divendres, 30 de març de 2012

Còlombia: més a prop de la pau?

Colòmbia és una nació que, pel nombre de damnificats per la violència, podria perfectament passar per un país del continent africà o asiàtic. De fet, la magnitud del conflicte armat que castiga aquest país el converteix en una excepció en el context sud-americà. El ball de xifres és important, però es poden imputar unes 200.000 morts al conflicte colombià des del 1964. A més, l’ACNUR denuncia des de fa molts anys l’elevat nombre de desplaçats i refugiats (centenars i centenars de milers), més propi d’estats com el Sudan o Somàlia que no dels països que comparteixen fronteres o continent amb Colòmbia.
El segle XX va ser molt convuls a Colòmbia. I el XXI n’arrossega encara les conseqüències. Episodis com la massacre de les Bananeras (1928), l’assassinat del candidat presidencial Jorge Eliécer Gaitán (1948) i el posterior Bogotazo, sumats a les grans desigualtats socials i el problema del repartiment de la terra, van empènyer a una confrontació violenta que dugué a molts guerrillers comunistes i liberals a fer-se forts a Marquetalia. Aquest és el germen de les FARC i l’ELN, que neixen el 1964. Als anys 80, la massacre contra la Unión Patriótica va suposar un gerro d’aigua freda per aquells que apostaven exclusivament per la via política. Han afegit patiment al gran drama colombià les guerrilles d’inspiració marxista (FARC, ELN, EPL, M-19, etc.) i el paramilitarisme de dretes (AUC i altres grups tolerats o fomentats pels governs colombians) amb pràctiques reiteradament denunciades per les ONGs com el reclutament de nens soldat, el segrest de civils en pèssimes condicions, el finançament de les activitats armades a través del narcotràfic o la col·locació de mines antipersones que han deixat un rosari de morts i mutilats. Les FARC també han causat la mort de civils fent esclatar cotxes bomba a les principals ciutats. El fet que el paramilitarisme d’extrema dreta hagi posat el sindicalisme al punt de mira s’ha traduït en uns 2.800 sindicalistes assassinats des del 1984. Un altre flagell, en aquest cas sobretot per a camperols i residents a la Colòmbia més rural, han estat els anomenats “falsos positius”, és a dir, l’execució de persones alienes a les guerrilles fent-les passar com a integrants d’aquestes per tal de cobrar les recompenses i obtenir ascensos dins de l’exèrcit colombià.
El compromís de les FARC de no practicar més segrestos en el futur i l’alliberament imminent dels darrers militars retinguts (se sospita, però, que encara hi ha un nombre important de civils segrestats) es produeixen com a conseqüència de l’aposta unilateral de la principal guerrilla d’alliberar progressivament les persones que retenia a la selva. La unilateralitat és una eina d’una gran potencialitat política quan l’organització que practica la lluita armada interioritza que per la via de la violència no assolirà els seus objectius. Adoba el terreny per a la negociació posterior entre les parts i li permet guanyar credibilitat davant la ciutadania i la comunitat internacional. Això situa a l’Estat en una posició incòmoda, ja que mantenir la política antiterrorista anterior i instal·lar-se en l’immobilisme engreixa políticament el seu adversari. En aquest sentit, el paral·lelisme entre ETA i les FARC és inevitable. De fet, és possible que l’anunci de la fi d’ETA i l’èxit electoral de l’esquerra independentista basca hagin exercit una certa influència, per bé que sembla difícil que una opció política hereva de les FARC pugui tenir un suport popular similar.
La guerrilla de les FARC (també l’ELN) ha anat perdent suports i capacitat d’interlocució en l’àmbit internacional, a les seves files no hi ha tants insurgents com en dècades passades i la impossibilitat de derrotar militarment l’Estat és una evidència que ni ells mateixos poden negar. Però no tot són flors i violes per al govern colombià. Una força militar amb prop de 500.000 efectius, l’enorme ajuda econòmica i militar dels Estats Units (només comparable amb la que han rebut Israel i l’Egipte de Mubarak) i l’ús de la “guerra bruta” i els paramilitars progovernamentals, no han pogut esborrar del mapa uns grups insurgents que, sobretot en el cas de les FARC, controlen enormes extensions del país i actuen a la pràctica com un Estat dins de l’Estat. L’ús de la força no ha acabat amb la violència de la guerrilla (que ha sobreviscut a 11 presidents diferents) ni ofereix cap garantia d’aconseguir-ho a curt o mitjà termini. Davant d’això, la solució negociada apareix com a la resposta quasi inevitable si els actors implicats actuen amb racionalitat.
Segurament, les parts en conflicte ja han assumit que tard o d’hora es produirà una nova negociació. A diferència de les famoses converses del Caguán (1998-2002), aquest cop amb més números de convertir-se en la definitiva. Això no significa, de totes maneres, que no aspirin a arribar a aquest escenari amb una imatge de fortalesa i una correlació de forces el màxim de favorable i, amb aquest objectiu, els combats continuïn o s’intensifiquin malgrat haver arribat a la conclusió que la guerra és ja políticament estèril i un llast humà i econòmic. Però els canvis a Colòmbia són evidents i podrien significar l’inici de la fi d’un enfrontament que semblava etern.

