Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Catalunya. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Catalunya. Mostrar tots els missatges

dijous, 8 de febrer de 2018

Democràcia a l'espanyola: el cas de Lizartza

Lizartza és una població guipuscoana que limita amb Navarra. És un municipi tranquil, separat per 35 quilòmetres de cotxe de Donostia (Sant Sebastià). El seu nombre d’habitants és similar al de fa un segle i inferior al dels anys setanta i vuitanta del segle XX, moment en què es va aproximar als 1000 veïns. Segurament, el seu nom dirà poca cosa als catalans que llegeixin aquest article. Però el 2007, i durant quatre anys, el nom de Lizartza va ressonar intensament en els mitjans de comunicació espanyols i aquest modest poble es va convertir pràcticament en una qüestió d’Estat. A partir del 2011, com és habitual, els mateixos mitjans van passar a ignorar completament els lizartzarres. En cada moment toca escollir els objectius més llaminers i morbosos: Arrasate (Mondragón), Leitza, Altsasu...
Què va passar el 2007? Aquell va ser un any políticament convuls respecte al conflicte basc. ETA va deixar feta runa la terminal 4 de l’aeroport de Madrid, la negociació entre el grup armat basc i el govern espanyol de Zapatero va fracassar i les eleccions municipals del mes de maig es van celebrar a Euskal Herria en un escenari entre ambigu i enverinat. L’Estat no va permetre la lliure concurrència de l’esquerra abertzale però tampoc va vetar-ne totes les candidatures, de manera que hi va haver una il·legalització selectiva. Això va provocar, per exemple, que el 27 de maig del 2007 els ciutadans de Pamplona poguessin votar Acció Nacionalista Basca (ANB) en les eleccions municipals mentre a les autonòmiques la llista d’aquest partit havia estat tombada. Lizartza va ser un dels municipis on la llista local d’ANB va ser proscrita per la justícia espanyola.
Aquí és on entra en joc Regina Otaola, militant del PP i veïna d’Eibar, ciutat ubicada a l’altre extrem de Guipúscoa. Otaola es va convertir en l’alcaldessa paracaigudista de Lizartza. Gràcies a considerar els vots a ANB com a nuls, la candidata espanyolista va convertir-se en una icona mediàtica i va rebre desenes de reconeixements i premis de grups i fundacions tant afins a PP i PSOE com aliens al municipi basc. El suport dels seus governats, que havien votat massivament en contra seva, se li va resistir més. De fet, freqüentava poc l’ajuntament i ho solia fer acompanyada de desenes de policies encaputxats. Però què va passar exactament a Lizartza? Davant la proscripció de la llista d’ANB al municipi, 186 dels 355 vots van ser considerats nuls. Per tant, el 52,39% dels sufragis va quedar fora del repartiment. Dels 169 vots vàlids, fins a 142 van ser vots en blanc. Aquesta va ser l’opció preferida per a la base electoral del PNB, que mancada d’una llista pròpia volia impedir l’alcaldia d’Otaola a través d’un vot en blanc massiu. El resultat de tot plegat va ser que amb un 7,6% del total de vots emesos, el PP va aconseguir els 7 regidors en joc i l’alcaldia. El poder total del poble amb 27 sufragis a favor i 328 vots en contra. 27 vots sobre un cens de 500 persones. Entre els votants, un escàs 7,6% prevalent sobre el 92,4% dels lizartzarres. El 2011 i el 2015, però, els 7 regidors del PP es convertiren en 7 regidors de l’esquerra abertzale. El 2015, Bildu tingué 240 vots davant els 12 del PP. Per a Ana Rosa Quintana, segurament, valen més els 12 que els 240. Però, vist des del camp democràtic, 240 és fins a 20 vegades 12.
Quines lliçons pel cas català aporta la llunyana Lizartza? Com a mínim, tres. La primera, que l’Estat espanyol no té grans inconvenients en fer una lectura interessada de la llei per a imposar governs que no responen a la voluntat democràtica de la majoria. La segona és que els mitjans de comunicació dels grans grups mediàtics, fortament lligats al poder establert, segueixen el guió que marca Madrid i destinen grans esforços en invertir els termes i presentar a les víctimes com a botxins i als botxins com a víctimes. D’aquesta manera, que a Catalunya el 47,5% dels vots pesin més que el 43,5% és un acte d’aparent tirania. En canvi, per als mateixos mitjans de comunicació és democràcia que un exigu 7,6% dels vots es tradueixi en el 100% de la representació institucional. La tercera i definitiva lliçó és que el particular 155 contra Lizartza va fracassar i l’excepció va donar pas al retorn a la normalitat democràtica. Per a vèncer, cal resistir. Com Lizartza, una pedra basca a la sabata dels inquisidors.

Democracia a la española: el caso de Lizartza

Lizartza es una población guipuzcoana que limita con Navarra. Es un tranquilo municipio separado por 35 kilometros de coche de Donostia (San Sebastián). Su número de habitantes es similar al de hace un siglo e inferior al de los años setenta y ochenta del siglo XX, momento en que se aproximó a los 1000 vecinos. Pero en 2007, y durante cuatro años, el nombre de Lizartza resonó intensamente en los medios de comunicación españoles y este modesto pueblo se convirtió prácticamente en una cuestión de Estado. A partir de 2011, como es habitual, los mismos medios pasaron a ignorar completamente a los lizartzarras. En cada momento toca escoger los objetivos más sabrosos y morbosos: Arrasate (Mondragón), Leitza, Altsasu...
¿Qué sucedió en 2007? Fue aquel un año políticamente convulso respecto al conflicto vasco. ETA dinamitó la terminal 4 del aeropuerto de Madrid, la negociación entre el grupo armado vasco y el gobierno español de Zapatero fracasó y las elecciones municipales de mayo se celebraron en Euskal Herria en un escenario entre ambiguo y envenenado. El Estado no permitió la libre concurrencia de la izquierda abertzale pero tampoco vetó todas sus candidaturas, de modo que se produjo una ilegalización selectiva. Esto provocó, por ejemplo, que el 27 de mayo de 2007 los ciudadanos de Pamplona pudieran votar a Acción Nacionalista Vasca (ANV) en les elecciones municipales mientras en las autonómicas la lista de este partido había sido apeada. Lizartza fue uno de los municipios donde la lista local de ANV fue proscrita por la justicia española.
Aquí entra en juego Regina Otaola, militante del PP y vecina de Eibar, ciudad ubicada en el otro extremo de Gipuzkoa. Otaola se convirtió en la alcaldesa paracaidista de Lizartza. Gracias a considerar los votos a ANV como nulos, la candidata españolista se convirtió en un icono mediático y recibió decenas de reconocimientos de grupos y fundaciones tan afines a PP y PSOE como ajenas al municipio vasco. El apoyo de sus gobernados, que habían votado masivamente en su contra, se le resistió más. De hecho, frecuentaba poco el ayuntamiento y lo solía hacer acompañada de decenas de policías encapuchados. ¿Pero qué ocurrió exactamente en Lizartza? Ante la proscripción de la lista municipal de ANV, 186 de los 355 votos se consideraron nulos. Por lo tanto, el 52,39% de los sufragios quedaron fuera del reparto. De los 169 votos válidos, hasta 142 fueron votos en blanco. Esta fue la opción preferida por la base electoral del PNV, que careciendo de lista propia quería impedir la alcaldía de Otaola a través de un voto en blanco masivo. El resultado de lo anterior fue que con un 7,6% del total de votos emitidos, el PP consiguió los 7 concejales en juego y la alcaldía. El poder total del pueblo con 27 sufragios a favor y 328 votos en contra. 27 votos sobre un censo de 500 personas. Entre los votantes, un escaso 7,6% prevaleciendo sobre el 92,4% de los lizartzarras. En 2011 y 2015 los 7 concejales del PP se convirtieron en 7 concejales de la izquierda abertzale. El 2015, Bildu tuvo 240 votos frente a los 12 del PP. Para Ana Rosa Quintana, quizás, pesan más los 12 que los 240. Pero, visto desde el campo democrático, 240 es hasta 20 veces 12.
¿Qué lecciones para el caso catalán aporta la lejana Lizartza? Como mínimo, tres. La primera, que el Estado español no tiene grandes reparos en hacer una lectura interesada de la ley para imponer gobiernos que no responden a la voluntad democrática de la mayoría. La segunda es que los medios de comunicación de los grandes grupos mediáticos, fuertemente vinculados al poder establecido, siguen el guión que marca Madrid y destinan grandes esfuerzos en invertir los términos y presentar a las víctimas como verdugos y a los verdugos como víctimas. De este modo, que en Catalunya el 47,5% de los votos pese más que 43,5% es un acto de aparente tiranía. Sin embargo, para los mismos medios de comunicación es democracia que un exiguo 7,6% de los votos se traduzca en el 100% de la representación institucional. La tercera y definitiva lección es que el particular 155 contra Lizartza fracasó y la excepción dio paso al retorno a la normalidad democrática. Para vencer, hay que resistir. Como Lizartza, una piedra vasca en el zapato de los inquisidores.

