Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris independència. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris independència. Mostrar tots els missatges

dijous, 8 de febrer de 2018

Democràcia a l'espanyola: el cas de Lizartza

Lizartza és una població guipuscoana que limita amb Navarra. És un municipi tranquil, separat per 35 quilòmetres de cotxe de Donostia (Sant Sebastià). El seu nombre d’habitants és similar al de fa un segle i inferior al dels anys setanta i vuitanta del segle XX, moment en què es va aproximar als 1000 veïns. Segurament, el seu nom dirà poca cosa als catalans que llegeixin aquest article. Però el 2007, i durant quatre anys, el nom de Lizartza va ressonar intensament en els mitjans de comunicació espanyols i aquest modest poble es va convertir pràcticament en una qüestió d’Estat. A partir del 2011, com és habitual, els mateixos mitjans van passar a ignorar completament els lizartzarres. En cada moment toca escollir els objectius més llaminers i morbosos: Arrasate (Mondragón), Leitza, Altsasu...
Què va passar el 2007? Aquell va ser un any políticament convuls respecte al conflicte basc. ETA va deixar feta runa la terminal 4 de l’aeroport de Madrid, la negociació entre el grup armat basc i el govern espanyol de Zapatero va fracassar i les eleccions municipals del mes de maig es van celebrar a Euskal Herria en un escenari entre ambigu i enverinat. L’Estat no va permetre la lliure concurrència de l’esquerra abertzale però tampoc va vetar-ne totes les candidatures, de manera que hi va haver una il·legalització selectiva. Això va provocar, per exemple, que el 27 de maig del 2007 els ciutadans de Pamplona poguessin votar Acció Nacionalista Basca (ANB) en les eleccions municipals mentre a les autonòmiques la llista d’aquest partit havia estat tombada. Lizartza va ser un dels municipis on la llista local d’ANB va ser proscrita per la justícia espanyola.
Aquí és on entra en joc Regina Otaola, militant del PP i veïna d’Eibar, ciutat ubicada a l’altre extrem de Guipúscoa. Otaola es va convertir en l’alcaldessa paracaigudista de Lizartza. Gràcies a considerar els vots a ANB com a nuls, la candidata espanyolista va convertir-se en una icona mediàtica i va rebre desenes de reconeixements i premis de grups i fundacions tant afins a PP i PSOE com aliens al municipi basc. El suport dels seus governats, que havien votat massivament en contra seva, se li va resistir més. De fet, freqüentava poc l’ajuntament i ho solia fer acompanyada de desenes de policies encaputxats. Però què va passar exactament a Lizartza? Davant la proscripció de la llista d’ANB al municipi, 186 dels 355 vots van ser considerats nuls. Per tant, el 52,39% dels sufragis va quedar fora del repartiment. Dels 169 vots vàlids, fins a 142 van ser vots en blanc. Aquesta va ser l’opció preferida per a la base electoral del PNB, que mancada d’una llista pròpia volia impedir l’alcaldia d’Otaola a través d’un vot en blanc massiu. El resultat de tot plegat va ser que amb un 7,6% del total de vots emesos, el PP va aconseguir els 7 regidors en joc i l’alcaldia. El poder total del poble amb 27 sufragis a favor i 328 vots en contra. 27 vots sobre un cens de 500 persones. Entre els votants, un escàs 7,6% prevalent sobre el 92,4% dels lizartzarres. El 2011 i el 2015, però, els 7 regidors del PP es convertiren en 7 regidors de l’esquerra abertzale. El 2015, Bildu tingué 240 vots davant els 12 del PP. Per a Ana Rosa Quintana, segurament, valen més els 12 que els 240. Però, vist des del camp democràtic, 240 és fins a 20 vegades 12.
Quines lliçons pel cas català aporta la llunyana Lizartza? Com a mínim, tres. La primera, que l’Estat espanyol no té grans inconvenients en fer una lectura interessada de la llei per a imposar governs que no responen a la voluntat democràtica de la majoria. La segona és que els mitjans de comunicació dels grans grups mediàtics, fortament lligats al poder establert, segueixen el guió que marca Madrid i destinen grans esforços en invertir els termes i presentar a les víctimes com a botxins i als botxins com a víctimes. D’aquesta manera, que a Catalunya el 47,5% dels vots pesin més que el 43,5% és un acte d’aparent tirania. En canvi, per als mateixos mitjans de comunicació és democràcia que un exigu 7,6% dels vots es tradueixi en el 100% de la representació institucional. La tercera i definitiva lliçó és que el particular 155 contra Lizartza va fracassar i l’excepció va donar pas al retorn a la normalitat democràtica. Per a vèncer, cal resistir. Com Lizartza, una pedra basca a la sabata dels inquisidors.

