dimecres, 10 de desembre de 2014

Gallec oficial, gallec reintegrat i portuguès: text comparat

Fragment d’un manifest signat per diferents organitzacions polítiques i socials gallegues amb motiu del 36è aniversari de la Constitució espanyola. És interessant perquè permet visualitzar ràpidament diferències entre el gallec de la Real Academia Galega (RAG), el gallec de l’Associaçom Galega da Língua (AGAL) i el portuguès.

Gallec isolat (oficial, RAG):

Porén, perante o incremento da insatisfacción popular e das reivindicacións de independencia doutras nacións, nomeadamente de Cataluña, perante o desprestixio da coroa e dos símbolos do estado, o réxime parece estar a preparar unha segunda transición. Neste punto, consideramos que, mesmo se o estado español abordase algunhas mudanzas, estas serían puramente cosméticas, emprendidas coa dupla intención de que todo permanecese igual.

Gallec reintegrat (gallec-portuguès, AGAL):

Porém, perante o incremento da insatisfaçom popular e das reivindicaçons de independência doutras naçons, nomeadamente da Catalunha, perante o desprestígio da coroa e dos símbolos do Estado, o regime parece estar a preparar umha segunda transiçom. Neste ponto, consideramos que, mesmo se o Estado espanhol abordasse algumhas mudanças, estas seriam puramente cosméticas, empreendidas com a dupla intençom de que todo permanecesse igual.

Portuguès (Acordo Ortográfico):

Porém, perante o incremento da insatisfação popular e das reivindicaçons de independência doutras nações, nomeadamente da Catalunha, perante o desprestígio da coroa e dos símbolos do Estado, o regime parece estar a preparar uma segunda transição. Neste ponto, consideramos que, mesmo se o Estado espanhol abordasse algumas mudanças, estas seriam puramente cosméticas, empreendidas com a dupla intenção de que tudo permanecesse igual.

Si us interessa, més informació sobre Galícia i el debat de la llengua: enllaç.

