dijous, 14 de desembre de 2017

Roma contra Luter: la lluita continua

El 1517 Martí Luter va enganxar a la porta de l'església de Wittenberg les seves conegudes 95 tesis. Ho va fer el 31 d’octubre de fa 500 anys. Luter, que esclatava davant la venda d’indulgències autoritzada pel papa Lleó X per a finançar la construcció de la Basílica de Sant Pere, acabà assenyalat com a heretge i excomunicat el 1521. Després vindrien l’exili, la traducció de la Bíblia a la llengua alemanya, Joan Calví i l’expansió de la Reforma i el cristianisme antiromà pel centre i el nord d’Europa i la resta del planeta.
Avui, les diferències entre protestantisme i catolicisme es poden observar visitant els seus centres de culte, on la simplicitat (o pobresa artística) protestant contrasta amb l’excel·lència artística (o opulència idòlatra) visible a les esglésies catòliques. També en el paper de la fe i les obres en la salvació o el culte a Maria i els sants. El celibat només s’entén com a indispensable per part de l’església catòlica. El purgatori, tan arrelat en l’imaginari catòlic, no existeix als ulls de molts protestants. Aquests últims consideren provat l’obscurantisme romà en fets com la creació de la Santa Inquisició o el recel històric de la cúria romana al lliure accés als textos sagrats dels seus fidels. Des del punt de vista catòlic, sovint s’ha identificat el protestantisme com a superb, responsable de la creació de grups sectaris i condemnat a la divisió, ja que desautoritzar i trencar amb Roma hauria impulsat i legitimat totes les divisions intestines posteriors. Tot això exposat sempre amb molta prudència, perquè és difícil entendre protestant o protestantisme com a termes unívocs a causa de les múltiples interpretacions que s’hi aixopluguen. Luterans, calvinistes, anabaptistes, anglicans, metodistes, pentecostals... són només algunes de les principals famílies protestants. I els adventistes, es pot afirmar al 100% que són protestants? I als testimonis de Jehovà, cal situar-los fora tenint en compte els seus orígens i creences?
Catolicisme i protestants han passat de les guerres sagnants de segles enrere a la coexistència pacífica actual. De fet, l’església catòlica i el món protestant comparteixen recels davant la laïcitat i trinxera contra l’ateisme. També participen de la mateixa visió sobre les religions no monoteistes. Per descomptat, i pel que fa a les religions del llibre, consideren el cristianisme com a una superació del judaisme i mantenen amb l’islam una pugna evident per la supremacia religiosa global. Però essent molt el que els uneix, també és bastant el que els separa. Per això, en el marc del cristianisme, aspiren a ser la branca hegemònica capaç d’aglutinar les ovelles esgarriades i ser reconeguda com a la legítima i única hereva de l’església de Crist. Haver passat de les guerres sectàries a la tolerància mútua no vol dir ignorar que la frontera entre uns i altres és enorme, mòbil i molt porosa. És més fàcil convertir un cristià protestant en catòlic (o un catòlic en protestant) que no aquest cristià en musulmà (o un musulmà en cristià). Així ho avalen els estudis realitzats, i no ha d’estranyar-nos el major trànsit entre dos grups religiosos que comparteixen llibre sagrat, litúrgies o pensadors.
La rivalitat entre catòlics i protestants és una vella coneguda a Europa i també es pot observar a l’Àfrica. Però Amèrica és ara l’epicentre d’aquesta històrica tensió entre les dues grans famílies cristianes, molt més esteses que la variant ortodoxa (veure gràfic). No és cap casualitat que el Papa Francesc sigui, des del 2013, el primer pontífex d’origen americà. L’elecció de l’argentí Jorge Mario Bergoglio és una mostra de la importància que concedeix el Vaticà a la lluita per l’hegemonia a l’Amèrica del Sud i el conjunt del continent americà. L’església catòlica arriba a aquesta decisiva batalla anquilosada però formalment unida i relativament cohesionada. El protestantisme hi arriba més jove i fresc però extremadament atomitzat. Per l’enorme religiositat popular que hi impera, la seva extensa població i el creixement espectacular del cristianisme protestant, el Brasil és, i sobretot serà, un escenari clau. Però no serà l’únic: els Estats Units, Mèxic, Guatemala, Colòmbia, Veneçuela, Xile... En els segles que han de venir, el lideratge del món cristià serà catòlic, protestant o compartit? No ho sabem, però Amèrica hi té molt a dir.

