Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris conflicte. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris conflicte. Mostrar tots els missatges

dimecres, 6 de setembre de 2017

Colòmbia: de les FARC a la FARC

Colòmbia és una nació que, des del seu naixement, arrossega nombrosos episodis i processos violents. La continuïtat i ferocitat de la violència a Colòmbia ha estat única a l’Amèrica Llatina, i durant molts anys els registres de morts, ferits, desplaçats o refugiats han estat semblants als de llunyans països en guerra i, a la vegada, molt superiors als dels estats veïns. El descens progressiu de la violència entre l’Estat colombià i la guerrilla de les FARC-EP (Forces Armades Revolucionàries de Colòmbia - Exèrcit del Poble) ha permès alliberar tots els militars en mans de la insurgència, acordar la llibertat dels guerrillers i milicions presos i impulsar una jurisdicció especial per als delictes no indultables protagonitzats per qualsevol dels actors del conflicte armat, a més de pactar algunes reformes en matèria de restitució de terres o de substitució dels conreus il·lícits (lluita antidroga). Alguns dels aspectes acordats ja és evident que no es compliran, almenys en la seva totalitat. A més, els partidaris dels acords de pau hauran d’enfrontar-se electoralment a l’uribisme, que s’ha oposat sistemàticament als punts clau pactats. I fer-ho mentre la guerrilla de l’ELN continua negociant amb el govern de Bogotà i es mantenen actius múltiples grups paramilitars i criminals.
En endinsar-se a la selva, els guerrillers hivernaven el seu nom oficial i n’adoptaven un de nou, que els ha acompanyat durant anys i dècades. En el trànsit cap a la vida civil, alguns excomandants mantenen el seu nom de combat. Però el que pot sorprendre és que les FARC siguin ara la FARC, un cop suprimit l’EP que remetia a la seva condició de grup armat i substituint la denominació Forces Armades Revolucionàries de Colòmbia per Força Alternativa Revolucionària del Comú. Perquè han mantingut les FARC les seves sigles en la nova etapa sense confrontació armada? Segurament, el pes simbòlic i cohesionador del nom ha influït molt en una agrupació política on molts dels seus membres vénen d’una vida fortament comunitària i volen evitar el risc de dissolució dels vincles existents. En segon lloc, el sorgiment d’un grup molt minoritari que no accepta els acords de pau i es considera legítim continuador de la lluita de Marulanda, obliga a les FARC a no donar imatge de renúncia del passat enterrant el seu nom històric. Els elements anteriors han pesat més que el fet que aquesta denominació estigui connotada molt negativament en els territoris que no han viscut el conflicte en el dia a dia. Aquestes zones són bàsicament les urbanes, on la presència guerrillera s’ha expressat en actes de propaganda d’abast molt reduït i atacs amb explosius que han suscitat una gran oposició. El rebuig s’ha vist multiplicat per la fortíssima i unànime pressió mediàtica contra les FARC, que encara ara és considerable tot i que s’ha rebaixat.
Des del 2016, i coincidint amb la recta final del procés de pau iniciat el 2012 a Oslo, han augmentat les xifres d’activistes polítics i líders socials assassinats. També membres de les FARC i familiars han estat morts per paramilitars. És una incògnita fins a on arribarà aquesta onada de violència i quin tipus de complicitats té. El fantasma de la persecució contra la UP, que va significar la mort de dos candidats presidencials i milers de militants, no s’ha esvaït de la memòria de certs sectors colombians. Poder fer política oberta sense risc d’assassinat i la capacitat d’arrelar entre l’electorat dels barris populars de les grans ciutats, seran dos factors molt importants a l’hora de determinar el grau d’èxit de la nova FARC. Sembla que ho tindrà difícil.

diumenge, 28 de maig de 2017

Israel i el segle XXI

El segle XIX va veure el naixement del sionisme, que recollia i actualitzava vells anhels. El segle XX va ser testimoni de la materialització del gran somni d’aquest moviment amb la creació d’un estat concebut com a la pàtria dels jueus. Què oferirà el segle XXI a Israel?
L’Orient Mitjà és la regió del planeta que ha acabat acollint la llar nacional dels jueus. I, com tothom sap, és concretament a Palestina on s’ha establert. El 1948 Israel va proclamar la seva independència després de la resolució 181 de l’ONU (1947). El naixement d’Israel li va suposar una guerra immediata amb els seus oponents àrabs. Aquest enfrontament, igual que els de les dècades següents, va acabar amb una victòria israeliana. Ja des de finals del segle XIX, nombrosos jueus havien emigrat a Terra Santa. Les llavors per a la creació d’Israel eren, per tant, anteriors a l’Holocaust jueu. La mort en massa de jueus durant la II GM va reforçar la determinació sionista i va facilitar el suport d’alguns països occidentals, però Israel és molt més que una resposta a l’Alemanya de Hitler.
Israel és una realitat innegable que s’emplaça a Palestina, però van ser diverses ubicacions les que es van contemplar per acollir la població jueva mundial. Theodor Herzl va abordar per escrit la possibilitat d’establir Israel a l’Argentina. També es va parlar de l’Àfrica, com en el cas de Kenya. L’Alemanya del Tercer Reich tenia la intenció de deportar els jueus a l’illa de Madagascar, en aquells moments sota control francès. És el que es coneix com a Pla Madagascar, al qual s’aferren els historiadors revisionistes o negacionistes per rebutjar que el nazisme tingués l’objectiu d’exterminar els jueus europeus.
El breu recorregut històric anterior es justifica perquè les particularitats que acompanyen a Israel i la sensibilitat que desperta el conflicte israelianopalestí arreu del món, només es poden entendre si no oblidem la forta càrrega política i emocional que arrossega la idea d’Israel. Un còctel d’emocions en el marc d’un conflicte nacional, molt marcat per la religió, on els palestins no volen veure amputada la seva pàtria i Israel tem una Palestina independent amb plenes capacitats militars i diplomàtiques.
En el dia d’avui, es pot dir que les negociacions de les últimes dècades entre palestins i israelians no han servit pràcticament de res. Tant és així que la pacificació de Terra Santa per la via de dos estats sembla cada cop una idea més exòtica. Això té un risc evident per als palestins, que es troben en una situació adversa perquè no posseeixen un Estat palestí propi ni tampoc poden, majoritàriament, reclamar els drets que comporta ser ciutadà israelià. Aquesta situació de desprotecció facilita episodis com els que es van viure amb l’atac a la Franja de Gaza l’estiu del 2014. Però tampoc surt gratis als israelians: si no neix un Estat per als palestins, la idea d’un únic estat binacional pren força. Una solució a la sud-africana, posant l’accent en la lluita per la igualtat de drets en un únic Estat, és perillosa per a la continuïtat d’Israel com a estat jueu. Davant daixò, Israel aspira a blindar el seu caràcter jueu a través d’iniciatives com la imminent llei de l'Estat-nació. En la línia contrària, i emmirallat en la lluita contra l’apartheid sud-africà, hi trobem el moviment BDS, que creix davant la preocupació de l’estat hebreu. Quins fruits tindrà l’acostament entre Israel i les monarquies sunnites? Veurem una Palestina independent? Què passarà amb el polvorí de l’Esplanada de les Mesquites (Mont del Temple)? Cap a on va Israel? El segle XXI anirà oferint les respostes.

