dilluns, 18 de febrer de 2013

ICV-EUiA i CUP: quatre motius de la no confluència

El 25 de novembre passat la Candidatura d’Unitat Popular (CUP) va ser capaç de fer amb èxit el salt dels ajuntaments al Parlament. Segons un estudi postelectoral de l’Institut de Ciències Polítiques i Socials, adscrit a la UAB, el vot de la CUP prové d’ICV-EUiA (38%), ERC (22%), l’abstenció (18%), PSC (9%), CiU (7%) i altres forces extraparlamentàries. Des de la precaució obligada quan parlem d’enquestes, val la pena considerar aquestes dades. Ja en les municipals del 2011, a molts pobles i ciutats l’auge de la CUP va significar un descens dels resultats d’ICV-EUiA i, encara més, d’una ERC llavors debilitada. Amb Esquerra Republicana reforçada com a opció de referència de l’independentisme socialdemòcrata a partir del lideratge d’Oriol Junqueras, la CUP ha trobat a nivell català el seu espai (126.000 vots i tres diputats) a l’esquerra dels republicans, un espai fins ara ocupat en solitari per Iniciativa per Catalunya Verds-Esquerra Unida i Alternativa (360.000 vots i 13 diputats aquest 2012).
La CUP i la coalició roig-i-verda, a diferència d’ERC i el PSC, han mostrat una oposició total a les mesures econòmiques del govern d’Artur Mas, han compartit la crítica a CiU i ERC de voler “patrimonialitzar” el dret a decidir i els seus regidors i militants coincideixen sovint a les protestes dels col·lectius sanitari i docent contra  les retallades o treballant amb la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH). També tots dos actors comparteixen discurs ecologista, han destacat per la seva crítica bel·ligerant contra la corrupció i es situen dins el catalanisme polític i la defensa del dret a l’autodeterminació. Fins i tot, el coordinador general d’EUiA, Joan Josep Nuet, va proposar dos mesos abans de les eleccions catalanes una candidatura conjunta d’ICV-EUiA i la CUP, que finalment no va fructificar.
Per què no és possible, almenys a dia d’avui, aquesta unió electoral? Fixem-nos en quatre punts.
1) A les institucions (ajuntaments i consells comarcals) on ICV-EUiA i la CUP ja fa un temps que conviuen no és infreqüent que hi hagi un grau elevat de coincidència política però al mateix temps unes tensions locals vinculades a la trajectòria i característiques dels dos espais polítics. ICV és vista per la CUP, a grans trets, com a una força institucionalitzada l’activitat de la qual orbita bàsicament al voltant dels seus càrrecs electes, i EUiA com a la comparsa d’ICV i un partit residual fora de l’àrea metropolitana de Barcelona. Des de la perspectiva d’ICV-EUiA, els independentistes pequen d’adamisme i sovint se’ls acusa d’obviar les dinàmiques i la feina feta prèvies a la seva arribada al front institucional, erigir-se en únic altaveu dels moviments socials i tenir poca influència dins el món sindical.
2) L’etapa de Joan Saura, militant i dirigent d’Iniciativa per Catalunya, com a màxim responsable de la Conselleria d’Interior (2006-2010) va produir un divorci irreversible amb alguns moviments socials que ara han contribuït a l’entrada de la CUP al Parlament català. En aquella etapa hi va haver, entre d’altres episodis, contundents actuacions dels Mossos d’Esquadra durant les mobilitzacions contra la introducció del Pla Bolonya a les universitats. També va esclatar el “cas Núria Pòrtulas”. Joan Boada (secretari general d’Interior i número 2 de Saura), pressionat per l’entorn de la detinguda i les nombroses mostres de suport cap a la jove anarquista, va preguntar-se davant la premsa què hauria passat si les persones suposadament vinculades a l’educadora social de Sarrià de Ter haguessin posat una bomba i els Mossos no haguessin actuat abans. Finalment, el juny del 2010 el Tribunal Suprem va absoldre Núria Pòrtulas. Aquestes i altres polèmiques (com la pèrdua d’ulls per impacte de bales de goma policials), per les quals mai hi ha hagut un exercici públic d’autocrítica i disculpa, són irreconciliables amb el discurs de la CUP, que fins i tot demana la dissolució de l’Àrea de Brigada Mòbil (Brimo) dels Mossos d’Esquadra, que va estar durant quatre anys sota la responsabilitat de Saura (ICV).
3) Als cartells d’ICV-EUiA de la darrera campanya hi apareixia una gran fotografia del seu número 1 per Barcelona, Joan Herrera. En canvi, la CUP no acompanyava el seu lema “És l’hora del poble” de cap primer pla dels seus candidats. Aquest detall il·lustra la diferència entre dos models d’organització, el tradicional davant l’assembleari. No sembla lògic pensar que els dirigents i diputats d’ICV i els partits que integren EUiA acceptaran alegrement adoptar un model assembleari ni la política de limitació de mandats de la CUP. Tampoc té sentit creure que la CUP s’aliarà amb partits que no assumeixin part de les seves mesures de radicalitat democràtica, justament quan aquesta és una bandera que la singularitza i li dóna un bon rendiment electoral.
4) La CUP aposta per la independència de Catalunya i el conjunt dels Països Catalans. Per contra, ICV i EUiA no qüestionen el dret d’autodeterminació però provenen de la tradició federalista i no són partits obertament independentistes. En un moment on s’aguditzen les contradiccions i es polaritzen les posicions davant la qüestió nacional, és molt difícil l’entesa entre opcions polítiques que no comparteixen un horitzó nacional. De fet, dins d’ICV-EUiA ja hi ha algunes divergències en aquest tema, i el sobiranisme majoritari conviu amb posicions com les del PSUC viu (integrat a EUiA, on és un soci minoritari), que fa seguidisme del Partit Comunista d’Espanya i és totalment contrari a la independència. L’apel·lació a l’exercici del “dret a decidir” sense més concrecions permet mantenir la pau interna sobre aquest tema. Però la conformació d’un pol ampli de l’esquerra transformadora que incorpori la CUP no és possible sense una posició clara en el debat obert sobre la independència de Catalunya.
Per aquests motius, entre d’altres, no sembla viable a curt termini cap aventura electoral conjunta entre ICV-EUiA i la CUP.