Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris ETA. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris ETA. Mostrar tots els missatges

dissabte, 5 de novembre de 2011

Guanyar la pau

El títol d’aquesta entrada no fa referència a la consecució de la pau a terres basques en si mateixa, sens dubte una bona notícia, sinó a la incògnita sobre quin actor polític serà capaç de sortir-ne més reforçat. En acabar la guerra civil espanyola, algunes veus del carlisme, una de les famílies que integraven el bàndol franquista, proclamaren que, malgrat vèncer la guerra, havien perdut la pau. Aquesta paradoxa, vista des del bàndol republicà, fins i tot podia semblar una mofa. Però el carlisme, que havia perdut molts dels adeptes durant els tres anys de combats contra la República, visqué la unificació forçosa amb el falangisme, que es remuntava a mitjans del 1937, i topà amb la clausura de centres carlins per part de la dictadura mentre el seu líder, Manuel Fal Conde, estava exiliat a Portugal. El declivi d’aquest moviment el va acabar convertint en insignificant durant el franquisme.
També en el cas basc, aquells que sostenen haver vençut el combat contra ETA (la “guerra”), temen alhora perdre la pau. És a dir, PNB, PSOE i PP tenen por de ser incapaços de vèncer en suport popular a la nova oferta electoral de l’esquerra abertzale. Ja en les darreres eleccions municipals, Bildu va superar àmpliament a PSOE i PP a la Comunitat Autònoma Basca. Però, un cop incorporada Aralar al front electoral de l’esquerra independentista, fins i tot és possible convertir en pretèrita l’hegemonia del Partit Nacionalista Basc. I a Navarra, on s’ha desactivat Nafarroa Bai, l’esquerra abertzale torna a ser la força principal dins de l’espai basquista.
Des de la mort del dictador espanyol Francisco Franco i l’aprovació de la Constitució espanyola, al País Basc i Navarra s’ha viscut una situació d’empat etern. El marc polític ha estat desgastat i ha perdut legitimitat per a desenes de milers de ciutadans però, al mateix temps, aquells que propugnaven la seva superació tampoc han pogut assolir aquest objectiu. La desaparició d’ETA pot ser un revulsiu pels que han pugnat per la independència i han teixit un moviment popular potent però incapaç d’obtenir resultats tangibles en forma de mecanismes per exercir el dret d’autodeterminació i avançar cap a la sobirania. I no només és important el final d’ETA sinó també la manera com s’ha arribat al cessament de la lluita armada. L’element innovador en el nou procés viscut a Euskal Herria és la unilateralitat. Ara, els moviments d’ETA i l’esquerra abertzale política no han obeït a la negociació directa amb l’Estat sinó a la voluntat de les pròpies bases abertzales. Aquesta realitat, convenientment escenificada i publicitada per l’esquerra independentista, ha possibilitat que gran part de la ciutadania basca consideri que aquest sector polític és el principal motor de la pacificació i normalització política a Euskal Herria. Aquesta percepció ha estat reforçada per l’immobilisme d’un PSOE, vigilat de prop pel PP i el seu entorn mediàtic, que ha preferit debilitar la seva posició electoral en territori basc que prendre decisions difícilment comprensibles per a molts sectors de la societat espanyola. I és que el lehendakari Patxi López (PSOE) era de viatge oficial als EUA mentre se celebrava la històrica conferència de pau a Sant Sebastià i ETA comunicava, pocs dies més tard, el final irrevocable de la lluita armada. La renúncia a liderar el procés de pau al País Basc ha provocat la decepció de dirigents socialistes com Jesús Eguiguren, el qual deia en una entrevista recent: “els socialistes hem perdut l’oportunitat d’abanderar la pau”.
En una societat cada cop més sensible al patiment humà, menys ideologitzada i més materialista, la violència política sembla no tenir futur. També el final de la lluita armada a Irlanda del Nord, feia del basc l’últim conflicte armat important en el context europeu. A més, la irrupció de la violència indiscriminada de grups com Al-Qaida suposava un descrèdit afegit per a la pràctica armada. Aquests i altres factors, com la pressió policial espanyola i francesa, la impossibilitat d’accedir a les institucions sense renunciar a les armes o la solidesa creixent a les urnes de l’independentisme, han fet arribar a l’esquerra abertzale i a ETA a la conclusió que havia arribat el moment de fer el pas. El que havia estat un autèntic catalitzador en dècades anteriors havia esdevingut un llast. Sense negar que sectors d’aquest moviment feia anys que s’oposaven a la violència per no ser moralment admissible, el cert és que el canvi d’estratègia adoptat respon a un criteri d’utilitat més que no pas ètic.