dilluns, 16 de setembre de 2013

Cinc preguntes i respostes sobre Síria

A principis del 2011, Síria va viure un seguit de protestes populars que van convertir-se en enfrontaments violents entre grups armats i les forces estatals, que han acabat derivant en una guerra civil que encara continua i està tenint unes conseqüències funestes.
La cobertura informativa d’aquest conflicte té algunes mancances. D’entrada, i com és habitual en cas d’enfrontament bèl·lic, les notícies procedents de la República Àrab Siriana sovint contenen elements d’espectacularitat o lacrimògens que busquen més capturar l’atenció dels ciutadans que no explicar les causes de la situació. En segon lloc, quan s’aborden les circumstàncies i causes de la guerra, els mitjans catalans (i, en general, els occidentals) solen tenir una posició esbiaixada en contra del govern de Síria. El contrari passa amb mitjans com Russia Today o Press TV, dependents dels governs de Moscou i Teheran, que tenen una línia clarament favorable al president sirià al-Assad.
Per les raons comentades al paràgraf anterior, hi ha elements del conflicte sirià que passen desapercebuts o són de difícil comprensió. És per això que, sense grans pretensions, aquest escrit intenta respondre a alguns interrogants que planen sobre la guerra de Síria.
1) L’oposició siriana lluita contra la dictadura i a favor d’un règim democràtic?
Dins de l’oposició siriana, hi conviuen diferents faccions amb les seves posicions ideològiques. Però la mateixa dinàmica de la guerra, que premia les posicions més extremistes, el suport militar i econòmic d’altres països de la regió, la força de l’islamisme a la zona i l’arribada massiva de gihadistes d’arreu (també d’Europa) han anat minant els sectors no fonamentalistes dins les files rebels. El protagonisme d’Al-Nusra, grup emparentat amb Al-Qaida, és significatiu en aquest sentit. Aquesta i altres organitzacions extremistes sunnites (com l’Estat Islàmic de l’Iraq i el Llevant, ISIS) no lluiten per a assolir un règim de llibertats democràtiques sinó que busquen la caiguda d’al-Assad, que dirigeix una dictadura guiada per una concepció més o menys laica de la política i és considerat un infidel per la seva condició d’alauita.
2) El grau de brutalitat del règim és superior al dels subversius?
El govern de Damasc té un gran avantatge en la seva superioritat aèria, que li permet atacar sense gran resistència posicions rebels i moure les tropes arreu del territori. També existeixen sospites sobre l’ús d’armament químic, que recauen sobre tots dos bàndols. I hem vist els estralls que l’aviació oficial ha causat en forma de destrosses materials i pèrdues humanes. Però el cert és que la tipologia d’actes terroristes que du a terme part de l’oposició és molt difícil de localitzar en l’acció de les forces progovernamentals. N’és un exemple l’execució, per part dels subversius, d’un noi de 15 anys d’Alep, Mohammed Qataa, acusat de blasfemi. També la recent execució a trets, davant les càmeres, de dos nens. Hi ha hagut, a més, amb el segell de l’oposició, atemptats amb explosius que han provocat desenes de civils morts, actes de canibalisme, matances contra les minories xiïta i cristiana, execucions acompanyades d’un gran sadisme al Kurdistan sirià o episodis com la decapitació del sacerdot catòlic François Murad. Aquestes accions, o d’altres similars, no es produeixen al bàndol contrari, l’oficial, implacable i sever, però on no es pot observar aquesta orientació sectària i grau d’acarnissament molt freqüents entre els rebels.
3) Quina és la posició dels kurds i en quina situació es troben?
El Kurdistan és una basta nació sense estat que viu una relació històricament conflictiva amb Turquia, l’Iraq, l’Iran i també Síria, on la majoria de la població és àrab. A Síria, no existeix una única posició kurda, doncs hi ha membres d’aquesta ètnia a les files governamentals i rebels. Però l’opció majoritària és la de la tercera via, és a dir, no alinear-se amb cap dels contendents i destinar les forces a la defensa de la població i el seu territori, esperant assolir una autonomia similar a la del Kurdistan iraquià, un indret a on justament han hagut de fugir nombrosos kurds de Síria pels xocs entre les forces locals, que dominen gran part del nord del país, i combatents gihadistes opositors. El govern d’al-Assad ha optat per evitar la confrontació amb els kurds i centrar les seves forces a la costa i l’oest del país, mentre islamistes i kurds topen prop de la frontera amb Turquia, país al qual algunes fonts acusen de dirigir i armar els grups que ataquen les zones sota control kurd.   
4) Per què la guerra continua des de fa més de dos anys i no té un desenllaç ràpid com a Líbia?
D’alguna manera, a Síria s’està produint la primera batalla de la guerra contra l’Iran. Per aquest motiu, l’Iran entén que la lluita a favor del règim d’al-Assad és la lluita per la seva pròpia supervivència. D’aquí la seva implicació en el conflicte, que pot anar a més en funció de com evolucioni. També els combatents libanesos de Hizbullah tenen un rol important en el conflicte de Síria, perquè consideren que sense el suport de Teheran i Damasc serien una presa fàcil en mans d’Israel. En el cas de Rússia, que va deixar caure Líbia i podria fer el mateix amb Síria, no sembla que aquest país estigui disposat a deixar l’Iran sota control dels seus enemics geopolítics, fet que l’empeny a defensar Síria. I la Xina secunda la postura russa.
Els aliats de l’Iran a un costat i els enemics a l’altre. És per això que els grups subversius reben el suport, en diferent grau i amb els matisos que es vulgui, dels Estats Units, molts països europeus, i estats de tradició musulmana com l’Aràbia Saudita, Qatar i Turquia. També d’Al-Qaida, present al camp de batalla a través d’Al-Nusra. Tots ells enemics del triangle Iran-Síria-Hizbullah (al qual pot acabar de sumar-se l’Iraq), en uns casos per raons més vinculades a la geopolítica i en d’altres per animadversió a la minoria musulmana xiïta. Israel, que ha realitzat accions militars a Síria contra el govern, també pot ubicar-se en aquest segon bàndol, tot i que tem que una desfeta del règim enemic d’Al-Assad condueixi a una Síria islamista tant o més hostil a Israel.
Aquest joc d’equilibris fa que hi hagi una certa por a buscar solucions expeditives que acabin generant un conflicte militar que vagi més enllà de Síria i, al mateix temps, que tots dos bàndols tinguin suport militar, econòmic i mediàtic provinent de fora de les fronteres de Síria, qüestió que dificulta la victòria militar d’una de les parts i el final de la guerra.
5) Quina seria la millor solució per a Síria i què pot passar?
Aquesta resposta ja es troba al 100% en el terreny de l’opinió. En termes ideals, la resposta podria ser el final de la guerra per la via de la negociació, la depuració de responsabilitats pels casos més flagrants de violació dels Drets Humans i la instauració d’un règim democràtic i que asseguri el respecte a les minories religioses i ètniques, incloent l’establiment d’una autonomia per als kurds. Malauradament, la relativa igualtat entre les forces contendents i el fet que totes dues parts tinguin complicitats internacionals, no permeten aventurar un final imminent de la violència. La possibilitat d’un atac dels Estats Units, que afegiria incertesa al desenllaç de la guerra i podria tenir efectes sobre els països propers a Síria, continua present però sembla que perd força amb el pas de les setmanes.

