Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Colòmbia. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Colòmbia. Mostrar tots els missatges

dimecres, 6 de setembre de 2017

Colòmbia: de les FARC a la FARC

Colòmbia és una nació que, des del seu naixement, arrossega nombrosos episodis i processos violents. La continuïtat i ferocitat de la violència a Colòmbia ha estat única a l’Amèrica Llatina, i durant molts anys els registres de morts, ferits, desplaçats o refugiats han estat semblants als de llunyans països en guerra i, a la vegada, molt superiors als dels estats veïns. El descens progressiu de la violència entre l’Estat colombià i la guerrilla de les FARC-EP (Forces Armades Revolucionàries de Colòmbia - Exèrcit del Poble) ha permès alliberar tots els militars en mans de la insurgència, acordar la llibertat dels guerrillers i milicions presos i impulsar una jurisdicció especial per als delictes no indultables protagonitzats per qualsevol dels actors del conflicte armat, a més de pactar algunes reformes en matèria de restitució de terres o de substitució dels conreus il·lícits (lluita antidroga). Alguns dels aspectes acordats ja és evident que no es compliran, almenys en la seva totalitat. A més, els partidaris dels acords de pau hauran d’enfrontar-se electoralment a l’uribisme, que s’ha oposat sistemàticament als punts clau pactats. I fer-ho mentre la guerrilla de l’ELN continua negociant amb el govern de Bogotà i es mantenen actius múltiples grups paramilitars i criminals.
En endinsar-se a la selva, els guerrillers hivernaven el seu nom oficial i n’adoptaven un de nou, que els ha acompanyat durant anys i dècades. En el trànsit cap a la vida civil, alguns excomandants mantenen el seu nom de combat. Però el que pot sorprendre és que les FARC siguin ara la FARC, un cop suprimit l’EP que remetia a la seva condició de grup armat i substituint la denominació Forces Armades Revolucionàries de Colòmbia per Força Alternativa Revolucionària del Comú. Perquè han mantingut les FARC les seves sigles en la nova etapa sense confrontació armada? Segurament, el pes simbòlic i cohesionador del nom ha influït molt en una agrupació política on molts dels seus membres vénen d’una vida fortament comunitària i volen evitar el risc de dissolució dels vincles existents. En segon lloc, el sorgiment d’un grup molt minoritari que no accepta els acords de pau i es considera legítim continuador de la lluita de Marulanda, obliga a les FARC a no donar imatge de renúncia del passat enterrant el seu nom històric. Els elements anteriors han pesat més que el fet que aquesta denominació estigui connotada molt negativament en els territoris que no han viscut el conflicte en el dia a dia. Aquestes zones són bàsicament les urbanes, on la presència guerrillera s’ha expressat en actes de propaganda d’abast molt reduït i atacs amb explosius que han suscitat una gran oposició. El rebuig s’ha vist multiplicat per la fortíssima i unànime pressió mediàtica contra les FARC, que encara ara és considerable tot i que s’ha rebaixat.
Des del 2016, i coincidint amb la recta final del procés de pau iniciat el 2012 a Oslo, han augmentat les xifres d’activistes polítics i líders socials assassinats. També membres de les FARC i familiars han estat morts per paramilitars. És una incògnita fins a on arribarà aquesta onada de violència i quin tipus de complicitats té. El fantasma de la persecució contra la UP, que va significar la mort de dos candidats presidencials i milers de militants, no s’ha esvaït de la memòria de certs sectors colombians. Poder fer política oberta sense risc d’assassinat i la capacitat d’arrelar entre l’electorat dels barris populars de les grans ciutats, seran dos factors molt importants a l’hora de determinar el grau d’èxit de la nova FARC. Sembla que ho tindrà difícil.

divendres, 30 de març de 2012

Còlombia: més a prop de la pau?