És habitual en la política que qui practica la violència no se’n penedeixi, tal i com recordava fa uns dies en un article recomanable l’escriptor Antoni Puigverd. De fet, mai Fraga ha demanat perdó per haver participat com a ministre en una dictadura responsable de milers d’accions criminals, com tampoc s’ha penedit del seu paper en els assassinats d’Enrique Ruano, de Montejurra o Vitòria durant la dita Transició. Puigverd també reflexionava, sense esmentar-la, sobre aquesta idea de perdre la pau. L’articulista s’atrevia a pronosticar que “l’anomenada esquerra abertzale obtindrà una bona renda política d’un final que estava cantat. Desbordaran al PNB i el País Basc estarà aviat a les seves mans”. També figures del Partit Socialista com el dirigent basc Eguiguren o el presidenciable Rubalcaba han pronosticat, de manera més o menys explícita, una efervescència electoral del nacionalisme basc enfront de l’espanyol. De totes maneres, a dia d’avui aquests pronòstics o intuïcions són pura especulació. Caldrà esperar a veure què diu la ciutadania basca a les urnes. Tant en l’imminent 20-N com, sobretot, en els comicis bascos del 2013. En tot cas, un gran resultat de l’esquerra sobiranista en aquestes eleccions pot marcar un abans i un després en la política basca i estatal.
En alguns cercles polítics espanyols predominava la idea, més pròpia del pensament màgic que no d’una anàlisi racional, que el final d’ETA s’obtindria per la via estrictament policial amb les forces de seguretat espanyoles detenint l’últim membre en actiu i això aniria acompanyat, de manera indestriable, d’una situació de màxima debilitat d’una Batasuna aïllada internacionalment, amb una acceptació electoral decreixent entre els bascos i amb la seva base social dominada per una moral de derrota. En altres paraules: morta ETA, mort el conflicte. La realitat, però, és que el conflicte s’ha esgotat, per sort, en la seva expressió armada, però el conflicte polític continua intacte. I ho fa amb la comunitat internacional especialment atenta als esdeveniments i una esquerra sobiranista més forta que mai gràcies, en primer lloc, a la confluència de la històrica Batasuna, Eusko Alkartasuna, Aralar i els escindits d’Izquierda Unida, i, en segon terme, al final de la tutela d’ETA. S’albira una nova etapa sense el flagell de la violència, i on els murs de contenció de la voluntat popular seran cada cop més fràgils i l’onada que amenaça amb derrocar-los més densa. A Euskal Herria, tot està per fer i tot és possible.
(Imatge: Vinyeta diari GARA 25/10/2011)

dimecres, 24 d’agost de 2011

Les víctimes de la violència política i l’actitud de la dreta espanyola (II de II): un desagradable exemple

A tall d’exemple, i per tal d’avalar el que comentava en l’entrada anterior, recupero un episodi de fa una dècada. Podria recopilar més exemples però la matèria em sembla desagradable i, a més, aquest cas és ja suficientment eloqüent. I és que, malauradament, l’actitud del diari ABC reflecteix a la perfecció una pràctica molt estesa a l’Estat espanyol, consistent en utilitzar el terrorisme com a excusa per reforçar prejudicis i estigmatitzar l’adversari polític per la via de manipular el dolor i la commoció. La nit del 17 de març del 2001 va ser assassinat el mosso d’esquadra Santos Santamaria en esclatar un cotxe bomba d’ETA a Roses. Davant aquest fet luctuós, el diari ABC va publicar la següent vinyeta en la seva edició del dia 19 de març:


A la vinyeta, amb el cotxe bomba cremant al fons, s’hi veu el jove policia mort davant de Jordi Pujol i Marta Ferrussola, la qual diu al seu marit i president de la Generalitat: “Amb els xarnegos com aquest mosso d’esquadra assassinat per ETA per defensar la llibertat dels catalans, què fem Jordi?”
Aquesta exhibició de catalanofòbia, que explotava un fet especialment tràgic, va motivar les queixes del govern català així com aquesta carta de la pròpia família del difunt mosso d’esquadra a La Vanguardia (23/3/2001):

dimarts, 23 d’agost de 2011

Les víctimes de la violència política i l’actitud de la dreta espanyola (I de II)