dijous, 13 de novembre de 2014

Gallec i portuguès: el debat sobre la llengua a Galícia

Els debats sobre identitat i llengua solen ser cosa de minories. Però també és veritat que poden acabar tenint un impacte considerable per al conjunt de la societat. A Galícia, el debat sobre la naturalesa de l’idioma propi i la seva relació amb la llengua parlada en països com Portugal o el Brasil, és també una polèmica acotada a determinats sectors. Però ha tingut continuïtat al llarg del temps i alguns moments àlgids, com amb la codificació, el 1982, de la llengua gallega gràcies a l’aprovació de la primera normativa oficial.
Gallec i portuguès provenen de l’antic galaicoportuguès, una llengua nascuda a Galícia. Des dels segles XIV i XV, han viscut un procés de diferenciació, entre altres causes per la progressiva castellanització del gallec. Són avui dia dues llengües molt semblants, com català i occità, o dues denominacions d’una mateixa llengua, com neerlandès i flamenc? El gallec és una llengua parlada només a Galícia i algunes zones limítrofs o és part de la lusofonia? Alguns estudis han situat el nivell d’intel·ligibilitat entre gallec i portuguès a prop del 85%. Actualment, en els camps polític i social s’imposa la visió de dos idiomes diferents, al camp filològic hi ha més igualtat i disputa.
A Galícia,  l’isolacionisme defensa la ruptura entre gallec i portuguès, considerats dos idiomes propers però diferents. Per contra, el reintegracionisme manté que la unitat lingüística no s’ha trencat del tot i que cal que això es reflecteixi en una normativa més propera a la portuguesa i brasilera. Els defensors de la postura autonomista, o isolacionistes, critiquen del reintegracionisme la seva incapacitat per tenir acollida fora de cercles acadèmics o molt polititzats i la dificultat que suposaria per als lectors i a l’hora d’escriure aproximar el gallec a l’estàndard portuguès. Els reintegracionistes o lusistes consideren que els que defensen l’autonomia plena del gallec estan fomentant-ne la desaparició en aproximar-lo al castellà i distanciar-lo artificialment del portuguès, i que amputen les possibilitats de la producció cultural gallega a nivell de mercat i perjudiquen el prestigi de l’idioma. (Text comparat gallec oficial/gallec reintegrat/portuguès: enllaç).
No és prudent extrapolar les posicions en el debat lingüístic cap al terreny de la política. És una temptació que podríem tenir els catalanoparlants, en part influïts pel que passa al País Valencià, on el valencianisme no qüestiona la unitat de la llengua i el secessionisme lingüístic és promogut per grups espanyolistes i/o blavers. Tot i que el nucli dur del reintegracionisme és bàsicament independentista, hi ha sensibilitat polítiques diferents en tots dos costats. Per exemple, el president de Galícia, Núñez Feijóo (PP), ha defensat la utilitat del gallec perquè el seu coneixement permet comunicar-se amb més de 200 milions de persones, el que suposa un reconeixement implícit de Galícia com a part integrant de la lusofonia. En canvi, un dels independentistes gallecs més coneguts, l’escriptor Xosé Luís Méndez Ferrín, és un dels més bel·ligerants defensors de la separació lingüística entre gallec i portuguès.
El gallec es troba en perill de desaparició a mitjà termini a causa de dues raons fonamentals: el declivi del seu ús (la transmissió generacional del gallec és el seu teló d’Aquil·les) i la dialectalització de l’idioma. Una major aproximació a la normativa portuguesa i brasilera i un intercanvi cultural més fluid, difonent a Galícia les cançons, creació literària, programes televisius, etc. dels països lusòfons, podria revertir aquesta tendència segons els reintegracionistes. La situació de la llengua potser seria una altra si el gallec mitjà passés de veure l’idioma propi com un idioma reduït al territori de Galícia a considerar-lo una llengua internacional, laboralment útil, amb diversos accents i gairebé 300 milions de parlants arreu del planeta, des del Brasil a Timor Oriental passant per Portugal, Angola o Moçambic, entre altres països. La llengua de Rosalia de Castro i Castelao i també la de Lula da Silva, José Saramago, Dilma Rousseff, Cristiano Ronaldo o Neymar. En qualsevol cas, pertoca als gallecs resoldre aquest debat i, lògicament, assumir-ne les conseqüències.

diumenge, 14 de setembre de 2014

[Humor] Guia per a detectar independentistes “històrics”

