Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris història. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris història. Mostrar tots els missatges

dissabte, 25 de febrer de 2017

Cristianisme i paganisme

Al sostre de la Sala di Costantino del Vaticà hi ha una pintura que resumeix molt bé la relació entre el cristianisme i el paganisme preexistent a Europa: El triomf del cristianisme, de Tommaso Laureti. La creu, victoriosa, és al davant d'una estàtua pagana destrossada. Clar i ras, sense la correcció política i l’emmascarament dels nostres temps. Història a través de l’art.



dijous, 17 de maig de 2012

Cronologia de la guerra civil espanyola: 1936-1939

L’arenyenc Joan Aymerich, de 93 anys, és una persona a la qual la guerra civil li va deixar una empremta important. Per la seva condició d’excombatent (primer a les files republicanes i, més endavant, entre els requetès), però també de persona intel·lectualment curiosa. A diferència dels que han optat per oblidar la seva participació en aquella guerra i no han volgut esbrinar les causes, naturalesa i conseqüències d’un xoc bèl·lic que va ser el preludi de la II Guerra Mundial, Aymerich no ha volgut enterrar els seus records sinó intentar comprendre un enfrontament que va viure en primera persona. És així com, a base de lectures, ha arribat a tenir un gran coneixement  del context internacional entre els anys 1936 i 1939 i d’un gran nombre d’episodis d’una guerra considerada per molts experts com la primera contesa bèl·lica netament ideològica.
Que ha destinat moltes hores a la lectura sobre l’enfrontament producte de la insurrecció militar del 1936, és un fet que prova el seu últim llibre: “Cronologia de la guerra civil espanyola: 1936-1939”. És un treball de síntesi, seriós i sense gaires incursions en el terreny de l’opinió. Que la persona que ha escrit el llibre no s’ha començat a informar fa quatre dies sinó que fa temps que va decidir fer una immersió en l’estudi de la guerra civil espanyola, ho demostra, per exemple, l’ús del terme camisa vieja per referir-se als falangistes que ho eren ja abans del 18 de juliol, la contraposició entre l’aprovació del Decret d’Unificació en el camp sublevat i els immediatament posteriors Fets de Maig en el republicà o la denominació de “nacionalista” per al bàndol franquista. Al llibre tampoc hi falta l’esment a episodis com la mort en circumstàncies no del tot aclarides del general Sanjurjo a Portugal, el fracàs de l’aixecament dels militars a Barcelona, els jocs i equilibris de poder entre anarquistes i esquerra institucional a Catalunya, el poc exitós pacte de Santoña o l’agonia republicana al port d’Alacant. Entre molts d’altres, és clar.
En aquest llibre, Aymerich amb prou feines parla de les seves vicissituds al front. És lògic, però, que no s’hagi erigit en protagonista, perquè l’objectiu del llibre és fer una cronologia breu i entenedora (també consistent) del període 1931-1939, sobretot dels tres darrers anys. Una visió més personal i directa del conflicte del 36 ja l’ofereix al seu llibre “Els meus records” (2005). El treball “Cronologia de la guerra civil espanyola: 1936-1939” es pot comprar en diferents establiments arenyencs. És un llibre àgil i fàcil de llegir (124 pàgines). La recaptació es destinarà íntegrament a Càritas d’Arenys de Mar.