dilluns, 17 de juny de 2013

El Perú i el seu conflicte armat

Aquest agost farà 10 anys que la Comissió de la Veritat i Reconciliació (CVR) del Perú va presentar el seu informe final sobre el període de la violència política al país, que aquesta delimita entre els anys 1980 i 2000. Aquest informe, no exempt de polèmica i del qual parlarem més endavant, és una valuosa font d’informació sobre el conflicte armat intern que va viure el Perú, una nació que també ha destacat pels constants enfrontaments amb països limítrofs durant la seva curta història independent. L’any 1980, una facció comunista situada dins el camp del maoisme va iniciar la lluita armada contra l’Estat peruà, que estava finalitzant el trànsit de la dictadura militar a un règim democràtic liberal. Autodenominada Partit Comunista del Perú (PCP), i rebatejada per la premsa oficial com a Sendero Luminoso (SL), el seu líder va ser el doctor en Filosofia Abimael Guzmán, anomenat presidente Gonzalo pels seus seguidors. La CVR s’hi refereix com a Partit Comunista del Perú-Sendero Luminoso (o PCP-SL en les seves sigles).
Actualment, d’aquella organització només en queden militarment actives algunes restes, d’escassa importància i enfrontades amb els dirigents històrics del moviment, localitzades bàsicament a la zona del VRAE (Valle del Río Apurímac y Ene). Però durant la dècada dels 80 i principis dels 90, l’Estat va arribar a témer per la seva derrota, sobretot quan es van intensificar els atacs sobre Lima, la capital, que fins a les darreries de la dècada de 1980 havia viscut amb una certa apatia el decurs de la violència, que afectava sobretot el Perú més rural i indígena. L’assetjament del PCP-SL a l’Estat i la seva capital va viure un altre salt qualitatiu a partir del 1991, quan els maoistes peruans alçats en armes van proclamar l’inici de l’”equilibri estratègic” en la seva guerra contra l’Estat, que havia de permetre capturar el poder a través d’una ofensiva desenvolupada del camp cap a la ciutat. Però la detenció d’Abimael Guzmán i part del Comitè Central el 1992 i la seva petició d’un procés de pau el 1993, van desinflar ràpidament una peculiar guerrilla que havia posat en escac l’Estat i tenia una enorme dependència de la figura del seu màxim dirigent.
La singularitat del PCP-SL es veu reflectida en el lideratge indiscutible i quasi messiànic d’Abimael Guzmán (Gonzalo). Fins al punt que políticament va adscriure’s al “marxisme-leninisme-maoisme, Pensament Gonzalo”. Aquesta interpretació del marxisme fou definida per l’altre grup armat comunista del Perú, el Moviment Revolucionari Túpac Amaru, com a “exòtica i pedant”. A més, els integrants del PCP-SL no duien uniforme militar ni vivien en campaments, com sí que feien les FARC-EP i l’ELN a Colòmbia o l’MRTA al propi Perú. Tampoc reconeixien ni apel·laven al Dret Internacional Humanitari. Cridava també l’atenció l’absència d’una política d’aliances amb forces afins i la manca d’interès per forçar una negociació amb l’Estat, petició que només es va dur a terme quan els principals líders van caure empresonats i ja no tenien una posició de força per obligar el govern a fer concessions polítiques. L’abans esmentat Moviment Revolucionari Túpac Amaru (MRTA) va iniciar la confrontació militar amb l’Estat el 1984. Políticament va ser molt més dúctil i va tenir una relació contradictòria i fluctuant amb l’esquerra política i social ubicada en la legalitat, a la qual va intentar guanyar per la seva causa. Sendero, per contra, va atemptar contra aquells dirigents socials i polítics lligats a l’esquerra que considerava vinculats a l’aparell estatal o revisionistes. L’MRTA mai va arribar a tenir un control territorial i un gruix d’integrants com el del PCP-SL. I, a diferència d’aquest, era un grup més urbà i amb una certa empremta del cristianisme de la Teologia de l’Alliberament. Per altra banda, l’MRTA i els maoistes es van enfrontar en diverses ocasions amb el resultat de desenes d’insurgents morts. Tot i la seva pràctica violenta i el recurs freqüent al segrest, el menor índex d’assassinats i altres violacions dels DDHH i el seu discurs humanista i amb apel·lacions al diàleg, van permetre a l’MRTA tenir una imatge més amable que Sendero Luminoso, aconseguint despertar simpaties entre sectors de l’opinió pública peruana i internacional que anaven més enllà del comunisme militant. El fracàs de l’espectacular acció a la residència de l’ambaixador japonès (1996-97), reflectida en una cançó dels mexicans Tijuana No! (“Renace en la montaña”), va suposar el seu declivi definitiu.
Els altres actors armats rellevants del conflicte eren l’Exèrcit, les forces policials i els Comitès d’Autodefensa, aquests últims formats per civils i impulsats per l’Estat per fer front a la guerrilla maoista a les zones rurals que s’escapaven al domini territorial del govern de Lima. Segons les estimacions de l’informe final de la Comissió de la Veritat i Reconciliació (CVR), gairebé 70.000 persones van perdre la vida a causa del conflicte del 1980 al 2000. Sobre aquest total de víctimes, que supera de llarg les estimacions fetes per estudis anteriors menys exhaustius, la CVR responsabilitza el PCP-SL del 46% de les morts, l’Exèrcit i la Policia del 30% i en el 24% dels casos o no s’ha determinat l’autoria o en són responsables altres actors armats com els Comitès d’Autodefensa, l’MRTA o grups paramilitars. De les víctimes mortals reportades, els Comitès d’Autodefensa en són els autors en prop del 4% de casos i l’MRTA en l’1,5%.
El treball de la CVR va ser molt criticat pel fujimorisme, l’esquerra revolucionària i sectors militars i policials. De fet, la CVR tendeix a incloure molts elements de valoració i opinió, i fa una lectura molt generosa del paper de les organitzacions de defensa dels Drets Humans o, tot i que menys, de les esglésies evangèliques i la catòlica i, en canvi, és extremadament crítica amb els mandats d’Alberto Fujimori i el moviment polític afí a l’expresident i exdictador, així com també amb l’esquerra de tradició marxista. Per la banda de policies i militars, la recopilació de nombrosos episodis de guerra bruta (massacres contra poblacions i a les presons, execucions extrajudicials, tortures, agressions sexuals, etc.) i la denúncia de la impunitat que va acompanyar molts d’aquests crims, és vista com un atac a la imatge de les forces de seguretat de l’Estat i una manera de fer el joc al terrorisme. Molt similar és la crítica que fa el fujimorisme, que minimitza les pràctiques il·legals en el marc de la lluita antisubversiva. En el cas del PCP-SL i el seu entorn, es considera que la CVR responsabilitza en exclusiva aquesta organització de l’esclat de la violència al Perú, i, igual que en àmbits militars, creuen infundada i inflada la xifra de morts per la violència política de l’any 1980 al 2000. L’MRTA i altres grups de l’esquerra radical creuen que s’equipara de manera tramposa el Moviment Revolucionari Túpac Amaru i Sendero Luminoso i que hi ha una gran benevolència amb les forces estatals.
Ja per acabar, no s’ha de deixar de dir que la tasca de recopilació, localització geogràfica i quantificació i estudi dels actes i efectes de la violència que fa la Comissió de la Veritat i Reconciliació és d’un gran interès si es vol fer una aproximació al conflicte peruà. A part del nombre de persones mortes (vora les 70.000), altres dades de l’informe de la CVR també criden l’atenció: 1) es calcula que prop de 500.000 peruans van patir desplaçament forçós motivat pel conflicte; 2) el 80% de les víctimes mortals són homes i el 20% dones; 3) el 83% de les violacions sexuals són obra de militars i policies; 4) a diferència del patró habitual a l’Amèrica Central i del Sud, al Perú la principal guerrilla fou responsable de més morts que l’Estat; 5) el Perú rural i els camperols van ser els principals afectats per la violència. De fet, només al departament d’Ayacucho s’hi concentra més del 40% de les morts i desaparicions; i 6) el 1993, al Perú tan sols un 16% dels ciutadans tenia un idioma originari (bàsicament el quítxua) com a llengua materna. En canvi, entre els morts pel conflicte intern aquest percentatge es dispara fins al 75%. Aquests són alguns dels números d’un conflicte armat, sovint oblidat des d’Europa, molt més curt que el colombià però amb conseqüències severes.