Amb un toc d’humor, però també de realitat. Ara que la independència catalana té més suport que mai, arriba la guia de 10 punts per a detectar independentistes “històrics” i diferenciar-los dels d’última hora. Com identificar un independentista previ a l’onada sobiranista i diferenciar-lo d’un de posterior? Observem els següents punts:
1) El canal número 1 de la televisió està destinat a TV3. A continuació, la resta de canals de Televisió de Catalunya i els privats i comarcals/locals en català. Només després apareixeran La 1, Telecinco, Antena 3 i companyia.
2) Ambivalència de sentiments davant el procés català: dominen l’alegria i la il·lusió però hi ha un petit punt de desconcert i sentiment de pèrdua de la condició de radical. Això de la independència comença a ser massa mainstream. Caldrà buscar nous elements diferenciadors.
3) El bon independentista sol ser del Barça. També cotitzen bé equips com el Llevant, l’Atlètic Balears o el Sant Andreu. Fora dels Països Catalans, les simpaties han d’anar dirigides cap a clubs com el Celtic de Glasgow, l’Osasuna, el Rayo Vallecano, l’Olympiakos o la Roma. A més, és saludable que un racó del teu cor esportiu estigui destinat a la USAP, equip de rugbi de Perpinyà.
4) Al quiosc no es compra ni La Vanguardia ni El Periódico. I no perquè hagi sortit l’Ara, sinó ja d’abans.
5) L’estanquera és, també, una dona que regenta un estanc. Però no és en això que pensarà un independentista dels genuïns quan senti la paraula, sinó en la bandera d’un dels dos estats ocupants. Això el diferencia del “nou” independentista, que pot tenir problemes fins i tot per saber a quin segon estat es refereix l’expressió anterior.
6) A Arenys de Munt, el 13 de setembre del 2009, no hi havia un aplec de frikis sinó un acte polític que segellava el principi de la fi de l’autonomisme. Ho vas saber o voler veure tu abans que ho fessin els tertulians i intel·lectuals que poblen estudis de ràdio i televisió.
7) Si té menys de 40 anys, ha d’haver mirat, ni que sigui molt ocasionalment, el portal Racó Català i els seus fòrums. Si els ha llegit habitualment o hi ha participat i tot, s’esvaeixen pràcticament els dubtes.
8) No sol fallar el criteri de la territorialitat. Els independentistes “antics” se sentiran estafats quan els de darrera hora utilitzin un discurs i simbologia limitades a la comunitat autònoma de Catalunya, passant per alt els Països Catalans. La Muixeranga és tan pròpia com Els Segadors, i els grallers com els xeremiers.
9) L’independentista previ a l’onada és, poc o molt, partidari de la causa basca. En paraules per a iniciats, pateix una certa basquitis. No pot faltar una ikurriña al calaix de les banderes. És difícil que no hagi viatjat al País Basc. En cas afirmatiu, visitar el Guggenheim és opcional; és obligatori, en canvi, comprar el GARA.
10) El cas ja és de matrícula d’honor si s’ha patit alguna forma de repressió per part dels Mossos d’Esquadra. Des de les més severes i invasives fins a una identificació amb intimidació. Es convaliden peripècies del mateix tipus amb la Guàrdia Civil, però, en aquest cas, ja comences a tenir una edat.
Si compleixes en gran part els 10 punts anteriors, sens dubte ets un independentista previ a la “febre” 2009-2014. Els satisfàs tots 10? Ets dels “històrics” i, a més, mereixes ser enterrat amb tots els honors al Fossar de les Moreres. Si no t’hi identifiques gaire i el text t’ha deixat fred, però vols votar “Sí” (o “Sí-Sí”), sàpigues que és a causa de gent com tu que la independència és cada cop més factible. Només els moviments polítics que s’eixamplen, abandonen l’endogàmia i abracen una major heterogeneïtat i nivell de contradiccions, tenen possibilitats de triomfar. Així és com funciona la història. 

dimecres, 30 de juliol de 2014

Estelades: colors… i alguna cosa més

