Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Euskal Herria. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Euskal Herria. Mostrar tots els missatges

dijous, 8 de febrer de 2018

Democràcia a l'espanyola: el cas de Lizartza

Lizartza és una població guipuscoana que limita amb Navarra. És un municipi tranquil, separat per 35 quilòmetres de cotxe de Donostia (Sant Sebastià). El seu nombre d’habitants és similar al de fa un segle i inferior al dels anys setanta i vuitanta del segle XX, moment en què es va aproximar als 1000 veïns. Segurament, el seu nom dirà poca cosa als catalans que llegeixin aquest article. Però el 2007, i durant quatre anys, el nom de Lizartza va ressonar intensament en els mitjans de comunicació espanyols i aquest modest poble es va convertir pràcticament en una qüestió d’Estat. A partir del 2011, com és habitual, els mateixos mitjans van passar a ignorar completament els lizartzarres. En cada moment toca escollir els objectius més llaminers i morbosos: Arrasate (Mondragón), Leitza, Altsasu...
Què va passar el 2007? Aquell va ser un any políticament convuls respecte al conflicte basc. ETA va deixar feta runa la terminal 4 de l’aeroport de Madrid, la negociació entre el grup armat basc i el govern espanyol de Zapatero va fracassar i les eleccions municipals del mes de maig es van celebrar a Euskal Herria en un escenari entre ambigu i enverinat. L’Estat no va permetre la lliure concurrència de l’esquerra abertzale però tampoc va vetar-ne totes les candidatures, de manera que hi va haver una il·legalització selectiva. Això va provocar, per exemple, que el 27 de maig del 2007 els ciutadans de Pamplona poguessin votar Acció Nacionalista Basca (ANB) en les eleccions municipals mentre a les autonòmiques la llista d’aquest partit havia estat tombada. Lizartza va ser un dels municipis on la llista local d’ANB va ser proscrita per la justícia espanyola.
Aquí és on entra en joc Regina Otaola, militant del PP i veïna d’Eibar, ciutat ubicada a l’altre extrem de Guipúscoa. Otaola es va convertir en l’alcaldessa paracaigudista de Lizartza. Gràcies a considerar els vots a ANB com a nuls, la candidata espanyolista va convertir-se en una icona mediàtica i va rebre desenes de reconeixements i premis de grups i fundacions tant afins a PP i PSOE com aliens al municipi basc. El suport dels seus governats, que havien votat massivament en contra seva, se li va resistir més. De fet, freqüentava poc l’ajuntament i ho solia fer acompanyada de desenes de policies encaputxats. Però què va passar exactament a Lizartza? Davant la proscripció de la llista d’ANB al municipi, 186 dels 355 vots van ser considerats nuls. Per tant, el 52,39% dels sufragis va quedar fora del repartiment. Dels 169 vots vàlids, fins a 142 van ser vots en blanc. Aquesta va ser l’opció preferida per a la base electoral del PNB, que mancada d’una llista pròpia volia impedir l’alcaldia d’Otaola a través d’un vot en blanc massiu. El resultat de tot plegat va ser que amb un 7,6% del total de vots emesos, el PP va aconseguir els 7 regidors en joc i l’alcaldia. El poder total del poble amb 27 sufragis a favor i 328 vots en contra. 27 vots sobre un cens de 500 persones. Entre els votants, un escàs 7,6% prevalent sobre el 92,4% dels lizartzarres. El 2011 i el 2015, però, els 7 regidors del PP es convertiren en 7 regidors de l’esquerra abertzale. El 2015, Bildu tingué 240 vots davant els 12 del PP. Per a Ana Rosa Quintana, segurament, valen més els 12 que els 240. Però, vist des del camp democràtic, 240 és fins a 20 vegades 12.
Quines lliçons pel cas català aporta la llunyana Lizartza? Com a mínim, tres. La primera, que l’Estat espanyol no té grans inconvenients en fer una lectura interessada de la llei per a imposar governs que no responen a la voluntat democràtica de la majoria. La segona és que els mitjans de comunicació dels grans grups mediàtics, fortament lligats al poder establert, segueixen el guió que marca Madrid i destinen grans esforços en invertir els termes i presentar a les víctimes com a botxins i als botxins com a víctimes. D’aquesta manera, que a Catalunya el 47,5% dels vots pesin més que el 43,5% és un acte d’aparent tirania. En canvi, per als mateixos mitjans de comunicació és democràcia que un exigu 7,6% dels vots es tradueixi en el 100% de la representació institucional. La tercera i definitiva lliçó és que el particular 155 contra Lizartza va fracassar i l’excepció va donar pas al retorn a la normalitat democràtica. Per a vèncer, cal resistir. Com Lizartza, una pedra basca a la sabata dels inquisidors.

