Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Orient Mitjà. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Orient Mitjà. Mostrar tots els missatges

diumenge, 28 de maig de 2017

Israel i el segle XXI

El segle XIX va veure el naixement del sionisme, que recollia i actualitzava vells anhels. El segle XX va ser testimoni de la materialització del gran somni d’aquest moviment amb la creació d’un estat concebut com a la pàtria dels jueus. Què oferirà el segle XXI a Israel?
L’Orient Mitjà és la regió del planeta que ha acabat acollint la llar nacional dels jueus. I, com tothom sap, és concretament a Palestina on s’ha establert. El 1948 Israel va proclamar la seva independència després de la resolució 181 de l’ONU (1947). El naixement d’Israel li va suposar una guerra immediata amb els seus oponents àrabs. Aquest enfrontament, igual que els de les dècades següents, va acabar amb una victòria israeliana. Ja des de finals del segle XIX, nombrosos jueus havien emigrat a Terra Santa. Les llavors per a la creació d’Israel eren, per tant, anteriors a l’Holocaust jueu. La mort en massa de jueus durant la II GM va reforçar la determinació sionista i va facilitar el suport d’alguns països occidentals, però Israel és molt més que una resposta a l’Alemanya de Hitler.
Israel és una realitat innegable que s’emplaça a Palestina, però van ser diverses ubicacions les que es van contemplar per acollir la població jueva mundial. Theodor Herzl va abordar per escrit la possibilitat d’establir Israel a l’Argentina. També es va parlar de l’Àfrica, com en el cas de Kenya. L’Alemanya del Tercer Reich tenia la intenció de deportar els jueus a l’illa de Madagascar, en aquells moments sota control francès. És el que es coneix com a Pla Madagascar, al qual s’aferren els historiadors revisionistes o negacionistes per rebutjar que el nazisme tingués l’objectiu d’exterminar els jueus europeus.
El breu recorregut històric anterior es justifica perquè les particularitats que acompanyen a Israel i la sensibilitat que desperta el conflicte israelianopalestí arreu del món, només es poden entendre si no oblidem la forta càrrega política i emocional que arrossega la idea d’Israel. Un còctel d’emocions en el marc d’un conflicte nacional, molt marcat per la religió, on els palestins no volen veure amputada la seva pàtria i Israel tem una Palestina independent amb plenes capacitats militars i diplomàtiques.
En el dia d’avui, es pot dir que les negociacions de les últimes dècades entre palestins i israelians no han servit pràcticament de res. Tant és així que la pacificació de Terra Santa per la via de dos estats sembla cada cop una idea més exòtica. Això té un risc evident per als palestins, que es troben en una situació adversa perquè no posseeixen un Estat palestí propi ni tampoc poden, majoritàriament, reclamar els drets que comporta ser ciutadà israelià. Aquesta situació de desprotecció facilita episodis com els que es van viure amb l’atac a la Franja de Gaza l’estiu del 2014. Però tampoc surt gratis als israelians: si no neix un Estat per als palestins, la idea d’un únic estat binacional pren força. Una solució a la sud-africana, posant l’accent en la lluita per la igualtat de drets en un únic Estat, és perillosa per a la continuïtat d’Israel com a estat jueu. Davant daixò, Israel aspira a blindar el seu caràcter jueu a través d’iniciatives com la imminent llei de l'Estat-nació. En la línia contrària, i emmirallat en la lluita contra l’apartheid sud-africà, hi trobem el moviment BDS, que creix davant la preocupació de l’estat hebreu. Quins fruits tindrà l’acostament entre Israel i les monarquies sunnites? Veurem una Palestina independent? Què passarà amb el polvorí de l’Esplanada de les Mesquites (Mont del Temple)? Cap a on va Israel? El segle XXI anirà oferint les respostes.