Colòmbia és una nació que, pel nombre de damnificats per la violència, podria perfectament passar per un país del continent africà o asiàtic. De fet, la magnitud del conflicte armat que castiga aquest país el converteix en una excepció en el context sud-americà. El ball de xifres és important, però es poden imputar unes 200.000 morts al conflicte colombià des del 1964. A més, l’ACNUR denuncia des de fa molts anys l’elevat nombre de desplaçats i refugiats (centenars i centenars de milers), més propi d’estats com el Sudan o Somàlia que no dels països que comparteixen fronteres o continent amb Colòmbia.
El segle XX va ser molt convuls a Colòmbia. I el XXI n’arrossega encara les conseqüències. Episodis com la massacre de les Bananeras (1928), l’assassinat del candidat presidencial Jorge Eliécer Gaitán (1948) i el posterior Bogotazo, sumats a les grans desigualtats socials i el problema del repartiment de la terra, van empènyer a una confrontació violenta que dugué a molts guerrillers comunistes i liberals a fer-se forts a Marquetalia. Aquest és el germen de les FARC i l’ELN, que neixen el 1964. Als anys 80, la massacre contra la Unión Patriótica va suposar un gerro d’aigua freda per aquells que apostaven exclusivament per la via política. Han afegit patiment al gran drama colombià les guerrilles d’inspiració marxista (FARC, ELN, EPL, M-19, etc.) i el paramilitarisme de dretes (AUC i altres grups tolerats o fomentats pels governs colombians) amb pràctiques reiteradament denunciades per les ONGs com el reclutament de nens soldat, el segrest de civils en pèssimes condicions, el finançament de les activitats armades a través del narcotràfic o la col·locació de mines antipersones que han deixat un rosari de morts i mutilats. Les FARC també han causat la mort de civils fent esclatar cotxes bomba a les principals ciutats. El fet que el paramilitarisme d’extrema dreta hagi posat el sindicalisme al punt de mira s’ha traduït en uns 2.800 sindicalistes assassinats des del 1984. Un altre flagell, en aquest cas sobretot per a camperols i residents a la Colòmbia més rural, han estat els anomenats “falsos positius”, és a dir, l’execució de persones alienes a les guerrilles fent-les passar com a integrants d’aquestes per tal de cobrar les recompenses i obtenir ascensos dins de l’exèrcit colombià.
El compromís de les FARC de no practicar més segrestos en el futur i l’alliberament imminent dels darrers militars retinguts (se sospita, però, que encara hi ha un nombre important de civils segrestats) es produeixen com a conseqüència de l’aposta unilateral de la principal guerrilla d’alliberar progressivament les persones que retenia a la selva. La unilateralitat és una eina d’una gran potencialitat política quan l’organització que practica la lluita armada interioritza que per la via de la violència no assolirà els seus objectius. Adoba el terreny per a la negociació posterior entre les parts i li permet guanyar credibilitat davant la ciutadania i la comunitat internacional. Això situa a l’Estat en una posició incòmoda, ja que mantenir la política antiterrorista anterior i instal·lar-se en l’immobilisme engreixa políticament el seu adversari. En aquest sentit, el paral·lelisme entre ETA i les FARC és inevitable. De fet, és possible que l’anunci de la fi d’ETA i l’èxit electoral de l’esquerra independentista basca hagin exercit una certa influència, per bé que sembla difícil que una opció política hereva de les FARC pugui tenir un suport popular similar.
La guerrilla de les FARC (també l’ELN) ha anat perdent suports i capacitat d’interlocució en l’àmbit internacional, a les seves files no hi ha tants insurgents com en dècades passades i la impossibilitat de derrotar militarment l’Estat és una evidència que ni ells mateixos poden negar. Però no tot són flors i violes per al govern colombià. Una força militar amb prop de 500.000 efectius, l’enorme ajuda econòmica i militar dels Estats Units (només comparable amb la que han rebut Israel i l’Egipte de Mubarak) i l’ús de la “guerra bruta” i els paramilitars progovernamentals, no han pogut esborrar del mapa uns grups insurgents que, sobretot en el cas de les FARC, controlen enormes extensions del país i actuen a la pràctica com un Estat dins de l’Estat. L’ús de la força no ha acabat amb la violència de la guerrilla (que ha sobreviscut a 11 presidents diferents) ni ofereix cap garantia d’aconseguir-ho a curt o mitjà termini. Davant d’això, la solució negociada apareix com a la resposta quasi inevitable si els actors implicats actuen amb racionalitat.
Segurament, les parts en conflicte ja han assumit que tard o d’hora es produirà una nova negociació. A diferència de les famoses converses del Caguán (1998-2002), aquest cop amb més números de convertir-se en la definitiva. Això no significa, de totes maneres, que no aspirin a arribar a aquest escenari amb una imatge de fortalesa i una correlació de forces el màxim de favorable i, amb aquest objectiu, els combats continuïn o s’intensifiquin malgrat haver arribat a la conclusió que la guerra és ja políticament estèril i un llast humà i econòmic. Però els canvis a Colòmbia són evidents i podrien significar l’inici de la fi d’un enfrontament que semblava etern.