dilluns, 7 de novembre del 2016

El PACMA, la incògnita que creix

El 28 juliol del 2010, el Parlament de Catalunya prohibia les curses de braus al nostre país. Quatre mesos més tard, i malgrat l’assoliment d’un dels seus objectius històrics, el PACMA no es desinflava i aconseguia 14.238 vots (0,45%) a les eleccions catalanes, similars als 13.740 (0,46%) que havia assolit el 2006. Els comicis del 2012 (20.861 vots, 0,53%) van suposar un nou impuls, que seria superat altre cop el 2015. Tot i el caràcter plebiscitari de les últimes eleccions catalanes, que va castigar a molts partits indefinits, els animalistes van créixer novament (30.157 vots, 0,73%). El PACMA, nascut el 2003 i d’àmbit estatal, va irrompre com a Partit Antitaurí contra el Maltractament Animal i el 2011 va ser rebatejat com a Partit Animalista contra el Maltractament Animal. El final de la tauromàquia a Catalunya i la necessitat de definir-se amb més precisió i un nom menys reactiu van ser dos dels motius d’aquest canvi. El partit té una força considerable a Catalunya, on aconsegueix un suport molt superior a la mitjana estatal.
A continuació, es pot veure l’evolució dels resultats del PACMA a les eleccions del Parlament de Catalunya (1er gràfic) i del suport, a Catalunya, a les estatals i europees (2on gràfic): 


Fins a quin punt estem davant un vot animalista o bàsicament de protesta? Quants dels seus votants van menjar hamburguesa en tornar a casa? Més seriosament, tenen més suport entre l’electorat femení o el masculí? A quin partit votarien si el PACMA no es presentés? Què pensen de la independència o de l’eix esquerra-dreta? Com es defineixen pel que fa a la religió? Arribaran a tenir representants a les institucions catalanes com passa a Holanda? Realment, seria interessant tenir dades científiques sobre els seus votants, que cada cop en són més.
Un altre element per la reflexió ens el dóna el Tribunal Constitucional espanyol, que aquest 2016 ha fet pública la sentència que pretén reintroduir la tauromàquia a Catalunya. Els intents d'imposar les curses de braus a Catalunya podrien portar a una situació curiosa: el vot útil contra la tauromàquia no seria el que rep el PACMA sinó el dels partits independentistes? La sentència del TC i l'actitud del govern espanyol emeten un missatge clar: Catalunya és Espanya i, per tant, els toros no es toquen. Si es vol acabar amb la tauromàquia, què és més útil: una autonomia subordinada a Madrid o un Estat sobirà?

dimecres, 20 de juliol del 2016

Les dones i els textos sagrats

“Abimèlec arribà a la torre, la va atacar i va acostar-se fins a l'entrada per calar-hi foc. Llavors una dona va llançar una mola sobre el cap d'Abimèlec i li va fracturar el crani. Ell va cridar de seguida l'escuder que li portava les armes i li va dir «Desembeina l'espasa i mata'm. Que no es digui mai de mi: «L'ha matat una dona». El seu escuder el traspassà, i va morir.”
El text anterior és d’un passatge de la Bíblia (Jutges 9:52-57) però resumeix prou bé la visió de la dona que impregna tant el llibre sagrat dels cristians com el dels musulmans, l’Alcorà. I els versicles que aborden el tema, cal dir-ho, no tenen sempre el punt “simpàtic” del paràgraf anterior i solen ser menys literaris i més crus. A l’Alcorà (4:34) s’estableix que “els homes tenen autoritat sobre les dones en virtut de la preferència que Déu ha donat als uns més que als altres”. Evidentment, hi ha corrents dins les religions que relativitzen aquestes cites atribuint-les al moment històric o contraposant-les a altres fragments més propers als seus postulats. A d’altres sectors, aquestes idees sembrades al llarg de les escriptures els reforcen en la seva posició més rigorista. Una cosa és evident: els qui es pregunten el perquè del paper secundari de les dones a l’Església catòlica o a les comunitats musulmanes, poden trobar una resposta ben clara als seus textos sagrats.

