Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris sistema electoral. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris sistema electoral. Mostrar tots els missatges

dissabte, 17 de desembre de 2011

Congrés espanyol: qui està sobrerepresentat?

Sovint es propaga, des de gran part dels mitjans de comunicació espanyols, la idea que al Congrés dels Diputats hi ha una representació excessivament generosa de les forces d’àmbit no estatal en relació amb el suport popular que tenen. La realitat, però, és que la sagnia que pateixen formacions com Izquierda Unida (IU) a l’hora de fer la traducció de vots en escons no va en benefici dels partits dits “nacionalistes” sinó essencialment de les dues grans formacions estatals: PP i PSOE, en aquest 2011 especialment el PP. Si prenem com a referència els resultats de les eleccions espanyoles del 2011 publicats al BOE i comparem el tant per cent de vots assolits i d’escons assignats, veiem que els partits que es beneficien de l’actual sistema electoral, i gaudeixen de sobrerepresentació, són PP (+8,52%), PSOE (+2,67%), Amaiur (+0,63%), CiU (+0,40), GeBai (+0,12%) i PNB (+0,10%). La resta tenen menor proporció d’escons que no pas de sufragis rebuts. Així doncs, hi surten perdent IU-ICV (-3,78%), UPyD (-3,27%), Compromís (-0,23%), ERC (-0,20%), BNG (-0,19%), FAC (-0,12%) i CC (-0,02%).
Per veure bé l’abast i impacte de l’actual sistema electoral (amb tantes circumscripcions com províncies i aplicant la fórmula D’Hondt), val la pena calcular quins haguessin estat els resultats en cas d’haver-hi en vigor un sistema netament proporcional, com el que demanen aquells opinadors que denuncien que els partits catalans i els altres d’àmbit no espanyol tenen més escons dels que els pertocarien. Podem fer la simulació amb els resultats obviant la província i fent de tot l’Estat l’única circumscripció. D’aquesta manera, tots els vots valen igual. Obtenim, doncs, el següent (partit, % vots i diputats):

Per tant, si comparem els resultats en diputats del 2011 amb els que hauria generat un sistema proporcional, aconseguim aquest gràfic:

És a dir, PP i PSOE són les forces que obtenen més escons gràcies a la inexistència d’un sistema netament proporcional. 22 de més se n’emporta el PP i 5 el PSOE. Aquests 27 diputats coincideixen pràcticament amb els que deixen de sumar IU (en perd 14), UPyD (12) i Equo (3). Amb un sistema proporcional també entrarien el Partit Animalista (PACMA) i Escons en Blanc (Eb). En el camp de les forces restants, on es troben independentistes i regionalistes, no hi ha diferències tan contundents però sí algunes redistribucions. No hi hauria canvis importants per a ERC i CiU: els republicans es quedarien igual i CiU perdria un únic diputat. El Bloc Nacionalista Gallec (BNG) mantindria els seus dos diputats, el mateix que faria Coalición Canaria (CC). Sí que hi ha una sobrerepresentació en el cas concret del nacionalisme basc, doncs en un sistema estrictament proporcional aplicat a tot l’Estat com a única circumscripció, Amaiur tindria dos representants menys, el PNB perdria un escó i Geroa Bai no accediria a la cambra baixa. Per contra, els andalusistes del PA, sense presència al Congrés dels Diputats, tindrien un representant a Madrid. El gràfic i el quadre següents il·lustren, amb claredat, qui està sobrerepresentat realment gràcies a l’actual sistema de repartiment d’escons:


Com a cloenda, vull respondre a dues preguntes:
A què es deu que les forces minoritàries d’àmbit espanyol (sobretot IU i també UPyD) estiguin tant castigades en comparació amb PP i PSOE?
En l’inici de l’etapa democràtica posterior a la dictadura franquista, es va intentar contenir qualsevol creixement del PCE. Afavorint el bipartidisme entre UCD i PSOE s’ofegava el somni comunista de desplaçar al PSOE com a partit majoritari entre els electors d’esquerra. El truc per sobrerepresentar UCD i PSOE (ara PP i PSOE) en detriment del PCE (ara IU) passa per haver establert circumscripcions molt petites on s’assigna un nombre molt reduït de diputats (el mínim provincial és de 2 escons amb independència de la població). En aquestes províncies menys poblades és on els 2 o 3 diputats se’ls enduen només PP i PSOE malgrat altres partits accedeixin al 3% de vots fixat per la llei electoral (LOREG) i que possibilita entrar en el repartiment d’escons. D’aquesta manera, la barrera formal del 3% s’eleva a la pràctica fins al 25-30%. És així com partits com Izquierda Unida van perdent milers i milers de vots que no tenen representació perquè no computen a nivell autonòmic o estatal sinó només provincial. Vegi’s, a tall d’exemple, el que passa a demarcacions com Àvila, Palència, Segòvia o Sòria. I hi ha molts més casos…
Quina és l’última bala de l’argumentari centralista?
Davant el pes de l’evidència, segurament l’argument esgrimit per fer una reforma que perjudiqui els partits nacionalistes o regionalistes seria que no passarien el tall del 5% municipal aplicat a nivell estatal. Aquest percentatge ha estat exigit per diferents opinadors i polítics de PP i PSOE (entre ells Bono o Ibarra) com a barrera per accedir al Congrés. Si mai s’aprova una mesura així, cal ser conscients que els partits catalans i de les altres nacions i regions de l’estat en quedarien fora, el mateix que li passaria a UPyD. Només IU, que aquest 2011 s’ha beneficiat de la desfeta socialista, podria compartir espai al Congrés amb PP i PSOE. Un 20% dels vots emesos al conjunt d’Espanya es quedarien sense representació, una xifra que s’elevaria fins al 45% a Catalunya. En aquest cas, potser caldria rescatar aquell càntic que s’entona en algunes manifestacions: li diuen democràcia i no ho és!