Democracia a la española: el caso de Lizartza

Lizartza es una población guipuzcoana que limita con Navarra. Es un tranquilo municipio separado por 35 kilometros de coche de Donostia (San Sebastián). Su número de habitantes es similar al de hace un siglo e inferior al de los años setenta y ochenta del siglo XX, momento en que se aproximó a los 1000 vecinos. Pero en 2007, y durante cuatro años, el nombre de Lizartza resonó intensamente en los medios de comunicación españoles y este modesto pueblo se convirtió prácticamente en una cuestión de Estado. A partir de 2011, como es habitual, los mismos medios pasaron a ignorar completamente a los lizartzarras. En cada momento toca escoger los objetivos más sabrosos y morbosos: Arrasate (Mondragón), Leitza, Altsasu...
¿Qué sucedió en 2007? Fue aquel un año políticamente convulso respecto al conflicto vasco. ETA dinamitó la terminal 4 del aeropuerto de Madrid, la negociación entre el grupo armado vasco y el gobierno español de Zapatero fracasó y las elecciones municipales de mayo se celebraron en Euskal Herria en un escenario entre ambiguo y envenenado. El Estado no permitió la libre concurrencia de la izquierda abertzale pero tampoco vetó todas sus candidaturas, de modo que se produjo una ilegalización selectiva. Esto provocó, por ejemplo, que el 27 de mayo de 2007 los ciudadanos de Pamplona pudieran votar a Acción Nacionalista Vasca (ANV) en les elecciones municipales mientras en las autonómicas la lista de este partido había sido apeada. Lizartza fue uno de los municipios donde la lista local de ANV fue proscrita por la justicia española.
Aquí entra en juego Regina Otaola, militante del PP y vecina de Eibar, ciudad ubicada en el otro extremo de Gipuzkoa. Otaola se convirtió en la alcaldesa paracaidista de Lizartza. Gracias a considerar los votos a ANV como nulos, la candidata españolista se convirtió en un icono mediático y recibió decenas de reconocimientos de grupos y fundaciones tan afines a PP y PSOE como ajenas al municipio vasco. El apoyo de sus gobernados, que habían votado masivamente en su contra, se le resistió más. De hecho, frecuentaba poco el ayuntamiento y lo solía hacer acompañada de decenas de policías encapuchados. ¿Pero qué ocurrió exactamente en Lizartza? Ante la proscripción de la lista municipal de ANV, 186 de los 355 votos se consideraron nulos. Por lo tanto, el 52,39% de los sufragios quedaron fuera del reparto. De los 169 votos válidos, hasta 142 fueron votos en blanco. Esta fue la opción preferida por la base electoral del PNV, que careciendo de lista propia quería impedir la alcaldía de Otaola a través de un voto en blanco masivo. El resultado de lo anterior fue que con un 7,6% del total de votos emitidos, el PP consiguió los 7 concejales en juego y la alcaldía. El poder total del pueblo con 27 sufragios a favor y 328 votos en contra. 27 votos sobre un censo de 500 personas. Entre los votantes, un escaso 7,6% prevaleciendo sobre el 92,4% de los lizartzarras. En 2011 y 2015 los 7 concejales del PP se convirtieron en 7 concejales de la izquierda abertzale. El 2015, Bildu tuvo 240 votos frente a los 12 del PP. Para Ana Rosa Quintana, quizás, pesan más los 12 que los 240. Pero, visto desde el campo democrático, 240 es hasta 20 veces 12.
¿Qué lecciones para el caso catalán aporta la lejana Lizartza? Como mínimo, tres. La primera, que el Estado español no tiene grandes reparos en hacer una lectura interesada de la ley para imponer gobiernos que no responden a la voluntad democrática de la mayoría. La segunda es que los medios de comunicación de los grandes grupos mediáticos, fuertemente vinculados al poder establecido, siguen el guión que marca Madrid y destinan grandes esfuerzos en invertir los términos y presentar a las víctimas como verdugos y a los verdugos como víctimas. De este modo, que en Catalunya el 47,5% de los votos pese más que 43,5% es un acto de aparente tiranía. Sin embargo, para los mismos medios de comunicación es democracia que un exiguo 7,6% de los votos se traduzca en el 100% de la representación institucional. La tercera y definitiva lección es que el particular 155 contra Lizartza fracasó y la excepción dio paso al retorno a la normalidad democrática. Para vencer, hay que resistir. Como Lizartza, una piedra vasca en el zapato de los inquisidores.

diumenge, 14 de setembre de 2014

[Humor] Guia per a detectar independentistes “històrics”