dilluns, 7 de novembre de 2016

El PACMA, la incògnita que creix

El 28 juliol del 2010, el Parlament de Catalunya prohibia les curses de braus al nostre país. Quatre mesos més tard, i malgrat l’assoliment d’un dels seus objectius històrics, el PACMA no es desinflava i aconseguia 14.238 vots (0,45%) a les eleccions catalanes, similars als 13.740 (0,46%) que havia assolit el 2006. Els comicis del 2012 (20.861 vots, 0,53%) van suposar un nou impuls, que seria superat altre cop el 2015. Tot i el caràcter plebiscitari de les últimes eleccions catalanes, que va castigar a molts partits indefinits, els animalistes van créixer novament (30.157 vots, 0,73%). El PACMA, nascut el 2003 i d’àmbit estatal, va irrompre com a Partit Antitaurí contra el Maltractament Animal i el 2011 va ser rebatejat com a Partit Animalista contra el Maltractament Animal. El final de la tauromàquia a Catalunya i la necessitat de definir-se amb més precisió i un nom menys reactiu van ser dos dels motius d’aquest canvi. El partit té una força considerable a Catalunya, on aconsegueix un suport molt superior a la mitjana estatal.
A continuació, es pot veure l’evolució dels resultats del PACMA a les eleccions del Parlament de Catalunya (1er gràfic) i del suport, a Catalunya, a les estatals i europees (2on gràfic): 


Fins a quin punt estem davant un vot animalista o bàsicament de protesta? Quants dels seus votants van menjar hamburguesa en tornar a casa? Més seriosament, tenen més suport entre l’electorat femení o el masculí? A quin partit votarien si el PACMA no es presentés? Què pensen de la independència o de l’eix esquerra-dreta? Com es defineixen pel que fa a la religió? Arribaran a tenir representants a les institucions catalanes com passa a Holanda? Realment, seria interessant tenir dades científiques sobre els seus votants, que cada cop en són més.
Un altre element per la reflexió ens el dóna el Tribunal Constitucional espanyol, que aquest 2016 ha fet pública la sentència que pretén reintroduir la tauromàquia a Catalunya. Els intents d'imposar les curses de braus a Catalunya podrien portar a una situació curiosa: el vot útil contra la tauromàquia no seria el que rep el PACMA sinó el dels partits independentistes? La sentència del TC i l'actitud del govern espanyol emeten un missatge clar: Catalunya és Espanya i, per tant, els toros no es toquen. Si es vol acabar amb la tauromàquia, què és més útil: una autonomia subordinada a Madrid o un Estat sobirà?

dijous, 14 de gener de 2016

PCE(r) i GRAPO: història entelada però no oblidada

Es podria fer un estudi demoscòpic o senzillament preguntar a la gent del carrer. Una conclusió és segura: malgrat el cessament de la seva activitat armada el 2011, hi ha un elevat coneixement d’ETA i els seus objectius polítics. La resta de grups armats autòctons (no islamistes) han assolit, en canvi, un nivell de coneixement i comprensió molt baixos arreu, fins i tot als seus suposats feus. Els GRAPO, tot i la seva activitat violenta des d’almenys el 1975 fins al 2007, són uns grans desconeguts per a la major part de la societat, també en aquells segments populars que han aspirat a defensar. Són, en certa manera, un tema tabú. Neixen impulsats pel PCE(r), del qual s’emancipen, fent atemptats com els de resposta a l’execució de Franco de cinc antifeixistes el 27 de setembre del 1975.
La relació exacta entre el Partit Comunista d’Espanya reconstituït (PCEr), nascut del rebuig al PCE de Santiago Carrillo, i els Grups de Resistència Antifeixista Primer d’Octubre (GRAPO) és un dels temes més espinosos per les conseqüències legals que pot tenir pels militants del partit ser considerats integrants d’un complex terrorista que agruparia a totes dues organitzacions. En aquest sentit, l’Audiència Nacional (AN) espanyola va deixar enrere una sentència del 1979 que les considerava dos grups diferents. Amb un auto del 2003 de l’exjutge Garzón, el PCE(r) va veure suspeses les seves activitats i va passar de l’alegalitat a ser il·legal. Els militants comunistes van deixar de ser condemnats per associació il·lícita a respondre per integració al grup terrorista “PCE(r)-GRAPO”. Una posterior sentència de l’AN (31/2006) va avalar la idea d’una única organització, amb branques política i militar, i ordenà la dissolució del partit. Si bé el PCE(r) és una organització política comunista mentre els GRAPO són un grup violent únicament antifeixista (on teòricament tenen cabuda sensibilitats més enllà del marxisme-leninisme, com l’anarquisme i altres), els estrets lligams polítics i humans entre uns i altres han impulsat l’Estat a aplicar una recepta similar a la del País Basc amb ETA i les forces polítiques de l’esquerra abertzale. PCE(r) i GRAPO han argumentat que, tot i el transvasament de militants, tenen una total autonomia orgànica.
A finals dels setanta i principis dels vuitanta, eren freqüents els atemptats dels GRAPO i els enfrontaments mortals amb la policia, també a Catalunya. De la mort del general Briz Armengol a Barcelona (1980), a mans dels GRAPO, a la de quatre activistes sota les bales de la Guàrdia Civil a La Farga de Bebié (1981). L’última mort imputable als GRAPO data del 2006, quan una parella d’empresaris va oposar resistència a un segrest ràpid a Saragossa per obtenir fons i la dona va ser assassinada. El 2007 hi va haver una important operació policial contra el PCE(r) i els GRAPO, presentada pel Ministeri de l’Interior com el cop definitiu contra l’organització armada. Amb el pas del temps, s’ha comprovat que no era mera propaganda sinó que l’Estat ha aconseguit desarticular totalment i deixar sense capacitat operativa els GRAPO, que des de llavors no han reivindicat un sol atemptat ni cap altra acció que permeti deduir-ne la supervivència.
Al Maresme, no hi ha hagut cap mort com a resultat de l’activitat dels GRAPO. L’any 1982, però, varen esclatar diverses bombes a Mataró amb blancs com els Jutjats o la Cambra de la Propietat Urbana. El 2007, la mateixa ciutat va ser testimoni de la sorollosa detenció d’un militant asturià del PCE(r), que llegia a la llibreria de Caixa Laietana al carrer d’en Pujol, proper a l’Ajuntament. Poc després, es localitzaria a la zona menys accessible de Lourdes d’Arenys de Munt un amagatall amb un revòlver i altres pertinences (a la fotografia) dels GRAPO. Als Països Catalans, les Illes Balears han viscut molt al marge de cap dels dos grups. Sí que hi ha hagut atemptats (alguns mortals) dels GRAPO al País Valencià i sobretot a Barcelona i la seva rodalia. El PCE(r) també ha tingut catalans i valencians a les seves files, si bé els principals graners del partit han estat altres com Galícia, zones d’Andalusia, Biscaia o Madrid.
La decrepitud dels GRAPO no ha comportat el final del clandestí PCE(r) i, encara menys, la pèrdua d’incidència social i el poder d’influència sobre certs col·lectius d’esquerra radical. De fet, des de l’inici de la crisi econòmica, i en particular dels últims 4 anys, s’han multiplicat les mostres de simpatia cap a aquest moviment polític, fins llavors quasi imperceptibles a peu de carrer. A ciutats i pobles de Catalunya han aparegut nombroses pintades signades pel PCE(r) o en suport a aquest partit i als seus presos. A banda de la situació política i econòmica, un altre factor per entendre aquest rebrot és la figura de Pablo Hasél, sobrenom que utilitza un incisiu i polèmic raper de Lleida. Hasél va ser detingut el 2011 pel contingut de les seves cançons i, més tard, condemnat per enaltiment del terrorisme. Això li va conferir una alta popularitat entre cercles polititzats i va revigoritzar la solidaritat oblidada en certs ambients cap als reclusos d’aquestes organitzacions. El pres més conegut és Manuel Pérez Martínez, el “Camarada Arenas”. Arenas és el secretari general del PCE(r), acumula 23 anys de presó en tres tandes i és considerat per la Justícia el màxim dirigent d’una única organització “PCE(r)-GRAPO”.
Sobre els GRAPO s’han escrit alguns llibres. Pocs, molt pocs, si els comparem amb l’allau de publicacions de tot tipus sobre el fenomen d’ETA i altres grups armats menors. Algunes d’aquestes obres s’han escrit des de la fidelitat del militant que segueix compartint les idees polítiques i l’aposta per les armes, o bé des de la fe del convers que afecta aquells antics membres que han renegat del seu passat. Fugint de legítims biaixos, hi ha un treball molt rigorós i objectiu del criminòleg Horacio Roldán: “Los GRAPO. Un estudio criminológico” (Ed. Comares, 2008).

