Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris catolicisme. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris catolicisme. Mostrar tots els missatges

dijous, 14 de desembre de 2017

Roma contra Luter: la lluita continua

El 1517 Martí Luter va enganxar a la porta de l'església de Wittenberg les seves conegudes 95 tesis. Ho va fer el 31 d’octubre de fa 500 anys. Luter, que esclatava davant la venda d’indulgències autoritzada pel papa Lleó X per a finançar la construcció de la Basílica de Sant Pere, acabà assenyalat com a heretge i excomunicat el 1521. Després vindrien l’exili, la traducció de la Bíblia a la llengua alemanya, Joan Calví i l’expansió de la Reforma i el cristianisme antiromà pel centre i el nord d’Europa i la resta del planeta.
Avui, les diferències entre protestantisme i catolicisme es poden observar visitant els seus centres de culte, on la simplicitat (o pobresa artística) protestant contrasta amb l’excel·lència artística (o opulència idòlatra) visible a les esglésies catòliques. També en el paper de la fe i les obres en la salvació o el culte a Maria i els sants. El celibat només s’entén com a indispensable per part de l’església catòlica. El purgatori, tan arrelat en l’imaginari catòlic, no existeix als ulls de molts protestants. Aquests últims consideren provat l’obscurantisme romà en fets com la creació de la Santa Inquisició o el recel històric de la cúria romana al lliure accés als textos sagrats dels seus fidels. Des del punt de vista catòlic, sovint s’ha identificat el protestantisme com a superb, responsable de la creació de grups sectaris i condemnat a la divisió, ja que desautoritzar i trencar amb Roma hauria impulsat i legitimat totes les divisions intestines posteriors. Tot això exposat sempre amb molta prudència, perquè és difícil entendre protestant o protestantisme com a termes unívocs a causa de les múltiples interpretacions que s’hi aixopluguen. Luterans, calvinistes, anabaptistes, anglicans, metodistes, pentecostals... són només algunes de les principals famílies protestants. I els adventistes, es pot afirmar al 100% que són protestants? I als testimonis de Jehovà, cal situar-los fora tenint en compte els seus orígens i creences?
Catolicisme i protestants han passat de les guerres sagnants de segles enrere a la coexistència pacífica actual. De fet, l’església catòlica i el món protestant comparteixen recels davant la laïcitat i trinxera contra l’ateisme. També participen de la mateixa visió sobre les religions no monoteistes. Per descomptat, i pel que fa a les religions del llibre, consideren el cristianisme com a una superació del judaisme i mantenen amb l’islam una pugna evident per la supremacia religiosa global. Però essent molt el que els uneix, també és bastant el que els separa. Per això, en el marc del cristianisme, aspiren a ser la branca hegemònica capaç d’aglutinar les ovelles esgarriades i ser reconeguda com a la legítima i única hereva de l’església de Crist. Haver passat de les guerres sectàries a la tolerància mútua no vol dir ignorar que la frontera entre uns i altres és enorme, mòbil i molt porosa. És més fàcil convertir un cristià protestant en catòlic (o un catòlic en protestant) que no aquest cristià en musulmà (o un musulmà en cristià). Així ho avalen els estudis realitzats, i no ha d’estranyar-nos el major trànsit entre dos grups religiosos que comparteixen llibre sagrat, litúrgies o pensadors.
La rivalitat entre catòlics i protestants és una vella coneguda a Europa i també es pot observar a l’Àfrica. Però Amèrica és ara l’epicentre d’aquesta històrica tensió entre les dues grans famílies cristianes, molt més esteses que la variant ortodoxa (veure gràfic). No és cap casualitat que el Papa Francesc sigui, des del 2013, el primer pontífex d’origen americà. L’elecció de l’argentí Jorge Mario Bergoglio és una mostra de la importància que concedeix el Vaticà a la lluita per l’hegemonia a l’Amèrica del Sud i el conjunt del continent americà. L’església catòlica arriba a aquesta decisiva batalla anquilosada però formalment unida i relativament cohesionada. El protestantisme hi arriba més jove i fresc però extremadament atomitzat. Per l’enorme religiositat popular que hi impera, la seva extensa població i el creixement espectacular del cristianisme protestant, el Brasil és, i sobretot serà, un escenari clau. Però no serà l’únic: els Estats Units, Mèxic, Guatemala, Colòmbia, Veneçuela, Xile... En els segles que han de venir, el lideratge del món cristià serà catòlic, protestant o compartit? No ho sabem, però Amèrica hi té molt a dir.