Amb un toc d’humor, però també de realitat. Ara que la independència catalana té més suport que mai, arriba la guia de 10 punts per a detectar independentistes “històrics” i diferenciar-los dels d’última hora. Com identificar un independentista previ a l’onada sobiranista i diferenciar-lo d’un de posterior? Observem els següents punts:
1) El canal número 1 de la televisió està destinat a TV3. A continuació, la resta de canals de Televisió de Catalunya i els privats i comarcals/locals en català. Només després apareixeran La 1, Telecinco, Antena 3 i companyia.
2) Ambivalència de sentiments davant el procés català: dominen l’alegria i la il·lusió però hi ha un petit punt de desconcert i sentiment de pèrdua de la condició de radical. Això de la independència comença a ser massa mainstream. Caldrà buscar nous elements diferenciadors.
3) El bon independentista sol ser del Barça. També cotitzen bé equips com el Llevant, l’Atlètic Balears o el Sant Andreu. Fora dels Països Catalans, les simpaties han d’anar dirigides cap a clubs com el Celtic de Glasgow, l’Osasuna, el Rayo Vallecano, l’Olympiakos o la Roma. A més, és saludable que un racó del teu cor esportiu estigui destinat a la USAP, equip de rugbi de Perpinyà.
4) Al quiosc no es compra ni La Vanguardia ni El Periódico. I no perquè hagi sortit l’Ara, sinó ja d’abans.
5) L’estanquera és, també, una dona que regenta un estanc. Però no és en això que pensarà un independentista dels genuïns quan senti la paraula, sinó en la bandera d’un dels dos estats ocupants. Això el diferencia del “nou” independentista, que pot tenir problemes fins i tot per saber a quin segon estat es refereix l’expressió anterior.
6) A Arenys de Munt, el 13 de setembre del 2009, no hi havia un aplec de frikis sinó un acte polític que segellava el principi de la fi de l’autonomisme. Ho vas saber o voler veure tu abans que ho fessin els tertulians i intel·lectuals que poblen estudis de ràdio i televisió.
7) Si té menys de 40 anys, ha d’haver mirat, ni que sigui molt ocasionalment, el portal Racó Català i els seus fòrums. Si els ha llegit habitualment o hi ha participat i tot, s’esvaeixen pràcticament els dubtes.
8) No sol fallar el criteri de la territorialitat. Els independentistes “antics” se sentiran estafats quan els de darrera hora utilitzin un discurs i simbologia limitades a la comunitat autònoma de Catalunya, passant per alt els Països Catalans. La Muixeranga és tan pròpia com Els Segadors, i els grallers com els xeremiers.
9) L’independentista previ a l’onada és, poc o molt, partidari de la causa basca. En paraules per a iniciats, pateix una certa basquitis. No pot faltar una ikurriña al calaix de les banderes. És difícil que no hagi viatjat al País Basc. En cas afirmatiu, visitar el Guggenheim és opcional; és obligatori, en canvi, comprar el GARA.
10) El cas ja és de matrícula d’honor si s’ha patit alguna forma de repressió per part dels Mossos d’Esquadra. Des de les més severes i invasives fins a una identificació amb intimidació. Es convaliden peripècies del mateix tipus amb la Guàrdia Civil, però, en aquest cas, ja comences a tenir una edat.
Si compleixes en gran part els 10 punts anteriors, sens dubte ets un independentista previ a la “febre” 2009-2014. Els satisfàs tots 10? Ets dels “històrics” i, a més, mereixes ser enterrat amb tots els honors al Fossar de les Moreres. Si no t’hi identifiques gaire i el text t’ha deixat fred, però vols votar “Sí” (o “Sí-Sí”), sàpigues que és a causa de gent com tu que la independència és cada cop més factible. Només els moviments polítics que s’eixamplen, abandonen l’endogàmia i abracen una major heterogeneïtat i nivell de contradiccions, tenen possibilitats de triomfar. Així és com funciona la història. 

dimecres, 30 de juliol de 2014

Estelades: colors… i alguna cosa més

És un fet que durant els últims dos anys ha augmentat de manera considerable el nombre de senyeres, sovint estelades, que voleien als balcons i finestres dels pobles i barris del país. Per a aquells que conservem alguns records de mitjans de la dècada de 1990, crida l’atenció la relació entre l’augment de l’independentisme català i la major predominança de l’estelada blava per damunt de la roja. A nivell d’adhesius, propaganda política i pintades al carrer, guardo a la memòria una presència més elevada de l’estelada amb estel vermell abans que ara. Al Maresme, aquests records són inseparables de l’activitat de Maulets durant l’època.
L’independentisme ha crescut gràcies a la pràctica desaparició de la via autonomista dins el catalanisme i la politització de persones abans més aviat indiferents. Aquests nous independentistes han fet seva de manera massiva l’estelada, i més exactament l’estelada blava. El boom independentista ha anat acompanyat de l’auge del marxandatge sobiranista a tot tipus de comerços, des dels quioscos fins als basars xinesos, on sovint s’ha passat de l’absència de productes polítics o d’un predomini de la simbologia espanyolista al regnat actual de l’estelada blava. Els qui venen, han vist l’estelada blava com un producte més rendible.
Mentre la coneguda com a estelada vermella (estel roig i fons groc) apareix el 1968 de la mà del Partit Socialista d’Alliberament Nacional (PSAN), la senyera estelada blava (estel blanc i fons blau) data de fa prop d’un segle i s’inspira en Cuba, que coneixia el que era ser un país independent des de feia poc. El partit que va popularitzar més i adoptar aquesta estelada fou Estat Català. Tot i que l’independentisme no militant actual sol veure les dues banderes com a intercanviables, tradicionalment les organitzacions influenciades pel marxisme han fet seva la roja i les d’un tarannà més interclassista o conservador han exhibit la blava. No és estrany, per tant, que entre les bases i l’entorn de CiU domini aclaparadorament la blava, que en el cas ERC avui en dia convisquin la blava i la vermella, i que aquesta última sigui la bandera nacional que utilitzen la CUP i altres organitzacions de l’esquerra independentista.
Més enllà dels partits, aquesta diferència també és perceptible en les mobilitzacions socials: en els actes culturals o de defensa de la llengua, blava i roja hi són presents i la primera s’imposa normalment per claredat a la segona. En canvi, quan les mobilitzacions són de caràcter sindical, ecologista, etc. és l’estelada històrica del PSAN, la vermella, la que domina. Des del punt de vista territorial, també es copsa aquesta diferència. Mentre a Catalunya el sobiranisme és fort a dreta i esquerra, a la resta del Països Catalans aquesta opció política, a part de tenir menys força, està normalment molt vinculada a l’esquerra. No ha d’estranyar, doncs, que al País Valencià i les Illes Balears l’estelada blava, amb connotacions potser més conservadores i sovint lligada a la independència estricta de Catalunya, no hi sigui hegemònica. De fet, fins a la creació, als anys 90, de seccions locals d’Esquerra Republicana a València i les Illes, l’estelada blava era totalment eclipsada per la roja.
No és, per tant, una qüestió només de colors. Hi ha alguna cosa més al darrere. I no és estrany que l’independentisme actual, amb més suport popular que mai, hagi optat majoritàriament per la bandera estelada amb connotació de transversalitat i ideològicament més neutra. De la mateixa manera, és lògic que l’esquerra independentista segueixi fidel a l’estelada vermella, menys ambigua a nivell ideològic i de territorialitat, i lligada a una clara tradició de combat. Sense massa èxit, també han sorgit altres models d’estelada, impulsats per sectors concrets. Han aconseguit una petita visibilitat en el cas de les nascudes al si de l’ecologisme (estel blanc sobre fons verd) i el moviment llibertari (estel vermell de vuit puntes sobre fons negre).