dilluns, 2 de març de 2015

Diputat David

El març del 2014 vaig haver d’anar, per feina, a la plaça de la Virreina. Anant-hi, vaig passar per la plaça del Diamant, al costat mateix. En aquest punt de la Vila de Gràcia em va cridar l’atenció la imatge del diputat de la CUP David Fernández. Estava fent uns calçots, cuinant-los. Amb total naturalitat, perfectament inserit en l’entorn, sense cap necessitat de deixar testimoni de la seva presència. Hi era perquè, com a veí i activista, tocava.
Uns mesos abans, les eleccions del novembre del 2012 havien significat l’entrada d’una nova força política al Parlament de la Ciutadella: la Candidatura d’Unitat Popular, més coneguda per les seves sigles (CUP). La CUP és el front institucional de l’esquerra independentista hereva del PSAN i que, tot i les múltiples escissions i intents de confluència, va tenir després en el Moviment de Defensa de la Terra (MDT) la seva organització més coneguda. La CUP va treure tímidament el cap a les eleccions municipals del 2003, va fer una important passa endavant el 2007 i va consolidar-se definitivament el 2011. El salt de la política municipal a l’autonòmica es va plantejar seriosament de cara a les eleccions catalanes del 2010, però va ser desestimat després d’un debat intens i una votació ben renyida. El 2012, però, hi va haver llum verd per a presentar-se al parlament del Principat.
Qui podia liderar la llista de la CUP a la demarcació de Barcelona? No va ser casualitat que l’escollit fos David Fernández, home d’equilibri entre tendències, respectat per Endavant i l’MDT (ara Poble Lliure), periodista de referència a La Directa, estimat pels moviments socials. Català amb família a Zamora, independentista i internacionalista fins al moll de l’os, persona llegida. D’una alta qualitat humana. I, conscient, com Joan Fuster, que la política “o la fas o te la fan”.
El d’en David és un cas ben curiós. El setembre del 2015 hi haurà eleccions al Parlament de Catalunya i els representants de la CUP, d’acord amb el seu compromís de limitació de mandats, seran tots nous. Per tant, ell haurà estat un dels diputats més efímers, educadament irreverents i que menys s’ha identificat amb el que significa el Parlament avui en dia. I, malgrat això, serà dels més recordats i valorats per la seva etapa parlamentària, que ha comprès només un breu període de la seva àmplia trajectòria militant. No lamentaran que deixi de ser diputat els qui l’hi han tret targeta vermella i han privat a la seva formació dels espais mediàtics que no els han faltat a altres opcions de nova creació i ascens fulgurant. Sí que el trobaran a faltar, en canvi, els qui han vist en David Fernández un referent ètic i polític. Perquè encara que Fernández sigui un iconoclasta que no necessita ni vol reconeixements, el que és innegable és que ha deixat empremta. Segurament, més de la que es pensa.

dilluns, 12 de gener de 2015

Cinc apunts sobre Podemos (des d’una perspectiva catalana)

El partit liderat per Pablo Iglesias, Podemos, és un tema de debat i anàlisi recurrent aquests últims mesos. Però fugint de la histèria (a favor o en contra) que a vegades envolta aquesta qüestió, i vist el tema des d’una perspectiva catalana, vull compartir amb vosaltres cinc observacions:
1) Podemos (també anomenat Podem als territoris catalanoparlants) és un projecte polític molt ben esculpit i amb un domini de la comunicació i el màrqueting considerables. Trenca, no per casualitat ni accident, amb la tradició dels partits d’esquerra d’autoproclamar-se com a tals, un fet que fa que el 50% del cos electoral pràcticament descarti donar suport a aquestes formacions. També evita la presència de banderes territorials o ideològiques. La bandera republicana espanyola no apareix als seus actes, un símbol que sí que llueix Izquierda Unida (IU) i fins i tot no oculten les joventuts del PSOE. Podemos prefereix reivindicar-se com el partit dels “de baix” contra la “casta” (els de dalt). Com el partit que defensa els drets del 99% contra l’1% que tot ho domina. Podria semblar un tema menor, però les enormes perspectives de creixement d’aquesta opció política no serien aquestes si es reivindiqués com a l’esquerra dins de l’esquerra. La nova formació política no ha volgut seguir les passes d’Izquierda Unida sinó facilitar el realineament dels votants adoptant un perfil molt més desfigurat i dúctil, apte per a un públic molt més ampli. Potser per això s’ha escollit “Podemos”, un nom desideologitzat i que connecta amb la campanya a favor de la selecció espanyola de futbol del 2008 i amb el triomf i l’arribada de Barack Obama (amb el famós “Yes We Can”) a la Casa Blanca.
2) L’impacte que tindrà Podemos sobre la política catalana és ara una incògnita. La seva irrupció podria restar una mica de pes al sobiranisme i fer davallar més els altres partits estatals a Catalunya.  El que sí que ja es pot assegurar és que per a Podemos l’objectiu central és aconseguir la presidència del govern espanyol. Això suposa que les dinàmiques autonòmiques i municipals estaran subordinades a l’estatal. Un fet que complica l’actuació del partit a Catalunya (no a les Illes Balears i el País Valencià, on la qüestió nacional no és ara un element central). Podemos influirà sobre el procés català, però també és segur que la situació catalana tindrà un impacte per al jove partit i pot suposar-los tensions i contradiccions considerables. Ha de tenir Podemos una posició contrària a la independència catalana o apel·lar a l’exercici del dret a decidir sense més concrecions i inhibir-se? És compatible voler fer de Pablo Iglesias el successor de Mariano Rajoy i que les marques electorals municipals o les llistes autonòmiques de Podemos pactin amb Bildu a Euskal Herria i la CUP a Catalunya?  A Navarra, s’exposarà a una campanya de criminalització si aposta pel canvi de govern amb l’esquerra abertzale i altres forces o s’immolarà electoralment a la comunitat foral permetent que la dreta espanyolista (UPN-PP) continuï amb les regnes del govern foral? Podemos, que res ho improvisa, té al capdavant de la Secretaria de Plurinacionalitat una catalana ben preparada, Gemma Ubasart, que tindrà molt a dir sobre què cal respondre a les preguntes anteriors.
3) Seguint amb una òptica pròpia, els resultats de les eleccions europees del 2014 i les enquestes (sempre agafades amb pinces pel moment social i polític que vivim) semblen indicar que a Catalunya els damnificats per la força de Podemos no són ni els partits independentistes ni l’espanyolisme conservador, sinó sobretot aquells que tenen una postura d’esquerres però nacionalment més indefinits. Això vol dir que ICV-EUiA té un repte ben difícil: sobreviure a l’onada Podemos. Val a dir, però, que aquest espai polític ha sobreviscut al final del PSUC, a la lluita caïnita d’ICV i EUiA de fa més d’una dècada, a la consolidació de nous actors d’esquerra radical en diferents àmbits (CUP, PAH, CGT) o a les contradiccions que li ha provocat fins ara el procés català. Però ICV i EUiA hauran de decidir si mantenen la seva aliança i quina resposta donen al creixement de Podemos i la CUP. ICV i EUiA, ben connectats amb CCOO, hereus del PSUC i amb una presència institucional combinada potent, per primer cop veuen seriosament amenaçada la seva posició i fins i tot la supervivència.
4) L’histerisme dels mitjans de comunicació afins al PP pot fer pensar el contrari, però Podemos no té el suport del gruix de l’esquerra radical tradicional a l’Estat espanyol. Les organitzacions polítiques, mitjans digitals i activistes reconeguts que es mouen en aquestes latituds, no tenen una única posició sobre la formació liderada per Pablo Iglesias, i en tot cas el que domina és el recel. El paral·lelisme entre la situació creada per l’ascens del PSOE al poder els anys 80 i el fenomen Podemos és un argument recurrent. La il·lusió sembrada pel PSOE va topar amb l’incompliment de les promeses (sortida de l’OTAN, acabar amb l’atur, etc.), les dures reconversions, nombrosos escàndols per corrupció i la pràctica del terrorisme d’Estat. La desconfiança s’alimenta també pel generós protagonisme concedit per alguns mitjans de comunicació (Cuatro, La Sexta…) integrats en potents grups mediàtics, que normalment han marginat i silenciat les forces d’esquerra rupturista.
5) Al marge d’ideologies, filies i fòbies, no es pot negar a Podemos un encert: ha sortit a guanyar i no a conrear un petit espai. Com en el futbol, pot acabar perdent, però té l’ambició del campió. L’esquerra, molt sovint més còmoda en una posició minoritària i maximalista, deslliurada de contradiccions, ha acabat per tenir una sèrie de comportaments endogàmics i més basats en una lògica de pura resistència que no de consecució de la victòria. A algunes opcions polítiques d’esquerres, en alguns casos també als Països Catalans, els costa pensar en clau no només contestatària o alternativa. Podemos ha trencat amb aquesta lògica. Això no vol dir que aquesta voluntat de fer drecera no tingui els seus perills. De fet, pot comportar que a l’altar de l’objectiu de fer de Pablo Iglesias el nou president espanyol se sacrifiquin alguns principis i cauteles que facin de Podemos un gegant amb peus de fang. El temps i els resultats ens permetran valorar l’èxit de l’estratègia de Podemos i si ha pesat més l’autenticitat o el màrqueting.

