divendres, 22 de juny de 2012

Sindicalista, activitat de risc

La Confederació Sindical Internacional (CSI) va fer públic, fa dues setmanes, un estudi sobre les violacions dels drets sindicals registrades el 2011, elaborat a partir de dades obtingudes de la majoria de països del món. Una de les vulneracions més flagrants és la mort violenta de sindicalistes a causa de la seva militància. Tot i que moltes persones afiliades a sindicats van perdre la vida durant l’any passat, l’estudi de la CSI xifra en 75 les morts imputables a la persecució contra les organitzacions de treballadors, deixant a banda episodis com els derivats de la Primavera àrab, on moltes persones vinculades a sindicats van morir però no degut a aquesta condició.
A la seva pàgina web, es pot accedir a les estadístiques completes, desglossades per regions del planeta, països i tipus de vulneració dels drets sindicals. Tot i que els mitjans que van fer-se ressò de l’estudi parlen de 76 assassinats de sindicalistes, les estadístiques de la CSI recullen la xifra de 75 morts. D’aquestes, no se’n registra cap a Europa, només una a l’Àfrica i és als continents americà i asiàtic on els números es disparen. De fet, els països que encapçalen la macabra llista són Colòmbia (29), Guatemala (10), el Brasil (7), Corea del Sud (6), Palestina (6) i Filipines (5).



L’activitat sindical, com la periodística, comporta un risc elevat en determinats indrets del planeta. En el cas dels informadors, és un perill més vinculat als conflictes bèl·lics i els règims dictatorials. Pel que fa al sindicalisme, el risc és major en aquells països amb una elevada conflictivitat social, sovint també amb tensions pel repartiment de la terra i l’explotació de recursos naturals. Per aquest motiu, no resulta estrany l’elevat nombre de sindicalistes assassinats a l’Amèrica Central i del Sud, ni el lideratge de Colòmbia, un país immers en un greu conflicte intern des de fa dècades.

dissabte, 2 de juny de 2012

Esperanza Aguirre i l'afició del Calderón

El divendres passat es va jugar la final de la Copa del Rei entre dos equips històrics: l’Athletic Club i el Futbol Club Barcelona. L’escenari que va acollir-la va ser Madrid, concretament el Vicente Calderón, l’estadi de l’Atlètic de Madrid. En el terreny esportiu, la golejada blaugrana va permetre que el Barça sumés el títol número 14 (sobre un total de 19 possibles) de l’etapa Guardiola. En l’extraesportiu, la xiulada massiva a l’himne del Regne d’Espanya va excitar els ànims d’alguns sectors polítics i mediàtics.
La presidenta de la Comunitat de Madrid, Esperanza Aguirre (PP), havia demanat que se suspengués el partit si els aficionats xiulaven l’himne espanyol. Un cop disputada la final, el seu vicepresident lamentava que els responsables polítics catalans i bascos no haguessin condemnat la protesta dels seguidors de Barça i Athletic. Aquestes declaracions, per la seva contundència i per no tenir precedents, podrien convidar a pensar que ni les manifestacions polítiques ni les pancartes i banderes reivindicatives fan acte de presència quan l’Atlètic de Madrid juga de local al Calderón. També semblaria que la suposada intolerància de dues aficions de gran tradició com les de l’Athletic i el Barça contrasta amb el civisme exhibit cada 15 dies pels seguidors de l’Atlètic de Madrid. Amb una cerca de cinc minuts a Google, es poden trobar imatges dels últims anys que demostren que no es ben bé així.
Banderes a la zona del Frente Atlético:

Tribut al dirigent ultradretà Jörg Haider:

Protesta contra la retirada d’una estàtua del general Franco de la via pública:

Tifo aprofitant el doble sentit d’un fragment del falangista “Cara al sol”:

Càntics a favor de la violència contra els bascos i fent mofa d’Aitor Zabaleta, aficionat de la Reial Societat assassinat als voltants del Vicente Calderón:

Val la pena dir dues coses abans d’acabar l’escrit:
1) L’afició de l’Atlètic de Madrid és plural. Aquests comportaments observables a les fotografies i el vídeo representen només la manera d’actuar d’una minoria. Si que és veritat, però, que aquest petit grup gaudeix de la complicitat del gruix dels aficionats matalassers.
2) La petició d’Esperanza Aguirre de suspendre un partit pels xiulets dels seguidors biscaïns i catalans contrasta amb el silenci més absolut davant els actes d’apologia de la violència i la reiterada presència de banderes antidemocràtiques al Calderón. Curiosament, per Aguirre és perseguible un comportament pacífic dut a terme per dues aficions exemplars mentre que mai ha mostrat cap tipus de disconformitat per la presència, al mateix estadi, d’inquilins habituals que duen símbols de règims totalitaris i enalteixen la violència.