dissabte, 22 de febrer de 2014

Pensar-ho? Sí. Aconseguir-ho? No!

Si no hi ha una ruptura abrupta amb caiguda del règim, es pot entendre el trànsit d’un sistema dictatorial a un de democràtic d’una manera més idíl·lica o més crua. En la línia del primer adjectiu, és habitual subratllar el paper determinant de la voluntat democratitzadora de gran part dels actors polítics i socials fins llavors vinculats al règim, que tindrien un desig sincer de recerca de llibertat al marge de la defensa dels seus interessos. Per contra, trobem també una visió més crua, menys amable, potser també més realista, que posa l’èmfasi en la correlació de forces existent i subratlla que més que un anhel de llibertat de part de l’estructura que dominava el poder, el que hi ha és un pragmatisme polític obligat per ampliar la base social que en reconeix l’autoritat i que permet l’estabilitat i supervivència d’elements essencials més enllà dels canvis en l’arquitectura institucional i el grau d’obertura política que el moment pugui requerir.
El primer paràgraf està d’alguna manera connectat amb la consulta democràtica sobre el futur de Catalunya que el govern presidit per Artur Mas assegura que es farà el 9 de novembre del 2014. De fet, alguns partidaris del referèndum català demanen que es recuperi l’esperit que va inspirar la Transició per tal de poder pactar els termes d’aquest exercici de democràcia entre la Generalitat i el govern espanyol. Probablement, s’oblida que la Transició espanyola es va produir en un clima més convuls i violent del que s’ha escrit a posteriori i en uns termes similars als que es produeix un xantatge. I que amb el final del franquisme i l’inici de l’etapa política posterior, si bé es produeix un innegable avenç en matèria de drets polítics i civils dels ciutadans espanyols, les nacionalitats històriques recuperen instruments de govern, torna el multipartidisme i les eleccions lliures, no hi ha hagut mai una deslegitimació del franquisme ni res semblant a una reinstauració de la legalitat democràtica republicana. No són detalls menors la no depuració en l’àmbit policial o judicial, la continuïtat del monarca nomenat per Franco, l’exèrcit com a garant de la unitat d'Espanya o el “reciclatge democràtic” d’alguns líders i polítics franquistes, que van seguir sent-ho en democràcia. El procés català, per tant, necessita superar l’anomenat esperit constitucional en lloc de reeditar-lo.
Avui en dia, a l’Estat espanyol i a la majoria de països amb conflictes de sobirania interns, es pot ser independentista, i a diferència dels 40 anys de dictadura, fins i tot es pot defensar aquesta idea fent-ne proselitisme a l’espai públic, participant en les eleccions amb aquest objectiu i exterioritzar-la amb parades informatives, murals o senyeres als balcons. Però està terminalment prohibit materialitzar aquesta idea. Pensar-ho, desitjar-ho? Sí. Aconseguir-ho? Mai! I hi ha un marc legal perfectament blindat, una cultura política d’imposició i uns grups de poder disposats a torpedinar la independència de qualsevol part del territori estatal. Aquesta actitud, que correspon a la resposta que Madrid ofereix a Catalunya i s’allunya de la de Londres davant Escòcia, té avantatges i inconvenients. La manca de cintura política i de cultura democràtica, l’aposta per la negació i l’amenaça, pot produir dos efectes: un, el que busca l’Estat, és la postració de l’enemic i el final del procés sobiranista. El risc, i aquest és el segon possible efecte, és que si no s’arriba a aquest destí i el pols polític continua des de Catalunya, la persecució d’un exercici democràtic bàsic com és votar estigmatitzarà els partidaris del ‘no’ a la independència mentre el ‘sí’ obtindrà la victòria simbòlica de ser el vot no només de la llibertat de Catalunya sinó a favor de la lluita per les llibertats democràtiques i contra les imposicions.
Si l’Estat no entra en el joc democràtic i el govern català no accepta succedanis en forma de petites concessions econòmiques i promeses de blindatge identitari, la miopia política característica de l’espanyolisme pot portar aquells sectors del catalanisme conservador i del federalisme progressista que tenen reticències cap a la secessió a abraçar no només la consulta sinó el vot doblement afirmatiu (Sí-Sí) com a imperatiu democràtic i gest de dignitat. Caldrà veure, però, si se celebra la votació del 9 de novembre i quina és la resposta del Govern, el Parlament i la societat catalanes en cas de prohibició i/o ús de la força. Potser la celebració d’uns nous comicis perquè el Parlament proclami unilateralment la independència? Perquè avui, cal dir-ho un altre cop, la independència de Catalunya és un objectiu polític que es pot desitjar i defensar de paraula però no es pot materialitzar dins el marc legal espanyol. I si es vol aconseguir, caldrà imposar la voluntat democràtica catalana per damunt de la rocosa legalitat espanyola mentre la comunitat internacional observa la situació. Ens esperen, segurament, temps incerts, apassionants i intensos.

dissabte, 20 de juliol de 2013

Esquerra Republicana, primera força de Catalunya?