dijous, 24 de març de 2016

Tres coses que cal dir sobre la violència islamista

El 22 de març del 2016, el gihadisme ha castigat Brussel·les. Abans, i per dir només alguns casos, havien patit la seva urpada ciutats com Moscou, Nova York, Casablanca, Istanbul, Amman, Madrid, Londres, Alger, Bombai o, recentment, París. Naturalment, tots voldríem que el nom de Barcelona no s’hagués d’incloure en aquesta macabra llista.
Sobre el fenomen de la violència islamista, crec que hi ha fets i reflexions a tenir en compte que sovint passen de puntetes pels mitjans de comunicació o ni hi treuen el cap:
1) Davant fets greus i transcendents, no s’hi val a tirar d’inèrcia i fer veure que entre la lluita armada europea dels anys 70, 80 o 90 i el gihadisme hi ha una simple i natural continuïtat en mètodes i objectius. Ara mateix no s’assumeix plenament la naturalesa de l’emergent violència religiosa. Ho fa, en part, l’esquerra que té la qüestió de classe com a motor polític i veu com la motivació exclusivament religiosa dels terroristes els trenca els esquemes. Ho fa també la dreta, que busca equiparacions forçoses i falses amb grups violents previs que s’assemblen al gihadisme com un ou a una castanya. A la dreta li interessa més satanitzar a la dissidència interna vinculant-la a la nova amenaça que no ser curosos amb la realitat. Un exemple clar és el del PP sostenint, contra tota evidència, l’autoria basca dels atemptats de l’11-M del 2004 a Madrid. Actituds similars les han tingut responsables governamentals de Turquia, Israel, Colòmbia i molts altres països. En lloc d’estar a l’altura del moment essent rigorosos, partits i governs escombren cap a casa en funció dels seus interessos immediats.
2) La lluita armada autòctona europea va viure la seva etapa àlgida les darreres dècades del segle XX. Poc tenien a veure amb el gihadisme organitzacions armades com l’IRA, ETA, Brigades Roges, GRAPO o RAF. Existia una pràctica criminal evident, però sense abandonar tabús i límits generalment respectats. Malgrat errors i excessos lamentables, existia una preferència clara a l’hora d’atemptar selectivament contra persones o contra instal·lacions relacionades amb el considerat enemic i, sovint, fent una trucada d’advertència prèvia. El terrorisme islamista no se sent lligat a cap pacte implícit pel qual hi ha coses que resulten inconcebibles. D’aquesta manca de límits i tabús venen les decapitacions publicitades, els atacs contra esdeveniments de masses (concerts, actes religiosos, esdeveniment esportius) o les bombes al transport públic. Aquest nou terrorisme suposa un salt endavant considerable. És una altra realitat, nova. I té el suport només d’una minoria de musulmans, però ha demostrat la seva capacitat de colpejar i persistir. Els grups sunnites supremacistes que aposten pel terrorisme no pretenen ser selectius sinó fer un ús indiscriminat de la violència, que esdevé un objectiu en ella mateixa. La mort, pròpia i aliena, és objecte de culte i bona als ulls de Déu.
3) Les conseqüències d’aquests actes no sols les patiran els seus autors (mort o presó) i les víctimes directes sinó que ens perjudicaran a tots. D’entrada, hi haurà menys diners a destinar en àmbits tant o més importants però aparentment menys urgents que la seguretat. La proliferació creixent d’aquests atacs també farà que es posin en qüestió principis bàsics per a qualsevol democràcia, fins al punt de fer-la trontollar. Per descomptat, a l’altar de la seguretat, els governs seguiran sacrificant la privacitat. A més, tot i que algú pot pensar que és secundari, es tendirà a militaritzar activitats com anar a veure el futbol, a un concert de música o a fer turisme. Si les comprovacions i les cues ja ens semblen ara llargues, veurem d’aquí a uns anys el temps que hi destinem. I, excepte en cas de sorpresa agradable, cada cop viurem de més a prop fets com els que els obscurantistes d’Al-Qaida i l’ISIS protagonitzen esporàdicament a Europa i, amb molta més freqüència, a la malaurada Síria, l’Iraq i altres països.

dilluns, 16 de febrer de 2015

Fotografies de Síria, any 2001 (2/2)

Vaig tenir la gran sort de visitar, en un viatge familiar, un país avui immers en un greu conflicte que l’està devastant. A Síria es podien veure (el 2001) estampes com aquestes:

dijous, 5 de febrer de 2015

Fotografies de Síria, any 2001 (1/2)