dimecres, 6 de setembre de 2017

Colòmbia: de les FARC a la FARC

Colòmbia és una nació que, des del seu naixement, arrossega nombrosos episodis i processos violents. La continuïtat i ferocitat de la violència a Colòmbia ha estat única a l’Amèrica Llatina, i durant molts anys els registres de morts, ferits, desplaçats o refugiats han estat semblants als de llunyans països en guerra i, a la vegada, molt superiors als dels estats veïns. El descens progressiu de la violència entre l’Estat colombià i la guerrilla de les FARC-EP (Forces Armades Revolucionàries de Colòmbia - Exèrcit del Poble) ha permès alliberar tots els militars en mans de la insurgència, acordar la llibertat dels guerrillers i milicions presos i impulsar una jurisdicció especial per als delictes no indultables protagonitzats per qualsevol dels actors del conflicte armat, a més de pactar algunes reformes en matèria de restitució de terres o de substitució dels conreus il·lícits (lluita antidroga). Alguns dels aspectes acordats ja és evident que no es compliran, almenys en la seva totalitat. A més, els partidaris dels acords de pau hauran d’enfrontar-se electoralment a l’uribisme, que s’ha oposat sistemàticament als punts clau pactats. I fer-ho mentre la guerrilla de l’ELN continua negociant amb el govern de Bogotà i es mantenen actius múltiples grups paramilitars i criminals.
En endinsar-se a la selva, els guerrillers hivernaven el seu nom oficial i n’adoptaven un de nou, que els ha acompanyat durant anys i dècades. En el trànsit cap a la vida civil, alguns excomandants mantenen el seu nom de combat. Però el que pot sorprendre és que les FARC siguin ara la FARC, un cop suprimit l’EP que remetia a la seva condició de grup armat i substituint la denominació Forces Armades Revolucionàries de Colòmbia per Força Alternativa Revolucionària del Comú. Perquè han mantingut les FARC les seves sigles en la nova etapa sense confrontació armada? Segurament, el pes simbòlic i cohesionador del nom ha influït molt en una agrupació política on molts dels seus membres vénen d’una vida fortament comunitària i volen evitar el risc de dissolució dels vincles existents. En segon lloc, el sorgiment d’un grup molt minoritari que no accepta els acords de pau i es considera legítim continuador de la lluita de Marulanda, obliga a les FARC a no donar imatge de renúncia del passat enterrant el seu nom històric. Els elements anteriors han pesat més que el fet que aquesta denominació estigui connotada molt negativament en els territoris que no han viscut el conflicte en el dia a dia. Aquestes zones són bàsicament les urbanes, on la presència guerrillera s’ha expressat en actes de propaganda d’abast molt reduït i atacs amb explosius que han suscitat una gran oposició. El rebuig s’ha vist multiplicat per la fortíssima i unànime pressió mediàtica contra les FARC, que encara ara és considerable tot i que s’ha rebaixat.
Des del 2016, i coincidint amb la recta final del procés de pau iniciat el 2012 a Oslo, han augmentat les xifres d’activistes polítics i líders socials assassinats. També membres de les FARC i familiars han estat morts per paramilitars. És una incògnita fins a on arribarà aquesta onada de violència i quin tipus de complicitats té. El fantasma de la persecució contra la UP, que va significar la mort de dos candidats presidencials i milers de militants, no s’ha esvaït de la memòria de certs sectors colombians. Poder fer política oberta sense risc d’assassinat i la capacitat d’arrelar entre l’electorat dels barris populars de les grans ciutats, seran dos factors molt importants a l’hora de determinar el grau d’èxit de la nova FARC. Sembla que ho tindrà difícil.

