Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Països Catalans. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Països Catalans. Mostrar tots els missatges

dilluns, 12 de gener de 2015

Cinc apunts sobre Podemos (des d’una perspectiva catalana)

El partit liderat per Pablo Iglesias, Podemos, és un tema de debat i anàlisi recurrent aquests últims mesos. Però fugint de la histèria (a favor o en contra) que a vegades envolta aquesta qüestió, i vist el tema des d’una perspectiva catalana, vull compartir amb vosaltres cinc observacions:
1) Podemos (també anomenat Podem als territoris catalanoparlants) és un projecte polític molt ben esculpit i amb un domini de la comunicació i el màrqueting considerables. Trenca, no per casualitat ni accident, amb la tradició dels partits d’esquerra d’autoproclamar-se com a tals, un fet que fa que el 50% del cos electoral pràcticament descarti donar suport a aquestes formacions. També evita la presència de banderes territorials o ideològiques. La bandera republicana espanyola no apareix als seus actes, un símbol que sí que llueix Izquierda Unida (IU) i fins i tot no oculten les joventuts del PSOE. Podemos prefereix reivindicar-se com el partit dels “de baix” contra la “casta” (els de dalt). Com el partit que defensa els drets del 99% contra l’1% que tot ho domina. Podria semblar un tema menor, però les enormes perspectives de creixement d’aquesta opció política no serien aquestes si es reivindiqués com a l’esquerra dins de l’esquerra. La nova formació política no ha volgut seguir les passes d’Izquierda Unida sinó facilitar el realineament dels votants adoptant un perfil molt més desfigurat i dúctil, apte per a un públic molt més ampli. Potser per això s’ha escollit “Podemos”, un nom desideologitzat i que connecta amb la campanya a favor de la selecció espanyola de futbol del 2008 i amb el triomf i l’arribada de Barack Obama (amb el famós “Yes We Can”) a la Casa Blanca.
2) L’impacte que tindrà Podemos sobre la política catalana és ara una incògnita. La seva irrupció podria restar una mica de pes al sobiranisme i fer davallar més els altres partits estatals a Catalunya.  El que sí que ja es pot assegurar és que per a Podemos l’objectiu central és aconseguir la presidència del govern espanyol. Això suposa que les dinàmiques autonòmiques i municipals estaran subordinades a l’estatal. Un fet que complica l’actuació del partit a Catalunya (no a les Illes Balears i el País Valencià, on la qüestió nacional no és ara un element central). Podemos influirà sobre el procés català, però també és segur que la situació catalana tindrà un impacte per al jove partit i pot suposar-los tensions i contradiccions considerables. Ha de tenir Podemos una posició contrària a la independència catalana o apel·lar a l’exercici del dret a decidir sense més concrecions i inhibir-se? És compatible voler fer de Pablo Iglesias el successor de Mariano Rajoy i que les marques electorals municipals o les llistes autonòmiques de Podemos pactin amb Bildu a Euskal Herria i la CUP a Catalunya?  A Navarra, s’exposarà a una campanya de criminalització si aposta pel canvi de govern amb l’esquerra abertzale i altres forces o s’immolarà electoralment a la comunitat foral permetent que la dreta espanyolista (UPN-PP) continuï amb les regnes del govern foral? Podemos, que res ho improvisa, té al capdavant de la Secretaria de Plurinacionalitat una catalana ben preparada, Gemma Ubasart, que tindrà molt a dir sobre què cal respondre a les preguntes anteriors.
