Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Maresme. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Maresme. Mostrar tots els missatges

dilluns, 4 d’abril de 2016

Arenys i la seva moció de censura

Les eleccions municipals del 24 de maig de l’any passat van suposar una situació política relativament nova per a la nostra vila. Tot i així, el fet que tres de les deu candidatures presents no obtinguessin representació, sumat als resultats potents de Junts per Arenys i ERC, va provocar una aparença de calma i estabilitat. El pacte de Junts per Arenys amb el PP, a l’espera d’una futura incorporació del PSC, semblava un pas més per a assegurar la mandat per part del govern municipal. Però la realitat complexa que van dibuixar les municipals del 2015 a Arenys de Mar, ha tornat a emergir amb el trencament de l’acord entre JxA i PP (7 regidors) i la decisió del PSC de sumar els seus vots a una majoria alternativa que inclou també ERC, CiU i ICV (8 regidors) i que compta amb el suport puntual de la CUP (2 regidors).
Junts per Arenys perdrà l’alcaldia a causa d’una moció de censura aquest dimecres 6 d’abril. Qui pot garantir, però, que en un mandat posterior aquest mecanisme legal i democràtic no li servirà per a recuperar-la? Igual que amb els governs de coalició al marge de la força més votada, un mai sap a quin costat es trobarà en funció dels resultats electorals. No sembla, per tant, un acte de prudència fer creu i ratlla a una possibilitat que és plenament legítima i que enlloc està escrit que sempre t’hagi de jugar a favor o en contra sinó que és neutral i accessible per a tothom.
La CUP i el PSC han estat els partits més reticents a donar suport a la moció de censura. Els seus vots eren la clau per arribar als nou regidors que marquen la majoria absoluta. Amb el pas dels mesos, s’han anat desplaçant gradualment fins a implicar-se en el moviment de relleu a l’alcaldia. La decisió del PSC és clara, al marge que satisfaci o no. La posició de la CUP, però, és segurament la que sembla més incomprensible a primer cop d’ull. Perquè dóna suport a la moció però no entra a govern? Tenia tres sortides: primera, no donar suport a la moció, amb la qual cosa hauria estat avassallada pels detractors de Junts per Arenys; segona, votar a favor i entrar al govern, fet que li hagués valgut la crítica de buscar cadira i ser, en el fons, “com els altres”. La tercera opció era la de transició: no exercir de salvavides de Junts per Arenys però tampoc entrar com a un soci més en un govern de coalició a diverses bandes. Afinitats programàtiques i personals a banda, les directrius que dóna la CUP nacional van en aquest sentit: preferentment, o es controlen àrees clau de govern o es va a l’oposició.
Tornant a la polèmica de la moció, cal recordar que a les darreres municipals, 11585 arenyencs tenien la possibilitat de votar. Més de 4800 persones no van anar a votar, mentre que sí que ho van fer gairebé 6800 vilatans. D’aquests, 200 van optar pel vot nul o en blanc. Més de 600 van apostar per les opcions sense representació. De les que van poder accedir a l’Ajuntament, van superar la barrera del miler de vots Junts per Arenys (6 regidors) i ERC (4). Entre el mig miler i el miler de suports, trobem la CUP (2), el PSC (2) i CiU (1). Per sota del mig miler però passant el 5% necessari per a accedir el repartiment d’escons, hi ha ICV (1) i PP (1). JxA i PP sumaven 7 regidors i 2325 vots davant els 8 regidors i 2814 vots d’ERC, PSC, CiU i ICV, que s’elevarien a 3601 suports si s’hi sumen els de la CUP. És una manera d’enfocar-ho. Una altra manera de veure-ho: la llista d’Estanis Fors va quedar primera i va aconseguir 1914 vots, clarament per damunt dels 1196 d’Esquerra Republicana. Però la política municipal no és la Fórmula 1, el determinant no són les posicions sinó el gruix del suport rebut i la capacitat de pacte. Per això, la setena força política, el PP, formava part fins fa poc del govern municipal. I pel mateix motiu, ara la primera força en restarà al marge i la nova alcaldessa serà Annabel Moreno (ERC). Un fet que, evidentment, uns veuen amb bons ulls i altres no. Com s’està comprovant.