Des de la celebració de les eleccions del 25 de novembre al Parlament de Catalunya, han aparegut algunes enquestes electorals. A grans trets, CiU i PSC seguirien perdent suports i ERC, C’s i la CUP millorarien resultats. Però no ha estat fins a la publicació, fa prop d’un mes, d’enquestes per part d’El Periódico i el Centre d’Estudis d’Opinió (CEO), que s’ha pronosticat un fet inèdit des de l’esclat de la guerra civil: Esquerra Republicana de Catalunya guanyaria les eleccions al Parlament per primer cop des del període de la II República. Són fiables les enquestes després dels errors dels estudis previs al 25-N? A priori sí, especialment perquè al fer la “cuina” (passar la intenció directa de vot a projecció de vots i escons) hi ha un millor control de les variables a l’haver-se celebrat, ara sí, unes eleccions polaritzades per la qüestió de la sobirania, un avantatge que no es produïa abans de les catalanes del 2012, que van trencar en mil bocins els pronòstics demoscòpics a causa de l’alta participació i el fet de no ser unes meres eleccions autonòmiques. I una segona pregunta: És factible, doncs, que ERC es converteixi en la primera força política de Catalunya? 
És evident que la centralitat política catalana s’ha acostat progressivament a Esquerra. En primer lloc, l’autonomisme ha estat pràcticament bandejat dins el camp del catalanisme, avui en dia sinònim de sobiranisme. En segon lloc, l’opinió pública s’ha anat desplaçant cap a l’esquerra, no per l’èxit del proselitisme polític d’aquesta sinó com a resposta a diferents fenòmens (retallades, desnonaments, participacions preferents, presumpta corrupció al voltant de la monarquia, etc.) que han acabat per fer passar a part de la ciutadania de l’apatia o el conformisme cap a un cert grau de politització i d’hostilitat a l’statu quo. En aquestes condicions, l’independentisme d’ERC i la seva definició com a partit d’esquerres són electoralment més rendibles que mai.
Hi ha algunes raons conjunturals més que contribueixen a enfortir les perspectives electorals d’Esquerra Republicana. Una, és el fet de tenir una posició política estratègica i des de la comoditat que permet l’oposició. CiU ha d’assumir el desgast de les retallades mentre els republicans tenen una imatge força desvinculada d’aquestes i apareixen com a garants del procés cap a l’Estat català. Una altra, és el paper de Duran i Lleida, que amb les seves declaracions qüestionant l’autoritat d’Artur Mas erosiona la imatge de CiU com a opció seriosa i sense batalles caïnites, que tradicionalment ha donat molt bon resultat a la federació. També s’ha de destacar el paper d’Oriol Junqueras, figura fonamental, que ha consolidat una imatge de polític honest i ha pacificat les aigües republicanes. Imatge i conjuntura al marge, algunes decisions impulsades per Junqueras i el seu entorn (com el trencament de la llista conjunta amb els socis del Tripartit al Senat o la política d’acostament al PSM-EN a les Illes Balears) evidencien un punt de ruptura clar amb etapes anteriors on la lògica partidista pesava fins al punt d’assumir-se decisions que podien semblar incoherents amb els objectius polítics del partit independentista.
Als estudis sobre les percepcions polítiques dels ciutadans, és habitual que ERC aparegui com el partit català situat més a l’esquerra. Això és degut, probablement, a la identificació incorrecta entre posicions en els eixos nacional (Catalunya-Espanya) i social (esquerra-dreta) i al missatge que han emès alguns mitjans de comunicació, en molts casos interessats a radicalitzar la imatge d’ERC per garantir un espai de centre polític controlat per CiU. Però així com ICV, EUiA o la CUP sí que tenen les seves arrels històriques en el marxisme, ERC sempre ha estat una força d’esquerra no comunista. De fet, el partit de Companys no ha destacat mai per la seva radicalitat des del punt de vista ideològic. Com a anècdota, podem rememorar “la casa i l’hortet” que havien de ser, segons Francesc Macià, l’aspiració màxima de tot català. O recuperar (a la fotografia) un detall de l’auca elaborada, el 1980, pel Grup d'Independents de suport a E.R.C, on la falç i el martell apareixen ratllades i el marxisme competeix en antipatia amb el gran capitalisme. És per aquesta posició d’esquerres laxa i allunyada de cap tradició revolucionària que ERC té capacitat per absorbir part de la base social de CiU, i que l’elit econòmica, resistències estètiques a banda, podria digerir bé l’alternança entre CiU i ERC a Catalunya com ha succeït amb PP i PSOE a Espanya. Caldrà veure, però, si el creixement que les enquestes atorguen a Esquerra es reflecteix amb la mateixa força a les urnes, una possibilitat que dependrà molt de l’efecte que exerceixi sobre els partits la situació de convulsió política i econòmica.

dissabte, 20 d’octubre de 2012

Els punts febles del ‘no’