3) Seguint amb una òptica pròpia, els resultats de les eleccions europees del 2014 i les enquestes (sempre agafades amb pinces pel moment social i polític que vivim) semblen indicar que a Catalunya els damnificats per la força de Podemos no són ni els partits independentistes ni l’espanyolisme conservador, sinó sobretot aquells que tenen una postura d’esquerres però nacionalment més indefinits. Això vol dir que ICV-EUiA té un repte ben difícil: sobreviure a l’onada Podemos. Val a dir, però, que aquest espai polític ha sobreviscut al final del PSUC, a la lluita caïnita d’ICV i EUiA de fa més d’una dècada, a la consolidació de nous actors d’esquerra radical en diferents àmbits (CUP, PAH, CGT) o a les contradiccions que li ha provocat fins ara el procés català. Però ICV i EUiA hauran de decidir si mantenen la seva aliança i quina resposta donen al creixement de Podemos i la CUP. ICV i EUiA, ben connectats amb CCOO, hereus del PSUC i amb una presència institucional combinada potent, per primer cop veuen seriosament amenaçada la seva posició i fins i tot la supervivència.
4) L’histerisme dels mitjans de comunicació afins al PP pot fer pensar el contrari, però Podemos no té el suport del gruix de l’esquerra radical tradicional a l’Estat espanyol. Les organitzacions polítiques, mitjans digitals i activistes reconeguts que es mouen en aquestes latituds, no tenen una única posició sobre la formació liderada per Pablo Iglesias, i en tot cas el que domina és el recel. El paral·lelisme entre la situació creada per l’ascens del PSOE al poder els anys 80 i el fenomen Podemos és un argument recurrent. La il·lusió sembrada pel PSOE va topar amb l’incompliment de les promeses (sortida de l’OTAN, acabar amb l’atur, etc.), les dures reconversions, nombrosos escàndols per corrupció i la pràctica del terrorisme d’Estat. La desconfiança s’alimenta també pel generós protagonisme concedit per alguns mitjans de comunicació (Cuatro, La Sexta…) integrats en potents grups mediàtics, que normalment han marginat i silenciat les forces d’esquerra rupturista.
5) Al marge d’ideologies, filies i fòbies, no es pot negar a Podemos un encert: ha sortit a guanyar i no a conrear un petit espai. Com en el futbol, pot acabar perdent, però té l’ambició del campió. L’esquerra, molt sovint més còmoda en una posició minoritària i maximalista, deslliurada de contradiccions, ha acabat per tenir una sèrie de comportaments endogàmics i més basats en una lògica de pura resistència que no de consecució de la victòria. A algunes opcions polítiques d’esquerres, en alguns casos també als Països Catalans, els costa pensar en clau no només contestatària o alternativa. Podemos ha trencat amb aquesta lògica. Això no vol dir que aquesta voluntat de fer drecera no tingui els seus perills. De fet, pot comportar que a l’altar de l’objectiu de fer de Pablo Iglesias el nou president espanyol se sacrifiquin alguns principis i cauteles que facin de Podemos un gegant amb peus de fang. El temps i els resultats ens permetran valorar l’èxit de l’estratègia de Podemos i si ha pesat més l’autenticitat o el màrqueting.