Vaig tenir la gran sort de visitar, en un viatge familiar, un país avui immers en un greu conflicte que l’està devastant. A Síria es podien veure (el 2001) estampes com aquestes:

dilluns, 16 de setembre de 2013

Cinc preguntes i respostes sobre Síria

A principis del 2011, Síria va viure un seguit de protestes populars que van convertir-se en enfrontaments violents entre grups armats i les forces estatals, que han acabat derivant en una guerra civil que encara continua i està tenint unes conseqüències funestes.
La cobertura informativa d’aquest conflicte té algunes mancances. D’entrada, i com és habitual en cas d’enfrontament bèl·lic, les notícies procedents de la República Àrab Siriana sovint contenen elements d’espectacularitat o lacrimògens que busquen més capturar l’atenció dels ciutadans que no explicar les causes de la situació. En segon lloc, quan s’aborden les circumstàncies i causes de la guerra, els mitjans catalans (i, en general, els occidentals) solen tenir una posició esbiaixada en contra del govern de Síria. El contrari passa amb mitjans com Russia Today o Press TV, dependents dels governs de Moscou i Teheran, que tenen una línia clarament favorable al president sirià al-Assad.
Per les raons comentades al paràgraf anterior, hi ha elements del conflicte sirià que passen desapercebuts o són de difícil comprensió. És per això que, sense grans pretensions, aquest escrit intenta respondre a alguns interrogants que planen sobre la guerra de Síria.
1) L’oposició siriana lluita contra la dictadura i a favor d’un règim democràtic?
Dins de l’oposició siriana, hi conviuen diferents faccions amb les seves posicions ideològiques. Però la mateixa dinàmica de la guerra, que premia les posicions més extremistes, el suport militar i econòmic d’altres països de la regió, la força de l’islamisme a la zona i l’arribada massiva de gihadistes d’arreu (també d’Europa) han anat minant els sectors no fonamentalistes dins les files rebels. El protagonisme d’Al-Nusra, grup emparentat amb Al-Qaida, és significatiu en aquest sentit. Aquesta i altres organitzacions extremistes sunnites (com l’Estat Islàmic de l’Iraq i el Llevant, ISIS) no lluiten per a assolir un règim de llibertats democràtiques sinó que busquen la caiguda d’al-Assad, que dirigeix una dictadura guiada per una concepció més o menys laica de la política i és considerat un infidel per la seva condició d’alauita.
2) El grau de brutalitat del règim és superior al dels subversius?
El govern de Damasc té un gran avantatge en la seva superioritat aèria, que li permet atacar sense gran resistència posicions rebels i moure les tropes arreu del territori. També existeixen sospites sobre l’ús d’armament químic, que recauen sobre tots dos bàndols. I hem vist els estralls que l’aviació oficial ha causat en forma de destrosses materials i pèrdues humanes. Però el cert és que la tipologia d’actes terroristes que du a terme part de l’oposició és molt difícil de localitzar en l’acció de les forces progovernamentals. N’és un exemple l’execució, per part dels subversius, d’un noi de 15 anys d’Alep, Mohammed Qataa, acusat de blasfemi. També la recent execució a trets, davant les càmeres, de dos nens. Hi ha hagut, a més, amb el segell de l’oposició, atemptats amb explosius que han provocat desenes de civils morts, actes de canibalisme, matances contra les minories xiïta i cristiana, execucions acompanyades d’un gran sadisme al Kurdistan sirià o episodis com la decapitació del sacerdot catòlic François Murad. Aquestes accions, o d’altres similars, no es produeixen al bàndol contrari, l’oficial, implacable i sever, però on no es pot observar aquesta orientació sectària i grau d’acarnissament molt freqüents entre els rebels.
3) Quina és la posició dels kurds i en quina situació es troben?
