Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Perú. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Perú. Mostrar tots els missatges

dilluns, 17 de juny de 2013

El Perú i el seu conflicte armat

Aquest agost farà 10 anys que la Comissió de la Veritat i Reconciliació (CVR) del Perú va presentar el seu informe final sobre el període de la violència política al país, que aquesta delimita entre els anys 1980 i 2000. Aquest informe, no exempt de polèmica i del qual parlarem més endavant, és una valuosa font d’informació sobre el conflicte armat intern que va viure el Perú, una nació que també ha destacat pels constants enfrontaments amb països limítrofs durant la seva curta història independent. L’any 1980, una facció comunista situada dins el camp del maoisme va iniciar la lluita armada contra l’Estat peruà, que estava finalitzant el trànsit de la dictadura militar a un règim democràtic liberal. Autodenominada Partit Comunista del Perú (PCP), i rebatejada per la premsa oficial com a Sendero Luminoso (SL), el seu líder va ser el doctor en Filosofia Abimael Guzmán, anomenat presidente Gonzalo pels seus seguidors. La CVR s’hi refereix com a Partit Comunista del Perú-Sendero Luminoso (o PCP-SL en les seves sigles).
Actualment, d’aquella organització només en queden militarment actives algunes restes, d’escassa importància i enfrontades amb els dirigents històrics del moviment, localitzades bàsicament a la zona del VRAE (Valle del Río Apurímac y Ene). Però durant la dècada dels 80 i principis dels 90, l’Estat va arribar a témer per la seva derrota, sobretot quan es van intensificar els atacs sobre Lima, la capital, que fins a les darreries de la dècada de 1980 havia viscut amb una certa apatia el decurs de la violència, que afectava sobretot el Perú més rural i indígena. L’assetjament del PCP-SL a l’Estat i la seva capital va viure un altre salt qualitatiu a partir del 1991, quan els maoistes peruans alçats en armes van proclamar l’inici de l’”equilibri estratègic” en la seva guerra contra l’Estat, que havia de permetre capturar el poder a través d’una ofensiva desenvolupada del camp cap a la ciutat. Però la detenció d’Abimael Guzmán i part del Comitè Central el 1992 i la seva petició d’un procés de pau el 1993, van desinflar ràpidament una peculiar guerrilla que havia posat en escac l’Estat i tenia una enorme dependència de la figura del seu màxim dirigent.
La singularitat del PCP-SL es veu reflectida en el lideratge indiscutible i quasi messiànic d’Abimael Guzmán (Gonzalo). Fins al punt que políticament va adscriure’s al “marxisme-leninisme-maoisme, Pensament Gonzalo”. Aquesta interpretació del marxisme fou definida per l’altre grup armat comunista del Perú, el Moviment Revolucionari Túpac Amaru, com a “exòtica i pedant”. A més, els integrants del PCP-SL no duien uniforme militar ni vivien en campaments, com sí que feien les FARC-EP i l’ELN a Colòmbia o l’MRTA al propi Perú. Tampoc reconeixien ni apel·laven al Dret Internacional Humanitari. Cridava també l’atenció l’absència d’una política d’aliances amb forces afins i la manca d’interès per forçar una negociació amb l’Estat, petició que només es va dur a terme quan els principals líders van caure empresonats i ja no tenien una posició de força per obligar el govern a fer concessions polítiques. L’abans esmentat Moviment Revolucionari Túpac Amaru (MRTA) va iniciar la confrontació militar amb l’Estat el 1984. Políticament va ser molt més dúctil i va tenir una relació contradictòria i fluctuant amb l’esquerra política i social ubicada en la legalitat, a la qual va intentar guanyar per la seva causa. Sendero, per contra, va atemptar contra aquells dirigents socials i polítics lligats a l’esquerra que considerava vinculats a l’aparell estatal o revisionistes. L’MRTA mai va arribar a tenir un control territorial i un gruix d’integrants com el del PCP-SL. I, a diferència d’aquest, era un grup més urbà i amb una certa empremta del cristianisme de la Teologia de l’Alliberament. Per altra banda, l’MRTA i els maoistes es van enfrontar en diverses ocasions amb el resultat de desenes d’insurgents morts. Tot i la seva pràctica violenta i el recurs freqüent al segrest, el menor índex d’assassinats i altres violacions dels DDHH i el seu discurs humanista i amb apel·lacions al diàleg, van permetre a l’MRTA tenir una imatge més amable que Sendero Luminoso, aconseguint despertar simpaties entre sectors de l’opinió pública peruana i internacional que anaven més enllà del comunisme militant. El fracàs de l’espectacular acció a la residència de l’ambaixador japonès (1996-97), reflectida en una cançó dels mexicans Tijuana No! (“Renace en la montaña”), va suposar el seu declivi definitiu.