dilluns, 30 de gener de 2012

La Transició sagnant

El record i la valoració del que significaren la guerra civil o el franquisme evidencia que existeixen diferències importants entre els partits polítics de diferent signe. En canvi, l’experiència de la Transició mereix una valoració positiva per part de totes les forces polítiques espanyoles. A Catalunya no hi ha aquesta unanimitat però, tot i així, els principals partits també reivindiquen la gestió del trànsit de la dictadura a la democràcia actual com a una fita molt positiva i en l’imaginari col·lectiu ha triomfat la idea que aquell període històric va ser modèlic i va deixar enrere el risc de confrontació civil.
Deixant a banda la valoració de la dita Transició en termes polítics (reforma o ruptura, monarquia o república, autodeterminació, etc.), des d’un punt de vista humà aquella etapa va suposar un cost elevadíssim. Són impactants les estadístiques que exposa i documenta el valencià Mariano Sánchez Soler al seu llibre “La Transición sangrienta (1975-1983)”, editat per Península el 2010. Podem prendre consciència de la conflictivitat viscuda si ens situem en el 1977, un any en el qual fins a 788 de les 1.028 manifestacions ciutadanes van patir la intervenció policial, el que significa que només un 23% d’aquestes no van ser reprimides pels cossos de seguretat de l’Estat. Si ampliem la perspectiva, topem amb la dura realitat que, des del 20 de novembre del 1975 fins al 31 de desembre del 1983, van morir, en casos de violència lligats a la política, 129 persones a mans de la policia, 54 d’aquestes en manifestacions, actes polítics i controls policials. Cal també atribuir a la violència obra d’ETA (m), ETA (pm) i els GRAPO 395 pèrdues humanes. L’acció de l’extrema dreta (sovint en connivència amb funcionaris policials i alguns estaments de l’Estat) va provocar 49 morts més. En conseqüència, les esfereïdores xifres de 581 morts i més de 2.000 ferits foren el preu real de la transició democràtica.
Manuel Fraga, que ha mort recentment entre lloances de la dreta i bona part de l’esquerra espanyoles, va tenir, com a Ministre de Governació, la màxima de les responsabilitats en la matança d’obrers a Vitòria (cinc treballadors morts) i els fets de Montejurra (dos carlins progressistes assassinats). I aquests són només dos casos sagnants als quals es poden sumar actes violents de molt diverses autories. Catalunya no va restar al marge d’aquesta diabòlica dinàmica. Successos com l’atemptat a la sala de festes Scala de Barcelona, les bombes adherides al pit de l’empresari Bultó i l’exalcalde franquista Joaquim Viola, les morts de Carlos Gustavo Frecher i Gustau Muñoz en manifestacions que commemoraven la Diada Nacional de Catalunya o la bomba contra la revista satírica El Papus, van sacsejar una Barcelona que acabava de deixar enrere la llarga nit de la dictadura.
El llibre de Sánchez Soler és recomanable per als qui vulguin desmitificar una etapa sobre la qual s’han escrit moltes hagiografies però poques obres que no hagin passat per alt una enorme conflictivitat en uns carrers on els partidaris de la ruptura i els de la reforma controlada van batallar per reforçar les seves posicions. Malgrat algunes inexactituds en casos concrets (sense anar més lluny, el de Cabrera de Mar del 1980), la castellanització innecessària d’alguns noms propis i l’errònia transcripció dels cognoms d’alguns dels protagonistes,  l’obra del periodista alacantí està molt ben documentada, contextualitzada i és exhaustiva com cap altra a l’hora d’estudiar les víctimes de la violència política de la Transició espanyola, una pàgina de la història recent que l’autor ubica entre la mort de Franco (1975) i l’aparició dels GAL (1983) després de la victòria del PSOE de Felipe González. Els qui desitgin conèixer més dades i els detalls i protagonistes dels luctuosos episodis que van marcar aquell moment històric, tenen una cita amb aquesta obra.
Sánchez Soler arriba a la conclusió que les víctimes de la violència exercida per motius polítics en la substitució del règim franquista per l’actual són silenciades per un relat majoritari interessat en ressaltar les suposades bondats incruentes d’una modèlica transició, oferta fins ara com l’èxit quasi immaculat d’un pacte a les altures entre cavallers providencials i clarividents. Pel valencià, aquests damnificats pateixen un doble càstig, ja que són condemnats a l’oblit pel silenci institucional i historiogràfic. I és que aquests morts i ferits, documentats a “La Transición sangrienta. Una historia violenta del proceso democrático en España (1975-1983)”, mostren la cara menys amable de l’edulcorada Transició.