El Kurdistan és una basta nació sense estat que viu una relació històricament conflictiva amb Turquia, l’Iraq, l’Iran i també Síria, on la majoria de la població és àrab. A Síria, no existeix una única posició kurda, doncs hi ha membres d’aquesta ètnia a les files governamentals i rebels. Però l’opció majoritària és la de la tercera via, és a dir, no alinear-se amb cap dels contendents i destinar les forces a la defensa de la població i el seu territori, esperant assolir una autonomia similar a la del Kurdistan iraquià, un indret a on justament han hagut de fugir nombrosos kurds de Síria pels xocs entre les forces locals, que dominen gran part del nord del país, i combatents gihadistes opositors. El govern d’al-Assad ha optat per evitar la confrontació amb els kurds i centrar les seves forces a la costa i l’oest del país, mentre islamistes i kurds topen prop de la frontera amb Turquia, país al qual algunes fonts acusen de dirigir i armar els grups que ataquen les zones sota control kurd.   
4) Per què la guerra continua des de fa més de dos anys i no té un desenllaç ràpid com a Líbia?
D’alguna manera, a Síria s’està produint la primera batalla de la guerra contra l’Iran. Per aquest motiu, l’Iran entén que la lluita a favor del règim d’al-Assad és la lluita per la seva pròpia supervivència. D’aquí la seva implicació en el conflicte, que pot anar a més en funció de com evolucioni. També els combatents libanesos de Hizbullah tenen un rol important en el conflicte de Síria, perquè consideren que sense el suport de Teheran i Damasc serien una presa fàcil en mans d’Israel. En el cas de Rússia, que va deixar caure Líbia i podria fer el mateix amb Síria, no sembla que aquest país estigui disposat a deixar l’Iran sota control dels seus enemics geopolítics, fet que l’empeny a defensar Síria. I la Xina secunda la postura russa.
Els aliats de l’Iran a un costat i els enemics a l’altre. És per això que els grups subversius reben el suport, en diferent grau i amb els matisos que es vulgui, dels Estats Units, molts països europeus, i estats de tradició musulmana com l’Aràbia Saudita, Qatar i Turquia. També d’Al-Qaida, present al camp de batalla a través d’Al-Nusra. Tots ells enemics del triangle Iran-Síria-Hizbullah (al qual pot acabar de sumar-se l’Iraq), en uns casos per raons més vinculades a la geopolítica i en d’altres per animadversió a la minoria musulmana xiïta. Israel, que ha realitzat accions militars a Síria contra el govern, també pot ubicar-se en aquest segon bàndol, tot i que tem que una desfeta del règim enemic d’Al-Assad condueixi a una Síria islamista tant o més hostil a Israel.
Aquest joc d’equilibris fa que hi hagi una certa por a buscar solucions expeditives que acabin generant un conflicte militar que vagi més enllà de Síria i, al mateix temps, que tots dos bàndols tinguin suport militar, econòmic i mediàtic provinent de fora de les fronteres de Síria, qüestió que dificulta la victòria militar d’una de les parts i el final de la guerra.
5) Quina seria la millor solució per a Síria i què pot passar?
Aquesta resposta ja es troba al 100% en el terreny de l’opinió. En termes ideals, la resposta podria ser el final de la guerra per la via de la negociació, la depuració de responsabilitats pels casos més flagrants de violació dels Drets Humans i la instauració d’un règim democràtic i que asseguri el respecte a les minories religioses i ètniques, incloent l’establiment d’una autonomia per als kurds. Malauradament, la relativa igualtat entre les forces contendents i el fet que totes dues parts tinguin complicitats internacionals, no permeten aventurar un final imminent de la violència. La possibilitat d’un atac dels Estats Units, que afegiria incertesa al desenllaç de la guerra i podria tenir efectes sobre els països propers a Síria, continua present però sembla que perd força amb el pas de les setmanes.

