Es podria fer un estudi demoscòpic o senzillament preguntar a la gent del carrer. Una conclusió és segura: malgrat el cessament de la seva activitat armada el
2011, hi ha un elevat coneixement d’ETA i els seus objectius polítics. La resta
de grups armats autòctons (no islamistes) han assolit, en canvi, un nivell de
coneixement i comprensió molt baixos arreu, fins i tot als seus suposats feus.
Els GRAPO, tot i la seva activitat violenta des d’almenys el 1975 fins al 2007,
són uns grans desconeguts per a la major part de la societat, també en aquells
segments populars que han aspirat a defensar. Són, en certa manera, un tema tabú. Neixen impulsats pel PCE(r), del
qual s’emancipen, fent atemptats com els de resposta a l’execució de Franco de
cinc antifeixistes el 27 de setembre del 1975.
La
relació exacta entre el Partit Comunista
d’Espanya reconstituït (PCEr), nascut del rebuig al PCE de Santiago
Carrillo, i els Grups de Resistència
Antifeixista Primer d’Octubre (GRAPO) és un dels temes més espinosos per
les conseqüències legals que pot tenir pels militants del partit ser
considerats integrants d’un complex terrorista que agruparia a totes dues
organitzacions. En aquest sentit, l’Audiència Nacional (AN) espanyola va deixar enrere una
sentència del 1979 que les considerava dos grups diferents. Amb un auto del
2003 de l’exjutge Garzón, el PCE(r) va veure suspeses les seves activitats i va
passar de l’alegalitat a ser il·legal. Els militants comunistes van deixar de ser
condemnats per associació il·lícita a respondre per integració al grup
terrorista “PCE(r)-GRAPO”. Una posterior sentència de l’AN (31/2006) va avalar
la idea d’una única organització, amb branques política i militar, i ordenà la
dissolució del partit. Si bé el PCE(r) és una organització política comunista
mentre els GRAPO són un grup violent únicament antifeixista (on teòricament
tenen cabuda sensibilitats més enllà del marxisme-leninisme, com l’anarquisme i
altres), els estrets lligams polítics i humans entre uns i altres han impulsat
l’Estat a aplicar una recepta similar a la del País Basc amb ETA i les forces
polítiques de l’esquerra abertzale. PCE(r) i GRAPO han argumentat que,
tot i el transvasament de militants, tenen una total autonomia orgànica.
A
finals dels setanta i principis dels vuitanta, eren freqüents els atemptats
dels GRAPO i els enfrontaments mortals amb la policia, també a Catalunya. De la mort del general Briz
Armengol a Barcelona (1980), a mans dels GRAPO, a la de quatre activistes sota les bales de la Guàrdia Civil a La Farga de Bebié (1981). L’última
mort imputable als GRAPO data del 2006, quan una parella d’empresaris va oposar
resistència a un segrest ràpid a Saragossa per obtenir fons i la dona va ser
assassinada. El 2007 hi va haver una important operació policial contra el
PCE(r) i els GRAPO, presentada pel Ministeri de l’Interior com el cop definitiu
contra l’organització armada. Amb el pas del temps, s’ha comprovat que no era
mera propaganda sinó que l’Estat ha aconseguit desarticular totalment i deixar
sense capacitat operativa els GRAPO, que des de llavors no han reivindicat un
sol atemptat ni cap altra acció que permeti deduir-ne la supervivència.
Al
Maresme, no hi ha hagut cap mort com
a resultat de l’activitat dels GRAPO. L’any 1982, però, varen esclatar diverses
bombes a Mataró amb blancs com els
Jutjats o la Cambra de la Propietat Urbana. El 2007, la mateixa ciutat va ser
testimoni de la sorollosa detenció d’un militant asturià del PCE(r), que llegia
a la llibreria de Caixa Laietana al carrer d’en Pujol, proper a
l’Ajuntament. Poc després, es localitzaria a la zona menys accessible de Lourdes d’
Arenys de Munt un amagatall amb un revòlver i altres pertinences (a la
fotografia) dels GRAPO. Als
Països
Catalans, les Illes Balears han viscut molt al marge de cap dels dos grups.
Sí que hi ha hagut atemptats (alguns mortals) dels GRAPO al País Valencià i
sobretot a Barcelona i la seva rodalia. El PCE(r) també ha tingut catalans i
valencians a les seves files, si bé els principals graners del partit han estat
altres com Galícia, zones d’Andalusia, Biscaia o Madrid.
La
decrepitud dels GRAPO no ha comportat el final del clandestí
PCE(r) i, encara menys, la pèrdua d’incidència social i el poder d’influència sobre certs col·lectius d’esquerra radical. De fet, des de l’inici de la crisi econòmica, i en
particular dels últims 4 anys, s’han multiplicat les mostres de simpatia cap a
aquest moviment polític, fins llavors quasi imperceptibles a peu de carrer. A ciutats
i pobles de Catalunya han aparegut nombroses pintades signades pel PCE(r) o en suport
a aquest partit i als seus presos. A banda de la situació
política i econòmica, un altre factor per entendre aquest rebrot és la figura
de
Pablo Hasél, sobrenom que utilitza un incisiu i polèmic raper de
Lleida. Hasél va ser detingut el 2011 pel contingut de les seves cançons i, més
tard, condemnat per enaltiment del terrorisme. Això li va conferir una alta
popularitat entre cercles polititzats i va revigoritzar la solidaritat oblidada
en certs ambients cap als reclusos d’aquestes organitzacions. El pres més
conegut és Manuel Pérez Martínez, el
“Camarada
Arenas”. Arenas és el secretari general del PCE(r), acumula 23 anys de
presó en tres tandes i és considerat per la Justícia el màxim dirigent d’una
única organització “PCE(r)-GRAPO”.
Sobre
els GRAPO s’han escrit alguns llibres. Pocs, molt pocs, si els comparem amb
l’allau de publicacions de tot tipus sobre el fenomen d’ETA i altres grups armats
menors. Algunes d’aquestes obres s’han escrit des de la fidelitat del militant
que segueix compartint les idees polítiques i l’aposta per les armes, o
bé des de la fe del convers que afecta aquells antics membres que han renegat
del seu passat. Fugint de legítims biaixos, hi ha un treball molt rigorós i
objectiu del criminòleg Horacio Roldán: “Los
GRAPO. Un estudio criminológico” (Ed. Comares, 2008).