dimecres, 30 de juliol de 2014

Estelades: colors… i alguna cosa més

És un fet que durant els últims dos anys ha augmentat de manera considerable el nombre de senyeres, sovint estelades, que voleien als balcons i finestres dels pobles i barris del país. Per a aquells que conservem alguns records de mitjans de la dècada de 1990, crida l’atenció la relació entre l’augment de l’independentisme català i la major predominança de l’estelada blava per damunt de la roja. A nivell d’adhesius, propaganda política i pintades al carrer, guardo a la memòria una presència més elevada de l’estelada amb estel vermell abans que ara. Al Maresme, aquests records són inseparables de l’activitat de Maulets durant l’època.
L’independentisme ha crescut gràcies a la pràctica desaparició de la via autonomista dins el catalanisme i la politització de persones abans més aviat indiferents. Aquests nous independentistes han fet seva de manera massiva l’estelada, i més exactament l’estelada blava. El boom independentista ha anat acompanyat de l’auge del marxandatge sobiranista a tot tipus de comerços, des dels quioscos fins als basars xinesos, on sovint s’ha passat de l’absència de productes polítics o d’un predomini de la simbologia espanyolista al regnat actual de l’estelada blava. Els qui venen, han vist l’estelada blava com un producte més rendible.
Mentre la coneguda com a estelada vermella (estel roig i fons groc) apareix el 1968 de la mà del Partit Socialista d’Alliberament Nacional (PSAN), la senyera estelada blava (estel blanc i fons blau) data de fa prop d’un segle i s’inspira en Cuba, que coneixia el que era ser un país independent des de feia poc. El partit que va popularitzar més i adoptar aquesta estelada fou Estat Català. Tot i que l’independentisme no militant actual sol veure les dues banderes com a intercanviables, tradicionalment les organitzacions influenciades pel marxisme han fet seva la roja i les d’un tarannà més interclassista o conservador han exhibit la blava. No és estrany, per tant, que entre les bases i l’entorn de CiU domini aclaparadorament la blava, que en el cas ERC avui en dia convisquin la blava i la vermella, i que aquesta última sigui la bandera nacional que utilitzen la CUP i altres organitzacions de l’esquerra independentista.
Més enllà dels partits, aquesta diferència també és perceptible en les mobilitzacions socials: en els actes culturals o de defensa de la llengua, blava i roja hi són presents i la primera s’imposa normalment per claredat a la segona. En canvi, quan les mobilitzacions són de caràcter sindical, ecologista, etc. és l’estelada històrica del PSAN, la vermella, la que domina. Des del punt de vista territorial, també es copsa aquesta diferència. Mentre a Catalunya el sobiranisme és fort a dreta i esquerra, a la resta del Països Catalans aquesta opció política, a part de tenir menys força, està normalment molt vinculada a l’esquerra. No ha d’estranyar, doncs, que al País Valencià i les Illes Balears l’estelada blava, amb connotacions potser més conservadores i sovint lligada a la independència estricta de Catalunya, no hi sigui hegemònica. De fet, fins a la creació, als anys 90, de seccions locals d’Esquerra Republicana a València i les Illes, l’estelada blava era totalment eclipsada per la roja.
No és, per tant, una qüestió només de colors. Hi ha alguna cosa més al darrere. I no és estrany que l’independentisme actual, amb més suport popular que mai, hagi optat majoritàriament per la bandera estelada amb connotació de transversalitat i ideològicament més neutra. De la mateixa manera, és lògic que l’esquerra independentista segueixi fidel a l’estelada vermella, menys ambigua a nivell ideològic i de territorialitat, i lligada a una clara tradició de combat. Sense massa èxit, també han sorgit altres models d’estelada, impulsats per sectors concrets. Han aconseguit una petita visibilitat en el cas de les nascudes al si de l’ecologisme (estel blanc sobre fons verd) i el moviment llibertari (estel vermell de vuit puntes sobre fons negre).

dijous, 3 de juliol de 2014

A Arenys de Mar, alimentar els coloms pot sortir car


Fotografia: Pau Roig