dilluns, 16 de juliol de 2012

Un vell conflicte que perdura

El 14 de maig del 1948 es va pronunciar un discurs històric. El seu autor fou David Ben-Gurion (1886-1973) i el seu contingut girà al voltant de la proclamació de la independència d’Israel. Aquesta declaració d’independència es considera el moment fundacional de l’Estat israelià.
En realitat, aquest discurs fou un punt culminant d’un procés que es remunta a dècades abans. Ja des de finals del segle XIX i sobretot principis del XX, a la migrada comunitat jueva que ja residia en terres palestines s’hi van sumar milers de jueus procedents d’arreu del món disposats a fer realitat el somni sionista d’acabar amb la dispersió i la diàspora forçoses i assolir un estat de caràcter jueu que permetés oblidar els pogroms i l’antisemitisme. El nombre de jueus instal·lats a Palestina va augmentar de manera espectacular a principis del segle XX i dels 70.000 residents el 1904 es va passar als 150.000 de només 10 anys més tard. El 1939 ja hi havia 400.000 jueus i el 1947 en serien mig milió.
Palestina era una terra que formava part del dens Imperi Otomà i, en caure aquest amb el final de la Primera Guerra Mundial, fou administrada posteriorment pels britànics, els quals el 1917 havien donat suport en la Declaració de Balfour a fer possible la creació d’una llar nacional per als jueus a Palestina. Durant el domini britànic, però, aquesta potència europea va practicar una equidistància calculada entre àrabs i jueus malgrat que els enfrontaments entre les dues comunitats i els xocs violents d’aquestes amb els britànics anaven en augment. Així, el 1939 van publicar el tercer Llibre blanc, on en un termini de 10 anys preveien cedir el govern conjunt d’una Palestina independent a ambdues comunitats alhora que es posava traves a la immigració jueva en un moment tan delicat com la guerra del 39 al 45, amb la persecució de jueus a bona part d’Europa.
Un dels esdeveniments de més pes va succeir el 29 de novembre del 1947, quan l’ONU, a través de l’Assemblea General, aprovà la resolució 181 (cal dir que, en la línia de l’equilibri calculat del Regne Unit comentada abans, els britànics van abstenir-se) per la qual es recomanava la partició del territori en dos estats abandonant la idea d’un sol estat de caràcter binacional. D’acord amb la resolució de Nacions Unides, s’havia de crear un estat jueu (56,47% del territori i més de mig milió de jueus i prop de 400.000 àrabs) i un àrab (43,53% del territori i més de 800.000 àrabs més uns 10.000 jueus). A més, Jerusalem i Betlem havien de restar al marge dels dos estats i estar sota control internacional. Aquesta resolució mai va ser aplicada. Els àrabs la van rebutjar i els jueus van declarar la independència de la seva pàtria el maig de l’any vinent.
Des de l’aprovació de la resolució per a la partició de Palestina fins a la proclamació israeliana d’independència, es va viure una situació de constants friccions i combats entre àrabs i jueus i va ser el 15 de maig del 1948, un dia després d’aquesta declaració i vista la incapacitat dels palestins per vèncer militarment als israelians, quan fruit d’aquesta derrota de la causa palestina i del sentiment d’humiliació que va envair al món àrab, va esclatar la guerra del 1948 entre forces israelianes i contingents d’Egipte, el Líban, Síria, l’Iraq i Jordània. Després d’atravessar diferents fases i treves entre les parts, el conflicte va finar el març del 1949 amb una victòria clau per a Israel i amb més de 700.000 palestins que van passar a ser refugiats en altres territoris. D’aquí que, en contrast amb l’eufòria jueva desfermada per aquesta proclamació històrica, els palestins commemoren, coincidint amb la declaració de Ben-Gurion, la Naqba (que es pot traduir per “catàstrofe” o “desastre”), terme àrab amb el que el poble palestí ha batejat l’èxode de la població àrab.
Cal dir, sense ànim de fer un minuciós repàs històric però sí a tall d’esment, que a aquesta primera guerra, l’han seguit altres xocs bèl·lics: la crisi de Suez (1956), la Guerra dels Sis Dies (1967), la Guerra del Yom Kippur (1973), la invasió del Líban del 1982, les dues intifades (1987 i 2000), la darrera guerra del Líban (2006) i diverses operacions en els territoris ocupats de Cisjordània i Gaza entre les que destaca l’atac contra aquest darrer territori, limítrof amb Egipte, el gener del 2009. S’ha de dir també que tots aquests conflictes han acabat amb victòria militar israeliana (si bé el 2006 Hizbullah va aconseguir una derrota dolça) i, en molts casos, han permès a l’estat d’Israel augmentar els seus límits territorials, de manera molt especial la Guerra dels Sis Dies.
A dia d’avui, més de 64 anys després de la declaració d’independència pronunciada per David Ben-Gurion, jueu d’origen polonès i destacat líder laborista, el cert és que Israel és un estat que ja té assegurada la seva supervivència gràcies al seu potencial militar, el caràcter d’aliat preferent dels EUA o el fet d’haver segellat la pau amb països veïns i amb els quals s’havia enfrontat com Egipte i Jordània, els anys 1979 i 1994 de manera respectiva.
Ara bé, el seu prestigi entre l’opinió pública d’arreu del món, i també l’europea, sembla no trobar-se en el seu millor moment, com va demostrar el reguitzell de reaccions contràries a l’agressió israeliana contra Gaza el 2009 o l’assalt, el 2010, a sis vaixells que pretenien trencar el bloqueig imposat a Gaza, episodi que va acabar amb nou activistes morts per l’exèrcit hebreu.
Israel és avui en dia un país pròsper, d’una qualitat democràtica sense cap equivalent a la zona i capdavanter en investigació científica. Però també és un país que no té uns límits territorials definits, estimula la presència de colons israelians en terres palestines, imposa un estat d’excepció i setge constant contra els territoris de l’ANP (Gaza i Cisjordània), ignora bona part de les resolucions internacionals i, fidel al principi sionista que defensava prendre Palestina en considerar-la “una terra sense gent per a una gent sense terra”, discrimina la població àrab i estimula la immigració de persones jueves d’arreu del món cap a Israel alhora que tanca la porta als palestins exiliats arran de la desfeta del 1947 al 1949 així com als seus descendents, els quals sovint viuen en condicions miserables en les zones de refugiats del Líban o Jordània.