dilluns, 16 de juliol de 2012

Un vell conflicte que perdura

El 14 de maig del 1948 es va pronunciar un discurs històric. El seu autor fou David Ben-Gurion (1886-1973) i el seu contingut girà al voltant de la proclamació de la independència d’Israel. Aquesta declaració d’independència es considera el moment fundacional de l’Estat israelià.
En realitat, aquest discurs fou un punt culminant d’un procés que es remunta a dècades abans. Ja des de finals del segle XIX i sobretot principis del XX, a la migrada comunitat jueva que ja residia en terres palestines s’hi van sumar milers de jueus procedents d’arreu del món disposats a fer realitat el somni sionista d’acabar amb la dispersió i la diàspora forçoses i assolir un estat de caràcter jueu que permetés oblidar els pogroms i l’antisemitisme. El nombre de jueus instal·lats a Palestina va augmentar de manera espectacular a principis del segle XX i dels 70.000 residents el 1904 es va passar als 150.000 de només 10 anys més tard. El 1939 ja hi havia 400.000 jueus i el 1947 en serien mig milió.
Palestina era una terra que formava part del dens Imperi Otomà i, en caure aquest amb el final de la Primera Guerra Mundial, fou administrada posteriorment pels britànics, els quals el 1917 havien donat suport en la Declaració de Balfour a fer possible la creació d’una llar nacional per als jueus a Palestina. Durant el domini britànic, però, aquesta potència europea va practicar una equidistància calculada entre àrabs i jueus malgrat que els enfrontaments entre les dues comunitats i els xocs violents d’aquestes amb els britànics anaven en augment. Així, el 1939 van publicar el tercer Llibre blanc, on en un termini de 10 anys preveien cedir el govern conjunt d’una Palestina independent a ambdues comunitats alhora que es posava traves a la immigració jueva en un moment tan delicat com la guerra del 39 al 45, amb la persecució de jueus a bona part d’Europa.
Un dels esdeveniments de més pes va succeir el 29 de novembre del 1947, quan l’ONU, a través de l’Assemblea General, aprovà la resolució 181 (cal dir que, en la línia de l’equilibri calculat del Regne Unit comentada abans, els britànics van abstenir-se) per la qual es recomanava la partició del territori en dos estats abandonant la idea d’un sol estat de caràcter binacional. D’acord amb la resolució de Nacions Unides, s’havia de crear un estat jueu (56,47% del territori i més de mig milió de jueus i prop de 400.000 àrabs) i un àrab (43,53% del territori i més de 800.000 àrabs més uns 10.000 jueus). A més, Jerusalem i Betlem havien de restar al marge dels dos estats i estar sota control internacional. Aquesta resolució mai va ser aplicada. Els àrabs la van rebutjar i els jueus van declarar la independència de la seva pàtria el maig de l’any vinent.
Des de l’aprovació de la resolució per a la partició de Palestina fins a la proclamació israeliana d’independència, es va viure una situació de constants friccions i combats entre àrabs i jueus i va ser el 15 de maig del 1948, un dia després d’aquesta declaració i vista la incapacitat dels palestins per vèncer militarment als israelians, quan fruit d’aquesta derrota de la causa palestina i del sentiment d’humiliació que va envair al món àrab, va esclatar la guerra del 1948 entre forces israelianes i contingents d’Egipte, el Líban, Síria, l’Iraq i Jordània. Després d’atravessar diferents fases i treves entre les parts, el conflicte va finar el març del 1949 amb una victòria clau per a Israel i amb més de 700.000 palestins que van passar a ser refugiats en altres territoris. D’aquí que, en contrast amb l’eufòria jueva desfermada per aquesta proclamació històrica, els palestins commemoren, coincidint amb la declaració de Ben-Gurion, la Naqba (que es pot traduir per “catàstrofe” o “desastre”), terme àrab amb el que el poble palestí ha batejat l’èxode de la població àrab.
Cal dir, sense ànim de fer un minuciós repàs històric però sí a tall d’esment, que a aquesta primera guerra, l’han seguit altres xocs bèl·lics: la crisi de Suez (1956), la Guerra dels Sis Dies (1967), la Guerra del Yom Kippur (1973), la invasió del Líban del 1982, les dues intifades (1987 i 2000), la darrera guerra del Líban (2006) i diverses operacions en els territoris ocupats de Cisjordània i Gaza entre les que destaca l’atac contra aquest darrer territori, limítrof amb Egipte, el gener del 2009. S’ha de dir també que tots aquests conflictes han acabat amb victòria militar israeliana (si bé el 2006 Hizbullah va aconseguir una derrota dolça) i, en molts casos, han permès a l’estat d’Israel augmentar els seus límits territorials, de manera molt especial la Guerra dels Sis Dies.