diumenge, 14 de setembre de 2014

[Humor] Guia per a detectar independentistes “històrics”

Amb un toc d’humor, però també de realitat. Ara que la independència catalana té més suport que mai, arriba la guia de 10 punts per a detectar independentistes “històrics” i diferenciar-los dels d’última hora. Com identificar un independentista previ a l’onada sobiranista i diferenciar-lo d’un de posterior? Observem els següents punts:
1) El canal número 1 de la televisió està destinat a TV3. A continuació, la resta de canals de Televisió de Catalunya i els privats i comarcals/locals en català. Només després apareixeran La 1, Telecinco, Antena 3 i companyia.
2) Ambivalència de sentiments davant el procés català: dominen l’alegria i la il·lusió però hi ha un petit punt de desconcert i sentiment de pèrdua de la condició de radical. Això de la independència comença a ser massa mainstream. Caldrà buscar nous elements diferenciadors.
3) El bon independentista sol ser del Barça. També cotitzen bé equips com el Llevant, l’Atlètic Balears o el Sant Andreu. Fora dels Països Catalans, les simpaties han d’anar dirigides cap a clubs com el Celtic de Glasgow, l’Osasuna, el Rayo Vallecano, l’Olympiakos o la Roma. A més, és saludable que un racó del teu cor esportiu estigui destinat a la USAP, equip de rugbi de Perpinyà.
4) Al quiosc no es compra ni La Vanguardia ni El Periódico. I no perquè hagi sortit l’Ara, sinó ja d’abans.
5) L’estanquera és, també, una dona que regenta un estanc. Però no és en això que pensarà un independentista dels genuïns quan senti la paraula, sinó en la bandera d’un dels dos estats ocupants. Això el diferencia del “nou” independentista, que pot tenir problemes fins i tot per saber a quin segon estat es refereix l’expressió anterior.
6) A Arenys de Munt, el 13 de setembre del 2009, no hi havia un aplec de frikis sinó un acte polític que segellava el principi de la fi de l’autonomisme. Ho vas saber o voler veure tu abans que ho fessin els tertulians i intel·lectuals que poblen estudis de ràdio i televisió.
7) Si té menys de 40 anys, ha d’haver mirat, ni que sigui molt ocasionalment, el portal Racó Català i els seus fòrums. Si els ha llegit habitualment o hi ha participat i tot, s’esvaeixen pràcticament els dubtes.
8) No sol fallar el criteri de la territorialitat. Els independentistes “antics” se sentiran estafats quan els de darrera hora utilitzin un discurs i simbologia limitades a la comunitat autònoma de Catalunya, passant per alt els Països Catalans. La Muixeranga és tan pròpia com Els Segadors, i els grallers com els xeremiers.
9) L’independentista previ a l’onada és, poc o molt, partidari de la causa basca. En paraules per a iniciats, pateix una certa basquitis. No pot faltar una ikurriña al calaix de les banderes. És difícil que no hagi viatjat al País Basc. En cas afirmatiu, visitar el Guggenheim és opcional; és obligatori, en canvi, comprar el GARA.
10) El cas ja és de matrícula d’honor si s’ha patit alguna forma de repressió per part dels Mossos d’Esquadra. Des de les més severes i invasives fins a una identificació amb intimidació. Es convaliden peripècies del mateix tipus amb la Guàrdia Civil, però, en aquest cas, ja comences a tenir una edat.
Si compleixes en gran part els 10 punts anteriors, sens dubte ets un independentista previ a la “febre” 2009-2014. Els satisfàs tots 10? Ets dels “històrics” i, a més, mereixes ser enterrat amb tots els honors al Fossar de les Moreres. Si no t’hi identifiques gaire i el text t’ha deixat fred, però vols votar “Sí” (o “Sí-Sí”), sàpigues que és a causa de gent com tu que la independència és cada cop més factible. Només els moviments polítics que s’eixamplen, abandonen l’endogàmia i abracen una major heterogeneïtat i nivell de contradiccions, tenen possibilitats de triomfar. Així és com funciona la història. 