Sobre el vell conflicte entre Israel i Palestina es podrien fer moltes i molt extenses reflexions. Però pot resultar interessant cercar algunes explicacions al fet que aquesta confrontació tan cruenta es remunti a fa almenys sis dècades i, a més, no es pugui entreveure a curt o mitjà termini cap possibilitat de solució pacífica de caràcter definitiu:
1)      No es tracta d’un conflicte nacional de tipus convencional en el qual un territori d’un estat, amb característiques nacionals pròpies, reclama la seva independència sinó que hi ha dues comunitats diferenciades que reivindiquen el seu dret de posseir un estat en un mateix territori (vegi’s el cas de Jerusalem).
2)     No hi ha unanimitat sobre qui s’enfronta a qui en el conflicte de Terra Santa: àrabs i jueus?,  palestins i jueus?, palestins i israelians?, musulmans i jueus? … Si no hi ha acord sobre la naturalesa del conflicte, es fa difícil trobar-hi una solució. És més, què és Israel? El país del 1948, el de les fronteres del 1967, el Gran Israel somiat per alguns sionistes? I Palestina? La Palestina històrica, els territoris de l’Autoritat Nacional Palestina?
3)     Els territoris de l’ANP (Gaza i Cisjordània) estan separats físicament i també políticament. La pugna entre Al Fatah (laic i possibilista) i Hamas (islamista i maximalista, que no reconeix Israel) fa que, en mancar un interlocutor vàlid i del tot representatiu, no sigui possible treballar eficaçment per la pau.
4)    La internacionalització d’un conflicte pot afavorir la seva resolució o complicar-la. En aquest cas, molts actors aliens (EUA, països de tradició musulmana) s’ingereixen en el plet entre Palestina i Israel i resulta encara més difícil arribar a acords o aproximacions. I els països europeus, que haurien pogut ser decisius en la conquesta de la pau, sovint han combinat un discurs exigent amb la part superior militarment (Israel) i l’alineament, a la pràctica, amb la postura israeliana.
Com deia Carl Von Clausewitz, “la guerra és la continuació de la política per altres mitjans”. Esperem, doncs, que algun dia la guerra cedeixi el pas a la política, que en el fons consisteix en la gestió no violenta dels conflictes. Tant de bo la pau, entesa com a absència de violència però també com a indestriable de la justícia, acabi fent acte de presència en aquell indret tan sacsejat del planeta.