dimecres, 30 de juliol de 2014

Estelades: colors… i alguna cosa més

És un fet que durant els últims dos anys ha augmentat de manera considerable el nombre de senyeres, sovint estelades, que voleien als balcons i finestres dels pobles i barris del país. Per a aquells que conservem alguns records de mitjans de la dècada de 1990, crida l’atenció la relació entre l’augment de l’independentisme català i la major predominança de l’estelada blava per damunt de la roja. A nivell d’adhesius, propaganda política i pintades al carrer, guardo a la memòria una presència més elevada de l’estelada amb estel vermell abans que ara. Al Maresme, aquests records són inseparables de l’activitat de Maulets durant l’època.
L’independentisme ha crescut gràcies a la pràctica desaparició de la via autonomista dins el catalanisme i la politització de persones abans més aviat indiferents. Aquests nous independentistes han fet seva de manera massiva l’estelada, i més exactament l’estelada blava. El boom independentista ha anat acompanyat de l’auge del marxandatge sobiranista a tot tipus de comerços, des dels quioscos fins als basars xinesos, on sovint s’ha passat de l’absència de productes polítics o d’un predomini de la simbologia espanyolista al regnat actual de l’estelada blava. Els qui venen, han vist l’estelada blava com un producte més rendible.
Mentre la coneguda com a estelada vermella (estel roig i fons groc) apareix el 1968 de la mà del Partit Socialista d’Alliberament Nacional (PSAN), la senyera estelada blava (estel blanc i fons blau) data de fa prop d’un segle i s’inspira en Cuba, que coneixia el que era ser un país independent des de feia poc. El partit que va popularitzar més i adoptar aquesta estelada fou Estat Català. Tot i que l’independentisme no militant actual sol veure les dues banderes com a intercanviables, tradicionalment les organitzacions influenciades pel marxisme han fet seva la roja i les d’un tarannà més interclassista o conservador han exhibit la blava. No és estrany, per tant, que entre les bases i l’entorn de CiU domini aclaparadorament la blava, que en el cas ERC avui en dia convisquin la blava i la vermella, i que aquesta última sigui la bandera nacional que utilitzen la CUP i altres organitzacions de l’esquerra independentista.
Més enllà dels partits, aquesta diferència també és perceptible en les mobilitzacions socials: en els actes culturals o de defensa de la llengua, blava i roja hi són presents i la primera s’imposa normalment per claredat a la segona. En canvi, quan les mobilitzacions són de caràcter sindical, ecologista, etc. és l’estelada històrica del PSAN, la vermella, la que domina. Des del punt de vista territorial, també es copsa aquesta diferència. Mentre a Catalunya el sobiranisme és fort a dreta i esquerra, a la resta del Països Catalans aquesta opció política, a part de tenir menys força, està normalment molt vinculada a l’esquerra. No ha d’estranyar, doncs, que al País Valencià i les Illes Balears l’estelada blava, amb connotacions potser més conservadores i sovint lligada a la independència estricta de Catalunya, no hi sigui hegemònica. De fet, fins a la creació, als anys 90, de seccions locals d’Esquerra Republicana a València i les Illes, l’estelada blava era totalment eclipsada per la roja.
No és, per tant, una qüestió només de colors. Hi ha alguna cosa més al darrere. I no és estrany que l’independentisme actual, amb més suport popular que mai, hagi optat majoritàriament per la bandera estelada amb connotació de transversalitat i ideològicament més neutra. De la mateixa manera, és lògic que l’esquerra independentista segueixi fidel a l’estelada vermella, menys ambigua a nivell ideològic i de territorialitat, i lligada a una clara tradició de combat. Sense massa èxit, també han sorgit altres models d’estelada, impulsats per sectors concrets. Han aconseguit una petita visibilitat en el cas de les nascudes al si de l’ecologisme (estel blanc sobre fons verd) i el moviment llibertari (estel vermell de vuit puntes sobre fons negre).

dijous, 27 de setembre de 2012

Cinc punts d'una resolució històrica

Una històrica resolució ha estat aprovada avui al Parlament de Catalunya amb el suport dels grups de CiU, ICV-EUiA, ERC i SI, també dels diputats Joan Laporta i Ernest Maragall. Ha rebut 84 vots a favor, 25 abstencions i només 21 vots en contra. Aquesta votació podria significar la primera passa d’un procés que culminés amb la independència de Catalunya. Una experiència que, de ben segur, es veurà influïda i alhora influïrà en un altre procés sobiranista en marxa i que viurà en els propers mesos els seus moments més decisius: l’escocès.
Resolució
1- El Parlament de Catalunya expressa el seu reconeixement i es felicita per l'enorme èxit aconseguit a la massiva manifestació del passat 11 de setembre pels carrers de Barcelona, sota el lema “Catalunya, nou Estat d'Europa”.
2- El Parlament de Catalunya constata que, al llarg d'aquests darrers trenta anys, una part molt important del catalanisme s'ha compromès a fons amb la transformació de l'Estat espanyol per poder-hi encaixar sense haver de renunciar a les nostres legítimes aspiracions nacionals, a la nostra voluntat d'autogovern, ni a la nostra continuïtat com a nació. Però els intents d'encaix de Catalunya a l'Estat espanyol i les seves reiterades respostes són avui una via sense recorregut, Catalunya ha d'iniciar una nova etapa basada en el dret a decidir.
3- És per tot això que el Parlament expressa la necessitat que Catalunya faci el seu propi camí, constatant la necessitat que el poble català pugui decidir lliurement i democràticament el seu futur col·lectiu, per tal de garantir el progrés social, el desenvolupament econòmic, l'enfortiment democràtic i el foment de la cultura i la llengua pròpies.
4- El Parlament insta el Govern de la Generalitat i les forces polítiques i els agents socials i econòmics a impulsar el màxim consens possible per tal de portar a terme aquest procés democràtic i el full de ruta consegüent, amb diàleg amb la comunitat internacional, la Unió Europea i el govern espanyol, per tal que la ciutadania de Catalunya pugui determinar en un marc de plena llibertat, respecte al pluralisme, foment del debat i la convivència democràtica i sense coaccions de cap mena.
5- El Parlament de Catalunya constata la necessitat que el poble de Catalunya pugui determinar lliurement i democràtica el seu futur col·lectiu i insta el govern a fer una consulta prioritàriament dins la propera legislatura.