dimecres, 30 de juliol de 2014

Estelades: colors… i alguna cosa més

És un fet que durant els últims dos anys ha augmentat de manera considerable el nombre de senyeres, sovint estelades, que voleien als balcons i finestres dels pobles i barris del país. Per a aquells que conservem alguns records de mitjans de la dècada de 1990, crida l’atenció la relació entre l’augment de l’independentisme català i la major predominança de l’estelada blava per damunt de la roja. A nivell d’adhesius, propaganda política i pintades al carrer, guardo a la memòria una presència més elevada de l’estelada amb estel vermell abans que ara. Al Maresme, aquests records són inseparables de l’activitat de Maulets durant l’època.
L’independentisme ha crescut gràcies a la pràctica desaparició de la via autonomista dins el catalanisme i la politització de persones abans més aviat indiferents. Aquests nous independentistes han fet seva de manera massiva l’estelada, i més exactament l’estelada blava. El boom independentista ha anat acompanyat de l’auge del marxandatge sobiranista a tot tipus de comerços, des dels quioscos fins als basars xinesos, on sovint s’ha passat de l’absència de productes polítics o d’un predomini de la simbologia espanyolista al regnat actual de l’estelada blava. Els qui venen, han vist l’estelada blava com un producte més rendible.
Mentre la coneguda com a estelada vermella (estel roig i fons groc) apareix el 1968 de la mà del Partit Socialista d’Alliberament Nacional (PSAN), la senyera estelada blava (estel blanc i fons blau) data de fa prop d’un segle i s’inspira en Cuba, que coneixia el que era ser un país independent des de feia poc. El partit que va popularitzar més i adoptar aquesta estelada fou Estat Català. Tot i que l’independentisme no militant actual sol veure les dues banderes com a intercanviables, tradicionalment les organitzacions influenciades pel marxisme han fet seva la roja i les d’un tarannà més interclassista o conservador han exhibit la blava. No és estrany, per tant, que entre les bases i l’entorn de CiU domini aclaparadorament la blava, que en el cas ERC avui en dia convisquin la blava i la vermella, i que aquesta última sigui la bandera nacional que utilitzen la CUP i altres organitzacions de l’esquerra independentista.
Més enllà dels partits, aquesta diferència també és perceptible en les mobilitzacions socials: en els actes culturals o de defensa de la llengua, blava i roja hi són presents i la primera s’imposa normalment per claredat a la segona. En canvi, quan les mobilitzacions són de caràcter sindical, ecologista, etc. és l’estelada històrica del PSAN, la vermella, la que domina. Des del punt de vista territorial, també es copsa aquesta diferència. Mentre a Catalunya el sobiranisme és fort a dreta i esquerra, a la resta del Països Catalans aquesta opció política, a part de tenir menys força, està normalment molt vinculada a l’esquerra. No ha d’estranyar, doncs, que al País Valencià i les Illes Balears l’estelada blava, amb connotacions potser més conservadores i sovint lligada a la independència estricta de Catalunya, no hi sigui hegemònica. De fet, fins a la creació, als anys 90, de seccions locals d’Esquerra Republicana a València i les Illes, l’estelada blava era totalment eclipsada per la roja.
No és, per tant, una qüestió només de colors. Hi ha alguna cosa més al darrere. I no és estrany que l’independentisme actual, amb més suport popular que mai, hagi optat majoritàriament per la bandera estelada amb connotació de transversalitat i ideològicament més neutra. De la mateixa manera, és lògic que l’esquerra independentista segueixi fidel a l’estelada vermella, menys ambigua a nivell ideològic i de territorialitat, i lligada a una clara tradició de combat. Sense massa èxit, també han sorgit altres models d’estelada, impulsats per sectors concrets. Han aconseguit una petita visibilitat en el cas de les nascudes al si de l’ecologisme (estel blanc sobre fons verd) i el moviment llibertari (estel vermell de vuit puntes sobre fons negre).

dissabte, 22 de febrer de 2014

Pensar-ho? Sí. Aconseguir-ho? No!

Si no hi ha una ruptura abrupta amb caiguda del règim, es pot entendre el trànsit d’un sistema dictatorial a un de democràtic d’una manera més idíl·lica o més crua. En la línia del primer adjectiu, és habitual subratllar el paper determinant de la voluntat democratitzadora de gran part dels actors polítics i socials fins llavors vinculats al règim, que tindrien un desig sincer de recerca de llibertat al marge de la defensa dels seus interessos. Per contra, trobem també una visió més crua, menys amable, potser també més realista, que posa l’èmfasi en la correlació de forces existent i subratlla que més que un anhel de llibertat de part de l’estructura que dominava el poder, el que hi ha és un pragmatisme polític obligat per ampliar la base social que en reconeix l’autoritat i que permet l’estabilitat i supervivència d’elements essencials més enllà dels canvis en l’arquitectura institucional i el grau d’obertura política que el moment pugui requerir.
El primer paràgraf està d’alguna manera connectat amb la consulta democràtica sobre el futur de Catalunya que el govern presidit per Artur Mas assegura que es farà el 9 de novembre del 2014. De fet, alguns partidaris del referèndum català demanen que es recuperi l’esperit que va inspirar la Transició per tal de poder pactar els termes d’aquest exercici de democràcia entre la Generalitat i el govern espanyol. Probablement, s’oblida que la Transició espanyola es va produir en un clima més convuls i violent del que s’ha escrit a posteriori i en uns termes similars als que es produeix un xantatge. I que amb el final del franquisme i l’inici de l’etapa política posterior, si bé es produeix un innegable avenç en matèria de drets polítics i civils dels ciutadans espanyols, les nacionalitats històriques recuperen instruments de govern, torna el multipartidisme i les eleccions lliures, no hi ha hagut mai una deslegitimació del franquisme ni res semblant a una reinstauració de la legalitat democràtica republicana. No són detalls menors la no depuració en l’àmbit policial o judicial, la continuïtat del monarca nomenat per Franco, l’exèrcit com a garant de la unitat d'Espanya o el “reciclatge democràtic” d’alguns líders i polítics franquistes, que van seguir sent-ho en democràcia. El procés català, per tant, necessita superar l’anomenat esperit constitucional en lloc de reeditar-lo.
Avui en dia, a l’Estat espanyol i a la majoria de països amb conflictes de sobirania interns, es pot ser independentista, i a diferència dels 40 anys de dictadura, fins i tot es pot defensar aquesta idea fent-ne proselitisme a l’espai públic, participant en les eleccions amb aquest objectiu i exterioritzar-la amb parades informatives, murals o senyeres als balcons. Però està terminalment prohibit materialitzar aquesta idea. Pensar-ho, desitjar-ho? Sí. Aconseguir-ho? Mai! I hi ha un marc legal perfectament blindat, una cultura política d’imposició i uns grups de poder disposats a torpedinar la independència de qualsevol part del territori estatal. Aquesta actitud, que correspon a la resposta que Madrid ofereix a Catalunya i s’allunya de la de Londres davant Escòcia, té avantatges i inconvenients. La manca de cintura política i de cultura democràtica, l’aposta per la negació i l’amenaça, pot produir dos efectes: un, el que busca l’Estat, és la postració de l’enemic i el final del procés sobiranista. El risc, i aquest és el segon possible efecte, és que si no s’arriba a aquest destí i el pols polític continua des de Catalunya, la persecució d’un exercici democràtic bàsic com és votar estigmatitzarà els partidaris del ‘no’ a la independència mentre el ‘sí’ obtindrà la victòria simbòlica de ser el vot no només de la llibertat de Catalunya sinó a favor de la lluita per les llibertats democràtiques i contra les imposicions.
Si l’Estat no entra en el joc democràtic i el govern català no accepta succedanis en forma de petites concessions econòmiques i promeses de blindatge identitari, la miopia política característica de l’espanyolisme pot portar aquells sectors del catalanisme conservador i del federalisme progressista que tenen reticències cap a la secessió a abraçar no només la consulta sinó el vot doblement afirmatiu (Sí-Sí) com a imperatiu democràtic i gest de dignitat. Caldrà veure, però, si se celebra la votació del 9 de novembre i quina és la resposta del Govern, el Parlament i la societat catalanes en cas de prohibició i/o ús de la força. Potser la celebració d’uns nous comicis perquè el Parlament proclami unilateralment la independència? Perquè avui, cal dir-ho un altre cop, la independència de Catalunya és un objectiu polític que es pot desitjar i defensar de paraula però no es pot materialitzar dins el marc legal espanyol. I si es vol aconseguir, caldrà imposar la voluntat democràtica catalana per damunt de la rocosa legalitat espanyola mentre la comunitat internacional observa la situació. Ens esperen, segurament, temps incerts, apassionants i intensos.

dissabte, 20 de juliol de 2013

Esquerra Republicana, primera força de Catalunya?