A dia d’avui, més de 64 anys després de la declaració d’independència pronunciada per David Ben-Gurion, jueu d’origen polonès i destacat líder laborista, el cert és que Israel és un estat que ja té assegurada la seva supervivència gràcies al seu potencial militar, el caràcter d’aliat preferent dels EUA o el fet d’haver segellat la pau amb països veïns i amb els quals s’havia enfrontat com Egipte i Jordània, els anys 1979 i 1994 de manera respectiva.
Ara bé, el seu prestigi entre l’opinió pública d’arreu del món, i també l’europea, sembla no trobar-se en el seu millor moment, com va demostrar el reguitzell de reaccions contràries a l’agressió israeliana contra Gaza el 2009 o l’assalt, el 2010, a sis vaixells que pretenien trencar el bloqueig imposat a Gaza, episodi que va acabar amb nou activistes morts per l’exèrcit hebreu.
Israel és avui en dia un país pròsper, d’una qualitat democràtica sense cap equivalent a la zona i capdavanter en investigació científica. Però també és un país que no té uns límits territorials definits, estimula la presència de colons israelians en terres palestines, imposa un estat d’excepció i setge constant contra els territoris de l’ANP (Gaza i Cisjordània), ignora bona part de les resolucions internacionals i, fidel al principi sionista que defensava prendre Palestina en considerar-la “una terra sense gent per a una gent sense terra”, discrimina la població àrab i estimula la immigració de persones jueves d’arreu del món cap a Israel alhora que tanca la porta als palestins exiliats arran de la desfeta del 1947 al 1949 així com als seus descendents, els quals sovint viuen en condicions miserables en les zones de refugiats del Líban o Jordània.

Sobre el vell conflicte entre Israel i Palestina es podrien fer moltes i molt extenses reflexions. Però pot resultar interessant cercar algunes explicacions al fet que aquesta confrontació tan cruenta es remunti a fa almenys sis dècades i, a més, no es pugui entreveure a curt o mitjà termini cap possibilitat de solució pacífica de caràcter definitiu:
1)      No es tracta d’un conflicte nacional de tipus convencional en el qual un territori d’un estat, amb característiques nacionals pròpies, reclama la seva independència sinó que hi ha dues comunitats diferenciades que reivindiquen el seu dret de posseir un estat en un mateix territori (vegi’s el cas de Jerusalem).
2)     No hi ha unanimitat sobre qui s’enfronta a qui en el conflicte de Terra Santa: àrabs i jueus?,  palestins i jueus?, palestins i israelians?, musulmans i jueus? … Si no hi ha acord sobre la naturalesa del conflicte, es fa difícil trobar-hi una solució. És més, què és Israel? El país del 1948, el de les fronteres del 1967, el Gran Israel somiat per alguns sionistes? I Palestina? La Palestina històrica, els territoris de l’Autoritat Nacional Palestina?
3)     Els territoris de l’ANP (Gaza i Cisjordània) estan separats físicament i també políticament. La pugna entre Al Fatah (laic i possibilista) i Hamas (islamista i maximalista, que no reconeix Israel) fa que, en mancar un interlocutor vàlid i del tot representatiu, no sigui possible treballar eficaçment per la pau.
4)    La internacionalització d’un conflicte pot afavorir la seva resolució o complicar-la. En aquest cas, molts actors aliens (EUA, països de tradició musulmana) s’ingereixen en el plet entre Palestina i Israel i resulta encara més difícil arribar a acords o aproximacions. I els països europeus, que haurien pogut ser decisius en la conquesta de la pau, sovint han combinat un discurs exigent amb la part superior militarment (Israel) i l’alineament, a la pràctica, amb la postura israeliana.
Com deia Carl Von Clausewitz, “la guerra és la continuació de la política per altres mitjans”. Esperem, doncs, que algun dia la guerra cedeixi el pas a la política, que en el fons consisteix en la gestió no violenta dels conflictes. Tant de bo la pau, entesa com a absència de violència però també com a indestriable de la justícia, acabi fent acte de presència en aquell indret tan sacsejat del planeta.

divendres, 30 de març de 2012

Còlombia: més a prop de la pau?

