Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris religió. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris religió. Mostrar tots els missatges

dijous, 14 de desembre de 2017

Roma contra Luter: la lluita continua

El 1517 Martí Luter va enganxar a la porta de l'església de Wittenberg les seves conegudes 95 tesis. Ho va fer el 31 d’octubre de fa 500 anys. Luter, que esclatava davant la venda d’indulgències autoritzada pel papa Lleó X per a finançar la construcció de la Basílica de Sant Pere, acabà assenyalat com a heretge i excomunicat el 1521. Després vindrien l’exili, la traducció de la Bíblia a la llengua alemanya, Joan Calví i l’expansió de la Reforma i el cristianisme antiromà pel centre i el nord d’Europa i la resta del planeta.
Avui, les diferències entre protestantisme i catolicisme es poden observar visitant els seus centres de culte, on la simplicitat (o pobresa artística) protestant contrasta amb l’excel·lència artística (o opulència idòlatra) visible a les esglésies catòliques. També en el paper de la fe i les obres en la salvació o el culte a Maria i els sants. El celibat només s’entén com a indispensable per part de l’església catòlica. El purgatori, tan arrelat en l’imaginari catòlic, no existeix als ulls de molts protestants. Aquests últims consideren provat l’obscurantisme romà en fets com la creació de la Santa Inquisició o el recel històric de la cúria romana al lliure accés als textos sagrats dels seus fidels. Des del punt de vista catòlic, sovint s’ha identificat el protestantisme com a superb, responsable de la creació de grups sectaris i condemnat a la divisió, ja que desautoritzar i trencar amb Roma hauria impulsat i legitimat totes les divisions intestines posteriors. Tot això exposat sempre amb molta prudència, perquè és difícil entendre protestant o protestantisme com a termes unívocs a causa de les múltiples interpretacions que s’hi aixopluguen. Luterans, calvinistes, anabaptistes, anglicans, metodistes, pentecostals... són només algunes de les principals famílies protestants. I els adventistes, es pot afirmar al 100% que són protestants? I als testimonis de Jehovà, cal situar-los fora tenint en compte els seus orígens i creences?
Catolicisme i protestants han passat de les guerres sagnants de segles enrere a la coexistència pacífica actual. De fet, l’església catòlica i el món protestant comparteixen recels davant la laïcitat i trinxera contra l’ateisme. També participen de la mateixa visió sobre les religions no monoteistes. Per descomptat, i pel que fa a les religions del llibre, consideren el cristianisme com a una superació del judaisme i mantenen amb l’islam una pugna evident per la supremacia religiosa global. Però essent molt el que els uneix, també és bastant el que els separa. Per això, en el marc del cristianisme, aspiren a ser la branca hegemònica capaç d’aglutinar les ovelles esgarriades i ser reconeguda com a la legítima i única hereva de l’església de Crist. Haver passat de les guerres sectàries a la tolerància mútua no vol dir ignorar que la frontera entre uns i altres és enorme, mòbil i molt porosa. És més fàcil convertir un cristià protestant en catòlic (o un catòlic en protestant) que no aquest cristià en musulmà (o un musulmà en cristià). Així ho avalen els estudis realitzats, i no ha d’estranyar-nos el major trànsit entre dos grups religiosos que comparteixen llibre sagrat, litúrgies o pensadors.
La rivalitat entre catòlics i protestants és una vella coneguda a Europa i també es pot observar a l’Àfrica. Però Amèrica és ara l’epicentre d’aquesta històrica tensió entre les dues grans famílies cristianes, molt més esteses que la variant ortodoxa (veure gràfic). No és cap casualitat que el Papa Francesc sigui, des del 2013, el primer pontífex d’origen americà. L’elecció de l’argentí Jorge Mario Bergoglio és una mostra de la importància que concedeix el Vaticà a la lluita per l’hegemonia a l’Amèrica del Sud i el conjunt del continent americà. L’església catòlica arriba a aquesta decisiva batalla anquilosada però formalment unida i relativament cohesionada. El protestantisme hi arriba més jove i fresc però extremadament atomitzat. Per l’enorme religiositat popular que hi impera, la seva extensa població i el creixement espectacular del cristianisme protestant, el Brasil és, i sobretot serà, un escenari clau. Però no serà l’únic: els Estats Units, Mèxic, Guatemala, Colòmbia, Veneçuela, Xile... En els segles que han de venir, el lideratge del món cristià serà catòlic, protestant o compartit? No ho sabem, però Amèrica hi té molt a dir.