divendres, 16 de març de 2012

L'altre Pujol

Jordi Pujol va ser escollit diputat al Congrés espanyol el 1977 i va arribar a la presidència de la Generalitat el 1980. En el moment de ser investit president, Pujol estava a punt de fer 50 anys, mig segle de vida. En conseqüència, el líder de CDC tenia una llarga trajectòria al darrere. Aquesta trajectòria, especialment lligada a Barcelona i Premià de Dalt, incloïa des de l’activisme al carrer fins al mecenatge cultural. Malgrat ser catòlic i no tenir idees revolucionàries, el seu compromís polític el portà a ingressar a la presó. De fet, el Pujol antifranquista va haver de fer front a un consell de guerra que li va imposar una pena de set anys per la seva implicació en els Fets del Palau (1960). La condemna va arribar després d’haver patit tortures, un episodi que l’expresident no ha volgut mai airejar i amb prou feines ha comentat. A finals del 1962, després de dos anys i mig entre reixes, va recuperar la llibertat i es va retrobar amb els seus dos fills grans. Havent deixat enrere la presó de Saragossa, això sí, va viure a la ciutat de Girona durant deu mesos per la prohibició de residir a menys de 100 quilòmetres de Barcelona. Aquestes i altres peripècies apareixen de manera detallada al llibre “Memòries. Història d’una convicció (1930-1980)” (Editorial Proa, 2007).
Uns anys després, coincidint amb la fase agònica de la dictadura i la definició d’un nou escenari polític, vindrien el naixement de Convergència Democràtica de Catalunya (1974), les negociacions amb Suárez i els homes del règim encarregats de pilotar la Transició, la presència al govern de concentració de Josep Tarradellas, la participació decisiva en l’aprovació de la Constitució espanyola i l’Estatut de Sau, les actes de diputat a Madrid el 1977 i el 1979 i la sorprenent victòria del 1980, que va significar la seva arribada a la presidència de la Generalitat. A partir d’aquí, la figura de Pujol s’institucionalitzaria i perdria, per tant, marge de maniobra i frescor. Jordi Pujol va seguir tenint i té encara un munt de partidaris, però és inevitable patir desgast quan s’està 23 anys al capdavant del govern de la Generalitat. L’anomenat Cas Banca Catalana (que acabà sobresegut), l’actitud que l’oposició considerava un intent de patrimonialització de Catalunya i el sentiment català per part de CiU, la política extremadament possibilista del “peix al cove”, els pactes amb el PP d’Aznar o els episodis de corrupció que van afectar i segueixen afectant a companys de files i col·laboradors seus, erosionaren la seva imatge i la de la federació.
Malgrat això, aquest procés de desencisament sembla haver-se invertit des del final del seu sisè mandat, el 2003, quan Pasqual Maragall es va convertir en el seu successor. La distància amb la batussa partidista i el fet que Catalunya hagi experimentat una etapa d’alternança política semblen haver aportat un plus de prestigi a Jordi Pujol. L’històric dirigent de CiU, sentint-se un estadista i conscient que segueix sent un referent ineludible per a molts catalans, ha seguit emetent opinions sobre la política catalana, unes opinions que han intentat fugir de les polèmiques entre partits però han sorprès pel seu contingut, doncs l’expresident ha acabat per abraçar les tesis independentistes que tan havia criticat. Alguns ho veuen com un acte marcat per l’oportunisme perquè aquestes opinions les expressa un cop ja no té cap responsabilitat pública i quan declarar-se independentista ha deixat de ser notícia i no comporta cap estigma. Altres hi aprecien un gest valent i difícil en la mesura que suposa trencar amb la imatge de dirigent compromès amb l’estabilitat i governabilitat d’Espanya, i perquè significa esmenar gran part de la pròpia trajectòria política. Segurament, totes dues visions tenen la seva part de raó.
Pujol, fins fa ben poc paradigma del catalanisme autonomista i enemic de desbordar el marc polític que configuren l’Estatut i la Constitució, s’ha anat aproximant els últims mesos a les posicions sobiranistes fins a manifestar que no té arguments contra la independència i, més recentment, que Catalunya ha de decidir entre la seva dissolució o esdevenir un Estat i que no pot seguir instal·lada en aquest empat etern en el seu estira-i-arronsa amb Espanya. El Pujol pres polític escrigué, ara fa justament 50 anys, el següent: “hi ha una manera de no prendre mal, que és no aspirar a la victòria”. I sembla ser que Jordi Pujol, escollit espanyol de l’any 1984 pel diari conservador ABC, aspira, ara sí que toca, a la victòria.