dimecres, 10 d’agost de 2011

El mite de la sobrerepresentació dels partits "nacionalistes" (2008)

Sovint es propaga, des de gran part dels mitjans de comunicació espanyols, la idea que al Congrés dels Diputats hi ha una representació excessivament generosa de les forces d’àmbit no estatal en relació amb el suport popular que tenen. La realitat, però, és que la sagnia que pateixen formacions com Izquierda Unida (IU) a l’hora de fer la traducció de vots en escons no va en benefici dels partits dits “nacionalistes” sinó essencialment de les dues grans formacions estatals: PP i PSOE. Si prenem com a referència els resultats de les eleccions espanyoles del 2008 i comparem el tant per cent de vots assolits i d’escons assignats, veiem que els partits que es beneficien de l’actual sistema electoral, i gaudeixen de sobrerepresentació, són PSOE (+4,42%), PP (+4,06%), PNB (+0,53%) i NaBai (+0,05%). La resta tenen menor proporció d’escons que no pas de sufragis rebuts. Així doncs, hi surten perdent IU-ICV (-3,20%), UPyD (-0,90%), ERC (-0,30%), BNG (-0,26%), CiU (-0,17%) i CC (-0,11%).
Per veure bé l’abast i impacte de l’actual sistema electoral (amb tantes circumscripcions com províncies i aplicant la fórmula D’Hondt), val la pena calcular quins haguessin estat els resultats en cas d’haver-hi en vigor un sistema netament proporcional, com el que demanen aquells opinadors que denuncien que els partits catalans i els altres d’àmbit no espanyol tenen més escons dels que els pertocarien. Podem fer la simulació amb els resultats que figuren a la web del Ministeri de l’Interior obviant la província i fent de tot l’Estat l’única circumscripció. D’aquesta manera, tots els vots valen igual. Obtenim, doncs, el següent (partit, % vots i diputats):

Per tant, si comparem els resultats en diputats del 2008 amb els que hauria generat un sistema proporcional, aconseguim aquest gràfic:

És a dir, PSOE i PP són els més beneficiats pel sistema i la llei electoral actuals. Els dos tenen realment 14 escons (set cadascun) més del que els correspondria amb un sistema proporcional. Casualment, són just els que els falten a IU (té 11 representants menys del que seria proporcional!) i a la UPyD de Rosa Díez (passaria d’un a quatre). En el camp de les forces sobiranistes i regionalistes se seguiria amb 24 dels 350 diputats però amb algunes redistribucions. I és que el catalanisme està, en contra del que diu el tòpic, infrarepresentat (CiU i ERC haurien de tenir un escó més cadascuna), el Bloc Nacionalista Gallec (BNG) passaria de dos a tres, Coalición Canaria (CC) romandria igual i els tres escons que els “falten” a catalans i gallecs estan ara en mans del nacionalisme basc (el PNB perdria dos escons i Nafarroa Bai el seu únic representant). Aquest gràfic il·lustra amb claredat qui està sobrerepresentat realment gràcies a l’actual sistema de repartiment d’escons:

Com a cloenda, vull respondre a dues preguntes:
A què es deu que les forces minoritàries d’àmbit espanyol (sobretot IU i també UPyD) estiguin tant castigades en comparació amb PP i PSOE?
En l’inici de l’etapa democràtica posterior a la dictadura franquista, es va intentar contenir qualsevol creixement del PCE. Afavorint el bipartidisme entre UCD i PSOE s’ofegava el somni comunista de desplaçar al PSOE com a partit majoritari entre els electors d’esquerra. El truc per sobrerepresentar UCD i PSOE (ara PP i PSOE) en detriment del PCE (ara IU) passa per haver establert circumscripcions molt petites on s’assigna un nombre molt reduït de diputats (el mínim provincial és de 2 escons amb independència de la població). En aquestes províncies menys poblades és on els 2 o 3 diputats se’ls enduen només PP i PSOE malgrat altres partits accedeixin al 3% de vots fixat per la llei electoral (LOREG) i que possibilita entrar en el repartiment d’escons. D’aquesta manera, la barrera formal del 3% s’eleva a la pràctica fins al 25-30%. És així com partits com Izquierda Unida van perdent milers i milers de vots que no tenen representació perquè no computen a nivell autonòmic o estatal sinó només provincial. Vegi’s, a tall d’exemple, el que passa a demarcacions com Àvila, Palència, Segòvia o Sòria. I hi ha molts més casos…
Quina és l’última bala de l’argumentari centralista?
Davant el pes de l’evidència, segurament l’argument esgrimit per fer una reforma que perjudiqui els partits nacionalistes o regionalistes seria que no passarien el tall del 5% municipal aplicat a nivell estatal. Aquest percentatge ha estat exigit per diferents opinadors i polítics de PP i PSOE (entre ells Bono o Ibarra) com a barrera per accedir al Congrés. Si mai s’aprova una mesura així, cal ser conscients que no només els partits catalans i de les altres nacions i regions de l’estat en quedarien fora sinó que, d’acord amb els resultats del 2008, també IU i UPyD caurien. Quedarien PSOE i PP, PP i PSOE. En aquest cas, potser caldria rescatar aquell càntic que s’entona en algunes manifestacions: li diuen democràcia i no ho és!