dilluns, 20 de febrer de 2012

Brams - Un secret que t'havia de dir

Cançó i videoclip inspirats en el conflicte dels Balcans, concretament en una història de solidaritat que enllaça la II Guerra Mundial i la dels anys 90.

divendres, 17 de febrer de 2012

Vuit apunts sobre Baltasar Garzón

1) La figura de Garzón ha despertat unes polèmiques i discussions inusuals en un magistrat. La seva incursió al món de la política, la publicació de llibres, el seu exhibicionisme, la investigació dels GAL un cop enemistat amb el PSOE, el protagonisme en el combat contra ETA, les investigacions sobre afers que anaven més enllà de les fronteres de l’Estat... Aquests i altres elements l’han engrandit i alhora l’han convertit en un personatge molt observat i discutit.
2) La causa contra l’exdictador xilè Augusto Pinochet, les investigacions sobre les desaparicions a l’Argentina durant la dictadura militar o la instrucció sobre els crims comesos pel franquisme, han fet de l’exjutge un símbol per a molts dels damnificats d’aquests règims. En el cas espanyol, moltes víctimes del franquisme han vist per primera vegada una escletxa legal per aconseguir una certa reparació i la localització dels cossos dels seus familiars assassinats.
3) Algunes de les seves investigacions o processaments amb més projecció mediàtica (Bin Laden, Henry Kissinger, Silvio Berlusconi, Guantánamo) han estat vistes com a actuacions amb un punt de frivolitat perquè garantien l’atenció de l’opinió pública però no oferien perspectives d’assolir resultats pràctics.
4) Garzón ha estat acusat de no actuar sempre amb un respecte escrupolós cap a les garanties que la llei preveu per als acusats. Els que formulen aquesta acusació recorden, per exemple, les escoltes telefòniques desestimades en el cas Nècora. També el desinflament del cas Egin, diari tancat cautelarment pel polèmic exjutge en una decisió que amb els anys es va provar injustificada. O l’operació antidroga fracassada contra el buc Privilege.
5) Un dels episodis més polèmics del fins ara magistrat és el de les detencions d’independentistes catalans poc abans dels Jocs Olímpics de Barcelona (1992). L’actuació de Garzón, que va dirigir l’operació i posteriorment va mostrar una gran indiferència davant les múltiples denúncies de tortures, va acabar suposant, el 2004, una condemna del Tribunal d’Estrasburg a l’Estat espanyol per negar-se a investigar els maltractaments denunciats per nombrosos detinguts, els quals van explicar que Garzón dirigia la mirada al sostre quan li relataven els fets en comparèixer davant seu. Aquesta negligència va obligar a l’Estat a indemnitzar els denunciants i assumir els costos del procés.
6) La causa del franquisme és només una de les tres que han afectat Baltasar Garzón. En la primera, l’andalús ha estat inhabilitat per 11 anys per ordenar que es gravessin les converses entre els acusats del cas Gürtel i els seus advocats sabent, segons el Tribunal Suprem, que era una decisió contrària a la llei i, per tant, suposava prevaricació. En la segona, relacionada amb l’arxiu d’una causa contra diversos directius del Banco Santander després d’haver rebut diners del mateix Banco Santander (i altres entitats) per organitzar uns cursos als Estats Units, Garzón ha eludit la condemna pels pèls. El Tribunal Suprem considera que hi ha hagut un suborn, però com que la querella es va presentar tres anys i 25 dies després dels fets, per aquests 25 dies s’entén que el delicte ha prescrit.
7) Més enllà dels errors comesos, que han acabat amb la seva carrera, Garzón ha estat objecte d’una persecució atiada des de determinats sectors polítics i mediàtics amb un objectiu clar: expulsar-lo de la carrera judicial.
8) Un magistrat, i menys un amb les seves responsabilitats, no pot acabar tenint una legió d'aferrissats adeptes i alhora un munt de detractors. Un jutge ha de ser percebut com un element imparcial que es limita a aplicar la llei. Un jutge, com un àrbitre de futbol, fracassa quan és idolatrat per una de les parts i vist amb aversió per l’altra. Despertar milers de fílies i fòbies és cosa dels clubs de futbol o les estrelles del cinema, mai d’un jutge seriós i eficient.