Des de la celebració de les eleccions del 25 de novembre al Parlament de Catalunya, han aparegut algunes enquestes electorals. A grans trets, CiU i PSC seguirien perdent suports i ERC, C’s i la CUP millorarien resultats. Però no ha estat fins a la publicació, fa prop d’un mes, d’enquestes per part d’El Periódico i el Centre d’Estudis d’Opinió (CEO), que s’ha pronosticat un fet inèdit des de l’esclat de la guerra civil: Esquerra Republicana de Catalunya guanyaria les eleccions al Parlament per primer cop des del període de la II República. Són fiables les enquestes després dels errors dels estudis previs al 25-N? A priori sí, especialment perquè al fer la “cuina” (passar la intenció directa de vot a projecció de vots i escons) hi ha un millor control de les variables a l’haver-se celebrat, ara sí, unes eleccions polaritzades per la qüestió de la sobirania, un avantatge que no es produïa abans de les catalanes del 2012, que van trencar en mil bocins els pronòstics demoscòpics a causa de l’alta participació i el fet de no ser unes meres eleccions autonòmiques. I una segona pregunta: És factible, doncs, que ERC es converteixi en la primera força política de Catalunya? 
És evident que la centralitat política catalana s’ha acostat progressivament a Esquerra. En primer lloc, l’autonomisme ha estat pràcticament bandejat dins el camp del catalanisme, avui en dia sinònim de sobiranisme. En segon lloc, l’opinió pública s’ha anat desplaçant cap a l’esquerra, no per l’èxit del proselitisme polític d’aquesta sinó com a resposta a diferents fenòmens (retallades, desnonaments, participacions preferents, presumpta corrupció al voltant de la monarquia, etc.) que han acabat per fer passar a part de la ciutadania de l’apatia o el conformisme cap a un cert grau de politització i d’hostilitat a l’statu quo. En aquestes condicions, l’independentisme d’ERC i la seva definició com a partit d’esquerres són electoralment més rendibles que mai.
Hi ha algunes raons conjunturals més que contribueixen a enfortir les perspectives electorals d’Esquerra Republicana. Una, és el fet de tenir una posició política estratègica i des de la comoditat que permet l’oposició. CiU ha d’assumir el desgast de les retallades mentre els republicans tenen una imatge força desvinculada d’aquestes i apareixen com a garants del procés cap a l’Estat català. Una altra, és el paper de Duran i Lleida, que amb les seves declaracions qüestionant l’autoritat d’Artur Mas erosiona la imatge de CiU com a opció seriosa i sense batalles caïnites, que tradicionalment ha donat molt bon resultat a la federació. També s’ha de destacar el paper d’Oriol Junqueras, figura fonamental, que ha consolidat una imatge de polític honest i ha pacificat les aigües republicanes. Imatge i conjuntura al marge, algunes decisions impulsades per Junqueras i el seu entorn (com el trencament de la llista conjunta amb els socis del Tripartit al Senat o la política d’acostament al PSM-EN a les Illes Balears) evidencien un punt de ruptura clar amb etapes anteriors on la lògica partidista pesava fins al punt d’assumir-se decisions que podien semblar incoherents amb els objectius polítics del partit independentista.
Als estudis sobre les percepcions polítiques dels ciutadans, és habitual que ERC aparegui com el partit català situat més a l’esquerra. Això és degut, probablement, a la identificació incorrecta entre posicions en els eixos nacional (Catalunya-Espanya) i social (esquerra-dreta) i al missatge que han emès alguns mitjans de comunicació, en molts casos interessats a radicalitzar la imatge d’ERC per garantir un espai de centre polític controlat per CiU. Però així com ICV, EUiA o la CUP sí que tenen les seves arrels històriques en el marxisme, ERC sempre ha estat una força d’esquerra no comunista. De fet, el partit de Companys no ha destacat mai per la seva radicalitat des del punt de vista ideològic. Com a anècdota, podem rememorar “la casa i l’hortet” que havien de ser, segons Francesc Macià, l’aspiració màxima de tot català. O recuperar (a la fotografia) un detall de l’auca elaborada, el 1980, pel Grup d'Independents de suport a E.R.C, on la falç i el martell apareixen ratllades i el marxisme competeix en antipatia amb el gran capitalisme. És per aquesta posició d’esquerres laxa i allunyada de cap tradició revolucionària que ERC té capacitat per absorbir part de la base social de CiU, i que l’elit econòmica, resistències estètiques a banda, podria digerir bé l’alternança entre CiU i ERC a Catalunya com ha succeït amb PP i PSOE a Espanya. Caldrà veure, però, si el creixement que les enquestes atorguen a Esquerra es reflecteix amb la mateixa força a les urnes, una possibilitat que dependrà molt de l’efecte que exerceixi sobre els partits la situació de convulsió política i econòmica.

divendres, 22 de març de 2013

CiU i ERC a Barcelona: pàtria… i butxaca

No hi ha una sola Barcelona sinó moltes Barcelones. Això és vàlid a nivell d’idiosincràsia (encara conserven una certa identitat de poble zones com la Vila de Gràcia, Sant Andreu de Palomar, Sants, Sarrià, etc.) i també des d’un punt de vista econòmic. A la capital de Catalunya hi ha barris que es confonen amb els més modestos de les poblacions veïnes de Santa Coloma de Gramenet i Sant Adrià de Besòs i altres que poden recordar-nos les zones més elitistes de Sant Cugat del Vallès. Per aquesta gran pluralitat interna, pel fet d’haver-hi múltiples Barcelones, la ciutat ens permet intentar explicar, sense sortir-ne, si el nivell de renda és un factor que condiciona el vot per CiU o ERC. Partint dels resultats als deu districtes barcelonins de les eleccions catalanes del 2012 i calculant el percentatge de vot que rep ERC comparat amb el de CiU, obtenim aquest gràfic:

A continuació, podem veure la renda dels diferents barris de la ciutat (dades del 2011) i un mapa amb les fronteres dels districtes per ubicar millor visualment els barris:
Font: elpais.com

Mantenint els districtes ordenats d’acord amb la correlació de forces ERC vs. CiU (primer gràfic), podem ara veure també el nivell de renda familiar (en %) dels barris que els composen (on 100 és igual a la mitjana de Barcelona) i els vots que aconsegueix CiU per cada vot d’ERC. Obtenim el següent:
Sant Andreu (renda barris: 38, 56, 62, 75, 77, 78, 80) 1 vot ERC --> 1,63 vots CiU
Nou Barris (renda barris: 34, 47, 51, 52, 55, 55, 55, 58, 63, 65, 66, 74, 75) 1 vot ERC --> 1,64 vots CiU
Sants-Montjuïc (renda barris: 57, 70, 71, 72, 73, 74, 78, 85) 1 vot ERC --> 1,69 vots CiU
Ciutat Vella (renda barris: 64, 76, 89, 97) 1 vot ERC --> 1,71 vots CiU
Sant Martí (renda barris: 52, 64, 68, 81, 84, 85, 88, 89, 123, 149) 1 vot ERC --> 1,75 vots CiU
Horta-Guinardó (renda barris: 64, 67, 73, 76, 79, 81, 81, 86, 90, 92, 102) 1 vot ERC --> 1,80 vots CiU
Gràcia (renda barris: 92, 98, 107, 114, 119) 1 vot ERC --> 2,08 vots CiU
Barcelona (global ciutat) 1 vot ERC --> 2,25 vots CiU
Eixample (renda barris: 96, 96, 100, 108, 121, 153) 1 vot ERC --> 2,60 vots CiU
Les Corts (renda barris: 116, 130, 242) 1 vot ERC --> 3,41 vots CiU
Sarrià-Sant Gervasi (renda barris: 139, 161, 176, 189, 193, 212) 1 vot ERC --> 5,85 vots CiU
Com s’observa, es passa del vermell monocolor als matisos i d’aquests al color verd en solitari. Tot i que CiU supera al partit de Junqueras en els deu districtes, com major és el nivell de renda també són millors els resultats de la federació i més dèbil és Esquerra davant seu.
A Sant Andreu, Nou Barris, Sants-Montjuïc, Ciutat Vella, Sant Martí i Horta-Guinardó (on predominen els barris amb un nivell de renda familiar inferior a la mitjana barcelonina), ERC té més de la meitat dels vots de CiU. A Gràcia i l’Eixample (amb barris molt a prop de la mitjana de la ciutat i altres més clarament per damunt) els republicans tenen més d’una tercera part i menys de la meitat dels suports de CiU. Finalment, els dos districtes on juntament amb l’Eixample CiU té millors resultats en la seva pugna amb ERC que en el global de Barcelona, són Les Corts i Sarrià-Sant Gervasi. En el primer districte, Esquerra té menys de la tercera part dels vots de CiU, i a Sarrià-Sant Gervasi té gairebé sis vegades menys sufragis que CiU. La diferència tan pronunciada entre aquests dos últims districtes es deu al poc pes demogràfic del barri de Pedralbes, el més ric de la capital catalana, dins el conjunt del districte de les Corts.
A tall de conclusió, podem dir:
1) Tot i que l’estudi no és exhaustiu i no té en compte el pes en nombre d’electors dels barris (resultats per barris aquí) que conformen els diferents districtes, sí que suggereix que hi ha una correlació clara entre el vot a ERC o CiU i el nivell de renda familiar. Allà on aquesta és menor, ERC té més força davant CiU, mentre que als districtes més benestants CiU és molt més forta en comparació amb Esquerra.
2) Tenint en compte el punt anterior, no ha d’estranyar que republicans i convergents tinguin (i, per tant, escenifiquin) posicions diferents davant la política de retallades del govern de la Generalitat, i no només per una qüestió ideològica sinó també de pur rendiment electoral.
3) El mateix comportament de vot s’observa també amb PP i PSC. Als districtes on el nivell de renda és menor, el PSC té millors resultats davant el PP que als districtes amb una renda similar o, encara més, clarament superior a la mitjana. I afecta igualment a CiU i ERC fora de Barcelona. Per exemple, ERC és més forta comparada amb CiU a Santa Coloma de Gramenet (58,24%) que a Sant Cugat del Vallès (31,22%), o a Viladecans (50,71%) que a Sant Andreu de Llavaneres (31,09%).
4) Per tot l’anterior, hem de concloure que a Barcelona i a Catalunya el vot respon generalment (amb l’excepció d’ICV-EUiA, més indefinida nacionalment, i C’s, més indefinida socialment) a dues variables i no a una de sola. Els eixos esquerra-dreta (socioeconòmic) i independentisme-unionisme (nacional) tenen tots dos la seva importància, també en aquestes últimes eleccions, molt marcades pel debat sobre la independència.