diumenge, 18 de setembre de 2011

PSM-EN: el veí desconegut

Com tothom sap, Catalunya posseeix un sistema de partits propi gràcies a l’existència de formacions polítiques que no tenen presència al conjunt de l’Estat espanyol. Aquest és el cas de CiU, ERC i ICV-EUiA, que sumen 82 dels 135 diputats al Parlament de Catalunya. En canvi, al Principat hi ha força desconeixement de la realitat política de les Illes Balears i Pitiüses. En el cas illenc, PP i PSOE tenen un suport electoral molt superior però també existeix un espai per a l’esquerra i la dreta que gaudeixen d’autonomia respecte Madrid. En l’espai conservador, Unió Mallorquina (UM) ha jugat un destacat paper a l’hora de permetre l’accés al poder del PP o bé pactar amb les esquerres, fins que els constants escàndols de corrupció l’han abocat a la dissolució i, arran d’això, el seu electorat ha desembarcat al seu hereu natural, Convergència per les Illes (CxI), o a la Lliga, escissió regionalista del PP. En el camp de l’esquerra, el PSM-EN és la principal força autòctona i l’únic partit present al Parlament balear al marge de PP i PSIB-PSOE. Cal no confondre el PSM amb el PSIB (nom del PSOE a les Illes Balears) si bé és veritat que el propi expresident balear Francesc Antich va militar al PSM abans de marxar al PSOE.
El PSM - Entesa Nacionalista (PSM-EN), que manifesta als seus estatuts la voluntat de fer realitat “l’alliberament nacional i la justícia social dels pobles de les Illes Balears dins el marc d’uns Països Catalans lliures”, és el fruit de la federació del Partit Socialista de Mallorca, el Partit Socialista de Menorca, l’Entesa Nacionalista i Ecologista d’Eivissa i altres grups locals. Ideològicament, ens trobem amb un actor polític progressista i sobiranista que té els seus orígens en el Partit Socialista de les Illes (1976). Com es pot observar, el PSM mai s’ha estès fora de les Illes, que són el seu àmbit d’actuació, però assumeix la pertinença de l’arxipèlag a una realitat nacional més àmplia. La fórmula emprada pel propi PSM per definir la seva posició en aquest tema és la següent: les Illes Balears són la nació política i els Països Catalans la nació cultural.
A dia d’avui, el PSM-EN és la força hegemònica a l’esquerra del PSOE balear. Amb prop de 70 regidors als consistoris illencs i 40.000 vots (10%) i 5 diputats al Parlament de les Illes Balears, supera àmpliament una Esquerra Unida (IU a Balears) que no té diputats al Parlament (11.000 vots, menys del 3%) ni presència a l’ajuntament de Palma i compta només amb cinc regidors. Tampoc l’aposta d’Esquerra Republicana d’implantar-se a les Illes ha erosionat massa la posició de predomini del PSM. ERC posseeix una desena d’actes de regidor i va aconseguir 5.300 vots a les últimes autonòmiques, poc més de l’1%.
El repte actual del PSM-EN és exercir els propers quatre anys una oposició rotunda a un PP amb majoria absoluta que aposta per prescindir del català com a requisit per a l’accés a la funció pública i amenaça el decret de mínims a l’escola, que garanteix un 50% de les hores impartides en llengua catalana. I tot convida a pensar que, un cop celebrades les eleccions del 20 de novembre, el PP iniciarà una etapa d’ajustos econòmics dràstics i retallades socials. Sembla evident, doncs, que el PSM haurà de militar en la resistència durant quatre anys a l’espera de si el 2015 torna a ser possible una majoria alternativa al PP, com la que ha governat les Illes Balears i Pitiüses entre els anys 1999 a 2003 i 2007 a 2011, gràcies a l’aliança d’aquest partit amb el PSOE balear, el centredreta mallorquinista i altres partits minoritaris d’esquerra.