcaldable. En canvi, el factor ideològic perd força. Això explica que sovint hi hagi un comportament electoral clarament diferenciat en els comicis locals.
Eleccions europees al marge, del novembre del 2010 al mateix mes del 2011 s’ha concentrat el cicle electoral (eleccions catalanes – municipals – espanyoles). Això permet comparar el comportament electoral dels arenyencs en els àmbits d’Arenys de Mar i supramunicipal. Aquesta última dada s’obté d’integrar els resultats de les eleccions catalanes i estatals. És útil i adequat fer la mitjana entre els comicis catalans i espanyols perquè si només se’n prengués un dels dos de referència, hi hauria partits que en resultarien perjudicats perquè tradicionalment treuen millors resultats a les catalanes (CiU, ERC i ICV-EUiA) o a les espanyoles (PSC-PSOE i PP).
A l’hora de fer la comparació, tant la CUP com el Bloc Municipal n’han de quedar al marge. Totes dues forces només van concórrer als comicis locals. Sí que es poden comparar els resultats de CiU, PSC, ICV-EUiA, PP i ERC. Però en el cas dels republicans, no obstant, no es poden treure conclusions perquè la presència de la CUP (a nivell municipal) i de SI i RCat (a nivell català) distorsiona els resultats. Només així s’entén que, a Arenys de Mar, ERC obtingui els millors registres del cicle electoral en les eleccions que sempre li són menys favorables: les del Congrés espanyol, perquè desapareixen els seus competidors independentistes 
La situació és molt més clara per a les altres quatre forces amb presència a l’ajuntament d’Arenys de Mar. Amb la comparació dels resultats del darrer cicle electoral, obtenim aquest gràfic:

CiU – En una conjuntura més favorable que mai, la federació ha obtingut els pitjors registres a Arenys de Mar (22,68%). Aquesta xifra contrasta amb el 42,39% de suport que resulta de la mitjana entre comicis catalans i estatals.

PSC – Els socialistes d’Arenys (21,92%) han generat més confiança que els seus companys de files que aspiraven a governar la Generalitat i l’Estat (16,57%). En un context de davallada socialista, la llista d’Arenys de Mar pràcticament ha calcat, el 2011, els resultats del 2007. 
ICV-EUiA – La coalició ecologista rep més del doble de vots a les eleccions a l’ajuntament (14,63%) que en aquelles d’àmbits territorials superiors (6,76%) i aconsegueix tornar a registres propis del PSUC.

PP – Els populars tenen menys vots a les municipals (13,12%) que a les catalanes i espanyoles (14,35%). Aquest és un patró habitual en el PP. Els resultats de les municipals del 2011 són els millors des del final de la dictadura però continuen, per poc, per sota del suport rebut en convocatòries electorals que van més enllà del municipi.

Tot i que hi ha moltes variables en joc, resulta evident que a Arenys de Mar hi ha hagut tres opcions polítiques que han obtingut un suport popular molt diferent segons fos més important la marca electoral (eleccions catalanes i espanyoles) o bé l’alcaldable i els restants integrants de la llista (eleccions municipals).

Si prenem els resultats en els àmbits català i espanyol com a referència, trobem un PSC que guanya en la proximitat (+32,29%), una CiU que es desinfla clarament quan es tracta de confiar en les persones que integren el seu projecte a Arenys (-46,50%) i una ICV-EUiA que coixeja com a marca electoral però que amb la suma del valor afegit dels seus candidats arenyencs viu un ascens vertiginós a nivell municipal, on obté més del doble de confiança ciutadana (+116,42%).
Les xifres i els gràfics suggereixen que l’elector d’Arenys de Mar ha tingut molt en compte la composició de les llistes electorals locals. Només així s’explica que CiU passi dels 3.093 i 2.735 sufragis de les eleccions catalanes i espanyoles als 1.288 quan hi ha en joc l’alcaldia d’Arenys. I que, en la direcció contrària, ICV converteixi els 407 i 528 suports de catalanes i estatals en 831 a nivell municipal quan, precisament, la participació és molt més baixa en aquestes eleccions.