1975-2015: 40 anys a l'alba

Qui truca a la porta?

És difícil trobar persones que no hagin sentit a parlar o tingut algun contacte, per mínim que sigui, amb els anomenats Testimonis de Jehovà. Això es deu al seu incansable proselitisme, que molts anys s’ha expressat en una implacable predicació porta a porta i darrerament ha apostat també per la presència estàtica en punts amb una alta afluència de persones, com les sortides de les estacions de tren i parades de metro, les places cèntriques o els voltants de grans centres comercials. Aquesta nova combinació de mètodes per a propagar el seu missatge, és perceptible en alguns punts de Catalunya, entre ells el Maresme.

No són pas poques les particularitats que presenta el cristianisme tal com l’entén la Societat Watchtower. Els testimonis fidels a la postura de la seva organització, no celebren el Nadal, no utilitzen el símbol de la creu ni creuen en el dogma trinitari, unes actituds que els separen de la majoria dels grups i subgrups que conformen l’ampli univers del cristianisme. Altres comportaments que han resultat cridaners o polèmics són la prohibició de celebrar aniversaris o la posició adversa a les transfusions sanguínies encara que pugui provocar la mort, un fet que ha suposat molts drames hospitalaris i judicials inadmissibles als ulls de la societat, amb un desgast d’imatge evident. També la negativa a servir en exèrcits, una postura valenta que ha costat milers de presos d’aquesta fe arreu del món, des de l’Alemanya nazi o l’Espanya franquista fins a l’actual Corea del Sud. Pels testimonis, està totalment vetat significar-se políticament i no se’ls permet votar en cas d’eleccions o referèndum. També han d’evitar tot contacte amb els qui han estat expulsats o s’han desassociat, excepte en casos on raons humanitàries o familiars facin necessari un mínim contacte en situacions molt concretes.

Perquè actuen d’aquesta manera els anomenats testimonis de Jehovà? Sense voluntat de justificar ni censurar, però si d’entendre la seva posició, els seguidors de la Watchtower guien la seva vida d’acord amb la Bíblia, de la qual fan una lectura amb versió pròpia i una interpretació singular. El rebuig a les transfusions de sang és justificat per l’organització basant-se en fragments de la Bíblia com els que parlen de no menjar sang (Deuteronomi 12:23) i abstenir-se’n (Fets 15:28-29). A més de cercar fonament bíblic per a qualsevol posicionament o decisió vital, un segon element que permet comprendre millor la idiosincràsia del grup i els seus integrants és la seva creença en la imminència de l’Harmagedon, que els ha portat a fer prediccions apocalíptiques equivocades. També els ha dut a tenir un autèntic sentit d’urgència, que és el que empeny, a vegades, a predicar amb una insistència i d’una manera invasiva que pot causar estranyesa o directament molèstia en el receptor.

Es calcula que al món hi ha uns 8 milions de testimonis de Jehovà. El seu arrelament notori està reconegut a l’Estat espanyol des del 2006. A Catalunya, el baròmetre de l’Institut Opinòmetre (2014) ha xifrat en un 0,4% el percentatge de fidels entre la societat catalana, dada bastant concordant amb els 40.000 seguidors catalans que l’organització diu tenir al nostre país. Pel que fa als llocs de culte, segons la Generalitat el 2013 hi havia 126 sales del Regne a tot Catalunya (vuit al Maresme). Unes xifres modestes, però que el situen com el sisè culte amb més fidels després de les comunitats catòlica, musulmana, protestant, budista i ortodoxa. Números a banda, estem parlant d’una organització vista, per la majoria dels qui la integren, com a l’única garantia de salvació i vida eterna. I, per a la majoria de la gent aliena i molts extestimonis, com a una camisa de força que té més de secta que de religió. La polèmica seguirà sent, doncs, la més fidel acompanyant dels Testimonis de Jehovà.

(24-M) Arenys de Munt, l’excepció de la norma

Les eleccions municipals del 2015 han suposat un creixement de la CUP arreu. La formació de l’esquerra independentista ha batut registres i expectatives allà on feia oposició o es presentava per primer cop. També als pobles on ha governat durant tota o part de la legislatura 2011-2015. Amb una excepció, la d’Arenys de Munt, una localitat sovint trencadora o rara avis, que s’ha escapat de la dinàmica nacional i comarcal.