diumenge, 28 de maig de 2017

Israel i el segle XXI

El segle XIX va veure el naixement del sionisme, que recollia i actualitzava vells anhels. El segle XX va ser testimoni de la materialització del gran somni d’aquest moviment amb la creació d’un estat concebut com a la pàtria dels jueus. Què oferirà el segle XXI a Israel?
L’Orient Mitjà és la regió del planeta que ha acabat acollint la llar nacional dels jueus. I, com tothom sap, és concretament a Palestina on s’ha establert. El 1948 Israel va proclamar la seva independència després de la resolució 181 de l’ONU (1947). El naixement d’Israel li va suposar una guerra immediata amb els seus oponents àrabs. Aquest enfrontament, igual que els de les dècades següents, va acabar amb una victòria israeliana. Ja des de finals del segle XIX, nombrosos jueus havien emigrat a Terra Santa. Les llavors per a la creació d’Israel eren, per tant, anteriors a l’Holocaust jueu. La mort en massa de jueus durant la II GM va reforçar la determinació sionista i va facilitar el suport d’alguns països occidentals, però Israel és molt més que una resposta a l’Alemanya de Hitler.
Israel és una realitat innegable que s’emplaça a Palestina, però van ser diverses ubicacions les que es van contemplar per acollir la població jueva mundial. Theodor Herzl va abordar per escrit la possibilitat d’establir Israel a l’Argentina. També es va parlar de l’Àfrica, com en el cas de Kenya. L’Alemanya del Tercer Reich tenia la intenció de deportar els jueus a l’illa de Madagascar, en aquells moments sota control francès. És el que es coneix com a Pla Madagascar, al qual s’aferren els historiadors revisionistes o negacionistes per rebutjar que el nazisme tingués l’objectiu d’exterminar els jueus europeus.
El breu recorregut històric anterior es justifica perquè les particularitats que acompanyen a Israel i la sensibilitat que desperta el conflicte israelianopalestí arreu del món, només es poden entendre si no oblidem la forta càrrega política i emocional que arrossega la idea d’Israel. Un còctel d’emocions en el marc d’un conflicte nacional, molt marcat per la religió, on els palestins no volen veure amputada la seva pàtria i Israel tem una Palestina independent amb plenes capacitats militars i diplomàtiques.
En el dia d’avui, es pot dir que les negociacions de les últimes dècades entre palestins i israelians no han servit pràcticament de res. Tant és així que la pacificació de Terra Santa per la via de dos estats sembla cada cop una idea més exòtica. Això té un risc evident per als palestins, que es troben en una situació adversa perquè no posseeixen un Estat palestí propi ni tampoc poden, majoritàriament, reclamar els drets que comporta ser ciutadà israelià. Aquesta situació de desprotecció facilita episodis com els que es van viure amb l’atac a la Franja de Gaza l’estiu del 2014. Però tampoc surt gratis als israelians: si no neix un Estat per als palestins, la idea d’un únic estat binacional pren força. Una solució a la sud-africana, posant l’accent en la lluita per la igualtat de drets en un únic Estat, és perillosa per a la continuïtat d’Israel com a estat jueu. Davant daixò, Israel aspira a blindar el seu caràcter jueu a través d’iniciatives com la imminent llei de l'Estat-nació. En la línia contrària, i emmirallat en la lluita contra l’apartheid sud-africà, hi trobem el moviment BDS, que creix davant la preocupació de l’estat hebreu. Quins fruits tindrà l’acostament entre Israel i les monarquies sunnites? Veurem una Palestina independent? Què passarà amb el polvorí de l’Esplanada de les Mesquites (Mont del Temple)? Cap a on va Israel? El segle XXI anirà oferint les respostes.