dilluns, 18 de febrer de 2013

ICV-EUiA i CUP: quatre motius de la no confluència

El 25 de novembre passat la Candidatura d’Unitat Popular (CUP) va ser capaç de fer amb èxit el salt dels ajuntaments al Parlament. Segons un estudi postelectoral de l’Institut de Ciències Polítiques i Socials, adscrit a la UAB, el vot de la CUP prové d’ICV-EUiA (38%), ERC (22%), l’abstenció (18%), PSC (9%), CiU (7%) i altres forces extraparlamentàries. Des de la precaució obligada quan parlem d’enquestes, val la pena considerar aquestes dades. Ja en les municipals del 2011, a molts pobles i ciutats l’auge de la CUP va significar un descens dels resultats d’ICV-EUiA i, encara més, d’una ERC llavors debilitada. Amb Esquerra Republicana reforçada com a opció de referència de l’independentisme socialdemòcrata a partir del lideratge d’Oriol Junqueras, la CUP ha trobat a nivell català el seu espai (126.000 vots i tres diputats) a l’esquerra dels republicans, un espai fins ara ocupat en solitari per Iniciativa per Catalunya Verds-Esquerra Unida i Alternativa (360.000 vots i 13 diputats aquest 2012).
La CUP i la coalició roig-i-verda, a diferència d’ERC i el PSC, han mostrat una oposició total a les mesures econòmiques del govern d’Artur Mas, han compartit la crítica a CiU i ERC de voler “patrimonialitzar” el dret a decidir i els seus regidors i militants coincideixen sovint a les protestes dels col·lectius sanitari i docent contra  les retallades o treballant amb la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH). També tots dos actors comparteixen discurs ecologista, han destacat per la seva crítica bel·ligerant contra la corrupció i es situen dins el catalanisme polític i la defensa del dret a l’autodeterminació. Fins i tot, el coordinador general d’EUiA, Joan Josep Nuet, va proposar dos mesos abans de les eleccions catalanes una candidatura conjunta d’ICV-EUiA i la CUP, que finalment no va fructificar.
Per què no és possible, almenys a dia d’avui, aquesta unió electoral? Fixem-nos en quatre punts.
1) A les institucions (ajuntaments i consells comarcals) on ICV-EUiA i la CUP ja fa un temps que conviuen no és infreqüent que hi hagi un grau elevat de coincidència política però al mateix temps unes tensions locals vinculades a la trajectòria i característiques dels dos espais polítics. ICV és vista per la CUP, a grans trets, com a una força institucionalitzada l’activitat de la qual orbita bàsicament al voltant dels seus càrrecs electes, i EUiA com a la comparsa d’ICV i un partit residual fora de l’àrea metropolitana de Barcelona. Des de la perspectiva d’ICV-EUiA, els independentistes pequen d’adamisme i sovint se’ls acusa d’obviar les dinàmiques i la feina feta prèvies a la seva arribada al front institucional, erigir-se en únic altaveu dels moviments socials i tenir poca influència dins el món sindical.
2) L’etapa de Joan Saura, militant i dirigent d’Iniciativa per Catalunya, com a màxim responsable de la Conselleria d’Interior (2006-2010) va produir un divorci irreversible amb alguns moviments socials que ara han contribuït a l’entrada de la CUP al Parlament català. En aquella etapa hi va haver, entre d’altres episodis, contundents actuacions dels Mossos d’Esquadra durant les mobilitzacions contra la introducció del Pla Bolonya a les universitats. També va esclatar el “cas Núria Pòrtulas”. Joan Boada (secretari general d’Interior i número 2 de Saura), pressionat per l’entorn de la detinguda i les nombroses mostres de suport cap a la jove anarquista, va preguntar-se davant la premsa què hauria passat si les persones suposadament vinculades a l’educadora social de Sarrià de Ter haguessin posat una bomba i els Mossos no haguessin actuat abans. Finalment, el juny del 2010 el Tribunal Suprem va absoldre Núria Pòrtulas. Aquestes i altres polèmiques (com la pèrdua d’ulls per impacte de bales de goma policials), per les quals mai hi ha hagut un exercici públic d’autocrítica i disculpa, són irreconciliables amb el discurs de la CUP, que fins i tot demana la dissolució de l’Àrea de Brigada Mòbil (Brimo) dels Mossos d’Esquadra, que va estar durant quatre anys sota la responsabilitat de Saura (ICV).
3) Als cartells d’ICV-EUiA de la darrera campanya hi apareixia una gran fotografia del seu número 1 per Barcelona, Joan Herrera. En canvi, la CUP no acompanyava el seu lema “És l’hora del poble” de cap primer pla dels seus candidats. Aquest detall il·lustra la diferència entre dos models d’organització, el tradicional davant l’assembleari. No sembla lògic pensar que els dirigents i diputats d’ICV i els partits que integren EUiA acceptaran alegrement adoptar un model assembleari ni la política de limitació de mandats de la CUP. Tampoc té sentit creure que la CUP s’aliarà amb partits que no assumeixin part de les seves mesures de radicalitat democràtica, justament quan aquesta és una bandera que la singularitza i li dóna un bon rendiment electoral.
4) La CUP aposta per la independència de Catalunya i el conjunt dels Països Catalans. Per contra, ICV i EUiA no qüestionen el dret d’autodeterminació però provenen de la tradició federalista i no són partits obertament independentistes. En un moment on s’aguditzen les contradiccions i es polaritzen les posicions davant la qüestió nacional, és molt difícil l’entesa entre opcions polítiques que no comparteixen un horitzó nacional. De fet, dins d’ICV-EUiA ja hi ha algunes divergències en aquest tema, i el sobiranisme majoritari conviu amb posicions com les del PSUC viu (integrat a EUiA, on és un soci minoritari), que fa seguidisme del Partit Comunista d’Espanya i és totalment contrari a la independència. L’apel·lació a l’exercici del “dret a decidir” sense més concrecions permet mantenir la pau interna sobre aquest tema. Però la conformació d’un pol ampli de l’esquerra transformadora que incorpori la CUP no és possible sense una posició clara en el debat obert sobre la independència de Catalunya.
Per aquests motius, entre d’altres, no sembla viable a curt termini cap aventura electoral conjunta entre ICV-EUiA i la CUP.