dimarts, 7 de febrer de 2012

L'horitzó negre del PSC

El Partit dels Socialistes de Catalunya neix el 1978 de la unió de PSC-Congrés, PSC-Regrupament i la federació catalana del PSOE. Des del primer moment, el PSC es consolidaria com a primera força política de l’esquerra catalana. Ja llunyans els temps de la República, on ERC era l’opció hegemònica, el PSC aconseguiria resistir la fortalesa inicial d’un PSUC que, com el PCE a la resta de l’Estat, no seria capaç de quedar per damunt dels socialistes.
Des de la reinstauració de la democràcia i fins a dia d’avui, el PSC ha estat l’única força política amb possibilitats reals de competir electoralment amb CiU. Fort a les eleccions espanyoles i en el terreny municipal, el Partit dels Socialistes ha patit més en els comicis al Parlament de Catalunya. Només en les catalanes del 1999 (col·ligat amb ICV en tres demarcacions) i el 2003 ha superat en nombre de vots (no en escons) a Convergència i Unió. Tot i així, del 2003 al 2010, els dos presidents de la Generalitat posteriors a Jordi Pujol, Pasqual Maragall i José Montilla, han estat militants socialistes, quelcom possible pel suport del seu partit així com d’Esquerra i Iniciativa. La privilegiada posició socialista, però, s’ha debilitat considerablement a Catalunya. Ho demostra el darrer cicle electoral, en el qual el PSC ha tret els pitjors resultats de la seva història al Parlament de Catalunya, ha perdut la primera posició tradicional i el govern de moltes ciutats en les municipals i s’ha vist superat per CiU en les últimes eleccions espanyoles.
El mapa polític català està en proces de redefinició. En primer lloc, han aparegut nous partits que han provocat que el Parlament i els ajuntaments del país estiguin més fragmentats que mai. I en segon lloc, l’esquema de dos grans partits (CiU i PSC) acompanyats per altres forces minoritàries (ERC, PP, ICV-EUiA…) sembla haver donat pas a un nou escenari amb una CiU molt forta al costat d’un seguit d’opcions polítiques, unes més grans que les altres, però totes sense opcions reals de desplaçar la coalició de l’històric Jordi Pujol.
Aquesta debilitat del PSC, que és un fenomen molt recent i trenca amb el model català multipartidista però tendent al bipartidisme, és una realitat objectiva. El que és opinable són les causes que poden provocar-la. Hi ha, això sí, força consens a l’hora d’assenyalar, com a motius d’aquesta pèrdua de vots i centralitat del PSC, dos punts: el primer té a veure amb la crisi d’identitat del socialisme a escala europea, amb serioses dificultats per a oferir un projecte diferenciat de la dreta en matèria econòmica. El segon és netament català i està relacionat directament amb la qüestió nacional: el PSC, més que una força política sobirana, és avui la marca electoral del PSOE a Catalunya. El creixent antagonisme entre els projectes nacionals espanyol i català, obliga als partits a prendre posicions o a refermar les ja existents.  Aquí és on el PSC, que s’oposa al dret a l’autodeterminació o fins i tot a la sobirania fiscal de Catalunya dins d’Espanya, no pot competir en catalanisme amb forces autònomes de Madrid com CiU, ERC o ICV. Però tampoc ho té fàcil per batallar amb el PP, que és el partit de l’espanyolisme per excel·lència i gaudeix de l’hegemonia ideològica a Espanya des de l’etapa Aznar.
El PSC té un horitzó força negre davant seu. La seva indefinició davant el futur polític de Catalunya i el “pacte fiscal” defensat per Artur Mas, amenaça amb allunyar-lo encara més de la centralitat política catalana, un espai dominat avui per una CiU que ha guanyat al PSC la batalla de la credibilitat en la defensa dels interessos de Catalunya. I també ERC i ICV, des de l’esquerra, i el PP, com a força estatalista, aspiren a recollir suports entre els qui abandonin el PSC. Amb tot, el PSC està ferit però segueix tenint un suport popular gens menystenible i la possibilitat d’aixecar altre cop el vol. Però corre el perill de seguir desfent-se si no clarifica alguns punts clau. En un sentit o en un altre, els socialistes catalans necessiten definir quin és el seu model d’esquerra, a què ha d’aspirar políticament Catalunya i quina ha de ser exactament la relació amb el PSOE.