Colòmbia és una nació que, pel nombre de damnificats per la violència, podria perfectament passar per un país del continent africà o asiàtic. De fet, la magnitud del conflicte armat que castiga aquest país el converteix en una excepció en el context sud-americà. El ball de xifres és important, però es poden imputar unes 200.000 morts al conflicte colombià des del 1964. A més, l’ACNUR denuncia des de fa molts anys l’elevat nombre de desplaçats i refugiats (centenars i centenars de milers), més propi d’estats com el Sudan o Somàlia que no dels països que comparteixen fronteres o continent amb Colòmbia.
El segle XX va ser molt convuls a Colòmbia. I el XXI n’arrossega encara les conseqüències. Episodis com la massacre de les Bananeras (1928), l’assassinat del candidat presidencial Jorge Eliécer Gaitán (1948) i el posterior Bogotazo, sumats a les grans desigualtats socials i el problema del repartiment de la terra, van empènyer a una confrontació violenta que dugué a molts guerrillers comunistes i liberals a fer-se forts a Marquetalia. Aquest és el germen de les FARC i l’ELN, que neixen el 1964. Als anys 80, la massacre contra la Unión Patriótica va suposar un gerro d’aigua freda per aquells que apostaven exclusivament per la via política. Han afegit patiment al gran drama colombià les guerrilles d’inspiració marxista (FARC, ELN, EPL, M-19, etc.) i el paramilitarisme de dretes (AUC i altres grups tolerats o fomentats pels governs colombians) amb pràctiques reiteradament denunciades per les ONGs com el reclutament de nens soldat, el segrest de civils en pèssimes condicions, el finançament de les activitats armades a través del narcotràfic o la col·locació de mines antipersones que han deixat un rosari de morts i mutilats. Les FARC també han causat la mort de civils fent esclatar cotxes bomba a les principals ciutats. El fet que el paramilitarisme d’extrema dreta hagi posat el sindicalisme al punt de mira s’ha traduït en uns 2.800 sindicalistes assassinats des del 1984. Un altre flagell, en aquest cas sobretot per a camperols i residents a la Colòmbia més rural, han estat els anomenats “falsos positius”, és a dir, l’execució de persones alienes a les guerrilles fent-les passar com a integrants d’aquestes per tal de cobrar les recompenses i obtenir ascensos dins de l’exèrcit colombià.
El compromís de les FARC de no practicar més segrestos en el futur i l’alliberament imminent dels darrers militars retinguts (se sospita, però, que encara hi ha un nombre important de civils segrestats) es produeixen com a conseqüència de l’aposta unilateral de la principal guerrilla d’alliberar progressivament les persones que retenia a la selva. La unilateralitat és una eina d’una gran potencialitat política quan l’organització que practica la lluita armada interioritza que per la via de la violència no assolirà els seus objectius. Adoba el terreny per a la negociació posterior entre les parts i li permet guanyar credibilitat davant la ciutadania i la comunitat internacional. Això situa a l’Estat en una posició incòmoda, ja que mantenir la política antiterrorista anterior i instal·lar-se en l’immobilisme engreixa políticament el seu adversari. En aquest sentit, el paral·lelisme entre ETA i les FARC és inevitable. De fet, és possible que l’anunci de la fi d’ETA i l’èxit electoral de l’esquerra independentista basca hagin exercit una certa influència, per bé que sembla difícil que una opció política hereva de les FARC pugui tenir un suport popular similar.
La guerrilla de les FARC (també l’ELN) ha anat perdent suports i capacitat d’interlocució en l’àmbit internacional, a les seves files no hi ha tants insurgents com en dècades passades i la impossibilitat de derrotar militarment l’Estat és una evidència que ni ells mateixos poden negar. Però no tot són flors i violes per al govern colombià. Una força militar amb prop de 500.000 efectius, l’enorme ajuda econòmica i militar dels Estats Units (només comparable amb la que han rebut Israel i l’Egipte de Mubarak) i l’ús de la “guerra bruta” i els paramilitars progovernamentals, no han pogut esborrar del mapa uns grups insurgents que, sobretot en el cas de les FARC, controlen enormes extensions del país i actuen a la pràctica com un Estat dins de l’Estat. L’ús de la força no ha acabat amb la violència de la guerrilla (que ha sobreviscut a 11 presidents diferents) ni ofereix cap garantia d’aconseguir-ho a curt o mitjà termini. Davant d’això, la solució negociada apareix com a la resposta quasi inevitable si els actors implicats actuen amb racionalitat.
Segurament, les parts en conflicte ja han assumit que tard o d’hora es produirà una nova negociació. A diferència de les famoses converses del Caguán (1998-2002), aquest cop amb més números de convertir-se en la definitiva. Això no significa, de totes maneres, que no aspirin a arribar a aquest escenari amb una imatge de fortalesa i una correlació de forces el màxim de favorable i, amb aquest objectiu, els combats continuïn o s’intensifiquin malgrat haver arribat a la conclusió que la guerra és ja políticament estèril i un llast humà i econòmic. Però els canvis a Colòmbia són evidents i podrien significar l’inici de la fi d’un enfrontament que semblava etern.