Mentre a Celrà (Gironès), Navàs (Bages) i Viladamat (Alt Empordà) la Candidatura d’Unitat Popular ha millorat notablement els seus resultats, al seu feu del Maresme ha reculat. Podem veure l’evolució en vots (1er gràfic) i regidors (2on) als quatre municipis:

Les eleccions al Parlament de Catalunya del 2012 ja van evidenciar que en aquests municipis la CUP, llavors extraparlamentària, tenia una capacitat de retenció de vot elevada (tot i ser uns comicis marcats pel vot útil) excepte en el cas d’Arenys de Munt:

Els resultats del 2015 confirmen aquesta tendència i han estat una de les guspires que han fet exterioritzar la tensió interna prèvia de la CUP local. A hores d’ara, és difícil saber com acabarà el conflicte del partit a Arenys de Munt, un episodi incòmode en un indret simbòlic però, al mateix temps, un fet menor per a una formació política que viu un moment dolç, de creixement més o menys ordenat i consolidació.

(24-M) Arenys fragmentat? Sí, però no n’hi havia per tant!

És cert que fins a set partits entren a l’Ajuntament d’Arenys de Mar. També és veritat que cinc d’aquestes forces tenen només un o dos regidors. Però els grans resultats de Junts per Arenys (6 regidors) i Esquerra Republicana (4 regidors) ens dibuixen un mapa municipal diferent del que molts sospitàvem.

Per a veure els resultats del 2015 amb claredat i perspectiva històrica, podeu observar tres gràfics sobre Arenys: evolució del nombre de candidatures (1er), regidors de les dues primeres forces (2on) i suport al partit més votat (3er).

Que n’aprengui Barcelona!

Els 15.000 habitants d’Arenys de Mar poden semblar poca cosa al costat del milió i mig llarg de persones que viuen a la ciutat de Barcelona. Però Arenys de Mar no ha de tenir cap complex davant el cap i casal, la gran Barcelona. I no us parlo només d’una qüestió d’orgull o autoestima arenyenca, sinó de xifres. Si a Barcelona tan sols set opcions tenen possibilitats reals d’entrar a l’Ajuntament, nosaltres tenim les mateixes però apugem l’aposta i hi afegim Solidaritat (continuadora del Bloc), hi sumem l’aliança entre el nucli local de Podemos i el Partit Pirata i, amb això fem els deu, tenim també Junts x Arenys, liderada per l’actual alcalde Estanis Fors. En aquestes condicions, si un partit protagonitza la proesa de passar dels tres regidors, caldrà pensar si erigim un monument al cap de llista a cada rotonda.

Continuant la comparació amb la capital catalana, a Barcelona només 6 o 7 de les nombroses candidatures es repartiran 41 regidors. A Arenys de Mar, fins a 10 llistes lluiten, totes amb opcions, per 17 regidors. Més aspirants que mai des de la reinstauració de la democràcia al nostre municipi. I en espera del vistiplau previsible de la Junta Electoral, més candidatures presentades que als pobles del Maresme amb un volum d’habitants similar: Argentona (8 llistes), Calella (7), Canet (7), Malgrat (6), Montgat (7), Premià de Dalt (6), Tordera (7) i Vilassar de Mar (9). Hi haurà major nombre de sigles al nou consistori arenyenc que a la majoria de ciutats de més de 50.000 i 100.000 habitants. Potser tindrem més grups polítics al consistori que no pas Mataró, ciutat de 125.000 habitants amb 9 candidatures, una menys que nosaltres. I no és tan sols que a Arenys hi hagi moltes forces polítiques, sinó que també estaran més igualades en nombre de regidors que mai. Com es pot veure al gràfic, aquest 2015 Arenys de Mar supera els seus registres anteriors en candidatures presentades:

Definitivament, sembla que posarem Arenys al mapa. Més exactament, al de la hiperfragmentació política i la ingovernabilitat. És exagerada aquesta conclusió? Quants i quins dels deu aspirants aconseguiran entrar? Les respostes, a partir del 24 de maig. Mentrestant, que n’aprengui Barcelona!

Diputat David

El març del 2014 vaig haver d’anar, per feina, a la plaça de la Virreina. Anant-hi, vaig passar per la plaça del Diamant, al costat mateix. En aquest punt de la Vila de Gràcia em va cridar l’atenció la imatge del diputat de la CUP David Fernández. Estava fent uns calçots, cuinant-los. Amb total naturalitat, perfectament inserit en l’entorn, sense cap necessitat de deixar testimoni de la seva presència. Hi era perquè, com a veí i activista, tocava.