Des de la celebració d’una multitudinària manifestació a favor de la independència de Catalunya, que va omplir els carrers de Barcelona aquesta última Diada, el conflicte polític Catalunya-Espanya s’ha internacionalitzat definitivament. Se’n parla al nostre país i a la premsa de mig planeta. La massiva manifestació i la negativa del govern espanyol a accedir a negociar el “pacte fiscal”, han obligat al president de la Generalitat a convocar unes noves eleccions a la recerca de la legitimitat emanada de les urnes per a encetar el camí de l’autodeterminació. Si les forces favorables a la consulta democràtica superen aquelles que s’hi oposen i si CiU és fidel a la seva paraula i no recula, hi haurà una votació on es preguntarà a les persones que resideixen a Catalunya si volen convertir-se en un nou Estat d’Europa o bé continuar com a autonomia dins el Regne d’Espanya.
Quan es parla del referèndum, se sol parlar dels punts forts i febles del vot afirmatiu. Segurament, perquè aquesta és l’opció que implica alterar l’statu quo. També perquè els partidaris de la independència duen anys treballant-hi incansablement mentre els detractors, per raons òbvies, no tenen cap pressa a l’hora de que es celebri aquesta consulta. Fixem-nos, doncs, en l’opció del ‘no’. I no en els seus punts forts (legalitat feta a mida, aparell estatal al darrere, força de la diplomàcia, control de la majoria de mitjans de comunicació, coacció per la força), que ja són molt coneguts, sinó en els que el fan o el podrien fer vulnerable. Podríem destacar, doncs, els següent punts:
Els companys de viatge
Pere Navarro, primer secretari del PSC, manifestava recentment que no li agradava la coincidència de CiU, ICV-EUiA, ERC i SI en la defensa d’una consulta d’autodeterminació. El cert és que l’alternativa al bloc sobiranista és el que conformen aquells que s’hi oposen, i en el qual el PSC té com a companys de viatge el PP, C’s, UPyD i la PxC de Josep Anglada. És dubtós que tot o gairebé tot el vot del PSC vulgui desentendre’s de la posició d’un partit central com CiU o dels hereus del PSUC i passar a fer campanya pel ‘no’ amb les forces que no provenen precisament de l’antifranquisme. I sense un suport unànime dels votants socialistes al ‘no’ a la independència, és una missió més difícil sortir victoriós del referèndum.
El PP com a casa gran de l’espanyolisme
CiU no ha ocultat la seva pretensió de convertir-se, seguint la seva terminologia, en la casa gran del catalanisme. I, amb els resultats de les darreres convocatòries a la mà, sembla que ho ha aconseguit amb escreix. Ara el seu partit homòleg en el camp de l’espanyolisme podria ser el PP, que té més a prop que mai el sorpasso al PSC. Que el PP, un partit molt pitjor valorat per la ciutadania que el PSC en els estudis demoscòpics, es convertís en el partit del ‘no’, provocaria el reubicament d’un cert nombre d’electors en posicions més favorables per a l’independentisme. Per altra banda, l’estètica, banderes i càntics de la manifestació sobiranista de l’11 de setembre i la de la concentració unionista del 12 d’octubre tenien poc a veure. El carácter pacífic i familiar de la primera contrastava amb la presència de nombrosos individus i símbols d’extrema dreta en la segona (fotografia). Amb un partit centrat com el PSC ocultat darrere un PP en ascens, una extrema dreta excitada i més visible i unes actituds i discursos sovint difícils de conciliar amb el respecte a la democràcia, els riscos per als defensors de l’stato quo són evidents.
El recurs etnicista
Per una certa incomoditat en la confrontació a nivell argumental en els terrenys econòmic, social i democràtic, l’unionisme sempre ha volgut veure en la immigració espanyola dels anys 60 i 70 una espècie de bloc compacte i impermeable que respondria com un sol home contra la possibilitat d’una Catalunya sobirana. Aquesta actitud és segur que mobilitzarà un nombre molt important de persones, però presenta dos riscos: en primer lloc, s’empeny cap a l’independentisme aquelles persones, amb o sense vincles familiars fora de Catalunya, que se senten còmodes amb la seva condició de catalans; en segon lloc, l’apel·lació a la sang té un innegable impacte en molts ciutadans però diu poc o res a aquelles persones que pensen en termes de benestar social i progrés econòmic i no de lleialtats nacionals.
Exèrcit o democràcia, vèncer o convèncer
Per a assolir objectius polítics hi ha bàsicament dues vies: l’ús de la violència a partir de la superioritat militar o aconseguir una majoria social favorable. Les apel·lacions a la llibertat d’expressió i a donar la paraula a la ciutadania catalana han topat, aquests darrers dies, amb la petició de modificar el codi penal per a poder empresonar el president Artur Mas (diari El Mundo), l’amenaça d’anul·lar les eleccions catalanes del 25-N (diari La Razón), l’exigència de repatriació de 150.000 ciutadans extremenys “espoliats” (secretari general del PSOE extremeny), la crida a combatre el sobiranisme català de la mateixa manera que es fa amb ETA (Mayor Oreja) o directament l’amenaça d’agressió militar contra els catalans (coronel Alamán Castro i molts altres). Aquest contrast d’arguments no juga a favor de la bona imatge espanyola, ni davant la comunitat internacional ni davant el poble de Catalunya. La repressió penal o militar (o la simple amenaça en aquests camps) no només no paralitzarà el procés català sinó que n’augmentarà la seva legitimitat. I serà una realitat que es tindrà molt present per part dels electors indecisos o més indiferents, davant els quals la conducta pacífica i democràtica és sempre un element clau en processos com aquest.
El vot de la llibertat
En el dia d’avui, el debat a Catalunya no es produeix exactament entre defensors del ‘sí’ a l’Estat propi i partidaris del ‘no’ sinó entre aquells que volen que es pugui decidir lliurement el futur del país i els que situen la legalitat espanyola per damunt de les majories democràtiques catalanes. D’aquesta manera, davant una hipotètica consulta d’autodeterminació els partidaris del ‘no’, apart de ser contraris a la independència, haurien de lluitar contra l’estigma de ser enemics de consultar democràticament a la ciutadania, a la qual cosa s’haurien resistit fins a ser ja inevitable. En canvi, el ‘sí’, pràcticament per inèrcia, seria vist com el vot no només a favor de l’Estat propi sinó també a favor de les llibertats democràtiques.