dissabte, 5 de novembre de 2011

Guanyar la pau

El títol d’aquesta entrada no fa referència a la consecució de la pau a terres basques en si mateixa, sens dubte una bona notícia, sinó a la incògnita sobre quin actor polític serà capaç de sortir-ne més reforçat. En acabar la guerra civil espanyola, algunes veus del carlisme, una de les famílies que integraven el bàndol franquista, proclamaren que, malgrat vèncer la guerra, havien perdut la pau. Aquesta paradoxa, vista des del bàndol republicà, fins i tot podia semblar una mofa. Però el carlisme, que havia perdut molts dels adeptes durant els tres anys de combats contra la República, visqué la unificació forçosa amb el falangisme, que es remuntava a mitjans del 1937, i topà amb la clausura de centres carlins per part de la dictadura mentre el seu líder, Manuel Fal Conde, estava exiliat a Portugal. El declivi d’aquest moviment el va acabar convertint en insignificant durant el franquisme.
També en el cas basc, aquells que sostenen haver vençut el combat contra ETA (la “guerra”), temen alhora perdre la pau. És a dir, PNB, PSOE i PP tenen por de ser incapaços de vèncer en suport popular a la nova oferta electoral de l’esquerra abertzale. Ja en les darreres eleccions municipals, Bildu va superar àmpliament a PSOE i PP a la Comunitat Autònoma Basca. Però, un cop incorporada Aralar al front electoral de l’esquerra independentista, fins i tot és possible convertir en pretèrita l’hegemonia del Partit Nacionalista Basc. I a Navarra, on s’ha desactivat Nafarroa Bai, l’esquerra abertzale torna a ser la força principal dins de l’espai basquista.
Des de la mort del dictador espanyol Francisco Franco i l’aprovació de la Constitució espanyola, al País Basc i Navarra s’ha viscut una situació d’empat etern. El marc polític ha estat desgastat i ha perdut legitimitat per a desenes de milers de ciutadans però, al mateix temps, aquells que propugnaven la seva superació tampoc han pogut assolir aquest objectiu. La desaparició d’ETA pot ser un revulsiu pels que han pugnat per la independència i han teixit un moviment popular potent però incapaç d’obtenir resultats tangibles en forma de mecanismes per exercir el dret d’autodeterminació i avançar cap a la sobirania. I no només és important el final d’ETA sinó també la manera com s’ha arribat al cessament de la lluita armada. L’element innovador en el nou procés viscut a Euskal Herria és la unilateralitat. Ara, els moviments d’ETA i l’esquerra abertzale política no han obeït a la negociació directa amb l’Estat sinó a la voluntat de les pròpies bases abertzales. Aquesta realitat, convenientment escenificada i publicitada per l’esquerra independentista, ha possibilitat que gran part de la ciutadania basca consideri que aquest sector polític és el principal motor de la pacificació i normalització política a Euskal Herria. Aquesta percepció ha estat reforçada per l’immobilisme d’un PSOE, vigilat de prop pel PP i el seu entorn mediàtic, que ha preferit debilitar la seva posició electoral en territori basc que prendre decisions difícilment comprensibles per a molts sectors de la societat espanyola. I és que el lehendakari Patxi López (PSOE) era de viatge oficial als EUA mentre se celebrava la històrica conferència de pau a Sant Sebastià i ETA comunicava, pocs dies més tard, el final irrevocable de la lluita armada. La renúncia a liderar el procés de pau al País Basc ha provocat la decepció de dirigents socialistes com Jesús Eguiguren, el qual deia en una entrevista recent: “els socialistes hem perdut l’oportunitat d’abanderar la pau”.
En una societat cada cop més sensible al patiment humà, menys ideologitzada i més materialista, la violència política sembla no tenir futur. També el final de la lluita armada a Irlanda del Nord, feia del basc l’últim conflicte armat important en el context europeu. A més, la irrupció de la violència indiscriminada de grups com Al-Qaida suposava un descrèdit afegit per a la pràctica armada. Aquests i altres factors, com la pressió policial espanyola i francesa, la impossibilitat d’accedir a les institucions sense renunciar a les armes o la solidesa creixent a les urnes de l’independentisme, han fet arribar a l’esquerra abertzale i a ETA a la conclusió que havia arribat el moment de fer el pas. El que havia estat un autèntic catalitzador en dècades anteriors havia esdevingut un llast. Sense negar que sectors d’aquest moviment feia anys que s’oposaven a la violència per no ser moralment admissible, el cert és que el canvi d’estratègia adoptat respon a un criteri d’utilitat més que no pas ètic.

És habitual en la política que qui practica la violència no se’n penedeixi, tal i com recordava fa uns dies en un article recomanable l’escriptor Antoni Puigverd. De fet, mai Fraga ha demanat perdó per haver participat com a ministre en una dictadura responsable de milers d’accions criminals, com tampoc s’ha penedit del seu paper en els assassinats d’Enrique Ruano, de Montejurra o Vitòria durant la dita Transició. Puigverd també reflexionava, sense esmentar-la, sobre aquesta idea de perdre la pau. L’articulista s’atrevia a pronosticar que “l’anomenada esquerra abertzale obtindrà una bona renda política d’un final que estava cantat. Desbordaran al PNB i el País Basc estarà aviat a les seves mans”. També figures del Partit Socialista com el dirigent basc Eguiguren o el presidenciable Rubalcaba han pronosticat, de manera més o menys explícita, una efervescència electoral del nacionalisme basc enfront de l’espanyol. De totes maneres, a dia d’avui aquests pronòstics o intuïcions són pura especulació. Caldrà esperar a veure què diu la ciutadania basca a les urnes. Tant en l’imminent 20-N com, sobretot, en els comicis bascos del 2013. En tot cas, un gran resultat de l’esquerra sobiranista en aquestes eleccions pot marcar un abans i un després en la política basca i estatal.
En alguns cercles polítics espanyols predominava la idea, més pròpia del pensament màgic que no d’una anàlisi racional, que el final d’ETA s’obtindria per la via estrictament policial amb les forces de seguretat espanyoles detenint l’últim membre en actiu i això aniria acompanyat, de manera indestriable, d’una situació de màxima debilitat d’una Batasuna aïllada internacionalment, amb una acceptació electoral decreixent entre els bascos i amb la seva base social dominada per una moral de derrota. En altres paraules: morta ETA, mort el conflicte. La realitat, però, és que el conflicte s’ha esgotat, per sort, en la seva expressió armada, però el conflicte polític continua intacte. I ho fa amb la comunitat internacional especialment atenta als esdeveniments i una esquerra sobiranista més forta que mai gràcies, en primer lloc, a la confluència de la històrica Batasuna, Eusko Alkartasuna, Aralar i els escindits d’Izquierda Unida, i, en segon terme, al final de la tutela d’ETA. S’albira una nova etapa sense el flagell de la violència, i on els murs de contenció de la voluntat popular seran cada cop més fràgils i l’onada que amenaça amb derrocar-los més densa. A Euskal Herria, tot està per fer i tot és possible.
(Imatge: Vinyeta diari GARA 25/10/2011)