dijous, 14 de gener de 2016

PCE(r) i GRAPO: història entelada però no oblidada

Es podria fer un estudi demoscòpic o senzillament preguntar a la gent del carrer. Una conclusió és segura: malgrat el cessament de la seva activitat armada el 2011, hi ha un elevat coneixement d’ETA i els seus objectius polítics. La resta de grups armats autòctons (no islamistes) han assolit, en canvi, un nivell de coneixement i comprensió molt baixos arreu, fins i tot als seus suposats feus. Els GRAPO, tot i la seva activitat violenta des d’almenys el 1975 fins al 2007, són uns grans desconeguts per a la major part de la societat, també en aquells segments populars que han aspirat a defensar. Són, en certa manera, un tema tabú. Neixen impulsats pel PCE(r), del qual s’emancipen, fent atemptats com els de resposta a l’execució de Franco de cinc antifeixistes el 27 de setembre del 1975.
La relació exacta entre el Partit Comunista d’Espanya reconstituït (PCEr), nascut del rebuig al PCE de Santiago Carrillo, i els Grups de Resistència Antifeixista Primer d’Octubre (GRAPO) és un dels temes més espinosos per les conseqüències legals que pot tenir pels militants del partit ser considerats integrants d’un complex terrorista que agruparia a totes dues organitzacions. En aquest sentit, l’Audiència Nacional (AN) espanyola va deixar enrere una sentència del 1979 que les considerava dos grups diferents. Amb un auto del 2003 de l’exjutge Garzón, el PCE(r) va veure suspeses les seves activitats i va passar de l’alegalitat a ser il·legal. Els militants comunistes van deixar de ser condemnats per associació il·lícita a respondre per integració al grup terrorista “PCE(r)-GRAPO”. Una posterior sentència de l’AN (31/2006) va avalar la idea d’una única organització, amb branques política i militar, i ordenà la dissolució del partit. Si bé el PCE(r) és una organització política comunista mentre els GRAPO són un grup violent únicament antifeixista (on teòricament tenen cabuda sensibilitats més enllà del marxisme-leninisme, com l’anarquisme i altres), els estrets lligams polítics i humans entre uns i altres han impulsat l’Estat a aplicar una recepta similar a la del País Basc amb ETA i les forces polítiques de l’esquerra abertzale. PCE(r) i GRAPO han argumentat que, tot i el transvasament de militants, tenen una total autonomia orgànica.
A finals dels setanta i principis dels vuitanta, eren freqüents els atemptats dels GRAPO i els enfrontaments mortals amb la policia, també a Catalunya. De la mort del general Briz Armengol a Barcelona (1980), a mans dels GRAPO, a la de quatre activistes sota les bales de la Guàrdia Civil a La Farga de Bebié (1981). L’última mort imputable als GRAPO data del 2006, quan una parella d’empresaris va oposar resistència a un segrest ràpid a Saragossa per obtenir fons i la dona va ser assassinada. El 2007 hi va haver una important operació policial contra el PCE(r) i els GRAPO, presentada pel Ministeri de l’Interior com el cop definitiu contra l’organització armada. Amb el pas del temps, s’ha comprovat que no era mera propaganda sinó que l’Estat ha aconseguit desarticular totalment i deixar sense capacitat operativa els GRAPO, que des de llavors no han reivindicat un sol atemptat ni cap altra acció que permeti deduir-ne la supervivència.
Al Maresme, no hi ha hagut cap mort com a resultat de l’activitat dels GRAPO. L’any 1982, però, varen esclatar diverses bombes a Mataró amb blancs com els Jutjats o la Cambra de la Propietat Urbana. El 2007, la mateixa ciutat va ser testimoni de la sorollosa detenció d’un militant asturià del PCE(r), que llegia a la llibreria de Caixa Laietana al carrer d’en Pujol, proper a l’Ajuntament. Poc després, es localitzaria a la zona menys accessible de Lourdes d’Arenys de Munt un amagatall amb un revòlver i altres pertinences (a la fotografia) dels GRAPO. Als Països Catalans, les Illes Balears han viscut molt al marge de cap dels dos grups. Sí que hi ha hagut atemptats (alguns mortals) dels GRAPO al País Valencià i sobretot a Barcelona i la seva rodalia. El PCE(r) també ha tingut catalans i valencians a les seves files, si bé els principals graners del partit han estat altres com Galícia, zones d’Andalusia, Biscaia o Madrid.
La decrepitud dels GRAPO no ha comportat el final del clandestí PCE(r) i, encara menys, la pèrdua d’incidència social i el poder d’influència sobre certs col·lectius d’esquerra radical. De fet, des de l’inici de la crisi econòmica, i en particular dels últims 4 anys, s’han multiplicat les mostres de simpatia cap a aquest moviment polític, fins llavors quasi imperceptibles a peu de carrer. A ciutats i pobles de Catalunya han aparegut nombroses pintades signades pel PCE(r) o en suport a aquest partit i als seus presos. A banda de la situació política i econòmica, un altre factor per entendre aquest rebrot és la figura de Pablo Hasél, sobrenom que utilitza un incisiu i polèmic raper de Lleida. Hasél va ser detingut el 2011 pel contingut de les seves cançons i, més tard, condemnat per enaltiment del terrorisme. Això li va conferir una alta popularitat entre cercles polititzats i va revigoritzar la solidaritat oblidada en certs ambients cap als reclusos d’aquestes organitzacions. El pres més conegut és Manuel Pérez Martínez, el “Camarada Arenas”. Arenas és el secretari general del PCE(r), acumula 23 anys de presó en tres tandes i és considerat per la Justícia el màxim dirigent d’una única organització “PCE(r)-GRAPO”.
Sobre els GRAPO s’han escrit alguns llibres. Pocs, molt pocs, si els comparem amb l’allau de publicacions de tot tipus sobre el fenomen d’ETA i altres grups armats menors. Algunes d’aquestes obres s’han escrit des de la fidelitat del militant que segueix compartint les idees polítiques i l’aposta per les armes, o bé des de la fe del convers que afecta aquells antics membres que han renegat del seu passat. Fugint de legítims biaixos, hi ha un treball molt rigorós i objectiu del criminòleg Horacio Roldán: “Los GRAPO. Un estudio criminológico” (Ed. Comares, 2008).

dimecres, 3 de juny de 2015

(24-M) Arenys de Munt, l’excepció de la norma

Les eleccions municipals del 2015 han suposat un creixement de la CUP arreu. La formació de l’esquerra independentista ha batut registres i expectatives allà on feia oposició o es presentava per primer cop. També als pobles on ha governat durant tota o part de la legislatura 2011-2015. Amb una excepció, la d’Arenys de Munt, una localitat sovint trencadora o rara avis, que s’ha escapat de la dinàmica nacional i comarcal.
Mentre a Celrà (Gironès), Navàs (Bages) i Viladamat (Alt Empordà) la Candidatura d’Unitat Popular ha millorat notablement els seus resultats, al seu feu del Maresme ha reculat. Podem veure l’evolució en vots (1er gràfic) i regidors (2on) als quatre municipis:


