dilluns, 2 de març de 2015

Diputat David

El març del 2014 vaig haver d’anar, per feina, a la plaça de la Virreina. Anant-hi, vaig passar per la plaça del Diamant, al costat mateix. En aquest punt de la Vila de Gràcia em va cridar l’atenció la imatge del diputat de la CUP David Fernández. Estava fent uns calçots, cuinant-los. Amb total naturalitat, perfectament inserit en l’entorn, sense cap necessitat de deixar testimoni de la seva presència. Hi era perquè, com a veí i activista, tocava.
Uns mesos abans, les eleccions del novembre del 2012 havien significat l’entrada d’una nova força política al Parlament de la Ciutadella: la Candidatura d’Unitat Popular, més coneguda per les seves sigles (CUP). La CUP és el front institucional de l’esquerra independentista hereva del PSAN i que, tot i les múltiples escissions i intents de confluència, va tenir després en el Moviment de Defensa de la Terra (MDT) la seva organització més coneguda. La CUP va treure tímidament el cap a les eleccions municipals del 2003, va fer una important passa endavant el 2007 i va consolidar-se definitivament el 2011. El salt de la política municipal a l’autonòmica es va plantejar seriosament de cara a les eleccions catalanes del 2010, però va ser desestimat després d’un debat intens i una votació ben renyida. El 2012, però, hi va haver llum verd per a presentar-se al parlament del Principat.
Qui podia liderar la llista de la CUP a la demarcació de Barcelona? No va ser casualitat que l’escollit fos David Fernández, home d’equilibri entre tendències, respectat per Endavant i l’MDT (ara Poble Lliure), periodista de referència a La Directa, estimat pels moviments socials. Català amb família a Zamora, independentista i internacionalista fins al moll de l’os, persona llegida. D’una alta qualitat humana. I, conscient, com Joan Fuster, que la política “o la fas o te la fan”.
El d’en David és un cas ben curiós. El setembre del 2015 hi haurà eleccions al Parlament de Catalunya i els representants de la CUP, d’acord amb el seu compromís de limitació de mandats, seran tots nous. Per tant, ell haurà estat un dels diputats més efímers, educadament irreverents i que menys s’ha identificat amb el que significa el Parlament avui en dia. I, malgrat això, serà dels més recordats i valorats per la seva etapa parlamentària, que ha comprès només un breu període de la seva àmplia trajectòria militant. No lamentaran que deixi de ser diputat els qui l’hi han tret targeta vermella i han privat a la seva formació dels espais mediàtics que no els han faltat a altres opcions de nova creació i ascens fulgurant. Sí que el trobaran a faltar, en canvi, els qui han vist en David Fernández un referent ètic i polític. Perquè encara que Fernández sigui un iconoclasta que no necessita ni vol reconeixements, el que és innegable és que ha deixat empremta. Segurament, més de la que es pensa.