dissabte, 25 de febrer de 2017

Cristianisme i paganisme

Al sostre de la Sala di Costantino del Vaticà hi ha una pintura que resumeix molt bé la relació entre el cristianisme i el paganisme preexistent a Europa: El triomf del cristianisme, de Tommaso Laureti. La creu, victoriosa, és al davant d'una estàtua pagana destrossada. Clar i ras, sense la correcció política i l’emmascarament dels nostres temps. Història a través de l’art.



dimecres, 20 de juliol de 2016

Les dones i els textos sagrats

“Abimèlec arribà a la torre, la va atacar i va acostar-se fins a l'entrada per calar-hi foc. Llavors una dona va llançar una mola sobre el cap d'Abimèlec i li va fracturar el crani. Ell va cridar de seguida l'escuder que li portava les armes i li va dir «Desembeina l'espasa i mata'm. Que no es digui mai de mi: «L'ha matat una dona». El seu escuder el traspassà, i va morir.”
El text anterior és d’un passatge de la Bíblia (Jutges 9:52-57) però resumeix prou bé la visió de la dona que impregna tant el llibre sagrat dels cristians com el dels musulmans, l’Alcorà. I els versicles que aborden el tema, cal dir-ho, no tenen sempre el punt “simpàtic” del paràgraf anterior i solen ser menys literaris i més crus. A l’Alcorà (4:34) s’estableix que “els homes tenen autoritat sobre les dones en virtut de la preferència que Déu ha donat als uns més que als altres”. Evidentment, hi ha corrents dins les religions que relativitzen aquestes cites atribuint-les al moment històric o contraposant-les a altres fragments més propers als seus postulats. A d’altres sectors, aquestes idees sembrades al llarg de les escriptures els reforcen en la seva posició més rigorista. Una cosa és evident: els qui es pregunten el perquè del paper secundari de les dones a l’Església catòlica o a les comunitats musulmanes, poden trobar una resposta ben clara als seus textos sagrats.

diumenge, 30 d’agost de 2015

Qui truca a la porta?

És difícil trobar persones que no hagin sentit a parlar o tingut algun contacte, per mínim que sigui, amb els anomenats Testimonis de Jehovà. Això es deu al seu incansable proselitisme, que molts anys s’ha expressat en una implacable predicació porta a porta i darrerament ha apostat també per la presència estàtica en punts amb una alta afluència de persones, com les sortides de les estacions de tren i parades de metro, les places cèntriques o els voltants de grans centres comercials. Aquesta nova combinació de mètodes per a propagar el seu missatge, és perceptible en alguns punts de Catalunya, entre ells el Maresme.
No són pas poques les particularitats que presenta el cristianisme tal com l’entén la Societat Watchtower. Els testimonis fidels a la postura de la seva organització, no celebren el Nadal, no utilitzen el símbol de la creu ni creuen en el dogma trinitari, unes actituds que els separen de la majoria dels grups i subgrups que conformen l’ampli univers del cristianisme. Altres comportaments que han resultat cridaners o polèmics són la prohibició de celebrar aniversaris o la posició adversa a les transfusions sanguínies encara que pugui provocar la mort, un fet que ha suposat molts drames hospitalaris i judicials inadmissibles als ulls de la societat, amb un desgast d’imatge evident. També la negativa a servir en exèrcits, una postura valenta que ha costat milers de presos d’aquesta fe arreu del món, des de l’Alemanya nazi o l’Espanya franquista fins a l’actual Corea del Sud. Pels testimonis, està totalment vetat significar-se políticament i no se’ls permet votar en cas d’eleccions o referèndum. També han d’evitar tot contacte amb els qui han estat expulsats o s’han desassociat, excepte en casos on raons humanitàries o familiars facin necessari un mínim contacte en situacions molt concretes.
Perquè actuen d’aquesta manera els anomenats testimonis de Jehovà? Sense voluntat de justificar ni censurar, però si d’entendre la seva posició, els seguidors de la Watchtower guien la seva vida d’acord amb la Bíblia, de la qual fan una lectura amb versió pròpia i una interpretació singular. El rebuig a les transfusions de sang és justificat per l’organització basant-se en fragments de la Bíblia com els que parlen de no menjar sang (Deuteronomi 12:23) i abstenir-se’n (Fets 15:28-29). A més de cercar fonament bíblic per a qualsevol posicionament o decisió vital, un segon element que permet comprendre millor la idiosincràsia del grup i els seus integrants és la seva creença en la imminència de l’Harmagedon, que els ha portat a fer prediccions apocalíptiques equivocades. També els ha dut a tenir un autèntic sentit d’urgència, que és el que empeny, a vegades, a predicar amb una insistència i d’una manera invasiva que pot causar estranyesa o directament molèstia en el receptor.
Es calcula que al món hi ha uns 8 milions de testimonis de Jehovà. El seu arrelament notori està reconegut a l’Estat espanyol des del 2006. A Catalunya, el baròmetre de l’Institut Opinòmetre (2014) ha xifrat en un 0,4% el percentatge de fidels entre la societat catalana, dada bastant concordant amb els 40.000 seguidors catalans que l’organització diu tenir al nostre país. Pel que fa als llocs de culte, segons la Generalitat el 2013 hi havia 126 sales del Regne a tot Catalunya (vuit al Maresme). Unes xifres modestes, però que el situen com el sisè culte amb més fidels després de les comunitats catòlica, musulmana, protestant, budista i ortodoxa. Números a banda, estem parlant d’una organització vista, per la majoria dels qui la integren, com a l’única garantia de salvació i vida eterna. I, per a la majoria de la gent aliena i molts extestimonis, com a una camisa de força que té més de secta que de religió. La polèmica seguirà sent, doncs, la més fidel acompanyant dels Testimonis de Jehovà.