dilluns, 4 d’abril del 2016

Arenys i la seva moció de censura

Les eleccions municipals del 24 de maig de l’any passat van suposar una situació política relativament nova per a la nostra vila. Tot i així, el fet que tres de les deu candidatures presents no obtinguessin representació, sumat als resultats potents de Junts per Arenys i ERC, va provocar una aparença de calma i estabilitat. El pacte de Junts per Arenys amb el PP, a l’espera d’una futura incorporació del PSC, semblava un pas més per a assegurar la mandat per part del govern municipal. Però la realitat complexa que van dibuixar les municipals del 2015 a Arenys de Mar, ha tornat a emergir amb el trencament de l’acord entre JxA i PP (7 regidors) i la decisió del PSC de sumar els seus vots a una majoria alternativa que inclou també ERC, CiU i ICV (8 regidors) i que compta amb el suport puntual de la CUP (2 regidors).
Junts per Arenys perdrà l’alcaldia a causa d’una moció de censura aquest dimecres 6 d’abril. Qui pot garantir, però, que en un mandat posterior aquest mecanisme legal i democràtic no li servirà per a recuperar-la? Igual que amb els governs de coalició al marge de la força més votada, un mai sap a quin costat es trobarà en funció dels resultats electorals. No sembla, per tant, un acte de prudència fer creu i ratlla a una possibilitat que és plenament legítima i que enlloc està escrit que sempre t’hagi de jugar a favor o en contra sinó que és neutral i accessible per a tothom.
La CUP i el PSC han estat els partits més reticents a donar suport a la moció de censura. Els seus vots eren la clau per arribar als nou regidors que marquen la majoria absoluta. Amb el pas dels mesos, s’han anat desplaçant gradualment fins a implicar-se en el moviment de relleu a l’alcaldia. La decisió del PSC és clara, al marge que satisfaci o no. La posició de la CUP, però, és segurament la que sembla més incomprensible a primer cop d’ull. Perquè dóna suport a la moció però no entra a govern? Tenia tres sortides: primera, no donar suport a la moció, amb la qual cosa hauria estat avassallada pels detractors de Junts per Arenys; segona, votar a favor i entrar al govern, fet que li hagués valgut la crítica de buscar cadira i ser, en el fons, “com els altres”. La tercera opció era la de transició: no exercir de salvavides de Junts per Arenys però tampoc entrar com a un soci més en un govern de coalició a diverses bandes. Afinitats programàtiques i personals a banda, les directrius que dóna la CUP nacional van en aquest sentit: preferentment, o es controlen àrees clau de govern o es va a l’oposició.
Tornant a la polèmica de la moció, cal recordar que a les darreres municipals, 11585 arenyencs tenien la possibilitat de votar. Més de 4800 persones no van anar a votar, mentre que sí que ho van fer gairebé 6800 vilatans. D’aquests, 200 van optar pel vot nul o en blanc. Més de 600 van apostar per les opcions sense representació. De les que van poder accedir a l’Ajuntament, van superar la barrera del miler de vots Junts per Arenys (6 regidors) i ERC (4). Entre el mig miler i el miler de suports, trobem la CUP (2), el PSC (2) i CiU (1). Per sota del mig miler però passant el 5% necessari per a accedir el repartiment d’escons, hi ha ICV (1) i PP (1). JxA i PP sumaven 7 regidors i 2325 vots davant els 8 regidors i 2814 vots d’ERC, PSC, CiU i ICV, que s’elevarien a 3601 suports si s’hi sumen els de la CUP. És una manera d’enfocar-ho. Una altra manera de veure-ho: la llista d’Estanis Fors va quedar primera i va aconseguir 1914 vots, clarament per damunt dels 1196 d’Esquerra Republicana. Però la política municipal no és la Fórmula 1, el determinant no són les posicions sinó el gruix del suport rebut i la capacitat de pacte. Per això, la setena força política, el PP, formava part fins fa poc del govern municipal. I pel mateix motiu, ara la primera força en restarà al marge i la nova alcaldessa serà Annabel Moreno (ERC). Un fet que, evidentment, uns veuen amb bons ulls i altres no. Com s’està comprovant.