dijous, 27 de setembre de 2012

Cinc punts d'una resolució històrica

Una històrica resolució ha estat aprovada avui al Parlament de Catalunya amb el suport dels grups de CiU, ICV-EUiA, ERC i SI, també dels diputats Joan Laporta i Ernest Maragall. Ha rebut 84 vots a favor, 25 abstencions i només 21 vots en contra. Aquesta votació podria significar la primera passa d’un procés que culminés amb la independència de Catalunya. Una experiència que, de ben segur, es veurà influïda i alhora influïrà en un altre procés sobiranista en marxa i que viurà en els propers mesos els seus moments més decisius: l’escocès.
Resolució
1- El Parlament de Catalunya expressa el seu reconeixement i es felicita per l'enorme èxit aconseguit a la massiva manifestació del passat 11 de setembre pels carrers de Barcelona, sota el lema “Catalunya, nou Estat d'Europa”.
2- El Parlament de Catalunya constata que, al llarg d'aquests darrers trenta anys, una part molt important del catalanisme s'ha compromès a fons amb la transformació de l'Estat espanyol per poder-hi encaixar sense haver de renunciar a les nostres legítimes aspiracions nacionals, a la nostra voluntat d'autogovern, ni a la nostra continuïtat com a nació. Però els intents d'encaix de Catalunya a l'Estat espanyol i les seves reiterades respostes són avui una via sense recorregut, Catalunya ha d'iniciar una nova etapa basada en el dret a decidir.
3- És per tot això que el Parlament expressa la necessitat que Catalunya faci el seu propi camí, constatant la necessitat que el poble català pugui decidir lliurement i democràticament el seu futur col·lectiu, per tal de garantir el progrés social, el desenvolupament econòmic, l'enfortiment democràtic i el foment de la cultura i la llengua pròpies.
4- El Parlament insta el Govern de la Generalitat i les forces polítiques i els agents socials i econòmics a impulsar el màxim consens possible per tal de portar a terme aquest procés democràtic i el full de ruta consegüent, amb diàleg amb la comunitat internacional, la Unió Europea i el govern espanyol, per tal que la ciutadania de Catalunya pugui determinar en un marc de plena llibertat, respecte al pluralisme, foment del debat i la convivència democràtica i sense coaccions de cap mena.
5- El Parlament de Catalunya constata la necessitat que el poble de Catalunya pugui determinar lliurement i democràtica el seu futur col·lectiu i insta el govern a fer una consulta prioritàriament dins la propera legislatura.