Els altres actors armats rellevants del conflicte eren l’Exèrcit, les forces policials i els Comitès d’Autodefensa, aquests últims formats per civils i impulsats per l’Estat per fer front a la guerrilla maoista a les zones rurals que s’escapaven al domini territorial del govern de Lima. Segons les estimacions de l’informe final de la Comissió de la Veritat i Reconciliació (CVR), gairebé 70.000 persones van perdre la vida a causa del conflicte del 1980 al 2000. Sobre aquest total de víctimes, que supera de llarg les estimacions fetes per estudis anteriors menys exhaustius, la CVR responsabilitza el PCP-SL del 46% de les morts, l’Exèrcit i la Policia del 30% i en el 24% dels casos o no s’ha determinat l’autoria o en són responsables altres actors armats com els Comitès d’Autodefensa, l’MRTA o grups paramilitars. De les víctimes mortals reportades, els Comitès d’Autodefensa en són els autors en prop del 4% de casos i l’MRTA en l’1,5%.
El treball de la CVR va ser molt criticat pel fujimorisme, l’esquerra revolucionària i sectors militars i policials. De fet, la CVR tendeix a incloure molts elements de valoració i opinió, i fa una lectura molt generosa del paper de les organitzacions de defensa dels Drets Humans o, tot i que menys, de les esglésies evangèliques i la catòlica i, en canvi, és extremadament crítica amb els mandats d’Alberto Fujimori i el moviment polític afí a l’expresident i exdictador, així com també amb l’esquerra de tradició marxista. Per la banda de policies i militars, la recopilació de nombrosos episodis de guerra bruta (massacres contra poblacions i a les presons, execucions extrajudicials, tortures, agressions sexuals, etc.) i la denúncia de la impunitat que va acompanyar molts d’aquests crims, és vista com un atac a la imatge de les forces de seguretat de l’Estat i una manera de fer el joc al terrorisme. Molt similar és la crítica que fa el fujimorisme, que minimitza les pràctiques il·legals en el marc de la lluita antisubversiva. En el cas del PCP-SL i el seu entorn, es considera que la CVR responsabilitza en exclusiva aquesta organització de l’esclat de la violència al Perú, i, igual que en àmbits militars, creuen infundada i inflada la xifra de morts per la violència política de l’any 1980 al 2000. L’MRTA i altres grups de l’esquerra radical creuen que s’equipara de manera tramposa el Moviment Revolucionari Túpac Amaru i Sendero Luminoso i que hi ha una gran benevolència amb les forces estatals.
Ja per acabar, no s’ha de deixar de dir que la tasca de recopilació, localització geogràfica i quantificació i estudi dels actes i efectes de la violència que fa la Comissió de la Veritat i Reconciliació és d’un gran interès si es vol fer una aproximació al conflicte peruà. A part del nombre de persones mortes (vora les 70.000), altres dades de l’informe de la CVR també criden l’atenció: 1) es calcula que prop de 500.000 peruans van patir desplaçament forçós motivat pel conflicte; 2) el 80% de les víctimes mortals són homes i el 20% dones; 3) el 83% de les violacions sexuals són obra de militars i policies; 4) a diferència del patró habitual a l’Amèrica Central i del Sud, al Perú la principal guerrilla fou responsable de més morts que l’Estat; 5) el Perú rural i els camperols van ser els principals afectats per la violència. De fet, només al departament d’Ayacucho s’hi concentra més del 40% de les morts i desaparicions; i 6) el 1993, al Perú tan sols un 16% dels ciutadans tenia un idioma originari (bàsicament el quítxua) com a llengua materna. En canvi, entre els morts pel conflicte intern aquest percentatge es dispara fins al 75%. Aquests són alguns dels números d’un conflicte armat, sovint oblidat des d’Europa, molt més curt que el colombià però amb conseqüències severes.