diumenge, 28 de maig de 2017

Israel i el segle XXI

El segle XIX va veure el naixement del sionisme, que recollia i actualitzava vells anhels. El segle XX va ser testimoni de la materialització del gran somni d’aquest moviment amb la creació d’un estat concebut com a la pàtria dels jueus. Què oferirà el segle XXI a Israel?
L’Orient Mitjà és la regió del planeta que ha acabat acollint la llar nacional dels jueus. I, com tothom sap, és concretament a Palestina on s’ha establert. El 1948 Israel va proclamar la seva independència després de la resolució 181 de l’ONU (1947). El naixement d’Israel li va suposar una guerra immediata amb els seus oponents àrabs. Aquest enfrontament, igual que els de les dècades següents, va acabar amb una victòria israeliana. Ja des de finals del segle XIX, nombrosos jueus havien emigrat a Terra Santa. Les llavors per a la creació d’Israel eren, per tant, anteriors a l’Holocaust jueu. La mort en massa de jueus durant la II GM va reforçar la determinació sionista i va facilitar el suport d’alguns països occidentals, però Israel és molt més que una resposta a l’Alemanya de Hitler.
Israel és una realitat innegable que s’emplaça a Palestina, però van ser diverses ubicacions les que es van contemplar per acollir la població jueva mundial. Theodor Herzl va abordar per escrit la possibilitat d’establir Israel a l’Argentina. També es va parlar de l’Àfrica, com en el cas de Kenya. L’Alemanya del Tercer Reich tenia la intenció de deportar els jueus a l’illa de Madagascar, en aquells moments sota control francès. És el que es coneix com a Pla Madagascar, al qual s’aferren els historiadors revisionistes o negacionistes per rebutjar que el nazisme tingués l’objectiu d’exterminar els jueus europeus.
El breu recorregut històric anterior es justifica perquè les particularitats que acompanyen a Israel i la sensibilitat que desperta el conflicte israelianopalestí arreu del món, només es poden entendre si no oblidem la forta càrrega política i emocional que arrossega la idea d’Israel. Un còctel d’emocions en el marc d’un conflicte nacional, molt marcat per la religió, on els palestins no volen veure amputada la seva pàtria i Israel tem una Palestina independent amb plenes capacitats militars i diplomàtiques.
En el dia d’avui, es pot dir que les negociacions de les últimes dècades entre palestins i israelians no han servit pràcticament de res. Tant és així que la pacificació de Terra Santa per la via de dos estats sembla cada cop una idea més exòtica. Això té un risc evident per als palestins, que es troben en una situació adversa perquè no posseeixen un Estat palestí propi ni tampoc poden, majoritàriament, reclamar els drets que comporta ser ciutadà israelià. Aquesta situació de desprotecció facilita episodis com els que es van viure amb l’atac a la Franja de Gaza l’estiu del 2014. Però tampoc surt gratis als israelians: si no neix un Estat per als palestins, la idea d’un únic estat binacional pren força. Una solució a la sud-africana, posant l’accent en la lluita per la igualtat de drets en un únic Estat, és perillosa per a la continuïtat d’Israel com a estat jueu. Davant daixò, Israel aspira a blindar el seu caràcter jueu a través d’iniciatives com la imminent llei de l'Estat-nació. En la línia contrària, i emmirallat en la lluita contra l’apartheid sud-africà, hi trobem el moviment BDS, que creix davant la preocupació de l’estat hebreu. Quins fruits tindrà l’acostament entre Israel i les monarquies sunnites? Veurem una Palestina independent? Què passarà amb el polvorí de l’Esplanada de les Mesquites (Mont del Temple)? Cap a on va Israel? El segle XXI anirà oferint les respostes.

dissabte, 25 de febrer de 2017

Cristianisme i paganisme

Al sostre de la Sala di Costantino del Vaticà hi ha una pintura que resumeix molt bé la relació entre el cristianisme i el paganisme preexistent a Europa: El triomf del cristianisme, de Tommaso Laureti. La creu, victoriosa, és al davant d'una estàtua pagana destrossada. Clar i ras, sense la correcció política i l’emmascarament dels nostres temps. Història a través de l’art.