dijous, 24 de març del 2016

Tres coses que cal dir sobre la violència islamista

El 22 de març del 2016, el gihadisme ha castigat Brussel·les. Abans, i per dir només alguns casos, havien patit la seva urpada ciutats com Moscou, Nova York, Casablanca, Istanbul, Amman, Madrid, Londres, Alger, Bombai o, recentment, París. Naturalment, tots voldríem que el nom de Barcelona no s’hagués d’incloure en aquesta macabra llista.
Sobre el fenomen de la violència islamista, crec que hi ha fets i reflexions a tenir en compte que sovint passen de puntetes pels mitjans de comunicació o ni hi treuen el cap:
1) Davant fets greus i transcendents, no s’hi val a tirar d’inèrcia i fer veure que entre la lluita armada europea dels anys 70, 80 o 90 i el gihadisme hi ha una simple i natural continuïtat en mètodes i objectius. Ara mateix no s’assumeix plenament la naturalesa de l’emergent violència religiosa. Ho fa, en part, l’esquerra que té la qüestió de classe com a motor polític i veu com la motivació exclusivament religiosa dels terroristes els trenca els esquemes. Ho fa també la dreta, que busca equiparacions forçoses i falses amb grups violents previs que s’assemblen al gihadisme com un ou a una castanya. A la dreta li interessa més satanitzar a la dissidència interna vinculant-la a la nova amenaça que no ser curosos amb la realitat. Un exemple clar és el del PP sostenint, contra tota evidència, l’autoria basca dels atemptats de l’11-M del 2004 a Madrid. Actituds similars les han tingut responsables governamentals de Turquia, Israel, Colòmbia i molts altres països. En lloc d’estar a l’altura del moment essent rigorosos, partits i governs escombren cap a casa en funció dels seus interessos immediats.
2) La lluita armada autòctona europea va viure la seva etapa àlgida les darreres dècades del segle XX. Poc tenien a veure amb el gihadisme organitzacions armades com l’IRA, ETA, Brigades Roges, GRAPO o RAF. Existia una pràctica criminal evident, però sense abandonar tabús i límits generalment respectats. Malgrat errors i excessos lamentables, existia una preferència clara a l’hora d’atemptar selectivament contra persones o contra instal·lacions relacionades amb el considerat enemic i, sovint, fent una trucada d’advertència prèvia. El terrorisme islamista no se sent lligat a cap pacte implícit pel qual hi ha coses que resulten inconcebibles. D’aquesta manca de límits i tabús venen les decapitacions publicitades, els atacs contra esdeveniments de masses (concerts, actes religiosos, esdeveniment esportius) o les bombes al transport públic. Aquest nou terrorisme suposa un salt endavant considerable. És una altra realitat, nova. I té el suport només d’una minoria de musulmans, però ha demostrat la seva capacitat de colpejar i persistir. Els grups sunnites supremacistes que aposten pel terrorisme no pretenen ser selectius sinó fer un ús indiscriminat de la violència, que esdevé un objectiu en ella mateixa. La mort, pròpia i aliena, és objecte de culte i bona als ulls de Déu.
3) Les conseqüències d’aquests actes no sols les patiran els seus autors (mort o presó) i les víctimes directes sinó que ens perjudicaran a tots. D’entrada, hi haurà menys diners a destinar en àmbits tant o més importants però aparentment menys urgents que la seguretat. La proliferació creixent d’aquests atacs també farà que es posin en qüestió principis bàsics per a qualsevol democràcia, fins al punt de fer-la trontollar. Per descomptat, a l’altar de la seguretat, els governs seguiran sacrificant la privacitat. A més, tot i que algú pot pensar que és secundari, es tendirà a militaritzar activitats com anar a veure el futbol, a un concert de música o a fer turisme. Si les comprovacions i les cues ja ens semblen ara llargues, veurem d’aquí a uns anys el temps que hi destinem. I, excepte en cas de sorpresa agradable, cada cop viurem de més a prop fets com els que els obscurantistes d’Al-Qaida i l’ISIS protagonitzen esporàdicament a Europa i, amb molta més freqüència, a la malaurada Síria, l’Iraq i altres països.