És un fet que durant els últims dos anys ha augmentat de manera considerable el nombre de senyeres, sovint estelades, que voleien als balcons i finestres dels pobles i barris del país. Per a aquells que conservem alguns records de mitjans de la dècada de 1990, crida l’atenció la relació entre l’augment de l’independentisme català i la major predominança de l’estelada blava per damunt de la roja. A nivell d’adhesius, propaganda política i pintades al carrer, guardo a la memòria una presència més elevada de l’estelada amb estel vermell abans que ara. Al Maresme, aquests records són inseparables de l’activitat de Maulets durant l’època.
L’independentisme ha crescut gràcies a la pràctica desaparició de la via autonomista dins el catalanisme i la politització de persones abans més aviat indiferents. Aquests nous independentistes han fet seva de manera massiva l’estelada, i més exactament l’estelada blava. El boom independentista ha anat acompanyat de l’auge del marxandatge sobiranista a tot tipus de comerços, des dels quioscos fins als basars xinesos, on sovint s’ha passat de l’absència de productes polítics o d’un predomini de la simbologia espanyolista al regnat actual de l’estelada blava. Els qui venen, han vist l’estelada blava com un producte més rendible.
Mentre la coneguda com a estelada vermella (estel roig i fons groc) apareix el 1968 de la mà del Partit Socialista d’Alliberament Nacional (PSAN), la senyera estelada blava (estel blanc i fons blau) data de fa prop d’un segle i s’inspira en Cuba, que coneixia el que era ser un país independent des de feia poc. El partit que va popularitzar més i adoptar aquesta estelada fou Estat Català. Tot i que l’independentisme no militant actual sol veure les dues banderes com a intercanviables, tradicionalment les organitzacions influenciades pel marxisme han fet seva la roja i les d’un tarannà més interclassista o conservador han exhibit la blava. No és estrany, per tant, que entre les bases i l’entorn de CiU domini aclaparadorament la blava, que en el cas ERC avui en dia convisquin la blava i la vermella, i que aquesta última sigui la bandera nacional que utilitzen la CUP i altres organitzacions de l’esquerra independentista.
Més enllà dels partits, aquesta diferència també és perceptible en les mobilitzacions socials: en els actes culturals o de defensa de la llengua, blava i roja hi són presents i la primera s’imposa normalment per claredat a la segona. En canvi, quan les mobilitzacions són de caràcter sindical, ecologista, etc. és l’estelada històrica del PSAN, la vermella, la que domina. Des del punt de vista territorial, també es copsa aquesta diferència. Mentre a Catalunya el sobiranisme és fort a dreta i esquerra, a la resta del Països Catalans aquesta opció política, a part de tenir menys força, està normalment molt vinculada a l’esquerra. No ha d’estranyar, doncs, que al País Valencià i les Illes Balears l’estelada blava, amb connotacions potser més conservadores i sovint lligada a la independència estricta de Catalunya, no hi sigui hegemònica. De fet, fins a la creació, als anys 90, de seccions locals d’Esquerra Republicana a València i les Illes, l’estelada blava era totalment eclipsada per la roja.
No és, per tant, una qüestió només de colors. Hi ha alguna cosa més al darrere. I no és estrany que l’independentisme actual, amb més suport popular que mai, hagi optat majoritàriament per la bandera estelada amb connotació de transversalitat i ideològicament més neutra. De la mateixa manera, és lògic que l’esquerra independentista segueixi fidel a l’estelada vermella, menys ambigua a nivell ideològic i de territorialitat, i lligada a una clara tradició de combat. Sense massa èxit, també han sorgit altres models d’estelada, impulsats per sectors concrets. Han aconseguit una petita visibilitat en el cas de les nascudes al si de l’ecologisme (estel blanc sobre fons verd) i el moviment llibertari (estel vermell de vuit puntes sobre fons negre).

