dimecres, 29 d’agost de 2012

Arenys de Mar: de 17 a 11 regidors

Una de les mesures anunciades pel president espanyol Mariano Rajoy en l’apartat de retallades a l’administració local, és la reducció d’un 30% del nombre de regidors que la Llei Orgànica del Règim Electoral General (LOREG) preveu per als municipis segons el seu nombre d’habitants. Si es materialitza aquest anunci, els municipis d’entre 10.001 i 20.000 habitants passaran el 2015 d’escollir 17 regidors a tenir-ne només 11. Per tant, el consistori d’Arenys de Mar perdrà sis representants, i aquesta mesura afectarà també municipis que es troben en altres trams per nombre d’habitants. Per exemple, Arenys de Munt passarà d’un ple amb 13 regidors a un integrat per nou membres. I a Mataró hi haurà 19 càrrecs electes enlloc dels 27 d’ara.
Una primera incògnita és saber fins a quin punt suposarà un problema per al correcte funcionament dels consistoris aquesta mesura. Previsiblement, el paper dels tècnics municipals i la cessió de competències a les diputacions seran les dues armes per fer front a la nova realitat. La segona incògnita és quin impacte tindrà en la composició del proper consistori. Amb els resultats de les eleccions municipals del 2011 com a referència, aquest seria l’impacte de la reducció d’un 30% de regidors a Arenys:


Com es pot veure, l’accés a l’Ajuntament és més difícil per aquells partits menys votats. El Bloc Municipal desapareixeria del consistori. A més, també perdrien l’acta de regidor el quart i cinquè representants de CiU, el tercer d’ICV, el quart del PSC i el segon del PP. Per tant, es passaria d’un ajuntament amb set forces polítiques a un amb sis opcions i on només tres d’aquestes (CiU, PSC i ICV) serien capaces de sumar més d’un regidor. Com es pot veure, amb aquesta reforma serà menys trivial que mai el lloc que els candidats ocupen a la seva llista.

diumenge, 12 d’agost de 2012

Jocs Olímpics

Des de l’any 1896, diferents ciutats del planeta han acollit les competicions que es desenvolupen en els Jocs Olímpics. Els JJOO tenen el seu origen a l’antiga Grècia i reneixen el 1896 a Atenes. S’han celebrat fins a 27 vegades en l’era moderna: 16 a Europa, sis a Amèrica, tres a l’Àsia i dues a Oceania. No s’han celebrat les edicions dels anys 1916, 1940 i 1944 per culpa de la situació de guerra. La importància que té Grècia per a la història olímpica queda demostrada amb detalls com l’aventura poc exitosa dels Jocs Intercalats o el fet que en tota celebració inaugural hi ha dues delegacions que obren i tanquen la desfilada: la primera és sempre la grega i la segona la de l’Estat amfitrió.
Ara fa justament 20 anys, Barcelona i les seves subseus van tenir l’honor d’acollir aquest gran esdeveniment de paternitat grega i veure competir els millors esportistes del planeta. Entre aquests, va brillar amb llum pròpia l’atleta nord-americà Carl Lewis (fotografia), velocista i saltador, posseïdor de 10 medalles (9 ors i una plata) i capaç de vèncer en el salt de longitud en els Jocs Olímpics dels anys 84, 88, 92 i 96 del segle passat. Amb ell, també van destacar el gimnasta Vitaly Scherbo, el nadador Aleksandr Popov, la selecció espanyola de futbol o el Dream Team de Michael Jordan, entre molts d’altres.
Però abans de les proeses de Barcelona 92 i d’altres edicions des de mitjans del segle XX, abans de les actuacions estratosfèriques de Larisa Latynina, Nadia Comăneci, Mark Spitz, Carl Lewis, Mark Phelps (22 medalles, 18 ors) o Usain Bolt, els Jocs també van protagonitzar les seves rareses. Com recordava Toni Padilla, periodista esportiu del Diari Ara, en les primeres edicions hi va haver carreres de cotxes i motocicletes, una cursa de natació amb obstacles, competició de globus aerostàtics, de pesca, de bombers apagant focs o de coloms missatgers.
Naturalment, la política ha format part de la història olímpica. No pot ser d’altra manera des del moment en que, malgrat la Carta Olímpica subratlla que les competicions són entre esportistes i equips i no països, la majoria dels participants ho fan sota la bandera de l’estat al qual pertanyen. Encara que sigui a desgrat seu, com fou el cas de l’irlandès Peter O’Connor, que el 1906 va substituir la bandera britànica que l’acompanyava com a medallista per un emblema irlandès. La política també explica els boicots als JJOO de Moscou (1980) o Los Angeles (1984) i l’exclusió de la Sud-àfrica de l’apartheid.
I després de l’èxit organitzatiu i esportiu de Londres 2012, Rio de Janeiro (2016) serà la propera parada. Els Estats Units podran tornar vèncer el seu pols amb la Xina i liderar el medaller? Superarà el Brasil amb nota el repte d’organitzar un mundial de futbol (2014) i uns Jocs Olímpics (2016) en dos anys? Veurem ampliada la família olímpica amb noves delegacions europees? La resposta, com sempre que es tracta d’Olimpíades, d’aquí a quatre anys.