L’actitud del Partit Popular (PP) i la constel·lació de mitjans de comunicació que li són afins en relació amb el terrorisme mereix ser objecte d’una certa atenció. Tant la dreta política com el seu potent entorn mediàtic sempre han fet un seguiment exhaustiu de l’activitat d’ETA i les seves funestes conseqüències però han emmudit davant altres formes de violència igualment censurables. Ni el PP ni la navarresa UPN, que exigeixen solidaritat cap a les més de 800 víctimes mortals d’ETA i altres grups similars (ETA pm, CAA, Iraultza, etc.), no han condemnat l’assassinat de prop de 3.000 navarresos afusellats durant la guerra civil (a Navarra no hi havia combats ni front de guerra, estava dominada pels franquistes). Tampoc el PP ha demanat la depuració i el penediment públic dels culpables ni la reparació de les víctimes de l’alçament del 18 de juliol del 36 i de la posterior dictadura franquista, un període definit per un dels seus dirigents com “d’una extraordinària placidesa”. Aquest dirigent del PP és precisament un dels més bel·ligerants amb ETA: Jaime Mayor Oreja. Justament, és el PP l’únic partit que tradicionalment no assisteix a la commemoració anual per l’assassinat de Lluís Companys a mans del franquisme després de ser capturat i entregat a Espanya per la Gestapo, la policia secreta nazi. Val a dir que Companys ha estat l’únic president europeu escollit democràticament assassinat pel feixisme.
Tampoc mai des del Partit Popular s’ha fet cap gest de reparació cap a les víctimes dels fets de Vitòria del 1976, amb diversos morts ocasionats per la repressió d’una Policia Armada dirigida per Manuel Fraga, president-fundador del PP i exministre franquista. De fet, les víctimes de la violència policial o feixista han estat condemnades al silenci. Del que els ulls no veuen, el cor no se’n dol. D’aquí que no es parli mai dels més de 40 alcaldes d’ERC afusellats pel franquisme, dels centenars de morts per la policia i el terrorisme d’Estat des de la Transició o dels qui han caigut a mans d’individus i grups ultradretans. D’aquí que mentre la dreta exhibeix, de cara a la galeria, fermesa contra el terrorisme exigint el compliment íntegre de les condemnes, alhora no ha protestat mai per les lleus penes i ràpides excarceracions pels autors de fets com el macabre episodi conegut com a “Caso Almería” o pels responsables de molts altres assassinats per motivacions polítiques des de la dita Transició.
Aquesta sembla ser la recepta de la dreta espanyola (acollida sovint amb el silenci o la complicitat des dels partits i mitjans de comunicació d’esquerres) davant la violència política: fixar el focus allà on el contrincant ideològic és qui practica la violència, condemnar a l’ostracisme i el silenci aquelles víctimes de signe polític contrari i aprofitar el clima de tensió i dolor generat pel terrorisme per, en primer lloc, satanitzar l’adversari i, en segon lloc, emprar l’argument lacrimogen per evitar el debat netament polític. En definitiva, es tracta de reconèixer i reparar o no a les víctimes per raons polítiques i no humanitàries. No és fa una mirada humana sinó ideologitzada del dolor. Com s’explica, sinó, que el portaveu del PP González Pons afirmi que ETA està ara millor que mai quan l’esquerra abertzale ha manifestat que s’oposarà a qualsevol atemptat futur i el final de la lluita armada és a tocar al País Basc? ETA és més forta el 2011 (any en que no ha causat cap mort i l’esquerra independentista basca ha proclamat la fi de la confrontació militar amb l’Estat) que l’any 1980 (93 morts), el 1991 (46 morts) o el 2000 (23 morts)? En aquest cas, només podem concloure que allò que preocupa al portaveu del PP no és la pràctica del terrorisme sinó que l’independentisme basc avanci cap a l’exercici del dret d’autodeterminació.
Sóc conscient que aquesta és un qüestió especialment sensible i on és pràcticament anatema desviar-se del discurs oficial. Però el greuge comparatiu i la manca d’empatia que suposa solidaritzar-se amb unes víctimes de la violència i no fer-ho amb les altres, no em sembla moralment admissible. Que serveixin aquest escrit i el vídeo de Joan Tardà que el tanca com a modest tribut a les víctimes del terrorisme. A totes.