dissabte, 24 de setembre de 2011

Palestina a l'ONU

Aquest cap de setmana assistim a un nou capítol en la lluita palestina per la consecució d’un estat propi. A la seu de les Nacions Unides a Nova York, el president palestí Mahmud Abbas ha demanat l’admissió de Palestina com a membre número 194 de l’ONU i ha pronunciat un discurs subratllant que accepta reduir l’estat palestí a només el 22% del territori de la Palestina històrica, afegint que el seu poble ha estès les mans al d’Israel per a aconseguir la pau i la seguretat sobre la base de dos estats sobirans. En la rèplica israeliana, duta a terme pel primer ministre Benjamin Netanyahu, aquest ha afirmat que la pau no és possible a través de resolucions de l’ONU ni d’iniciatives unilaterals sinó només per la via de la negociació directa entre Israel i Palestina.
Després del discurs davant l’Assemblea General de les Nacions Unides, ara el protagonisme i la responsabilitat recauen en el Consell de Seguretat. Aquest òrgan de l’ONU té cinc membres permanents que poden exercir el dret de vet (Estats Units, França, el Regne Unit, Rússia i la Xina) i deu més de no permanents que són, en aquest precís instant, Alemanya, Bòsnia i Hercegovina, Brasil, Colòmbia, Gabon, l’Índia, el Líban, Nigèria, Portugal i Sud-àfrica. A Palestina li fa falta l’aval de nou d’aquests 15 estats presents al Consell. Aquests nou o més suports es donen per fets, però satisfer el requisit no és garantia d’èxit, doncs cal que tampoc cap dels cinc membres permanents veti la pretensió palestina de ser acceptada com a estat a l’ONU. I sembla impensable que els Estats Units no s’alineïn per enèsim cop amb l’aliat Israel, si bé aquesta presa de posició tan explícita li resta legitimitat per a erigir-se en àrbitre en cas de noves negociacions.
El xoc entre Palestina i Israel ens ofereix un munt de contradiccions i paradoxes. Per part dels dos principals actors i també de tercers estats. Israel priva als refugiats palestins i als seus descendents del dret de tornar a la seva terra però disposa d’una Llei del Retorn que fixa el dret de residir a Israel per a qualsevol jueu del planeta. S’admetria una llei i una actitud similar per part d’un país europeu? No deixa de ser també cridaner que la part palestina, que d’acord amb la resolució de les Nacions Unides del 1947 tenia garantit el control del 43% de la Palestina històrica, ara torni a una ONU que havia menyspreat i exigeixi la independència d’un territori equivalent, en paraules del president de l’Autoritat Nacional Palestina, a tan sols el 22% de la pàtria històrica. Tampoc es queden curts alguns països de tradició musulmana, molt sensibles amb els drets humans en aquest conflicte i tan despreocupats pel que passa en altres contextos o pel que pateix la seva pròpia ciutadania. Paradigmàtic és el cas d’una Turquia que finança les embarcacions solidàries que es dirigeixen a Gaza mentre bombardeja la població kurda i il·legalitza partits i clausura mitjans d’aquesta minoria ètnica. En l’altre extrem, destaca la benevolència de bona part dels governs i mitjans de comunicació occidentals davant Israel. Per menys del que ha fet i fa Israel, els Estats Units han violat la sobirania de desenes de països arreu del globus. Sobre els mitjans de comunicació, valgui com a exemple que, en les hores prèvies a l’històric discurs d’Abbas davant l’Assemblea General, abundaven titulars com ara “Alerta màxima a Israel”. D’aquesta manera, no es fixava l’atenció en la demanda històrica palestina sinó en el possible risc d’actes violents contra Israel.
També a Catalunya, el litigi entre palestins i israelians té la particularitat de provocar simpaties a banda i banda entre la intel·lectualitat i la ciutadania, acostumades a la indiferència per resposta davant altres conflictes nacionals i/o religiosos. Col·lectius com els tàmils, els maputxes, els kurds o els coptes, per esmentar-ne alguns, no gaudeixen de la simpatia que sí que aconsegueix captar la causa palestina. De la mateixa manera, no és possible trobar cap estat que reprimeixi minories, com per exemple la Xina, el Marroc o Rússia, receptor de la comprensió i suport que mai l’hi han faltat a Israel. Es pot objectar que, a diferència dels altres països anomenats, Israel té un règim democràtic consolidat. Bé, Turquia és una democràcia (i formalment també ho és Rússia) i no sembla tenir aquest suport entusiasta en la repressió exercida contra el poble kurd.
Per la seva enorme complexitat, el conflicte israelianopalestí és de molt difícil resolució. Però precisament les colossals dificultats que minen la recerca d’una solució a aquest plet històric, suposen un estímul per a buscar la pau definitiva al territori més sacsejat del Pròxim Orient. Si dos enemics irreconciliables fossin capaços de superar la confrontació armada i reconèixer a l’antic contendent el dret a la independència i a una existència segura, quin conflicte del planeta es podria considerar irresoluble? El precedent seria encoratjador. De totes maneres, l’honestedat obliga a admetre que la situació actual no convida a l’optimisme. Israel no farà cap passa endavant significativa mentre Hamas, que no reconeix el país hebreu, no perdi força entre els palestins o reculi en les seves posicions. Els palestins, dividits i sense cap possibilitat aparent d’aconseguir el retorn dels refugiats i descendents ni la sobirania d’una part de Jerusalem, tampoc ho tenen fàcil per a avançar en la superació del conflicte i fer possible l’arribada de la pau. Una pau que, com avala la història, només és perdurable si es fonamenta en quelcom més que l’absència de violència: la justícia.