dissabte, 22 de febrer de 2014

Pensar-ho? Sí. Aconseguir-ho? No!

Si no hi ha una ruptura abrupta amb caiguda del règim, es pot entendre el trànsit d’un sistema dictatorial a un de democràtic d’una manera més idíl·lica o més crua. En la línia del primer adjectiu, és habitual subratllar el paper determinant de la voluntat democratitzadora de gran part dels actors polítics i socials fins llavors vinculats al règim, que tindrien un desig sincer de recerca de llibertat al marge de la defensa dels seus interessos. Per contra, trobem també una visió més crua, menys amable, potser també més realista, que posa l’èmfasi en la correlació de forces existent i subratlla que més que un anhel de llibertat de part de l’estructura que dominava el poder, el que hi ha és un pragmatisme polític obligat per ampliar la base social que en reconeix l’autoritat i que permet l’estabilitat i supervivència d’elements essencials més enllà dels canvis en l’arquitectura institucional i el grau d’obertura política que el moment pugui requerir.
El primer paràgraf està d’alguna manera connectat amb la consulta democràtica sobre el futur de Catalunya que el govern presidit per Artur Mas assegura que es farà el 9 de novembre del 2014. De fet, alguns partidaris del referèndum català demanen que es recuperi l’esperit que va inspirar la Transició per tal de poder pactar els termes d’aquest exercici de democràcia entre la Generalitat i el govern espanyol. Probablement, s’oblida que la Transició espanyola es va produir en un clima més convuls i violent del que s’ha escrit a posteriori i en uns termes similars als que es produeix un xantatge. I que amb el final del franquisme i l’inici de l’etapa política posterior, si bé es produeix un innegable avenç en matèria de drets polítics i civils dels ciutadans espanyols, les nacionalitats històriques recuperen instruments de govern, torna el multipartidisme i les eleccions lliures, no hi ha hagut mai una deslegitimació del franquisme ni res semblant a una reinstauració de la legalitat democràtica republicana. No són detalls menors la no depuració en l’àmbit policial o judicial, la continuïtat del monarca nomenat per Franco, l’exèrcit com a garant de la unitat d'Espanya o el “reciclatge democràtic” d’alguns líders i polítics franquistes, que van seguir sent-ho en democràcia. El procés català, per tant, necessita superar l’anomenat esperit constitucional en lloc de reeditar-lo.
Avui en dia, a l’Estat espanyol i a la majoria de països amb conflictes de sobirania interns, es pot ser independentista, i a diferència dels 40 anys de dictadura, fins i tot es pot defensar aquesta idea fent-ne proselitisme a l’espai públic, participant en les eleccions amb aquest objectiu i exterioritzar-la amb parades informatives, murals o senyeres als balcons. Però està terminalment prohibit materialitzar aquesta idea. Pensar-ho, desitjar-ho? Sí. Aconseguir-ho? Mai! I hi ha un marc legal perfectament blindat, una cultura política d’imposició i uns grups de poder disposats a torpedinar la independència de qualsevol part del territori estatal. Aquesta actitud, que correspon a la resposta que Madrid ofereix a Catalunya i s’allunya de la de Londres davant Escòcia, té avantatges i inconvenients. La manca de cintura política i de cultura democràtica, l’aposta per la negació i l’amenaça, pot produir dos efectes: un, el que busca l’Estat, és la postració de l’enemic i el final del procés sobiranista. El risc, i aquest és el segon possible efecte, és que si no s’arriba a aquest destí i el pols polític continua des de Catalunya, la persecució d’un exercici democràtic bàsic com és votar estigmatitzarà els partidaris del ‘no’ a la independència mentre el ‘sí’ obtindrà la victòria simbòlica de ser el vot no només de la llibertat de Catalunya sinó a favor de la lluita per les llibertats democràtiques i contra les imposicions.
Si l’Estat no entra en el joc democràtic i el govern català no accepta succedanis en forma de petites concessions econòmiques i promeses de blindatge identitari, la miopia política característica de l’espanyolisme pot portar aquells sectors del catalanisme conservador i del federalisme progressista que tenen reticències cap a la secessió a abraçar no només la consulta sinó el vot doblement afirmatiu (Sí-Sí) com a imperatiu democràtic i gest de dignitat. Caldrà veure, però, si se celebra la votació del 9 de novembre i quina és la resposta del Govern, el Parlament i la societat catalanes en cas de prohibició i/o ús de la força. Potser la celebració d’uns nous comicis perquè el Parlament proclami unilateralment la independència? Perquè avui, cal dir-ho un altre cop, la independència de Catalunya és un objectiu polític que es pot desitjar i defensar de paraula però no es pot materialitzar dins el marc legal espanyol. I si es vol aconseguir, caldrà imposar la voluntat democràtica catalana per damunt de la rocosa legalitat espanyola mentre la comunitat internacional observa la situació. Ens esperen, segurament, temps incerts, apassionants i intensos.