diumenge, 4 de març de 2012

Arenys de Mar: marca electoral vs. llista local

Quan amb el vot es determina la composició del consistori del seu poble, els ciutadans solen tenir més en compte que mai quines són les persones que integren les llistes dels diferents partits, molt especialment qui és el cap de llista i, per tant, alcaldable. En canvi, el factor ideològic perd força. Això explica que sovint hi hagi un comportament electoral clarament diferenciat en els comicis locals.
Eleccions europees al marge, del novembre del 2010 al mateix mes del 2011 s’ha concentrat el cicle electoral (eleccions catalanes – municipals – espanyoles). Això permet comparar el comportament electoral dels arenyencs en els àmbits d’Arenys de Mar i supramunicipal. Aquesta última dada s’obté d’integrar els resultats de les eleccions catalanes i estatals. És útil i adequat fer la mitjana entre els comicis catalans i espanyols perquè si només se’n prengués un dels dos de referència, hi hauria partits que en resultarien perjudicats perquè tradicionalment treuen millors resultats a les catalanes (CiU, ERC i ICV-EUiA) o a les espanyoles (PSC-PSOE i PP).
A l’hora de fer la comparació, tant la CUP com el Bloc Municipal n’han de quedar al marge. Totes dues forces només van concórrer als comicis locals. Sí que es poden comparar els resultats de CiU, PSC, ICV-EUiA, PP i ERC. Però en el cas dels republicans, no obstant, no es poden treure conclusions perquè la presència de la CUP (a nivell municipal) i de SI i RCat (a nivell català) distorsiona els resultats. Només així s’entén que, a Arenys de Mar, ERC obtingui els millors registres del cicle electoral en les eleccions que sempre li són menys favorables: les del Congrés espanyol, perquè desapareixen els seus competidors independentistes 
La situació és molt més clara per a les altres quatre forces amb presència a l’ajuntament d’Arenys de Mar. Amb la comparació dels resultats del darrer cicle electoral, obtenim aquest gràfic:

CiU – En una conjuntura més favorable que mai, la federació ha obtingut els pitjors registres a Arenys de Mar (22,68%). Aquesta xifra contrasta amb el 42,39% de suport que resulta de la mitjana entre comicis catalans i estatals.

PSC – Els socialistes d’Arenys (21,92%) han generat més confiança que els seus companys de files que aspiraven a governar la Generalitat i l’Estat (16,57%). En un context de davallada socialista, la llista d’Arenys de Mar pràcticament ha calcat, el 2011, els resultats del 2007. 
ICV-EUiA – La coalició ecologista rep més del doble de vots a les eleccions a l’ajuntament (14,63%) que en aquelles d’àmbits territorials superiors (6,76%) i aconsegueix tornar a registres propis del PSUC.

PP – Els populars tenen menys vots a les municipals (13,12%) que a les catalanes i espanyoles (14,35%). Aquest és un patró habitual en el PP. Els resultats de les municipals del 2011 són els millors des del final de la dictadura però continuen, per poc, per sota del suport rebut en convocatòries electorals que van més enllà del municipi.

Tot i que hi ha moltes variables en joc, resulta evident que a Arenys de Mar hi ha hagut tres opcions polítiques que han obtingut un suport popular molt diferent segons fos més important la marca electoral (eleccions catalanes i espanyoles) o bé l’alcaldable i els restants integrants de la llista (eleccions municipals).

Si prenem els resultats en els àmbits català i espanyol com a referència, trobem un PSC que guanya en la proximitat (+32,29%), una CiU que es desinfla clarament quan es tracta de confiar en les persones que integren el seu projecte a Arenys (-46,50%) i una ICV-EUiA que coixeja com a marca electoral però que amb la suma del valor afegit dels seus candidats arenyencs viu un ascens vertiginós a nivell municipal, on obté més del doble de confiança ciutadana (+116,42%).
Les xifres i els gràfics suggereixen que l’elector d’Arenys de Mar ha tingut molt en compte la composició de les llistes electorals locals. Només així s’explica que CiU passi dels 3.093 i 2.735 sufragis de les eleccions catalanes i espanyoles als 1.288 quan hi ha en joc l’alcaldia d’Arenys. I que, en la direcció contrària, ICV converteixi els 407 i 528 suports de catalanes i estatals en 831 a nivell municipal quan, precisament, la participació és molt més baixa en aquestes eleccions.

dijous, 1 de març de 2012

Podrà aquest món sobreviure?

Propaganda apocalíptica repartida pels Testimonis de Jehovà que fan proselitisme al carrer. Editada, probablement, amb l’esperança d’aprofitar la por i la incertesa que acompanyen els temps actuals.