dissabte, 20 d’octubre de 2012

Els punts febles del ‘no’

Des de la celebració d’una multitudinària manifestació a favor de la independència de Catalunya, que va omplir els carrers de Barcelona aquesta última Diada, el conflicte polític Catalunya-Espanya s’ha internacionalitzat definitivament. Se’n parla al nostre país i a la premsa de mig planeta. La massiva manifestació i la negativa del govern espanyol a accedir a negociar el “pacte fiscal”, han obligat al president de la Generalitat a convocar unes noves eleccions a la recerca de la legitimitat emanada de les urnes per a encetar el camí de l’autodeterminació. Si les forces favorables a la consulta democràtica superen aquelles que s’hi oposen i si CiU és fidel a la seva paraula i no recula, hi haurà una votació on es preguntarà a les persones que resideixen a Catalunya si volen convertir-se en un nou Estat d’Europa o bé continuar com a autonomia dins el Regne d’Espanya.
Quan es parla del referèndum, se sol parlar dels punts forts i febles del vot afirmatiu. Segurament, perquè aquesta és l’opció que implica alterar l’statu quo. També perquè els partidaris de la independència duen anys treballant-hi incansablement mentre els detractors, per raons òbvies, no tenen cap pressa a l’hora de que es celebri aquesta consulta. Fixem-nos, doncs, en l’opció del ‘no’. I no en els seus punts forts (legalitat feta a mida, aparell estatal al darrere, força de la diplomàcia, control de la majoria de mitjans de comunicació, coacció per la força), que ja són molt coneguts, sinó en els que el fan o el podrien fer vulnerable. Podríem destacar, doncs, els següent punts:
Els companys de viatge
Pere Navarro, primer secretari del PSC, manifestava recentment que no li agradava la coincidència de CiU, ICV-EUiA, ERC i SI en la defensa d’una consulta d’autodeterminació. El cert és que l’alternativa al bloc sobiranista és el que conformen aquells que s’hi oposen, i en el qual el PSC té com a companys de viatge el PP, C’s, UPyD i la PxC de Josep Anglada. És dubtós que tot o gairebé tot el vot del PSC vulgui desentendre’s de la posició d’un partit central com CiU o dels hereus del PSUC i passar a fer campanya pel ‘no’ amb les forces que no provenen precisament de l’antifranquisme. I sense un suport unànime dels votants socialistes al ‘no’ a la independència, és una missió més difícil sortir victoriós del referèndum.
El PP com a casa gran de l’espanyolisme
CiU no ha ocultat la seva pretensió de convertir-se, seguint la seva terminologia, en la casa gran del catalanisme. I, amb els resultats de les darreres convocatòries a la mà, sembla que ho ha aconseguit amb escreix. Ara el seu partit homòleg en el camp de l’espanyolisme podria ser el PP, que té més a prop que mai el sorpasso al PSC. Que el PP, un partit molt pitjor valorat per la ciutadania que el PSC en els estudis demoscòpics, es convertís en el partit del ‘no’, provocaria el reubicament d’un cert nombre d’electors en posicions més favorables per a l’independentisme. Per altra banda, l’estètica, banderes i càntics de la manifestació sobiranista de l’11 de setembre i la de la concentració unionista del 12 d’octubre tenien poc a veure. El carácter pacífic i familiar de la primera contrastava amb la presència de nombrosos individus i símbols d’extrema dreta en la segona (fotografia). Amb un partit centrat com el PSC ocultat darrere un PP en ascens, una extrema dreta excitada i més visible i unes actituds i discursos sovint difícils de conciliar amb el respecte a la democràcia, els riscos per als defensors de l’stato quo són evidents.
El recurs etnicista
Per una certa incomoditat en la confrontació a nivell argumental en els terrenys econòmic, social i democràtic, l’unionisme sempre ha volgut veure en la immigració espanyola dels anys 60 i 70 una espècie de bloc compacte i impermeable que respondria com un sol home contra la possibilitat d’una Catalunya sobirana. Aquesta actitud és segur que mobilitzarà un nombre molt important de persones, però presenta dos riscos: en primer lloc, s’empeny cap a l’independentisme aquelles persones, amb o sense vincles familiars fora de Catalunya, que se senten còmodes amb la seva condició de catalans; en segon lloc, l’apel·lació a la sang té un innegable impacte en molts ciutadans però diu poc o res a aquelles persones que pensen en termes de benestar social i progrés econòmic i no de lleialtats nacionals.
Exèrcit o democràcia, vèncer o convèncer
Per a assolir objectius polítics hi ha bàsicament dues vies: l’ús de la violència a partir de la superioritat militar o aconseguir una majoria social favorable. Les apel·lacions a la llibertat d’expressió i a donar la paraula a la ciutadania catalana han topat, aquests darrers dies, amb la petició de modificar el codi penal per a poder empresonar el president Artur Mas (diari El Mundo), l’amenaça d’anul·lar les eleccions catalanes del 25-N (diari La Razón), l’exigència de repatriació de 150.000 ciutadans extremenys “espoliats” (secretari general del PSOE extremeny), la crida a combatre el sobiranisme català de la mateixa manera que es fa amb ETA (Mayor Oreja) o directament l’amenaça d’agressió militar contra els catalans (coronel Alamán Castro i molts altres). Aquest contrast d’arguments no juga a favor de la bona imatge espanyola, ni davant la comunitat internacional ni davant el poble de Catalunya. La repressió penal o militar (o la simple amenaça en aquests camps) no només no paralitzarà el procés català sinó que n’augmentarà la seva legitimitat. I serà una realitat que es tindrà molt present per part dels electors indecisos o més indiferents, davant els quals la conducta pacífica i democràtica és sempre un element clau en processos com aquest.
El vot de la llibertat
En el dia d’avui, el debat a Catalunya no es produeix exactament entre defensors del ‘sí’ a l’Estat propi i partidaris del ‘no’ sinó entre aquells que volen que es pugui decidir lliurement el futur del país i els que situen la legalitat espanyola per damunt de les majories democràtiques catalanes. D’aquesta manera, davant una hipotètica consulta d’autodeterminació els partidaris del ‘no’, apart de ser contraris a la independència, haurien de lluitar contra l’estigma de ser enemics de consultar democràticament a la ciutadania, a la qual cosa s’haurien resistit fins a ser ja inevitable. En canvi, el ‘sí’, pràcticament per inèrcia, seria vist com el vot no només a favor de l’Estat propi sinó també a favor de les llibertats democràtiques.