Les eleccions al Parlament de Catalunya del 2012 ja van evidenciar que en aquests municipis la CUP, llavors extraparlamentària, tenia una capacitat de retenció de vot elevada (tot i ser uns comicis marcats pel vot útil) excepte en el cas d’Arenys de Munt:


Els resultats del 2015 confirmen aquesta tendència i han estat una de les guspires que han fet exterioritzar la tensió interna prèvia de la CUP local. A hores d’ara, és difícil saber com acabarà el conflicte del partit a Arenys de Munt, un episodi incòmode en un indret simbòlic però, al mateix temps, un fet menor per a una formació política que viu un moment dolç, de creixement més o menys ordenat i consolidació.

dilluns, 25 de maig de 2015

(24-M) Arenys fragmentat? Sí, però no n’hi havia per tant!

És cert que fins a set partits entren a l’Ajuntament d’Arenys de Mar. També és veritat que cinc d’aquestes forces tenen només un o dos regidors. Però els grans resultats de Junts per Arenys (6 regidors) i Esquerra Republicana (4 regidors) ens dibuixen un mapa municipal diferent del que molts sospitàvem.
Per a veure els resultats del 2015 amb claredat i perspectiva històrica, podeu observar tres gràfics sobre Arenys: evolució del nombre de candidatures (1er), regidors de les dues primeres forces (2on) i suport al partit més votat (3er).




dimecres, 22 d’abril de 2015

Que n’aprengui Barcelona!

Els 15.000 habitants d’Arenys de Mar poden semblar poca cosa al costat del milió i mig llarg de persones que viuen a la ciutat de Barcelona. Però Arenys de Mar no ha de tenir cap complex davant el cap i casal, la gran Barcelona. I no us parlo només d’una qüestió d’orgull o autoestima arenyenca, sinó de xifres. Si a Barcelona tan sols set opcions tenen possibilitats reals d’entrar a l’Ajuntament, nosaltres tenim les mateixes però apugem l’aposta i hi afegim Solidaritat (continuadora del Bloc), hi sumem l’aliança entre el nucli local de Podemos i el Partit Pirata i, amb això fem els deu, tenim també Junts x Arenys, liderada per l’actual alcalde Estanis Fors. En aquestes condicions, si un partit protagonitza la proesa de passar dels tres regidors, caldrà pensar si erigim un monument al cap de llista a cada rotonda.
Continuant la comparació amb la capital catalana, a Barcelona només 6 o 7 de les nombroses candidatures es repartiran 41 regidors. A Arenys de Mar, fins a 10 llistes lluiten, totes amb opcions, per 17 regidors. Més aspirants que mai des de la reinstauració de la democràcia al nostre municipi. I en espera del vistiplau previsible de la Junta Electoral, més candidatures presentades que als pobles del Maresme amb un volum d’habitants similar: Argentona (8 llistes), Calella (7), Canet (7), Malgrat (6), Montgat (7), Premià de Dalt (6), Tordera (7) i Vilassar de Mar (9). Hi haurà major nombre de sigles al nou consistori arenyenc que a la majoria de ciutats de més de 50.000 i 100.000 habitants. Potser tindrem més grups polítics al consistori que no pas Mataró, ciutat de 125.000 habitants amb 9 candidatures, una menys que nosaltres. I no és tan sols que a Arenys hi hagi moltes forces polítiques, sinó que també estaran més igualades en nombre de regidors que mai. Com es pot veure al gràfic, aquest 2015 Arenys de Mar supera els seus registres anteriors en candidatures presentades:

Definitivament, sembla que posarem Arenys al mapa. Més exactament, al de la hiperfragmentació política i la ingovernabilitat. És exagerada aquesta conclusió? Quants i quins dels deu aspirants aconseguiran entrar? Les respostes, a partir del 24 de maig. Mentrestant, que n’aprengui Barcelona!

