Aquest agost farà 10 anys que la
Comissió de la Veritat i Reconciliació (
CVR) del Perú va presentar el seu informe final sobre el període de
la violència política al país, que aquesta delimita entre els anys 1980 i 2000.
Aquest informe, no exempt de polèmica i del qual parlarem més endavant, és una
valuosa font d’informació sobre el conflicte armat intern que va viure el Perú, una nació que també ha destacat pels constants enfrontaments amb països limítrofs durant la seva curta història independent. L’any
1980, una facció comunista situada dins el camp del maoisme va iniciar la
lluita armada contra l’Estat peruà, que estava finalitzant el trànsit de la
dictadura militar a un règim democràtic liberal. Autodenominada
Partit Comunista del Perú (
PCP), i rebatejada per la premsa oficial
com a
Sendero Luminoso (
SL), el seu líder va ser el doctor en Filosofia
Abimael Guzmán, anomenat
presidente
Gonzalo pels seus seguidors. La CVR s’hi
refereix com a Partit Comunista del Perú-Sendero Luminoso (o PCP-SL en les
seves sigles).
Actualment, d’aquella organització només en queden militarment
actives algunes restes, d’escassa importància i enfrontades amb els dirigents històrics
del moviment, localitzades bàsicament a la zona del VRAE (Valle del Río Apurímac y Ene). Però
durant la dècada dels 80 i principis dels 90, l’Estat va arribar a témer per la
seva derrota, sobretot quan es van intensificar els atacs sobre Lima, la
capital, que fins a les darreries de la dècada de 1980 havia viscut amb una certa apatia el
decurs de la violència, que afectava sobretot el Perú més rural i indígena.
L’assetjament del PCP-SL a l’Estat i la seva capital va viure un altre salt
qualitatiu a partir del 1991, quan els maoistes peruans alçats en armes van
proclamar l’inici de l’”equilibri estratègic” en la seva guerra contra l’Estat,
que havia de permetre capturar el poder a través d’una ofensiva desenvolupada
del camp cap a la ciutat. Però la detenció d’Abimael Guzmán i part del Comitè
Central el 1992 i la seva petició d’un procés de pau el 1993, van desinflar
ràpidament una peculiar guerrilla que havia posat en escac l’Estat i tenia una
enorme dependència de la figura del seu màxim dirigent.
La singularitat del PCP-SL es veu reflectida en el lideratge
indiscutible i quasi messiànic d’Abimael Guzmán (Gonzalo). Fins al punt que
políticament va adscriure’s al “marxisme-leninisme-maoisme, Pensament Gonzalo”. Aquesta
interpretació del marxisme fou definida per l’altre grup armat comunista del
Perú, el Moviment Revolucionari Túpac Amaru, com a “exòtica i pedant”. A més,
els integrants del PCP-SL no duien uniforme militar ni vivien en campaments,
com sí que feien les FARC-EP i l’ELN a Colòmbia o l’MRTA al propi Perú. Tampoc reconeixien
ni apel·laven al Dret Internacional Humanitari. Cridava també l’atenció
l’absència d’una política d’aliances amb forces afins i la manca d’interès per
forçar una negociació amb l’Estat, petició que només es va dur a terme quan els
principals líders van caure empresonats i ja no tenien una posició de força per
obligar el govern a fer concessions polítiques. L’abans esmentat Moviment Revolucionari Túpac Amaru (MRTA) va iniciar la confrontació
militar amb l’Estat el 1984. Políticament va ser molt més dúctil i va tenir una
relació contradictòria i fluctuant amb l’esquerra política i social ubicada en
la legalitat, a la qual va intentar guanyar per la seva causa. Sendero, per
contra, va atemptar contra aquells dirigents socials i polítics lligats a
l’esquerra que considerava vinculats a l’aparell estatal o revisionistes. L’MRTA
mai va arribar a tenir un control territorial i un gruix d’integrants com el
del PCP-SL. I, a diferència d’aquest, era un grup més urbà i amb una
certa empremta del cristianisme de la Teologia de l’Alliberament. Per altra
banda, l’MRTA i els maoistes es van enfrontar en diverses ocasions amb el
resultat de desenes d’insurgents morts. Tot i la seva pràctica violenta i el
recurs freqüent al segrest, el menor índex d’assassinats i altres violacions
dels DDHH i el seu discurs humanista i amb apel·lacions al diàleg, van permetre
a l’MRTA tenir una imatge més amable que Sendero Luminoso, aconseguint
despertar simpaties entre sectors de l’opinió pública peruana i internacional
que anaven més enllà del comunisme militant. El fracàs de l’espectacular acció
a la residència de l’ambaixador japonès (1996-97), reflectida en una cançó dels mexicans
Tijuana No! (“Renace en la montaña”), va suposar el seu declivi definitiu.
Els altres actors armats rellevants del conflicte eren l’Exèrcit, les forces policials i els
Comitès d’Autodefensa, aquests últims formats per civils i impulsats per
l’Estat per fer front a la guerrilla maoista a les zones rurals que s’escapaven
al domini territorial del govern de Lima. Segons les estimacions de l’informe
final de la Comissió de la Veritat i Reconciliació (CVR), gairebé 70.000 persones van perdre la vida a causa del conflicte
del 1980 al 2000. Sobre aquest total de víctimes, que supera de llarg les
estimacions fetes per estudis anteriors menys exhaustius, la CVR
responsabilitza el PCP-SL del 46% de les morts, l’Exèrcit i la Policia del 30% i en el 24% dels casos o no s’ha determinat l’autoria o en són
responsables altres actors armats com els Comitès d’Autodefensa, l’MRTA o grups paramilitars. De les víctimes mortals
reportades, els Comitès d’Autodefensa en són els autors en prop del 4% de
casos i l’MRTA en l’1,5%.
El treball de la CVR va
ser molt criticat pel fujimorisme, l’esquerra revolucionària i sectors militars
i policials. De fet, la CVR tendeix a incloure
molts elements de valoració i opinió, i fa una lectura molt generosa del paper
de les organitzacions de defensa dels Drets Humans o, tot i que menys, de les
esglésies evangèliques i la catòlica i, en canvi, és extremadament crítica amb
els mandats d’Alberto Fujimori i el moviment polític afí a l’expresident i exdictador,
així com també amb l’esquerra de tradició marxista. Per la banda de policies i
militars, la recopilació de nombrosos episodis de guerra bruta (massacres contra poblacions i a les presons,
execucions extrajudicials, tortures, agressions sexuals, etc.) i la denúncia de
la impunitat que va acompanyar molts d’aquests crims, és vista com un atac a la
imatge de les forces de seguretat de l’Estat i una manera de fer el joc al
terrorisme. Molt similar és la crítica que fa el fujimorisme, que minimitza les pràctiques il·legals en el marc de la lluita antisubversiva. En el cas del PCP-SL i el seu entorn, es
considera que la CVR responsabilitza en exclusiva aquesta organització de
l’esclat de la violència al Perú, i, igual que en àmbits militars, creuen
infundada i inflada la xifra de morts per la violència política de l’any 1980
al 2000. L’MRTA i altres grups de l’esquerra radical creuen que s’equipara de manera tramposa el Moviment Revolucionari Túpac Amaru i Sendero Luminoso i que hi ha una gran benevolència
amb les forces estatals.
Ja per acabar, no s’ha de deixar de dir que la tasca de
recopilació, localització geogràfica i quantificació i estudi dels actes i efectes de la
violència que fa la Comissió de la Veritat i Reconciliació és d’un gran interès
si es vol fer una aproximació al conflicte peruà. A part del nombre de persones
mortes (vora les 70.000), altres dades
de l’informe de la CVR també criden l’atenció: 1) es calcula que prop de
500.000 peruans van patir desplaçament forçós motivat pel conflicte; 2) el 80%
de les víctimes mortals són homes i el 20% dones; 3) el 83% de les violacions
sexuals són obra de militars i policies; 4) a diferència del patró habitual a
l’Amèrica Central i del Sud, al Perú la principal guerrilla fou responsable
de més morts que l’Estat; 5) el Perú rural i els camperols van ser els
principals afectats per la violència. De fet, només al departament d’Ayacucho
s’hi concentra més del 40% de les morts i desaparicions; i 6) el 1993, al Perú tan
sols un 16% dels ciutadans tenia un idioma originari (bàsicament el quítxua) com a llengua materna. En canvi,
entre els morts pel conflicte intern aquest percentatge es dispara fins al 75%. Aquests són
alguns dels números d’un conflicte armat, sovint oblidat des d’Europa, molt més
curt que el colombià però amb conseqüències severes.