Democracia a la española: el caso de Lizartza

Lizartza es una población guipuzcoana que limita con Navarra. Es un tranquilo municipio separado por 35 kilometros de coche de Donostia (San Sebastián). Su número de habitantes es similar al de hace un siglo e inferior al de los años setenta y ochenta del siglo XX, momento en que se aproximó a los 1000 vecinos. Pero en 2007, y durante cuatro años, el nombre de Lizartza resonó intensamente en los medios de comunicación españoles y este modesto pueblo se convirtió prácticamente en una cuestión de Estado. A partir de 2011, como es habitual, los mismos medios pasaron a ignorar completamente a los lizartzarras. En cada momento toca escoger los objetivos más sabrosos y morbosos: Arrasate (Mondragón), Leitza, Altsasu...
¿Qué sucedió en 2007? Fue aquel un año políticamente convulso respecto al conflicto vasco. ETA dinamitó la terminal 4 del aeropuerto de Madrid, la negociación entre el grupo armado vasco y el gobierno español de Zapatero fracasó y las elecciones municipales de mayo se celebraron en Euskal Herria en un escenario entre ambiguo y envenenado. El Estado no permitió la libre concurrencia de la izquierda abertzale pero tampoco vetó todas sus candidaturas, de modo que se produjo una ilegalización selectiva. Esto provocó, por ejemplo, que el 27 de mayo de 2007 los ciudadanos de Pamplona pudieran votar a Acción Nacionalista Vasca (ANV) en les elecciones municipales mientras en las autonómicas la lista de este partido había sido apeada. Lizartza fue uno de los municipios donde la lista local de ANV fue proscrita por la justicia española.
Aquí entra en juego Regina Otaola, militante del PP y vecina de Eibar, ciudad ubicada en el otro extremo de Gipuzkoa. Otaola se convirtió en la alcaldesa paracaidista de Lizartza. Gracias a considerar los votos a ANV como nulos, la candidata españolista se convirtió en un icono mediático y recibió decenas de reconocimientos de grupos y fundaciones tan afines a PP y PSOE como ajenas al municipio vasco. El apoyo de sus gobernados, que habían votado masivamente en su contra, se le resistió más. De hecho, frecuentaba poco el ayuntamiento y lo solía hacer acompañada de decenas de policías encapuchados. ¿Pero qué ocurrió exactamente en Lizartza? Ante la proscripción de la lista municipal de ANV, 186 de los 355 votos se consideraron nulos. Por lo tanto, el 52,39% de los sufragios quedaron fuera del reparto. De los 169 votos válidos, hasta 142 fueron votos en blanco. Esta fue la opción preferida por la base electoral del PNV, que careciendo de lista propia quería impedir la alcaldía de Otaola a través de un voto en blanco masivo. El resultado de lo anterior fue que con un 7,6% del total de votos emitidos, el PP consiguió los 7 concejales en juego y la alcaldía. El poder total del pueblo con 27 sufragios a favor y 328 votos en contra. 27 votos sobre un censo de 500 personas. Entre los votantes, un escaso 7,6% prevaleciendo sobre el 92,4% de los lizartzarras. En 2011 y 2015 los 7 concejales del PP se convirtieron en 7 concejales de la izquierda abertzale. El 2015, Bildu tuvo 240 votos frente a los 12 del PP. Para Ana Rosa Quintana, quizás, pesan más los 12 que los 240. Pero, visto desde el campo democrático, 240 es hasta 20 veces 12.
¿Qué lecciones para el caso catalán aporta la lejana Lizartza? Como mínimo, tres. La primera, que el Estado español no tiene grandes reparos en hacer una lectura interesada de la ley para imponer gobiernos que no responden a la voluntad democrática de la mayoría. La segunda es que los medios de comunicación de los grandes grupos mediáticos, fuertemente vinculados al poder establecido, siguen el guión que marca Madrid y destinan grandes esfuerzos en invertir los términos y presentar a las víctimas como verdugos y a los verdugos como víctimas. De este modo, que en Catalunya el 47,5% de los votos pese más que 43,5% es un acto de aparente tiranía. Sin embargo, para los mismos medios de comunicación es democracia que un exiguo 7,6% de los votos se traduzca en el 100% de la representación institucional. La tercera y definitiva lección es que el particular 155 contra Lizartza fracasó y la excepción dio paso al retorno a la normalidad democrática. Para vencer, hay que resistir. Como Lizartza, una piedra vasca en el zapato de los inquisidores.

dissabte, 5 de novembre de 2011

Guanyar la pau

El títol d’aquesta entrada no fa referència a la consecució de la pau a terres basques en si mateixa, sens dubte una bona notícia, sinó a la incògnita sobre quin actor polític serà capaç de sortir-ne més reforçat. En acabar la guerra civil espanyola, algunes veus del carlisme, una de les famílies que integraven el bàndol franquista, proclamaren que, malgrat vèncer la guerra, havien perdut la pau. Aquesta paradoxa, vista des del bàndol republicà, fins i tot podia semblar una mofa. Però el carlisme, que havia perdut molts dels adeptes durant els tres anys de combats contra la República, visqué la unificació forçosa amb el falangisme, que es remuntava a mitjans del 1937, i topà amb la clausura de centres carlins per part de la dictadura mentre el seu líder, Manuel Fal Conde, estava exiliat a Portugal. El declivi d’aquest moviment el va acabar convertint en insignificant durant el franquisme.
També en el cas basc, aquells que sostenen haver vençut el combat contra ETA (la “guerra”), temen alhora perdre la pau. És a dir, PNB, PSOE i PP tenen por de ser incapaços de vèncer en suport popular a la nova oferta electoral de l’esquerra abertzale. Ja en les darreres eleccions municipals, Bildu va superar àmpliament a PSOE i PP a la Comunitat Autònoma Basca. Però, un cop incorporada Aralar al front electoral de l’esquerra independentista, fins i tot és possible convertir en pretèrita l’hegemonia del Partit Nacionalista Basc. I a Navarra, on s’ha desactivat Nafarroa Bai, l’esquerra abertzale torna a ser la força principal dins de l’espai basquista.
Des de la mort del dictador espanyol Francisco Franco i l’aprovació de la Constitució espanyola, al País Basc i Navarra s’ha viscut una situació d’empat etern. El marc polític ha estat desgastat i ha perdut legitimitat per a desenes de milers de ciutadans però, al mateix temps, aquells que propugnaven la seva superació tampoc han pogut assolir aquest objectiu. La desaparició d’ETA pot ser un revulsiu pels que han pugnat per la independència i han teixit un moviment popular potent però incapaç d’obtenir resultats tangibles en forma de mecanismes per exercir el dret d’autodeterminació i avançar cap a la sobirania. I no només és important el final d’ETA sinó també la manera com s’ha arribat al cessament de la lluita armada. L’element innovador en el nou procés viscut a Euskal Herria és la unilateralitat. Ara, els moviments d’ETA i l’esquerra abertzale política no han obeït a la negociació directa amb l’Estat sinó a la voluntat de les pròpies bases abertzales. Aquesta realitat, convenientment escenificada i publicitada per l’esquerra independentista, ha possibilitat que gran part de la ciutadania basca consideri que aquest sector polític és el principal motor de la pacificació i normalització política a Euskal Herria. Aquesta percepció ha estat reforçada per l’immobilisme d’un PSOE, vigilat de prop pel PP i el seu entorn mediàtic, que ha preferit debilitar la seva posició electoral en territori basc que prendre decisions difícilment comprensibles per a molts sectors de la societat espanyola. I és que el lehendakari Patxi López (PSOE) era de viatge oficial als EUA mentre se celebrava la històrica conferència de pau a Sant Sebastià i ETA comunicava, pocs dies més tard, el final irrevocable de la lluita armada. La renúncia a liderar el procés de pau al País Basc ha provocat la decepció de dirigents socialistes com Jesús Eguiguren, el qual deia en una entrevista recent: “els socialistes hem perdut l’oportunitat d’abanderar la pau”.
En una societat cada cop més sensible al patiment humà, menys ideologitzada i més materialista, la violència política sembla no tenir futur. També el final de la lluita armada a Irlanda del Nord, feia del basc l’últim conflicte armat important en el context europeu. A més, la irrupció de la violència indiscriminada de grups com Al-Qaida suposava un descrèdit afegit per a la pràctica armada. Aquests i altres factors, com la pressió policial espanyola i francesa, la impossibilitat d’accedir a les institucions sense renunciar a les armes o la solidesa creixent a les urnes de l’independentisme, han fet arribar a l’esquerra abertzale i a ETA a la conclusió que havia arribat el moment de fer el pas. El que havia estat un autèntic catalitzador en dècades anteriors havia esdevingut un llast. Sense negar que sectors d’aquest moviment feia anys que s’oposaven a la violència per no ser moralment admissible, el cert és que el canvi d’estratègia adoptat respon a un criteri d’utilitat més que no pas ètic.

És habitual en la política que qui practica la violència no se’n penedeixi, tal i com recordava fa uns dies en un article recomanable l’escriptor Antoni Puigverd. De fet, mai Fraga ha demanat perdó per haver participat com a ministre en una dictadura responsable de milers d’accions criminals, com tampoc s’ha penedit del seu paper en els assassinats d’Enrique Ruano, de Montejurra o Vitòria durant la dita Transició. Puigverd també reflexionava, sense esmentar-la, sobre aquesta idea de perdre la pau. L’articulista s’atrevia a pronosticar que “l’anomenada esquerra abertzale obtindrà una bona renda política d’un final que estava cantat. Desbordaran al PNB i el País Basc estarà aviat a les seves mans”. També figures del Partit Socialista com el dirigent basc Eguiguren o el presidenciable Rubalcaba han pronosticat, de manera més o menys explícita, una efervescència electoral del nacionalisme basc enfront de l’espanyol. De totes maneres, a dia d’avui aquests pronòstics o intuïcions són pura especulació. Caldrà esperar a veure què diu la ciutadania basca a les urnes. Tant en l’imminent 20-N com, sobretot, en els comicis bascos del 2013. En tot cas, un gran resultat de l’esquerra sobiranista en aquestes eleccions pot marcar un abans i un després en la política basca i estatal.
En alguns cercles polítics espanyols predominava la idea, més pròpia del pensament màgic que no d’una anàlisi racional, que el final d’ETA s’obtindria per la via estrictament policial amb les forces de seguretat espanyoles detenint l’últim membre en actiu i això aniria acompanyat, de manera indestriable, d’una situació de màxima debilitat d’una Batasuna aïllada internacionalment, amb una acceptació electoral decreixent entre els bascos i amb la seva base social dominada per una moral de derrota. En altres paraules: morta ETA, mort el conflicte. La realitat, però, és que el conflicte s’ha esgotat, per sort, en la seva expressió armada, però el conflicte polític continua intacte. I ho fa amb la comunitat internacional especialment atenta als esdeveniments i una esquerra sobiranista més forta que mai gràcies, en primer lloc, a la confluència de la històrica Batasuna, Eusko Alkartasuna, Aralar i els escindits d’Izquierda Unida, i, en segon terme, al final de la tutela d’ETA. S’albira una nova etapa sense el flagell de la violència, i on els murs de contenció de la voluntat popular seran cada cop més fràgils i l’onada que amenaça amb derrocar-los més densa. A Euskal Herria, tot està per fer i tot és possible.
(Imatge: Vinyeta diari GARA 25/10/2011)