dijous, 14 de gener del 2016

PCE(r) i GRAPO: història entelada però no oblidada

Es podria fer un estudi demoscòpic o senzillament preguntar a la gent del carrer. Una conclusió és segura: malgrat el cessament de la seva activitat armada el 2011, hi ha un elevat coneixement d’ETA i els seus objectius polítics. La resta de grups armats autòctons (no islamistes) han assolit, en canvi, un nivell de coneixement i comprensió molt baixos arreu, fins i tot als seus suposats feus. Els GRAPO, tot i la seva activitat violenta des d’almenys el 1975 fins al 2007, són uns grans desconeguts per a la major part de la societat, també en aquells segments populars que han aspirat a defensar. Són, en certa manera, un tema tabú. Neixen impulsats pel PCE(r), del qual s’emancipen, fent atemptats com els de resposta a l’execució de Franco de cinc antifeixistes el 27 de setembre del 1975.
La relació exacta entre el Partit Comunista d’Espanya reconstituït (PCEr), nascut del rebuig al PCE de Santiago Carrillo, i els Grups de Resistència Antifeixista Primer d’Octubre (GRAPO) és un dels temes més espinosos per les conseqüències legals que pot tenir pels militants del partit ser considerats integrants d’un complex terrorista que agruparia a totes dues organitzacions. En aquest sentit, l’Audiència Nacional (AN) espanyola va deixar enrere una sentència del 1979 que les considerava dos grups diferents. Amb un auto del 2003 de l’exjutge Garzón, el PCE(r) va veure suspeses les seves activitats i va passar de l’alegalitat a ser il·legal. Els militants comunistes van deixar de ser condemnats per associació il·lícita a respondre per integració al grup terrorista “PCE(r)-GRAPO”. Una posterior sentència de l’AN (31/2006) va avalar la idea d’una única organització, amb branques política i militar, i ordenà la dissolució del partit. Si bé el PCE(r) és una organització política comunista mentre els GRAPO són un grup violent únicament antifeixista (on teòricament tenen cabuda sensibilitats més enllà del marxisme-leninisme, com l’anarquisme i altres), els estrets lligams polítics i humans entre uns i altres han impulsat l’Estat a aplicar una recepta similar a la del País Basc amb ETA i les forces polítiques de l’esquerra abertzale. PCE(r) i GRAPO han argumentat que, tot i el transvasament de militants, tenen una total autonomia orgànica.
A finals dels setanta i principis dels vuitanta, eren freqüents els atemptats dels GRAPO i els enfrontaments mortals amb la policia, també a Catalunya. De la mort del general Briz Armengol a Barcelona (1980), a mans dels GRAPO, a la de quatre activistes sota les bales de la Guàrdia Civil a La Farga de Bebié (1981). L’última mort imputable als GRAPO data del 2006, quan una parella d’empresaris va oposar resistència a un segrest ràpid a Saragossa per obtenir fons i la dona va ser assassinada. El 2007 hi va haver una important operació policial contra el PCE(r) i els GRAPO, presentada pel Ministeri de l’Interior com el cop definitiu contra l’organització armada. Amb el pas del temps, s’ha comprovat que no era mera propaganda sinó que l’Estat ha aconseguit desarticular totalment i deixar sense capacitat operativa els GRAPO, que des de llavors no han reivindicat un sol atemptat ni cap altra acció que permeti deduir-ne la supervivència.
Al Maresme, no hi ha hagut cap mort com a resultat de l’activitat dels GRAPO. L’any 1982, però, varen esclatar diverses bombes a Mataró amb blancs com els Jutjats o la Cambra de la Propietat Urbana. El 2007, la mateixa ciutat va ser testimoni de la sorollosa detenció d’un militant asturià del PCE(r), que llegia a la llibreria de Caixa Laietana al carrer d’en Pujol, proper a l’Ajuntament. Poc després, es localitzaria a la zona menys accessible de Lourdes d’Arenys de Munt un amagatall amb un revòlver i altres pertinences (a la fotografia) dels GRAPO. Als Països Catalans, les Illes Balears han viscut molt al marge de cap dels dos grups. Sí que hi ha hagut atemptats (alguns mortals) dels GRAPO al País Valencià i sobretot a Barcelona i la seva rodalia. El PCE(r) també ha tingut catalans i valencians a les seves files, si bé els principals graners del partit han estat altres com Galícia, zones d’Andalusia, Biscaia o Madrid.
La decrepitud dels GRAPO no ha comportat el final del clandestí PCE(r) i, encara menys, la pèrdua d’incidència social i el poder d’influència sobre certs col·lectius d’esquerra radical. De fet, des de l’inici de la crisi econòmica, i en particular dels últims 4 anys, s’han multiplicat les mostres de simpatia cap a aquest moviment polític, fins llavors quasi imperceptibles a peu de carrer. A ciutats i pobles de Catalunya han aparegut nombroses pintades signades pel PCE(r) o en suport a aquest partit i als seus presos. A banda de la situació política i econòmica, un altre factor per entendre aquest rebrot és la figura de Pablo Hasél, sobrenom que utilitza un incisiu i polèmic raper de Lleida. Hasél va ser detingut el 2011 pel contingut de les seves cançons i, més tard, condemnat per enaltiment del terrorisme. Això li va conferir una alta popularitat entre cercles polititzats i va revigoritzar la solidaritat oblidada en certs ambients cap als reclusos d’aquestes organitzacions. El pres més conegut és Manuel Pérez Martínez, el “Camarada Arenas”. Arenas és el secretari general del PCE(r), acumula 23 anys de presó en tres tandes i és considerat per la Justícia el màxim dirigent d’una única organització “PCE(r)-GRAPO”.
Sobre els GRAPO s’han escrit alguns llibres. Pocs, molt pocs, si els comparem amb l’allau de publicacions de tot tipus sobre el fenomen d’ETA i altres grups armats menors. Algunes d’aquestes obres s’han escrit des de la fidelitat del militant que segueix compartint les idees polítiques i l’aposta per les armes, o bé des de la fe del convers que afecta aquells antics membres que han renegat del seu passat. Fugint de legítims biaixos, hi ha un treball molt rigorós i objectiu del criminòleg Horacio Roldán: “Los GRAPO. Un estudio criminológico” (Ed. Comares, 2008).