divendres, 16 de març de 2012

L'altre Pujol

Jordi Pujol va ser escollit diputat al Congrés espanyol el 1977 i va arribar a la presidència de la Generalitat el 1980. En el moment de ser investit president, Pujol estava a punt de fer 50 anys, mig segle de vida. En conseqüència, el líder de CDC tenia una llarga trajectòria al darrere. Aquesta trajectòria, especialment lligada a Barcelona i Premià de Dalt, incloïa des de l’activisme al carrer fins al mecenatge cultural. Malgrat ser catòlic i no tenir idees revolucionàries, el seu compromís polític el portà a ingressar a la presó. De fet, el Pujol antifranquista va haver de fer front a un consell de guerra que li va imposar una pena de set anys per la seva implicació en els Fets del Palau (1960). La condemna va arribar després d’haver patit tortures, un episodi que l’expresident no ha volgut mai airejar i amb prou feines ha comentat. A finals del 1962, després de dos anys i mig entre reixes, va recuperar la llibertat i es va retrobar amb els seus dos fills grans. Havent deixat enrere la presó de Saragossa, això sí, va viure a la ciutat de Girona durant deu mesos per la prohibició de residir a menys de 100 quilòmetres de Barcelona. Aquestes i altres peripècies apareixen de manera detallada al llibre “Memòries. Història d’una convicció (1930-1980)” (Editorial Proa, 2007).
Uns anys després, coincidint amb la fase agònica de la dictadura i la definició d’un nou escenari polític, vindrien el naixement de Convergència Democràtica de Catalunya (1974), les negociacions amb Suárez i els homes del règim encarregats de pilotar la Transició, la presència al govern de concentració de Josep Tarradellas, la participació decisiva en l’aprovació de la Constitució espanyola i l’Estatut de Sau, les actes de diputat a Madrid el 1977 i el 1979 i la sorprenent victòria del 1980, que va significar la seva arribada a la presidència de la Generalitat. A partir d’aquí, la figura de Pujol s’institucionalitzaria i perdria, per tant, marge de maniobra i frescor. Jordi Pujol va seguir tenint i té encara un munt de partidaris, però és inevitable patir desgast quan s’està 23 anys al capdavant del govern de la Generalitat. L’anomenat Cas Banca Catalana (que acabà sobresegut), l’actitud que l’oposició considerava un intent de patrimonialització de Catalunya i el sentiment català per part de CiU, la política extremadament possibilista del “peix al cove”, els pactes amb el PP d’Aznar o els episodis de corrupció que van afectar i segueixen afectant a companys de files i col·laboradors seus, erosionaren la seva imatge i la de la federació.
Malgrat això, aquest procés de desencisament sembla haver-se invertit des del final del seu sisè mandat, el 2003, quan Pasqual Maragall es va convertir en el seu successor. La distància amb la batussa partidista i el fet que Catalunya hagi experimentat una etapa d’alternança política semblen haver aportat un plus de prestigi a Jordi Pujol. L’històric dirigent de CiU, sentint-se un estadista i conscient que segueix sent un referent ineludible per a molts catalans, ha seguit emetent opinions sobre la política catalana, unes opinions que han intentat fugir de les polèmiques entre partits però han sorprès pel seu contingut, doncs l’expresident ha acabat per abraçar les tesis independentistes que tan havia criticat. Alguns ho veuen com un acte marcat per l’oportunisme perquè aquestes opinions les expressa un cop ja no té cap responsabilitat pública i quan declarar-se independentista ha deixat de ser notícia i no comporta cap estigma. Altres hi aprecien un gest valent i difícil en la mesura que suposa trencar amb la imatge de dirigent compromès amb l’estabilitat i governabilitat d’Espanya, i perquè significa esmenar gran part de la pròpia trajectòria política. Segurament, totes dues visions tenen la seva part de raó.
Pujol, fins fa ben poc paradigma del catalanisme autonomista i enemic de desbordar el marc polític que configuren l’Estatut i la Constitució, s’ha anat aproximant els últims mesos a les posicions sobiranistes fins a manifestar que no té arguments contra la independència i, més recentment, que Catalunya ha de decidir entre la seva dissolució o esdevenir un Estat i que no pot seguir instal·lada en aquest empat etern en el seu estira-i-arronsa amb Espanya. El Pujol pres polític escrigué, ara fa justament 50 anys, el següent: “hi ha una manera de no prendre mal, que és no aspirar a la victòria”. I sembla ser que Jordi Pujol, escollit espanyol de l’any 1984 pel diari conservador ABC, aspira, ara sí que toca, a la victòria.

dimarts, 13 de setembre de 2011

Segon aniversari de la consulta d’Arenys de Munt (II de II)

El nom d’Arenys de Munt va ressonar amb més força que mai, fa dos anys, gràcies a la celebració d’una votació sobre la independència de Catalunya que va atreure l’atenció de mitjans d’arreu del planeta. Milers d’independentistes, o senzillament curiosos, van fer acte de presència el 13 de setembre del 2009 en aquesta localitat del Maresme. La iniciativa de consultar als veïns d’Arenys de Munt havia nascut mesos abans del MAPA (Moviment Arenyenc per a l’Autodeterminació), essent la CUP l’encarregada de portar la proposta a un ple municipal que va avalar la idea amb el suport d’11 dels 13 regidors. AM2000, ERC, CiU i la CUP hi van votar a favor i només els dos representants del PSC no van donar-hi suport.
Un cop va transcendir, el mes de juny del 2009, que Arenys de Munt celebraria aquesta consulta, van començar les pressions cap a l’ajuntament, l’alcalde i alguns establiments i veïns de la vila. Als pamflets, pintades i amenaces de mobilització falangistes s’hi va afegir la persecució de l’Advocacia de l’Estat. Curiosament, l’advocat de l’Estat encarregat de recórrer l’acord del ple que donava suport a l’ajuntament del municipi per celebrar la votació, Jorge Buxadé, era exmilitant i antic candidat de la Falange durant els anys 90. Malgrat tot, les pressions de l’extrema dreta i del govern espanyol van contribuir a dotar d’un cert caràcter èpic el referèndum i en van reforçar la imatge de radicalitat democràtica. A més, van suposar un plus d’atenció mediàtica i publicitat que els seus promotors probablement no haurien imaginat mai.
L’efecte dòmino provocat per la consulta arenyenca va facilitar la celebració de votacions sobre la independència a centenars de municipis catalans en diferents tandades. El seu èxit a nivell de participació fou desigual però políticament resultà una experiència reeixida pels seus impulsors: mai abans el debat sobre la independència havia estat tant temps i amb aquesta força en el centre del debat polític. La consulta celebrada a Barcelona l’abril del 2011, que va superar les expectatives dels seus responsables amb més d’un 21% de participació respecte el cens electoral oficial, va suposar el final d’aquesta onada encetada al Maresme.
En l’actualitat, Arenys de Munt segueix fidel al seu paper de municipi políticament rara avis o, senzillament, avançat al seu temps. Desaparegut l’històric partit independent Arenys de Munt 2000, la força més votada i que ara ostenta l’alcaldia, gràcies a un sorprenent pacte amb CiU, és la Candidatura d’Unitat Popular (CUP). Tan sols tres municipis més tindran durant tota o part de la legislatura 2011-2015 un alcalde de la CUP: Celrà (Gironès), Navàs (Bages) i Viladamat (Alt Empordà).

Segon aniversari de la consulta d'Arenys de Munt (I de II)

Resum a TV3 de la jornada del 13 de setembre del 2009 a Arenys de Munt:

Reacció de Mariano Rajoy, molt probablement el proper president del govern espanyol, davant la votació d’Arenys de Munt: