Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Síria. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Síria. Mostrar tots els missatges

dijous, 24 de març de 2016

Tres coses que cal dir sobre la violència islamista

El 22 de març del 2016, el gihadisme ha castigat Brussel·les. Abans, i per dir només alguns casos, havien patit la seva urpada ciutats com Moscou, Nova York, Casablanca, Istanbul, Amman, Madrid, Londres, Alger, Bombai o, recentment, París. Naturalment, tots voldríem que el nom de Barcelona no s’hagués d’incloure en aquesta macabra llista.
Sobre el fenomen de la violència islamista, crec que hi ha fets i reflexions a tenir en compte que sovint passen de puntetes pels mitjans de comunicació o ni hi treuen el cap:
1) Davant fets greus i transcendents, no s’hi val a tirar d’inèrcia i fer veure que entre la lluita armada europea dels anys 70, 80 o 90 i el gihadisme hi ha una simple i natural continuïtat en mètodes i objectius. Ara mateix no s’assumeix plenament la naturalesa de l’emergent violència religiosa. Ho fa, en part, l’esquerra que té la qüestió de classe com a motor polític i veu com la motivació exclusivament religiosa dels terroristes els trenca els esquemes. Ho fa també la dreta, que busca equiparacions forçoses i falses amb grups violents previs que s’assemblen al gihadisme com un ou a una castanya. A la dreta li interessa més satanitzar a la dissidència interna vinculant-la a la nova amenaça que no ser curosos amb la realitat. Un exemple clar és el del PP sostenint, contra tota evidència, l’autoria basca dels atemptats de l’11-M del 2004 a Madrid. Actituds similars les han tingut responsables governamentals de Turquia, Israel, Colòmbia i molts altres països. En lloc d’estar a l’altura del moment essent rigorosos, partits i governs escombren cap a casa en funció dels seus interessos immediats.
2) La lluita armada autòctona europea va viure la seva etapa àlgida les darreres dècades del segle XX. Poc tenien a veure amb el gihadisme organitzacions armades com l’IRA, ETA, Brigades Roges, GRAPO o RAF. Existia una pràctica criminal evident, però sense abandonar tabús i límits generalment respectats. Malgrat errors i excessos lamentables, existia una preferència clara a l’hora d’atemptar selectivament contra persones o contra instal·lacions relacionades amb el considerat enemic i, sovint, fent una trucada d’advertència prèvia. El terrorisme islamista no se sent lligat a cap pacte implícit pel qual hi ha coses que resulten inconcebibles. D’aquesta manca de límits i tabús venen les decapitacions publicitades, els atacs contra esdeveniments de masses (concerts, actes religiosos, esdeveniment esportius) o les bombes al transport públic. Aquest nou terrorisme suposa un salt endavant considerable. És una altra realitat, nova. I té el suport només d’una minoria de musulmans, però ha demostrat la seva capacitat de colpejar i persistir. Els grups sunnites supremacistes que aposten pel terrorisme no pretenen ser selectius sinó fer un ús indiscriminat de la violència, que esdevé un objectiu en ella mateixa. La mort, pròpia i aliena, és objecte de culte i bona als ulls de Déu.
3) Les conseqüències d’aquests actes no sols les patiran els seus autors (mort o presó) i les víctimes directes sinó que ens perjudicaran a tots. D’entrada, hi haurà menys diners a destinar en àmbits tant o més importants però aparentment menys urgents que la seguretat. La proliferació creixent d’aquests atacs també farà que es posin en qüestió principis bàsics per a qualsevol democràcia, fins al punt de fer-la trontollar. Per descomptat, a l’altar de la seguretat, els governs seguiran sacrificant la privacitat. A més, tot i que algú pot pensar que és secundari, es tendirà a militaritzar activitats com anar a veure el futbol, a un concert de música o a fer turisme. Si les comprovacions i les cues ja ens semblen ara llargues, veurem d’aquí a uns anys el temps que hi destinem. I, excepte en cas de sorpresa agradable, cada cop viurem de més a prop fets com els que els obscurantistes d’Al-Qaida i l’ISIS protagonitzen esporàdicament a Europa i, amb molta més freqüència, a la malaurada Síria, l’Iraq i altres països.