dijous, 1 de març de 2012

Podrà aquest món sobreviure?

Propaganda apocalíptica repartida pels Testimonis de Jehovà que fan proselitisme al carrer. Editada, probablement, amb l’esperança d’aprofitar la por i la incertesa que acompanyen els temps actuals.

dissabte, 8 d’octubre de 2011

Teresa Forcades: dissidència i compromís

Arran de la seva recent aparició al programa El Convidat, emès per TV3 i amb Albert Om al capdavant, Teresa Forcades ha tornat a situar-se en la primera línia mediàtica. Aquesta monja benedictina, però, és molt més que una cara coneguda o una caricatura que apareix de tant en tant al Polònia. L’oposició a les pràctiques que considera poc ètiques de les farmacèutiques i la denúncia del sobredimensionament interessat de la coneguda com a grip A, avalen el seu compromís social. Un compromís que l’ha portat a adoptar posicions en temes sensibles a nivell moral que xoquen amb la postura oficial de l’Església catòlica. I una sensibilitat que va indiscutiblement unida a l’adhesió a l’Evangeli. Això la fa encara més incòmode pels sectors més conservadors del catolicisme. Forcades no oculta la seva religiositat i, a tall d’exemple, mai abandona l’hàbit de monja. També és especialment hàbil a l’hora de dissentir, fugint sempre dels exabruptes i fent discursos en positiu i inclusius. Tot i això, hi ha hagut qui l’ha criticada públicament. És el cas de Josep Miró i Ardèvol, president de l’associació E-Cristians i exconseller de la Generalitat amb CiU, que el 2009 va instar Forcades a revisar els seus posicionaments o bé abandonar el convent i l’Orde de Sant Benet. La següent entrevista a la televisió veneçolana, mostra la seva solvència intel·lectual i evidencia que els seus són uns plantejaments que arrelen en la Teologia de l’Alliberament:


Com ja se sap, a totes les religions hi sol haver creients compromesos però alhora heterodoxes. Una veu dins de l’altra gran religió monoteista, l’islam, que recorda molt Teresa Forcades, és la de Ndeye Andújar. Catalana conversa i professora universitària, també ha estudiat i defensat la compatibilitat del feminisme amb la seva fe. Actualment, és vicepresidenta de la Junta Islàmica Catalana. Aquesta entitat religiosa subratlla la necessitat d’impulsar la igualtat entre homes i dones i el diàleg entre religions. Els sectors musulmans més intransigents observen amb recel aquesta visió de l’islam, que consideren contemporitzadora i desnaturalitzada.