Uns mesos abans, les eleccions del novembre del 2012 havien significat l’entrada d’una nova força política al Parlament de la Ciutadella: la Candidatura d’Unitat Popular, més coneguda per les seves sigles (CUP). La CUP és el front institucional de l’esquerra independentista hereva del PSAN i que, tot i les múltiples escissions i intents de confluència, va tenir després en el Moviment de Defensa de la Terra (MDT) la seva organització més coneguda. La CUP va treure tímidament el cap a les eleccions municipals del 2003, va fer una important passa endavant el 2007 i va consolidar-se definitivament el 2011. El salt de la política municipal a l’autonòmica es va plantejar seriosament de cara a les eleccions catalanes del 2010, però va ser desestimat després d’un debat intens i una votació ben renyida. El 2012, però, hi va haver llum verd per a presentar-se al parlament del Principat.

Qui podia liderar la llista de la CUP a la demarcació de Barcelona? No va ser casualitat que l’escollit fos David Fernández, home d’equilibri entre tendències, respectat per Endavant i l’MDT (ara Poble Lliure), periodista de referència a La Directa, estimat pels moviments socials. Català amb família a Zamora, independentista i internacionalista fins al moll de l’os, persona llegida. D’una alta qualitat humana. I, conscient, com Joan Fuster, que la política “o la fas o te la fan”.

El d’en David és un cas ben curiós. El setembre del 2015 hi haurà eleccions al Parlament de Catalunya i els representants de la CUP, d’acord amb el seu compromís de limitació de mandats, seran tots nous. Per tant, ell haurà estat un dels diputats més efímers, educadament irreverents i que menys s’ha identificat amb el que significa el Parlament avui en dia. I, malgrat això, serà dels més recordats i valorats per la seva etapa parlamentària, que ha comprès només un breu període de la seva àmplia trajectòria militant. No lamentaran que deixi de ser diputat els qui l’hi han tret targeta vermella i han privat a la seva formació dels espais mediàtics que no els han faltat a altres opcions de nova creació i ascens fulgurant. Sí que el trobaran a faltar, en canvi, els qui han vist en David Fernández un referent ètic i polític. Perquè encara que Fernández sigui un iconoclasta que no necessita ni vol reconeixements, el que és innegable és que ha deixat empremta. Segurament, més de la que es pensa.

Fotografies de Síria, any 2001 (2/2)

Vaig tenir la gran sort de visitar, en un viatge familiar, un país avui immers en un greu conflicte que l’està devastant. A Síria es podien veure (el 2001) estampes com aquestes:

Més fotografies de Síria (1/2)

Fotografies de Síria, any 2001 (1/2)

Vaig tenir la gran sort de visitar, en un viatge familiar, un país avui immers en un greu conflicte que l’està devastant. A Síria es podien veure (el 2001) estampes com aquestes:

Més fotografies de Síria (2/2)

Cinc apunts sobre Podemos (des d’una perspectiva catalana)

El partit liderat per Pablo Iglesias, Podemos, és un tema de debat i anàlisi recurrent aquests últims mesos. Però fugint de la histèria (a favor o en contra) que a vegades envolta aquesta qüestió, i vist el tema des d’una perspectiva catalana, vull compartir amb vosaltres cinc observacions:

1) Podemos (també anomenat Podem als territoris catalanoparlants) és un projecte polític molt ben esculpit i amb un domini de la comunicació i el màrqueting considerables. Trenca, no per casualitat ni accident, amb la tradició dels partits d’esquerra d’autoproclamar-se com a tals, un fet que fa que el 50% del cos electoral pràcticament descarti donar suport a aquestes formacions. També evita la presència de banderes territorials o ideològiques. La bandera republicana espanyola no apareix als seus actes, un símbol que sí que llueix Izquierda Unida (IU) i fins i tot no oculten les joventuts del PSOE. Podemos prefereix reivindicar-se com el partit dels “de baix” contra la “casta” (els de dalt). Com el partit que defensa els drets del 99% contra l’1% que tot ho domina. Podria semblar un tema menor, però les enormes perspectives de creixement d’aquesta opció política no serien aquestes si es reivindiqués com a l’esquerra dins de l’esquerra. La nova formació política no ha volgut seguir les passes d’Izquierda Unida sinó facilitar el realineament dels votants adoptant un perfil molt més desfigurat i dúctil, apte per a un públic molt més ampli. Potser per això s’ha escollit “Podemos”, un nom desideologitzat i que connecta amb la campanya a favor de la selecció espanyola de futbol del 2008 i amb el triomf i l’arribada de Barack Obama (amb el famós “Yes We Can”) a la Casa Blanca.