dijous, 3 de juliol de 2014

A Arenys de Mar, alimentar els coloms pot sortir car


Fotografia: Pau Roig

dilluns, 28 d’abril de 2014

Rol: 20 anys de llegenda negra

Fa dues dècades, una onada d’hostilitat i por contra els jocs de rol va començar a recórrer l’Estat espanyol. L’origen d’aquesta cacera de bruixes, de la qual la majoria dels lectors en tindran algun record per remot que sigui, és un crim que va produir-se la matinada del 29 al 30 d’abril del 1994, coincidint amb l’inici del cap de setmana, que als mitjans va rebre la denominació de “crim del rol”.
La ciutat de Madrid va ser escenari d’aquest succés, que inicialment va passar més aviat inadvertit però amb la detenció, el mes de juny, d’un jove universitari i un menor d’edat, el cas va irrompre amb força a la premsa, ràdio i televisions a causa de la suposada connexió entre l’assassinat de Carlos Moreno i la pràctica del rol i de la troballa al domicili d’un dels culpables d’un brutal relat sobre els fets. Moreno, treballador de la neteja i d’uns cinquanta anys, va perdre la vida en un crim que, sense entrar en cap detall morbós, es pot qualificar d’espectacularment cruel pel grau d’acarnissament dels atacants i l’absència de mòbil més enllà del pur sadisme. El “diari” amb el sòrdid testimoni sobre el crim del rol va ser publicat íntegrament al madrileny ABC i de manera extractada a El País. Explícit, mancat de tota empatia, mostra militant de psicopatia… d’aquesta manera es podria definir el text, on s’anunciava que la propera vegada la víctima seria una dona jove. No va ser així perquè la policia va detenir els dos autors del crim del mes d’abril quan es preparaven per dur a terme aquesta segona acció, gràcies a la informació que va arribar a les forces de seguretat procedent d’un company de colla dels dos criminals. Tots dos van ser condemnats pels fets per la Justícia en un procés on van ser absolts un parell de menors més. El principal responsable del crim va renegar del rol.
Desenes d’articles criminalitzant els jocs de rol, vinculació constant amb crims d’allò més diversos, aparició de pel·lícules que reflectien la seva maldat intrínseca… de manera semblant al que havia passat anys abans als Estats Units, la llegenda negra sobre els jocs de rol va cobrar vida pròpia i va sobreviure de llarg al propi “crim del rol”. Els incidents de la Setmana Santa sevillana del 2000, on la processó de la Madrugá (entre la nit de Dijous i Divendres Sant) va acabar amb corredisses i pànic col·lectiu, segurament causats per l’aglomeració de gent i l’histerisme d’alguns, van ser objecte de moltes teories. Una d’aquestes, naturalment, situava un joc de rol practicat per joves al darrere dels incidents. Fet gens estrany si tenim en compte que un any abans, el 1999, s’havia projectat als cinemes la pel·lícula “Nadie conoce a nadie” (imatge). El thriller de Mateo Gil es basava en un violent joc de rol que tenia la Setmana Santa sevillana com a principal escenari.
A Catalunya i el País Valencià va viure’s amb intensitat la psicosi que vinculava qualsevol acció delictiva, sobretot aquelles més greus, amb la influència negativa exercida suposadament pels jocs de rol. I d’aquesta onada, alimentada pel crim de Madrid però també amb rumors i escàndols procedents d’altres ciutats i latituds, no en va quedar al marge la comarca del Maresme. Recordo, de l’escola, els rumors i suposats poders malignes atribuïts a molts videojocs, jocs de taula i sèries de dibuixos, molt especialment als productes relacionats amb Dracs & Masmorres. Són exemples d’aquesta extrema susceptibilitat els rumors que van acompanyar els repudiables crims que van posar fi a la vida de dos veïns de la comarca: Segimon Pruna, a Canet (1995) i la mataronina Helena Jubany, a Sabadell (2001), en els quals es va voler veure una connexió amb els jocs de rol. Tot i algunes sospites i hipòtesis inicials, el mòbil del primer cas no tenia res a veure amb aquesta forma d’entreteniment ni elements supersticiosos. En el segon cas, tampoc el rol hi tenia res a veure, si bé es manté la sospita sobre la motivació sectària o superticiosa dels fets perquè és un crim malauradament sense resoldre.
Com a conclusió de tot plegat, no podem ignorar que els comportaments moralment més baixos i repudiables d’alguns individus es produeixen amb independència de les seves influències musicals, literàries, cinematogràfiques, etc. Els jocs de taula o els videojocs són un tema menor davant altres aspectes com el quadre psicològic de la persona, l’entorn familiar i d’amistats, la situació laboral i econòmica o l’escala de valors. Els crims més durs comesos per psicòpates, com és el cas del mal anomenat “crim del rol”, no troben la seva essència o explicació en les regles d’un determinat joc sinó en persones de carn i ossos que per la seva fredor, sadisme, egocentrisme o visió instrumental dels altres, si tenen inclinació cap a la violència i capacitat per exercir-la, poden actuar cruelment amb les facultats volitives i cognitives intactes i sense haver de buscar explicacions en els clàssics de la literatura, les últimes estrenes cinematogràfiques, la música o els jocs de taula. Confondre les dues coses és el que ha alimentat l’estigma del rol durant aquests 20 anys, especialment en la primera dècada. Tot i això, la llegenda negra continua.

dimarts, 22 d’abril de 2014

Brams - El futbol és així

Cançó del disc de Brams “Anem tancant les portes a la por” (2014). Des d’aquest blog, 100% apassionat de l’esport, benvinguda sigui aquesta reflexió cantada que ens recorda el poder alienant que pot tenir el futbol.


dissabte, 22 de febrer de 2014

Pensar-ho? Sí. Aconseguir-ho? No!