dissabte, 13 d’agost de 2011

20 de novembre, una jornada fúnebre

El 20 de novembre del 2011 se celebraran les eleccions a les Corts Generals, és a dir, al Congrés dels Diputats i el Senat espanyols, ubicats tots dos a Madrid. En aquests dies de canícula i vacances per a parlamentaris i líders polítics, alguns opinadors han aprofitat la data escollida (el dia de la mort del dictador Franco, motiu de commemoració encara per alguns dels seus seguidors) per divagar sobre si ha estat una simple casualitat o el fruit d’una decisió premeditada del candidat socialista, Alfredo Pérez Rubalcaba, amb la finalitat de provocar, de manera subtil, una associació entre el franquisme i el vot pel PP en uns moments en que sembla que votants tradicionalment socialistes, que no formen part de la dreta sociològica, podrien canviar de vot en benefici del partit de Rajoy, com ja va passar en les autonòmiques del maig, que van significar la pèrdua pel PSOE d’antics feus com Extremadura o Castella-la Manxa.
La innegable identificació d’aquesta data, coneguda sovint com a 20-N, amb el franquisme es deu sobretot a la defunció de Francisco Franco, però no només a aquesta mort. Un referent i emblema pel règim, José Antonio Primo de Rivera, va ser executat pels republicans durant la guerra civil en aquesta mateixa data del 1936. José Antonio era un aristòcrata fill del dictador Miguel Primo de Rivera, i durant el període republicà havia estat diputat gràcies a la seva inclusió en una llista electoral conservadora. Fundador i cap nacional de Falange Española, pel règim va ser font d’inspiració i legitimació. El seu retrat era sovint present a les aules, l’homenatjaven escultures i plaques arreu, es feien marxes de torxes per recordar-lo en els aniversaris de la seva defunció i les seves proclames i expressions, com la repetida idea que Espanya era “una unidad de destino en lo universal”, formaven part del discurs oficial. Al Valle de los Caídos descansen tots dos, Franco i José Antonio, a escassos metres l’un de l’altre i, fins i tot, diferents historiadors han mostrat la seva sospita o convicció que l’agonia final de Franco tenia per objectiu fer possible que no expirés, si més no de manera oficial, fins el 20 de novembre del 1975, 39 anys després de l’afusellament d’un dels precursors del feixisme espanyol, amb una opinió sobre la democràcia que es pot resumir en una de les seves cites més conegudes: “el més noble destí de les urnes és ser destruïdes”.
Casualment, també el dia 20 de novembre del 1936 perdé la vida el llegendari militant anarquista Buenaventura Durruti. En paraules seves, “al feixisme no se’l discuteix, se’l destrueix”. La seva fou la vida d’un home d’acció: fundador del grup violent “Los Solidarios” per fer front al pistolerisme de la patronal, acusat de l’assassinat d’un cardenal el 1923, atracador de bancs a l’Amèrica Llatina durant els anys d’exili obligat i, finalment, referent anarquista durant la II República espanyola i la guerra, on va batejar una cèlebre columna de milicians. Durruti morí a Madrid per l’impacte mortal d’una bala, però mai s’ha arribat a esclarir-ne l’origen. Hi ha teories per a tots els gustos, des d’un accident fortuït amb la seva arma de foc fins a la bona punteria d’un franctirador feixista passant per l’eliminació a mans dels comunistes prosoviètics o la venjança dins de les pròpies files anarquistes. Alguns dels seus seguidors, autodenominats “Los Amigos de Durruti”, van jugar un paper clau en els Fets de Maig del 37 cridant a recuperar l’esperit del 19 de juliol (quan els treballadors van esclafar la temptativa dels militars fidels a Franco de prendre el control de Barcelona i van passar a ser els amos de la ciutat) i a combatre la contrarevolució que, deien ells, protagonitzaven forces com ERC o el PSUC. Seria interessant conèixer què pensaria Durruti d’aquells irreductibles llibertaris que se’n consideraven hereus naturals però, com passa amb totes les ucronies, és impossible saber-ho.
I d’una ucronia a una altra: com valoraria Ernest Lluch els canvis registrats en relació al conflicte basc? No és possible saber-ho perquè Lluch morí el 21 de novembre del 2000 al seu garatge de Barcelona. Un repàs a les hemeroteques del moment fa pensar que el dia escollit per ETA per atemptar mortalment contra l’exministre socialista i fill de Vilassar de Mar segurament no era casual. El 22 de novembre es complien 25 anys de la proclamació com a rei espanyol de Joan Carles de Borbó i el 20 de novembre era la data de l’aniversari de la mort de dos polítics bascos. I és que, altre cop en un 20 de novembre, havien mort anys abans dos líders polítics de pes: Santiago Brouard i Josu Muguruza. L’elecció de la jornada de commemoració de la mort de Franco per atemptar contra la seva vida estava carregada de tot el simbolisme. L’any 1984, el veterà pediatra i dirigent d’Herri Batasuna Santi Brouard va ser abatut a la seva consulta pels GAL (impulsats i finançats per l’Estat amb el PSOE al poder) i el 1989, altre cop en 20 de novembre, caigué mort Josu Muguruza, a Madrid, a mans d’un escamot format per elements policials i militants d’extrema dreta. El polític abertzale havia resultat escollit diputat per Herri Batasuna al Congrés espanyol pocs dies abans de ser assassinat. El dia 7 de desembre va néixer Ane, la filla pòstuma de Josu Muguruza.