2) L’impacte que tindrà Podemos sobre la política catalana és ara una incògnita. La seva irrupció podria restar una mica de pes al sobiranisme i fer davallar més els altres partits estatals a Catalunya.  El que sí que ja es pot assegurar és que per a Podemos l’objectiu central és aconseguir la presidència del govern espanyol. Això suposa que les dinàmiques autonòmiques i municipals estaran subordinades a l’estatal. Un fet que complica l’actuació del partit a Catalunya (no a les Illes Balears i el País Valencià, on la qüestió nacional no és ara un element central). Podemos influirà sobre el procés català, però també és segur que la situació catalana tindrà un impacte per al jove partit i pot suposar-los tensions i contradiccions considerables. Ha de tenir Podemos una posició contrària a la independència catalana o apel·lar a l’exercici del dret a decidir sense més concrecions i inhibir-se? És compatible voler fer de Pablo Iglesias el successor de Mariano Rajoy i que les marques electorals municipals o les llistes autonòmiques de Podemos pactin amb Bildu a Euskal Herria i la CUP a Catalunya?  A Navarra, s’exposarà a una campanya de criminalització si aposta pel canvi de govern amb l’esquerra abertzale i altres forces o s’immolarà electoralment a la comunitat foral permetent que la dreta espanyolista (UPN-PP) continuï amb les regnes del govern foral? Podemos, que res ho improvisa, té al capdavant de la Secretaria de Plurinacionalitat una catalana ben preparada, Gemma Ubasart, que tindrà molt a dir sobre què cal respondre a les preguntes anteriors.

3) Seguint amb una òptica pròpia, els resultats de les eleccions europees del 2014 i les enquestes (sempre agafades amb pinces pel moment social i polític que vivim) semblen indicar que a Catalunya els damnificats per la força de Podemos no són ni els partits independentistes ni l’espanyolisme conservador, sinó sobretot aquells que tenen una postura d’esquerres però nacionalment més indefinits. Això vol dir que ICV-EUiA té un repte ben difícil: sobreviure a l’onada Podemos. Val a dir, però, que aquest espai polític ha sobreviscut al final del PSUC, a la lluita caïnita d’ICV i EUiA de fa més d’una dècada, a la consolidació de nous actors d’esquerra radical en diferents àmbits (CUP, PAH, CGT) o a les contradiccions que li ha provocat fins ara el procés català. Però ICV i EUiA hauran de decidir si mantenen la seva aliança i quina resposta donen al creixement de Podemos i la CUP. ICV i EUiA, ben connectats amb CCOO, hereus del PSUC i amb una presència institucional combinada potent, per primer cop veuen seriosament amenaçada la seva posició i fins i tot la supervivència.

4) L’histerisme dels mitjans de comunicació afins al PP pot fer pensar el contrari, però Podemos no té el suport del gruix de l’esquerra radical tradicional a l’Estat espanyol. Les organitzacions polítiques, mitjans digitals i activistes reconeguts que es mouen en aquestes latituds, no tenen una única posició sobre la formació liderada per Pablo Iglesias, i en tot cas el que domina és el recel. El paral·lelisme entre la situació creada per l’ascens del PSOE al poder els anys 80 i el fenomen Podemos és un argument recurrent. La il·lusió sembrada pel PSOE va topar amb l’incompliment de les promeses (sortida de l’OTAN, acabar amb l’atur, etc.), les dures reconversions, nombrosos escàndols per corrupció i la pràctica del terrorisme d’Estat. La desconfiança s’alimenta també pel generós protagonisme concedit per alguns mitjans de comunicació (Cuatro, La Sexta…) integrats en potents grups mediàtics, que normalment han marginat i silenciat les forces d’esquerra rupturista.

5) Al marge d’ideologies, filies i fòbies, no es pot negar a Podemos un encert: ha sortit a guanyar i no a conrear un petit espai. Com en el futbol, pot acabar perdent, però té l’ambició del campió. L’esquerra, molt sovint més còmoda en una posició minoritària i maximalista, deslliurada de contradiccions, ha acabat per tenir una sèrie de comportaments endogàmics i més basats en una lògica de pura resistència que no de consecució de la victòria. A algunes opcions polítiques d’esquerres, en alguns casos també als Països Catalans, els costa pensar en clau no només contestatària o alternativa. Podemos ha trencat amb aquesta lògica. Això no vol dir que aquesta voluntat de fer drecera no tingui els seus perills. De fet, pot comportar que a l’altar de l’objectiu de fer de Pablo Iglesias el nou president espanyol se sacrifiquin alguns principis i cauteles que facin de Podemos un gegant amb peus de fang. El temps i els resultats ens permetran valorar l’èxit de l’estratègia de Podemos i si ha pesat més l’autenticitat o el màrqueting.