dilluns, 16 de febrer de 2015

Fotografies de Síria, any 2001 (2/2)

Vaig tenir la gran sort de visitar, en un viatge familiar, un país avui immers en un greu conflicte que l’està devastant. A Síria es podien veure (el 2001) estampes com aquestes:

dijous, 5 de febrer de 2015

Fotografies de Síria, any 2001 (1/2)

Vaig tenir la gran sort de visitar, en un viatge familiar, un país avui immers en un greu conflicte que l’està devastant. A Síria es podien veure (el 2001) estampes com aquestes:

dilluns, 16 de setembre de 2013

Cinc preguntes i respostes sobre Síria

A principis del 2011, Síria va viure un seguit de protestes populars que van convertir-se en enfrontaments violents entre grups armats i les forces estatals, que han acabat derivant en una guerra civil que encara continua i està tenint unes conseqüències funestes.
La cobertura informativa d’aquest conflicte té algunes mancances. D’entrada, i com és habitual en cas d’enfrontament bèl·lic, les notícies procedents de la República Àrab Siriana sovint contenen elements d’espectacularitat o lacrimògens que busquen més capturar l’atenció dels ciutadans que no explicar les causes de la situació. En segon lloc, quan s’aborden les circumstàncies i causes de la guerra, els mitjans catalans (i, en general, els occidentals) solen tenir una posició esbiaixada en contra del govern de Síria. El contrari passa amb mitjans com Russia Today o Press TV, dependents dels governs de Moscou i Teheran, que tenen una línia clarament favorable al president sirià al-Assad.
Per les raons comentades al paràgraf anterior, hi ha elements del conflicte sirià que passen desapercebuts o són de difícil comprensió. És per això que, sense grans pretensions, aquest escrit intenta respondre a alguns interrogants que planen sobre la guerra de Síria.
1) L’oposició siriana lluita contra la dictadura i a favor d’un règim democràtic?
Dins de l’oposició siriana, hi conviuen diferents faccions amb les seves posicions ideològiques. Però la mateixa dinàmica de la guerra, que premia les posicions més extremistes, el suport militar i econòmic d’altres països de la regió, la força de l’islamisme a la zona i l’arribada massiva de gihadistes d’arreu (també d’Europa) han anat minant els sectors no fonamentalistes dins les files rebels. El protagonisme d’Al-Nusra, grup emparentat amb Al-Qaida, és significatiu en aquest sentit. Aquesta i altres organitzacions extremistes sunnites (com l’Estat Islàmic de l’Iraq i el Llevant, ISIS) no lluiten per a assolir un règim de llibertats democràtiques sinó que busquen la caiguda d’al-Assad, que dirigeix una dictadura guiada per una concepció més o menys laica de la política i és considerat un infidel per la seva condició d’alauita.
2) El grau de brutalitat del règim és superior al dels subversius?
El govern de Damasc té un gran avantatge en la seva superioritat aèria, que li permet atacar sense gran resistència posicions rebels i moure les tropes arreu del territori. També existeixen sospites sobre l’ús d’armament químic, que recauen sobre tots dos bàndols. I hem vist els estralls que l’aviació oficial ha causat en forma de destrosses materials i pèrdues humanes. Però el cert és que la tipologia d’actes terroristes que du a terme part de l’oposició és molt difícil de localitzar en l’acció de les forces progovernamentals. N’és un exemple l’execució, per part dels subversius, d’un noi de 15 anys d’Alep, Mohammed Qataa, acusat de blasfemi. També la recent execució a trets, davant les càmeres, de dos nens. Hi ha hagut, a més, amb el segell de l’oposició, atemptats amb explosius que han provocat desenes de civils morts, actes de canibalisme, matances contra les minories xiïta i cristiana, execucions acompanyades d’un gran sadisme al Kurdistan sirià o episodis com la decapitació del sacerdot catòlic François Murad. Aquestes accions, o d’altres similars, no es produeixen al bàndol contrari, l’oficial, implacable i sever, però on no es pot observar aquesta orientació sectària i grau d’acarnissament molt freqüents entre els rebels.