divendres, 28 de desembre de 2012

(25-N) Els resultats d’unes eleccions històriques

El passat 25 de novembre els catalans van decidir amb el seu vot la nova composició del Parlament. I ho van fer amb una gran participació (67,76%), fins al punt de batre el rècord d’afluència a les urnes en uns comicis catalans i de superar el registre de les eleccions espanyoles de fa un any (65,16%).
Podem mirar, partit a partit, quins han estat a grans trets els resultats aconseguits:
Font: gencat.cat
CiU: Les enquestes no preveien en cap cas un descens com el que ha tingut CiU (de 62 a 50 diputats). És per això que els resultats són de mal pair per a la federació, que retrocedeix sobretot a l’àrea metropolitana de Barcelona. Malgrat els mals resultats, CiU suma més diputats que tots els partits contraris al procés sobiranista junts (50 a 48), és l’única força amb més d’un milió de vots i guanya en 40 de les 41 comarques. Però probablement no va preveure l’abast de l’impacte negatiu de les retallades, la mobilització de l’electorat espanyolista i la pèrdua de suport cap a Esquerra. De fet, Artur Mas i CiU, que anhelaven la majoria absoluta, depenen d’ERC per poder tenir estabilitat en la vinent legislatura.
ERC: En contrast amb la patacada de CiU, Esquerra va tenir una gran alegria la nit electoral. Amb 21 diputats es converteix en segona força, desplaça al PSC com a primer partit de l’esquerra a la majoria del territori i té un resultat i una posició de força davant CiU més favorable de la que preveia cap enquesta. A més, resisteix la competència de SI (46.000 vots) i la CUP (126.000 vots). ERC ha pogut plantar cara per primera vegada al PSC, com ho demostra el fet que, en unes eleccions on CiU s’ha imposat amb claredat, els republicans han estat segona força en 32 de les 41 comarques i en tres de les quatre demarcacions (Girona, Lleida i Tarragona). I tenen la clau de la governabilitat. Són els grans guanyadors de les eleccions, amb el permís de C’s i la CUP.
PSC: Els socialistes (de 28 a 20 diputats) resisteixen com a segona força més votada, amb un lleuger avantatge sobre ERC, però tenen un escó menys que els republicans. Per altra banda, eviten el sorpasso del PP i superen per tres dècimes a CiU al Baix Llobregat. Fins aquí les bones notícies. Les males són que només manté la seva fortalesa a l’àrea metropolitana de Barcelona i, tot i que menys, a la de Tarragona. A la resta del país, ERC i ICV-EUiA la sobrepassen o retallen les diferències. A la pròpia ciutat de Barcelona, el PSC és quarta força darrere de CiU, PP i ERC i amb Iniciativa a menys de 2.000 vots. El PSC deixa de ser, per tant, aquell partit que podia erigir-se en l’única alternativa real de poder a CiU.
PP: El Partit Popular bat el seu rècord d’escons (passa dels 18 als 19) però curiosament segueix sense superar el sostre electoral marcat per Vidal-Quadras (13,08% el 1995). En unes eleccions històriques, el PP ha desaprofitat l’ocasió única de convertir-se en segona força i consolidar-se com el partit de referència dels contraris a la independència. Tot i així, ha estat per primera vegada segona força en quatre comarques (Baix Camp, Barcelonès, Tarragonès i Vall d’Aran). És evident que l’èxit de C’s ha perjudicat les aspiracions del PP.
ICV-EUiA: Com en el cas del PP, els ecosocialistes aconsegueixen un resultat agredolç, un resultat meritori però que en un context de protestes massives contra les retallades té una importància relativa. ICV-EUiA, això sí, guanya tres diputats (de 10 a 13) i aconsegueix trencar el sostre de 12 parlamentaris i entrar per totes quatre demarcacions (recuperant l’escó de Lleida). De cara a propers processos electorals, està més a prop que mai de superar al PSC però qualsevol viratge cap al centre a la recerca de vot socialista el pot aprofitar la CUP per créixer captant votants anticapitalistes de la coalició roig-i-verda.
C’s: Ciutadans ha aconseguit uns resultats més bons dels que pronosticaven les enquestes i ha sumat més del doble de vot que el 2010. D’aquesta manera, abandonen el grup mixt i n’aconsegueixen un de propi. La creu dels bons resultats aconseguits és que hi ha dues demarcacions en les quals segueix sense obtenir diputat (Girona i Lleida) i que el seu creixement coincideix amb l’estancament del PP i la forta caiguda del PSC, amb la qual cosa el seu augment de representació no té cap impacte sobre el procés d’autodeterminació en marxa. A nivell de partit, però, el balanç només pot ser satisfactori. I només el futur dirà si C’s pot competir de tu a tu amb PSC i PP o acabarà patint un desenllaç similar al de Solidaritat, que s’ha desfet quan CiU i ERC han recuperat la credibilitat davant l’electorat independentista.
CUP-AE: Pel fet d’entrar per primer cop al Parlament, val la pena mirar més a fons el cas de la Candidatura d’Unitat Popular-Alternativa d’Esquerres. A diferència de SI (1,28%) i PxC (1,65%), la CUP (3,47% i 3 diputats) ha resistit l’elevadíssima participació, que sempre amenaça aquells partits minoritaris i menys coneguts. Els seus resultats poden semblar sorprenents per ser una opció independentista. Per exemple, la CUP ha aconseguit un major suport a Badia del Vallès (3,58%) que a Calella (3,05%). L’independentisme progressista clàssic que representa ERC, en canvi, té uns resultats molt més alts a Calella (17,59%) que a Badia del Vallès (4,86%). La capacitat  de la CUP d’eixamplar l’independentisme més enllà del seu públic habitual es pot constatar també comparant els seus resultats amb els de SI el 2010. Els resultats globals són molt similars, però si mirem l’àrea metropolitana de Barcelona trobem clares diferències. En una ciutat emblemàtica i de referència en aquest sentit com és Santa Coloma de Gramenet, la Solidaritat liderada per Laporta va tenir-hi un 0,76% dels vots. En aquesta mateixa ciutat la CUP ha obtingut més del triple de suport (2,44%). La clau per entendre aquests números rau, al marge de l’existència de candidatures locals afins en alguns casos, en el fet que la CUP és una força anticapitalista l’independentisme de la qual es dóna per descomptat i que ha concedit una gran importància al discurs social i de regeneració democràtica durant la campanya. D’aquesta manera, han captat el vot independentista més ideològic i als seus feus municipals han perdut el més possibilista en benefici d’ERC. La presència de la CUP al grup mixt del Parlament, tenint en compte que se n’espera l’oposició més frontal al govern i al model socioeconòmic vigents, dificultarà a ICV-EUiA i a C’s aparèixer com el partit outsider o opositor per excel·lència.
Què implica el resultat per al procés sobiranista?
La majoria a favor del referèndum es manté intacta al Parlament. De fet, hi ha 87 diputats explícitament favorables a consultar a la ciutadania sobre l’estatus polític que ha de tenir Catalunya (CiU, ERC, ICV-EUiA i CUP) i 48 que hi estan en contra (PP, C’s i, amb matisos, el PSC). Aquests dos blocs sumaven 86 i 49 escons el 2010, fet que demostra que la gran participació no ha alterat la correlació de forces entre favorable i contraris a l’autodeterminació. I a això cal afegir-hi que CiU es presentava aquest cop amb un programa i un discurs força allunyats de la seva ambigüitat tradicional.
Amb la CUP i ICV-EUiA disposades a acompanyar el procés cap a la consulta però no a acceptar la política de retallades de CiU, el fet que la suma dels diputats de CiU i ERC superi la majoria absoluta (71 de 135 diputats) sembla assegurar a CiU el suport necessari per a garantir la governabilitat i aprovar els pressupostos. Això sí, ERC exigirà fer marxa enrere en algunes mesures d’austeritat. Si hi ha acord entre CiU i els republicans en matèria econòmica i Unió Democràtica no es desmarca del seu soci de federació, res no fa pensar que el procés sobiranista hagi de quedar avortat, tenint en compte que dues terceres parts del Parlament donen suport clarament a la consulta sobre la independència.
Més enllà de la qüestió nacional, han variat les coses en l’eix esquerra-dreta?
Si en la darrera legislatura hi havia 80 diputats que es podien adscriure a la dreta (CiU i PP), 7 sense una posició definida en l’eix social (SI i C’s) i 48 que es podien situar a l’esquerra, al nou Parlament la dreta baixa a 69 diputats (CiU i PP), hi ha 9 diputats sense un posicionament clar (C’s) i l’esquerra passa a tenir-ne 57 (ERC, PSC, ICV-EUiA i CUP). Per tant, hi ha hagut un cert gir cap a l’esquerra entre l’electorat. Si a això hi sumem que el PP torpedinarà l’acció d’un govern que neix amb un clar mandat sobiranista, CiU haurà de mirar forçosament cap a ERC. A més, les dues forces restants que també són partidàries del referèndum són aquelles que es troben més a l’esquerra (ICV-EUiA i CUP).