dilluns, 28 d’abril de 2014

Rol: 20 anys de llegenda negra

Fa dues dècades, una onada d’hostilitat i por contra els jocs de rol va començar a recórrer l’Estat espanyol. L’origen d’aquesta cacera de bruixes, de la qual la majoria dels lectors en tindran algun record per remot que sigui, és un crim que va produir-se la matinada del 29 al 30 d’abril del 1994, coincidint amb l’inici del cap de setmana, que als mitjans va rebre la denominació de “crim del rol”.
La ciutat de Madrid va ser escenari d’aquest succés, que inicialment va passar més aviat inadvertit però amb la detenció, el mes de juny, d’un jove universitari i un menor d’edat, el cas va irrompre amb força a la premsa, ràdio i televisions a causa de la suposada connexió entre l’assassinat de Carlos Moreno i la pràctica del rol i de la troballa al domicili d’un dels culpables d’un brutal relat sobre els fets. Moreno, treballador de la neteja i d’uns cinquanta anys, va perdre la vida en un crim que, sense entrar en cap detall morbós, es pot qualificar d’espectacularment cruel pel grau d’acarnissament dels atacants i l’absència de mòbil més enllà del pur sadisme. El “diari” amb el sòrdid testimoni sobre el crim del rol va ser publicat íntegrament al madrileny ABC i de manera extractada a El País. Explícit, mancat de tota empatia, mostra militant de psicopatia… d’aquesta manera es podria definir el text, on s’anunciava que la propera vegada la víctima seria una dona jove. No va ser així perquè la policia va detenir els dos autors del crim del mes d’abril quan es preparaven per dur a terme aquesta segona acció, gràcies a la informació que va arribar a les forces de seguretat procedent d’un company de colla dels dos criminals. Tots dos van ser condemnats pels fets per la Justícia en un procés on van ser absolts un parell de menors més. El principal responsable del crim va renegar del rol.
Desenes d’articles criminalitzant els jocs de rol, vinculació constant amb crims d’allò més diversos, aparició de pel·lícules que reflectien la seva maldat intrínseca… de manera semblant al que havia passat anys abans als Estats Units, la llegenda negra sobre els jocs de rol va cobrar vida pròpia i va sobreviure de llarg al propi “crim del rol”. Els incidents de la Setmana Santa sevillana del 2000, on la processó de la Madrugá (entre la nit de Dijous i Divendres Sant) va acabar amb corredisses i pànic col·lectiu, segurament causats per l’aglomeració de gent i l’histerisme d’alguns, van ser objecte de moltes teories. Una d’aquestes, naturalment, situava un joc de rol practicat per joves al darrere dels incidents. Fet gens estrany si tenim en compte que un any abans, el 1999, s’havia projectat als cinemes la pel·lícula “Nadie conoce a nadie” (imatge). El thriller de Mateo Gil es basava en un violent joc de rol que tenia la Setmana Santa sevillana com a principal escenari.
A Catalunya i el País Valencià va viure’s amb intensitat la psicosi que vinculava qualsevol acció delictiva, sobretot aquelles més greus, amb la influència negativa exercida suposadament pels jocs de rol. I d’aquesta onada, alimentada pel crim de Madrid però també amb rumors i escàndols procedents d’altres ciutats i latituds, no en va quedar al marge la comarca del Maresme. Recordo, de l’escola, els rumors i suposats poders malignes atribuïts a molts videojocs, jocs de taula i sèries de dibuixos, molt especialment als productes relacionats amb Dracs & Masmorres. Són exemples d’aquesta extrema susceptibilitat els rumors que van acompanyar els repudiables crims que van posar fi a la vida de dos veïns de la comarca: Segimon Pruna, a Canet (1995) i la mataronina Helena Jubany, a Sabadell (2001), en els quals es va voler veure una connexió amb els jocs de rol. Tot i algunes sospites i hipòtesis inicials, el mòbil del primer cas no tenia res a veure amb aquesta forma d’entreteniment ni elements supersticiosos. En el segon cas, tampoc el rol hi tenia res a veure, si bé es manté la sospita sobre la motivació sectària o superticiosa dels fets perquè és un crim malauradament sense resoldre.
Com a conclusió de tot plegat, no podem ignorar que els comportaments moralment més baixos i repudiables d’alguns individus es produeixen amb independència de les seves influències musicals, literàries, cinematogràfiques, etc. Els jocs de taula o els videojocs són un tema menor davant altres aspectes com el quadre psicològic de la persona, l’entorn familiar i d’amistats, la situació laboral i econòmica o l’escala de valors. Els crims més durs comesos per psicòpates, com és el cas del mal anomenat “crim del rol”, no troben la seva essència o explicació en les regles d’un determinat joc sinó en persones de carn i ossos que per la seva fredor, sadisme, egocentrisme o visió instrumental dels altres, si tenen inclinació cap a la violència i capacitat per exercir-la, poden actuar cruelment amb les facultats volitives i cognitives intactes i sense haver de buscar explicacions en els clàssics de la literatura, les últimes estrenes cinematogràfiques, la música o els jocs de taula. Confondre les dues coses és el que ha alimentat l’estigma del rol durant aquests 20 anys, especialment en la primera dècada. Tot i això, la llegenda negra continua.

dijous, 26 de desembre de 2013

Arenys de Mar: una pintada curiosa

Una pintada que he fotografiat recentment després d'anys de veure-la. A prop de l’estació de tren d’Arenys de Mar (a la carretera N-II), delimita la zona a partir d'on “mana” la Policia Local o els Mossos en cas d’accident de trànsit. La marca és obra de la Policia Local, que la va realitzar per desavinences quan hi havia accidents, i així delimitar on actuava un i altre cos: Policia Local (PL) i Cos de Mossos d'Esquadra (CME).

diumenge, 11 d’agost de 2013

El campanar d'Arenys de Mar des de la baixada de l'Institut


Fotografia: Pau Roig
Amb el port al fons i el camp de futbol davant, aquesta és la visió del campanar d’Arenys de Mar des de la baixada de l’Institut Els Tres Turons.

diumenge, 30 de juny de 2013

#AnyEspriu (1913-2013)


Fotografia: Pau Roig 
Mural de l’artista arenyenc Ricard Ferran a la pujada del camí de la Pietat. Per a commemorar el centenari del naixement de Salvador Espriu, a Arenys de Mar es realitzaran tres murals més amb imatges espriuanes i fragments de la seva obra literària.

dimarts, 7 de maig de 2013

Evolució dels resultats de l’esquerra institucional a Arenys de Mar (1980-2012)

Si recopilem els resultats de les eleccions catalanes posteriors a la reinstauració de la democràcia a Arenys de Mar, i ens fixem en els partits autodenominats d’esquerres (deixem al marge CiU, PP i C’s) i que han tingut una llarga trajectòria vinculada al govern, sovint en comú, de les diferents institucions (no incloem la CUP), podem veure l’evolució del suport popular a les forces que van configurar el Tripartit (PSC, ERC i ICV-EUiA), que són les que lluiten pel gruix del vot del centre-esquerra. La correlació de forces entre aquestes tres opcions al poble varia constantment i les eleccions del 2012 suposen un canvi en la primera posició.