Si no hi ha una ruptura abrupta amb caiguda del règim, es pot entendre el trànsit d’un sistema dictatorial a un de democràtic d’una manera més idíl·lica o més crua. En la línia del primer adjectiu, és habitual subratllar el paper determinant de la voluntat democratitzadora de gran part dels actors polítics i socials fins llavors vinculats al règim, que tindrien un desig sincer de recerca de llibertat al marge de la defensa dels seus interessos. Per contra, trobem també una visió més crua, menys amable, potser també més realista, que posa l’èmfasi en la correlació de forces existent i subratlla que més que un anhel de llibertat de part de l’estructura que dominava el poder, el que hi ha és un pragmatisme polític obligat per ampliar la base social que en reconeix l’autoritat i que permet l’estabilitat i supervivència d’elements essencials més enllà dels canvis en l’arquitectura institucional i el grau d’obertura política que el moment pugui requerir.
El primer paràgraf està d’alguna manera connectat amb la consulta democràtica sobre el futur de Catalunya que el govern presidit per Artur Mas assegura que es farà el 9 de novembre del 2014. De fet, alguns partidaris del referèndum català demanen que es recuperi l’esperit que va inspirar la Transició per tal de poder pactar els termes d’aquest exercici de democràcia entre la Generalitat i el govern espanyol. Probablement, s’oblida que la Transició espanyola es va produir en un clima més convuls i violent del que s’ha escrit a posteriori i en uns termes similars als que es produeix un xantatge. I que amb el final del franquisme i l’inici de l’etapa política posterior, si bé es produeix un innegable avenç en matèria de drets polítics i civils dels ciutadans espanyols, les nacionalitats històriques recuperen instruments de govern, torna el multipartidisme i les eleccions lliures, no hi ha hagut mai una deslegitimació del franquisme ni res semblant a una reinstauració de la legalitat democràtica republicana. No són detalls menors la no depuració en l’àmbit policial o judicial, la continuïtat del monarca nomenat per Franco, l’exèrcit com a garant de la unitat d'Espanya o el “reciclatge democràtic” d’alguns líders i polítics franquistes, que van seguir sent-ho en democràcia. El procés català, per tant, necessita superar l’anomenat esperit constitucional en lloc de reeditar-lo.
Avui en dia, a l’Estat espanyol i a la majoria de països amb conflictes de sobirania interns, es pot ser independentista, i a diferència dels 40 anys de dictadura, fins i tot es pot defensar aquesta idea fent-ne proselitisme a l’espai públic, participant en les eleccions amb aquest objectiu i exterioritzar-la amb parades informatives, murals o senyeres als balcons. Però està terminalment prohibit materialitzar aquesta idea. Pensar-ho, desitjar-ho? Sí. Aconseguir-ho? Mai! I hi ha un marc legal perfectament blindat, una cultura política d’imposició i uns grups de poder disposats a torpedinar la independència de qualsevol part del territori estatal. Aquesta actitud, que correspon a la resposta que Madrid ofereix a Catalunya i s’allunya de la de Londres davant Escòcia, té avantatges i inconvenients. La manca de cintura política i de cultura democràtica, l’aposta per la negació i l’amenaça, pot produir dos efectes: un, el que busca l’Estat, és la postració de l’enemic i el final del procés sobiranista. El risc, i aquest és el segon possible efecte, és que si no s’arriba a aquest destí i el pols polític continua des de Catalunya, la persecució d’un exercici democràtic bàsic com és votar estigmatitzarà els partidaris del ‘no’ a la independència mentre el ‘sí’ obtindrà la victòria simbòlica de ser el vot no només de la llibertat de Catalunya sinó a favor de la lluita per les llibertats democràtiques i contra les imposicions.
Si l’Estat no entra en el joc democràtic i el govern català no accepta succedanis en forma de petites concessions econòmiques i promeses de blindatge identitari, la miopia política característica de l’espanyolisme pot portar aquells sectors del catalanisme conservador i del federalisme progressista que tenen reticències cap a la secessió a abraçar no només la consulta sinó el vot doblement afirmatiu (Sí-Sí) com a imperatiu democràtic i gest de dignitat. Caldrà veure, però, si se celebra la votació del 9 de novembre i quina és la resposta del Govern, el Parlament i la societat catalanes en cas de prohibició i/o ús de la força. Potser la celebració d’uns nous comicis perquè el Parlament proclami unilateralment la independència? Perquè avui, cal dir-ho un altre cop, la independència de Catalunya és un objectiu polític que es pot desitjar i defensar de paraula però no es pot materialitzar dins el marc legal espanyol. I si es vol aconseguir, caldrà imposar la voluntat democràtica catalana per damunt de la rocosa legalitat espanyola mentre la comunitat internacional observa la situació. Ens esperen, segurament, temps incerts, apassionants i intensos.