3) Quina és la posició dels kurds i en quina situació es troben?
El Kurdistan és una basta nació sense estat que viu una relació històricament conflictiva amb Turquia, l’Iraq, l’Iran i també Síria, on la majoria de la població és àrab. A Síria, no existeix una única posició kurda, doncs hi ha membres d’aquesta ètnia a les files governamentals i rebels. Però l’opció majoritària és la de la tercera via, és a dir, no alinear-se amb cap dels contendents i destinar les forces a la defensa de la població i el seu territori, esperant assolir una autonomia similar a la del Kurdistan iraquià, un indret a on justament han hagut de fugir nombrosos kurds de Síria pels xocs entre les forces locals, que dominen gran part del nord del país, i combatents gihadistes opositors. El govern d’al-Assad ha optat per evitar la confrontació amb els kurds i centrar les seves forces a la costa i l’oest del país, mentre islamistes i kurds topen prop de la frontera amb Turquia, país al qual algunes fonts acusen de dirigir i armar els grups que ataquen les zones sota control kurd.   
4) Per què la guerra continua des de fa més de dos anys i no té un desenllaç ràpid com a Líbia?
D’alguna manera, a Síria s’està produint la primera batalla de la guerra contra l’Iran. Per aquest motiu, l’Iran entén que la lluita a favor del règim d’al-Assad és la lluita per la seva pròpia supervivència. D’aquí la seva implicació en el conflicte, que pot anar a més en funció de com evolucioni. També els combatents libanesos de Hizbullah tenen un rol important en el conflicte de Síria, perquè consideren que sense el suport de Teheran i Damasc serien una presa fàcil en mans d’Israel. En el cas de Rússia, que va deixar caure Líbia i podria fer el mateix amb Síria, no sembla que aquest país estigui disposat a deixar l’Iran sota control dels seus enemics geopolítics, fet que l’empeny a defensar Síria. I la Xina secunda la postura russa.
Els aliats de l’Iran a un costat i els enemics a l’altre. És per això que els grups subversius reben el suport, en diferent grau i amb els matisos que es vulgui, dels Estats Units, molts països europeus, i estats de tradició musulmana com l’Aràbia Saudita, Qatar i Turquia. També d’Al-Qaida, present al camp de batalla a través d’Al-Nusra. Tots ells enemics del triangle Iran-Síria-Hizbullah (al qual pot acabar de sumar-se l’Iraq), en uns casos per raons més vinculades a la geopolítica i en d’altres per animadversió a la minoria musulmana xiïta. Israel, que ha realitzat accions militars a Síria contra el govern, també pot ubicar-se en aquest segon bàndol, tot i que tem que una desfeta del règim enemic d’Al-Assad condueixi a una Síria islamista tant o més hostil a Israel.
Aquest joc d’equilibris fa que hi hagi una certa por a buscar solucions expeditives que acabin generant un conflicte militar que vagi més enllà de Síria i, al mateix temps, que tots dos bàndols tinguin suport militar, econòmic i mediàtic provinent de fora de les fronteres de Síria, qüestió que dificulta la victòria militar d’una de les parts i el final de la guerra.
5) Quina seria la millor solució per a Síria i què pot passar?
Aquesta resposta ja es troba al 100% en el terreny de l’opinió. En termes ideals, la resposta podria ser el final de la guerra per la via de la negociació, la depuració de responsabilitats pels casos més flagrants de violació dels Drets Humans i la instauració d’un règim democràtic i que asseguri el respecte a les minories religioses i ètniques, incloent l’establiment d’una autonomia per als kurds. Malauradament, la relativa igualtat entre les forces contendents i el fet que totes dues parts tinguin complicitats internacionals, no permeten aventurar un final imminent de la violència. La possibilitat d’un atac dels Estats Units, que afegiria incertesa al desenllaç de la guerra i podria tenir efectes sobre els països propers a Síria, continua present però sembla que perd força amb el pas de les setmanes.