PSC: Els socialistes tenen una gran estabilitat a Arenys de Mar en les primeres convocatòries electorals catalanes. L’any 1999 aconsegueixen el seu sostre (27,08%) i, a partir d’aquí, viuen un progressiu descens fins a tenir, el 2012, un 8,89% de suport, la meitat dels vots que té ERC i un percentatge similar al d’ICV-EUiA.
PSUC/ICV: El millor resultat és el de les primeres eleccions, celebrades el 1980 (10,17%). El PSUC i el seu hereu (ICV) punxen quan pateixen lluites internes i hi ha divisió dins del seu espai polític natural. Els pitjors resultats coincideixen amb la competència del Partit dels Comunistes de Catalunya (1984 i 1992) i la lluita fratricida d’ICV amb EUiA (1999). Un cop recuperada la unitat dins l’espai procedent del PSUC, els resultats d’ICV-EUiA a Arenys no superen el registre del PSUC a les primeres eleccions però tornen a créixer i aconsegueixen el seu rècord de vots (no de percentatge) gràcies a la gran participació del 2012.
ERC: Esquerra té uns resultats que tendeixen a millorar però molt oscil·lants. Si PSUC i ICV cauen quan es presenten per separat partits que competeixen pel mateix espai, ERC paga car sobretot el fet de no marcar perfil propi davant CiU (1980-84-88) i el PSC (2003-06-10). Amb Junqueras i el declivi del PSC aconsegueixen, per primer cop, ser ara la força progressista més votada a Arenys de Mar (17,40%).
Evolució del suport a PSC, PSUC/ICV i ERC a Arenys de Mar (nombre de vots):

Evolució del suport a PSC, PSUC/ICV i ERC a Arenys de Mar (% de vots):

dimecres, 24 d’abril de 2013

#AnyEspriu (1913-2013)

“L’univers sencer està presidit pel ritme, tan fàcil de percebre, tan difícil de definir” 
Salvador Espriu
  Fotografia: Pau Roig

dijous, 31 de gener de 2013

#AnyEspriu (1913-2013)


 Fotografia: Pau Roig
Versos de Salvador Espriu a l’entrada del cementiri de Sinera (Arenys de Mar), que deu el seu nom al mite d’aquest poeta i novel·lista, nascut a Santa Coloma de Farners el 1913.

dimecres, 29 d’agost de 2012

Arenys de Mar: de 17 a 11 regidors

Una de les mesures anunciades pel president espanyol Mariano Rajoy en l’apartat de retallades a l’administració local, és la reducció d’un 30% del nombre de regidors que la Llei Orgànica del Règim Electoral General (LOREG) preveu per als municipis segons el seu nombre d’habitants. Si es materialitza aquest anunci, els municipis d’entre 10.001 i 20.000 habitants passaran el 2015 d’escollir 17 regidors a tenir-ne només 11. Per tant, el consistori d’Arenys de Mar perdrà sis representants, i aquesta mesura afectarà també municipis que es troben en altres trams per nombre d’habitants. Per exemple, Arenys de Munt passarà d’un ple amb 13 regidors a un integrat per nou membres. I a Mataró hi haurà 19 càrrecs electes enlloc dels 27 d’ara.
Una primera incògnita és saber fins a quin punt suposarà un problema per al correcte funcionament dels consistoris aquesta mesura. Previsiblement, el paper dels tècnics municipals i la cessió de competències a les diputacions seran les dues armes per fer front a la nova realitat. La segona incògnita és quin impacte tindrà en la composició del proper consistori. Amb els resultats de les eleccions municipals del 2011 com a referència, aquest seria l’impacte de la reducció d’un 30% de regidors a Arenys:


Com es pot veure, l’accés a l’Ajuntament és més difícil per aquells partits menys votats. El Bloc Municipal desapareixeria del consistori. A més, també perdrien l’acta de regidor el quart i cinquè representants de CiU, el tercer d’ICV, el quart del PSC i el segon del PP. Per tant, es passaria d’un ajuntament amb set forces polítiques a un amb sis opcions i on només tres d’aquestes (CiU, PSC i ICV) serien capaces de sumar més d’un regidor. Com es pot veure, amb aquesta reforma serà menys trivial que mai el lloc que els candidats ocupen a la seva llista.

dimecres, 18 de juliol de 2012

Mesclat - Arenys de Munt 2009

Cançó de Mesclat recordant, a través d’un tribut a la veïna octogenària Carme Marín, la consulta sobre la independència a Arenys de Munt, celebrada el 13 de setembre del 2009 en aquest poble del Maresme.