dissabte, 24 de setembre de 2011

Palestina a l'ONU

Aquest cap de setmana assistim a un nou capítol en la lluita palestina per la consecució d’un estat propi. A la seu de les Nacions Unides a Nova York, el president palestí Mahmud Abbas ha demanat l’admissió de Palestina com a membre número 194 de l’ONU i ha pronunciat un discurs subratllant que accepta reduir l’estat palestí a només el 22% del territori de la Palestina històrica, afegint que el seu poble ha estès les mans al d’Israel per a aconseguir la pau i la seguretat sobre la base de dos estats sobirans. En la rèplica israeliana, duta a terme pel primer ministre Benjamin Netanyahu, aquest ha afirmat que la pau no és possible a través de resolucions de l’ONU ni d’iniciatives unilaterals sinó només per la via de la negociació directa entre Israel i Palestina.
Després del discurs davant l’Assemblea General de les Nacions Unides, ara el protagonisme i la responsabilitat recauen en el Consell de Seguretat. Aquest òrgan de l’ONU té cinc membres permanents que poden exercir el dret de vet (Estats Units, França, el Regne Unit, Rússia i la Xina) i deu més de no permanents que són, en aquest precís instant, Alemanya, Bòsnia i Hercegovina, Brasil, Colòmbia, Gabon, l’Índia, el Líban, Nigèria, Portugal i Sud-àfrica. A Palestina li fa falta l’aval de nou d’aquests 15 estats presents al Consell. Aquests nou o més suports es donen per fets, però satisfer el requisit no és garantia d’èxit, doncs cal que tampoc cap dels cinc membres permanents veti la pretensió palestina de ser acceptada com a estat a l’ONU. I sembla impensable que els Estats Units no s’alineïn per enèsim cop amb l’aliat Israel, si bé aquesta presa de posició tan explícita li resta legitimitat per a erigir-se en àrbitre en cas de noves negociacions.
El xoc entre Palestina i Israel ens ofereix un munt de contradiccions i paradoxes. Per part dels dos principals actors i també de tercers estats. Israel priva als refugiats palestins i als seus descendents del dret de tornar a la seva terra però disposa d’una Llei del Retorn que fixa el dret de residir a Israel per a qualsevol jueu del planeta. S’admetria una llei i una actitud similar per part d’un país europeu? No deixa de ser també cridaner que la part palestina, que d’acord amb la resolució de les Nacions Unides del 1947 tenia garantit el control del 43% de la Palestina històrica, ara torni a una ONU que havia menyspreat i exigeixi la independència d’un territori equivalent, en paraules del president de l’Autoritat Nacional Palestina, a tan sols el 22% de la pàtria històrica. Tampoc es queden curts alguns països de tradició musulmana, molt sensibles amb els drets humans en aquest conflicte i tan despreocupats pel que passa en altres contextos o pel que pateix la seva pròpia ciutadania. Paradigmàtic és el cas d’una Turquia que finança les embarcacions solidàries que es dirigeixen a Gaza mentre bombardeja la població kurda i il·legalitza partits i clausura mitjans d’aquesta minoria ètnica. En l’altre extrem, destaca la benevolència de bona part dels governs i mitjans de comunicació occidentals davant Israel. Per menys del que ha fet i fa Israel, els Estats Units han violat la sobirania de desenes de països arreu del globus. Sobre els mitjans de comunicació, valgui com a exemple que, en les hores prèvies a l’històric discurs d’Abbas davant l’Assemblea General, abundaven titulars com ara “Alerta màxima a Israel”. D’aquesta manera, no es fixava l’atenció en la demanda històrica palestina sinó en el possible risc d’actes violents contra Israel.
També a Catalunya, el litigi entre palestins i israelians té la particularitat de provocar simpaties a banda i banda entre la intel·lectualitat i la ciutadania, acostumades a la indiferència per resposta davant altres conflictes nacionals i/o religiosos. Col·lectius com els tàmils, els maputxes, els kurds o els coptes, per esmentar-ne alguns, no gaudeixen de la simpatia que sí que aconsegueix captar la causa palestina. De la mateixa manera, no és possible trobar cap estat que reprimeixi minories, com per exemple la Xina, el Marroc o Rússia, receptor de la comprensió i suport que mai l’hi han faltat a Israel. Es pot objectar que, a diferència dels altres països anomenats, Israel té un règim democràtic consolidat. Bé, Turquia és una democràcia (i formalment també ho és Rússia) i no sembla tenir aquest suport entusiasta en la repressió exercida contra el poble kurd.
Per la seva enorme complexitat, el conflicte israelianopalestí és de molt difícil resolució. Però precisament les colossals dificultats que minen la recerca d’una solució a aquest plet històric, suposen un estímul per a buscar la pau definitiva al territori més sacsejat del Pròxim Orient. Si dos enemics irreconciliables fossin capaços de superar la confrontació armada i reconèixer a l’antic contendent el dret a la independència i a una existència segura, quin conflicte del planeta es podria considerar irresoluble? El precedent seria encoratjador. De totes maneres, l’honestedat obliga a admetre que la situació actual no convida a l’optimisme. Israel no farà cap passa endavant significativa mentre Hamas, que no reconeix el país hebreu, no perdi força entre els palestins o reculi en les seves posicions. Els palestins, dividits i sense cap possibilitat aparent d’aconseguir el retorn dels refugiats i descendents ni la sobirania d’una part de Jerusalem, tampoc ho tenen fàcil per a avançar en la superació del conflicte i fer possible l’arribada de la pau. Una pau que, com avala la història, només és perdurable si es fonamenta en quelcom més que l’absència de violència: la justícia.