dijous, 17 de maig de 2012

Cronologia de la guerra civil espanyola: 1936-1939

L’arenyenc Joan Aymerich, de 93 anys, és una persona a la qual la guerra civil li va deixar una empremta important. Per la seva condició d’excombatent (primer a les files republicanes i, més endavant, entre els requetès), però també de persona intel·lectualment curiosa. A diferència dels que han optat per oblidar la seva participació en aquella guerra i no han volgut esbrinar les causes, naturalesa i conseqüències d’un xoc bèl·lic que va ser el preludi de la II Guerra Mundial, Aymerich no ha volgut enterrar els seus records sinó intentar comprendre un enfrontament que va viure en primera persona. És així com, a base de lectures, ha arribat a tenir un gran coneixement  del context internacional entre els anys 1936 i 1939 i d’un gran nombre d’episodis d’una guerra considerada per molts experts com la primera contesa bèl·lica netament ideològica.
Que ha destinat moltes hores a la lectura sobre l’enfrontament producte de la insurrecció militar del 1936, és un fet que prova el seu últim llibre: “Cronologia de la guerra civil espanyola: 1936-1939”. És un treball de síntesi, seriós i sense gaires incursions en el terreny de l’opinió. Que la persona que ha escrit el llibre no s’ha començat a informar fa quatre dies sinó que fa temps que va decidir fer una immersió en l’estudi de la guerra civil espanyola, ho demostra, per exemple, l’ús del terme camisa vieja per referir-se als falangistes que ho eren ja abans del 18 de juliol, la contraposició entre l’aprovació del Decret d’Unificació en el camp sublevat i els immediatament posteriors Fets de Maig en el republicà o la denominació de “nacionalista” per al bàndol franquista. Al llibre tampoc hi falta l’esment a episodis com la mort en circumstàncies no del tot aclarides del general Sanjurjo a Portugal, el fracàs de l’aixecament dels militars a Barcelona, els jocs i equilibris de poder entre anarquistes i esquerra institucional a Catalunya, el poc exitós pacte de Santoña o l’agonia republicana al port d’Alacant. Entre molts d’altres, és clar.
En aquest llibre, Aymerich amb prou feines parla de les seves vicissituds al front. És lògic, però, que no s’hagi erigit en protagonista, perquè l’objectiu del llibre és fer una cronologia breu i entenedora (també consistent) del període 1931-1939, sobretot dels tres darrers anys. Una visió més personal i directa del conflicte del 36 ja l’ofereix al seu llibre “Els meus records” (2005). El treball “Cronologia de la guerra civil espanyola: 1936-1939” es pot comprar en diferents establiments arenyencs. És un llibre àgil i fàcil de llegir (124 pàgines). La recaptació es destinarà íntegrament a Càritas d’Arenys de Mar.

diumenge, 4 de març de 2012

Arenys de Mar: marca electoral vs. llista local

Quan amb el vot es determina la composició del consistori del seu poble, els ciutadans solen tenir més en compte que mai quines són les persones que integren les llistes dels diferents partits, molt especialment qui és el cap de llista i, per tant, alcaldable. En canvi, el factor ideològic perd força. Això explica que sovint hi hagi un comportament electoral clarament diferenciat en els comicis locals.
Eleccions europees al marge, del novembre del 2010 al mateix mes del 2011 s’ha concentrat el cicle electoral (eleccions catalanes – municipals – espanyoles). Això permet comparar el comportament electoral dels arenyencs en els àmbits d’Arenys de Mar i supramunicipal. Aquesta última dada s’obté d’integrar els resultats de les eleccions catalanes i estatals. És útil i adequat fer la mitjana entre els comicis catalans i espanyols perquè si només se’n prengués un dels dos de referència, hi hauria partits que en resultarien perjudicats perquè tradicionalment treuen millors resultats a les catalanes (CiU, ERC i ICV-EUiA) o a les espanyoles (PSC-PSOE i PP).
A l’hora de fer la comparació, tant la CUP com el Bloc Municipal n’han de quedar al marge. Totes dues forces només van concórrer als comicis locals. Sí que es poden comparar els resultats de CiU, PSC, ICV-EUiA, PP i ERC. Però en el cas dels republicans, no obstant, no es poden treure conclusions perquè la presència de la CUP (a nivell municipal) i de SI i RCat (a nivell català) distorsiona els resultats. Només així s’entén que, a Arenys de Mar, ERC obtingui els millors registres del cicle electoral en les eleccions que sempre li són menys favorables: les del Congrés espanyol, perquè desapareixen els seus competidors independentistes 
La situació és molt més clara per a les altres quatre forces amb presència a l’ajuntament d’Arenys de Mar. Amb la comparació dels resultats del darrer cicle electoral, obtenim aquest gràfic:

CiU – En una conjuntura més favorable que mai, la federació ha obtingut els pitjors registres a Arenys de Mar (22,68%). Aquesta xifra contrasta amb el 42,39% de suport que resulta de la mitjana entre comicis catalans i estatals.

PSC – Els socialistes d’Arenys (21,92%) han generat més confiança que els seus companys de files que aspiraven a governar la Generalitat i l’Estat (16,57%). En un context de davallada socialista, la llista d’Arenys de Mar pràcticament ha calcat, el 2011, els resultats del 2007. 
ICV-EUiA – La coalició ecologista rep més del doble de vots a les eleccions a l’ajuntament (14,63%) que en aquelles d’àmbits territorials superiors (6,76%) i aconsegueix tornar a registres propis del PSUC.

PP – Els populars tenen menys vots a les municipals (13,12%) que a les catalanes i espanyoles (14,35%). Aquest és un patró habitual en el PP. Els resultats de les municipals del 2011 són els millors des del final de la dictadura però continuen, per poc, per sota del suport rebut en convocatòries electorals que van més enllà del municipi.

Tot i que hi ha moltes variables en joc, resulta evident que a Arenys de Mar hi ha hagut tres opcions polítiques que han obtingut un suport popular molt diferent segons fos més important la marca electoral (eleccions catalanes i espanyoles) o bé l’alcaldable i els restants integrants de la llista (eleccions municipals).

Si prenem els resultats en els àmbits català i espanyol com a referència, trobem un PSC que guanya en la proximitat (+32,29%), una CiU que es desinfla clarament quan es tracta de confiar en les persones que integren el seu projecte a Arenys (-46,50%) i una ICV-EUiA que coixeja com a marca electoral però que amb la suma del valor afegit dels seus candidats arenyencs viu un ascens vertiginós a nivell municipal, on obté més del doble de confiança ciutadana (+116,42%).
Les xifres i els gràfics suggereixen que l’elector d’Arenys de Mar ha tingut molt en compte la composició de les llistes electorals locals. Només així s’explica que CiU passi dels 3.093 i 2.735 sufragis de les eleccions catalanes i espanyoles als 1.288 quan hi ha en joc l’alcaldia d’Arenys. I que, en la direcció contrària, ICV converteixi els 407 i 528 suports de catalanes i estatals en 831 a nivell municipal quan, precisament, la participació és molt més baixa en aquestes eleccions.

dissabte, 21 de gener de 2012

El rastre de sang de Fuerza Nueva va arribar també al Maresme (1980)

Durant els últims anys del franquisme i la Transició, a l’Estat espanyol hi va haver un clima social i polític molt convuls. Un dels elements que va contribuir a agitar més el còctel de la inestabilitat van ser els nombrosos actes de violència perpetrats amb finalitats polítiques, els quals van seguir tenint un impacte important durant tota la dècada dels 80. A la comarca del Maresme, com a la resta de Catalunya, també varen viure’s nombrosos episodis de violència. Sortosament, la immensa majoria van limitar-se a causar destrosses materials. Des de la desaparició del dictador Franco, a la comarca es varen produir atemptats d’organitzacions com Terra Lliure o els GRAPO, sense que s’hagués de lamentar cap pèrdua humana. Tampoc consta en les estadístiques oficials cap mort al Maresme a mans d’ETA. Va ser l’extrema dreta l’encarregada de provocar les úniques víctimes mortals derivades de la violència política des de l’any 1975 fins a l’actualitat. Dues persones van morir a Cabrera de Mar el 1980 la nit del 19 al 20 de novembre.
Els assassinats de Cabrera portaven el segell de Fuerza Nueva, partit fidel al franquisme. Molts ciutadans ja havien mort a mans d’escamots o grups incontrolats integrats per militants del partit de Blas Piñar. Elements de Fuerza Nueva van estar implicats, per exemple, en la matança dels advocats laboralistes d’Atocha, l’assassinat de l’anarquista Jorge Caballero o la mort, que va causar una enorme commoció, de l’estudiant Yolanda González. Aquesta jove va ser assassinada per dos militants de Fuerza Nueva. A l’escamot hi havia un membre de la policia nacional, un guàrdia civil i un exintegrant del SECED (servei d’intel·ligència creat per Carrero Blanco). Tornant al cas de Cabrera, el passat 4 de desembre, La Vanguardia, fent-se ressò de d’un estudi sobre l’impacte terrorista a Catalunya publicat pel Sindicat de Policies de Catalunya, va rescatar de l’oblit el crim. L’autor material fou Salvador Durán Sánchez, d’origen murcià i delegat de Fuerza Joven (branca juvenil de Fuerza Nueva) al Maresme.
Segons la sentència del cas, Durán, acompanyat de Cristóbal García, també militant del grup espanyolista, i un tercer jove, va moure’s per la capital del Maresme a la recerca, com altres cops, de “militants d’esquerra i delinqüents”. A la Rambla de Mataró es van trobar la jove Juana Caso i els menors José Muñoz i Antonio Camacho, als quals la sentència de l’Audiència de Barcelona atribueix una vinculació amb el món de la delinqüència. El cap de Fuerza Joven al Maresme va proposar-los desplaçar-se per cometre algun robatori i amb aquest pretext va dur-los a Agell (Cabrera de Mar). Un cop allà, Salvador Durán va aprofitar que les seves víctimes estaven a l’expectativa de cometre un robatori per disparar contra els menors d’edat i, poc després, contra la jove dona a la que també havia enganyat. Juana Caso (25 anys) i José Muñoz (16) van perdre la vida. Més sort va tenir Antonio Camacho (15), que va sobreviure a l’atac després de ser ferit de gravetat. Salvador Durán fou condemnat a 75 anys i set mesos de privació de llibertat, el seu acompanyant Cristóbal García (menor de 18 anys) a 10 mesos per cada delicte d’homicidi consumat i el tercer acompanyant (menor de 16 anys) va quedar exempt del procés judicial.
La militància de l’assassí i la data escollida, que engruixia la llegenda negra del 20-N, van disparar les especulacions sobre el mòbil polític. La fixació del principal acusat amb els militants d’esquerra i els seus llocs de reunió avalava aquesta idea. Però la confirmació definitiva va arribar de la mà del canvi d’actitud del condemnat, que va passar a col·laborar amb la Justícia el 1984, facilitant el requisament d’armes a persones de l’entorn ultradretà a Mataró i Argentona. També va declarar que s’havia reunit, poc abans dels assassinats, amb membres de la Guàrdia Civil per coordinar una acció violenta contra l’Ateneu Llibertari de Mataró. L’assassí va confondre les víctimes amb simpatitzants de l’Ateneu? Potser la seva condició de marginats ja era motiu suficient per atacar-los? Arran d’aquestes informacions (El País, 23/3/1984), va ser empresonat un subtinent de la Guàrdia Civil. Aquest policia havia certificat la destrucció d’una arma intervinguda que mai va destruir. L’arma utilitzada per assassinar Juana Caso i José Muñoz havia estat abans en possessió de membres de la Guàrdia Civil. A partir del 1984, es perd la pista del cas a les hemeroteques.

dimarts, 13 de setembre de 2011

Segon aniversari de la consulta d’Arenys de Munt (II de II)

El nom d’Arenys de Munt va ressonar amb més força que mai, fa dos anys, gràcies a la celebració d’una votació sobre la independència de Catalunya que va atreure l’atenció de mitjans d’arreu del planeta. Milers d’independentistes, o senzillament curiosos, van fer acte de presència el 13 de setembre del 2009 en aquesta localitat del Maresme. La iniciativa de consultar als veïns d’Arenys de Munt havia nascut mesos abans del MAPA (Moviment Arenyenc per a l’Autodeterminació), essent la CUP l’encarregada de portar la proposta a un ple municipal que va avalar la idea amb el suport d’11 dels 13 regidors. AM2000, ERC, CiU i la CUP hi van votar a favor i només els dos representants del PSC no van donar-hi suport.
Un cop va transcendir, el mes de juny del 2009, que Arenys de Munt celebraria aquesta consulta, van començar les pressions cap a l’ajuntament, l’alcalde i alguns establiments i veïns de la vila. Als pamflets, pintades i amenaces de mobilització falangistes s’hi va afegir la persecució de l’Advocacia de l’Estat. Curiosament, l’advocat de l’Estat encarregat de recórrer l’acord del ple que donava suport a l’ajuntament del municipi per celebrar la votació, Jorge Buxadé, era exmilitant i antic candidat de la Falange durant els anys 90. Malgrat tot, les pressions de l’extrema dreta i del govern espanyol van contribuir a dotar d’un cert caràcter èpic el referèndum i en van reforçar la imatge de radicalitat democràtica. A més, van suposar un plus d’atenció mediàtica i publicitat que els seus promotors probablement no haurien imaginat mai.
L’efecte dòmino provocat per la consulta arenyenca va facilitar la celebració de votacions sobre la independència a centenars de municipis catalans en diferents tandades. El seu èxit a nivell de participació fou desigual però políticament resultà una experiència reeixida pels seus impulsors: mai abans el debat sobre la independència havia estat tant temps i amb aquesta força en el centre del debat polític. La consulta celebrada a Barcelona l’abril del 2011, que va superar les expectatives dels seus responsables amb més d’un 21% de participació respecte el cens electoral oficial, va suposar el final d’aquesta onada encetada al Maresme.
En l’actualitat, Arenys de Munt segueix fidel al seu paper de municipi políticament rara avis o, senzillament, avançat al seu temps. Desaparegut l’històric partit independent Arenys de Munt 2000, la força més votada i que ara ostenta l’alcaldia, gràcies a un sorprenent pacte amb CiU, és la Candidatura d’Unitat Popular (CUP). Tan sols tres municipis més tindran durant tota o part de la legislatura 2011-2015 un alcalde de la CUP: Celrà (Gironès), Navàs (Bages) i Viladamat (Alt Empordà).

Segon aniversari de la consulta d'Arenys de Munt (I de II)

Resum a TV3 de la jornada del 13 de setembre del 2009 a Arenys de Munt:

Reacció de Mariano Rajoy, molt probablement el proper president del govern espanyol, davant la votació d’Arenys de Munt:

divendres, 29 de juliol de 2011

(22-M) L’alcalde d’Arenys de Mar i el valor de la seva paraula

Aquest és el primer de dos articles sobre aspectes més o menys remarcables de les eleccions municipals del 22 de maig del 2011, i s’ubica a Arenys de Mar.

Durant la campanya electoral del maig passat, Estanis Fors, l’actual alcalde i en aquells moments encara alcaldable per CiU, va fer especial èmfasi en la necessitat de no tenir regidors alliberats com havia fet l’anterior equip de govern del consistori (PSC, ERC i ICV), del qual criticava que hagués dotat de dedicació exclusiva a l’alcalde i un regidor.

Finalment, i un cop passats els comicis, hem conegut que a Arenys de Mar hi haurà tres persones que gaudiran de dedicació exclusiva. Una és el propi alcalde Estanis Fors (CiU) i les dues restants són un representant del PP i una altra de CiU.

Les dedicacions exclusives no em semblen intrínsecament bones ni dolentes. La seva idoneïtat o no ve marcada per un context determinat i és matèria opinable. Però això sembla que no ho veia de la mateixa manera l’alcalde d’Arenys de Mar, que ha passat de detractor incondicional a impulsor i beneficiari d’aquesta mesura. En clau d’humor es podria dir que l’alcalde arenyenc i militant d’Unió Democràtica és marxista…. de la tendència Groucho. Com digué Groucho Marx: “Aquests són els meus principis. Si a vostè no li agraden, en tinc d’altres” .

PS: Aquest vídeo editat per ERC d’Arenys de Mar (òbviament partidista, però també interessant i revelador) recull el canvi de discurs de l’alcalde un cop ja celebrades les eleccions municipals: