Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris tauromàquia. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris tauromàquia. Mostrar tots els missatges

dilluns, 7 de novembre de 2016

El PACMA, la incògnita que creix

El 28 juliol del 2010, el Parlament de Catalunya prohibia les curses de braus al nostre país. Quatre mesos més tard, i malgrat l’assoliment d’un dels seus objectius històrics, el PACMA no es desinflava i aconseguia 14.238 vots (0,45%) a les eleccions catalanes, similars als 13.740 (0,46%) que havia assolit el 2006. Els comicis del 2012 (20.861 vots, 0,53%) van suposar un nou impuls, que seria superat altre cop el 2015. Tot i el caràcter plebiscitari de les últimes eleccions catalanes, que va castigar a molts partits indefinits, els animalistes van créixer novament (30.157 vots, 0,73%). El PACMA, nascut el 2003 i d’àmbit estatal, va irrompre com a Partit Antitaurí contra el Maltractament Animal i el 2011 va ser rebatejat com a Partit Animalista contra el Maltractament Animal. El final de la tauromàquia a Catalunya i la necessitat de definir-se amb més precisió i un nom menys reactiu van ser dos dels motius d’aquest canvi. El partit té una força considerable a Catalunya, on aconsegueix un suport molt superior a la mitjana estatal.
A continuació, es pot veure l’evolució dels resultats del PACMA a les eleccions del Parlament de Catalunya (1er gràfic) i del suport, a Catalunya, a les estatals i europees (2on gràfic): 


Fins a quin punt estem davant un vot animalista o bàsicament de protesta? Quants dels seus votants van menjar hamburguesa en tornar a casa? Més seriosament, tenen més suport entre l’electorat femení o el masculí? A quin partit votarien si el PACMA no es presentés? Què pensen de la independència o de l’eix esquerra-dreta? Com es defineixen pel que fa a la religió? Arribaran a tenir representants a les institucions catalanes com passa a Holanda? Realment, seria interessant tenir dades científiques sobre els seus votants, que cada cop en són més.
Un altre element per la reflexió ens el dóna el Tribunal Constitucional espanyol, que aquest 2016 ha fet pública la sentència que pretén reintroduir la tauromàquia a Catalunya. Els intents d'imposar les curses de braus a Catalunya podrien portar a una situació curiosa: el vot útil contra la tauromàquia no seria el que rep el PACMA sinó el dels partits independentistes? La sentència del TC i l'actitud del govern espanyol emeten un missatge clar: Catalunya és Espanya i, per tant, els toros no es toquen. Si es vol acabar amb la tauromàquia, què és més útil: una autonomia subordinada a Madrid o un Estat sobirà?

divendres, 30 de setembre de 2011

Tres interrogants sobre l’adéu a la tauromàquia

El diumenge passat, durant les Festes de la Mercè, es va celebrar a la plaça Monumental de Barcelona la que serà l’última cursa de braus a Catalunya. Si no hi ha cap modificació en el calendari taurí, la tauromàquia ja és cosa del passat i, a partir de l’1 de gener del 2012, aquesta pràctica se situarà fora de la llei. L’abolició ha generat debat i polèmica. Probablement val la pena, per tant, intentar contestar alguns dels principals interrogants sobre aquesta qüestió:
D’on neix la iniciativa per acabar amb la tauromàquia?
El final de les curses de braus a Catalunya ha estat possible per l’exitós procés que ha seguit una Iniciativa Legislativa Popular (ILP) engegada per activistes del món animalista. La ILP és un instrument legal que permet la participació de la ciutadania en l’elaboració de les lleis. Si es reuneixen 50.000 signatures, la proposta de modificació o creació d’una llei arriba al Parlament. En el cas de la iniciativa antitaurina, el que inicialment era un nucli de cinc persones sense una ruta jurídica i política clara, i mancats de mitjans materials i econòmics, va acabar per convertir-se en la Plataforma Prou!, un grup de quasi mil fedataris capaços de recollir 180.000 signatures i actuar com un grup de pressió condicionant els representants polítics i contrarestant el lobby taurí. El nucli i una gran part dels col·laboradors de la plataforma provenien del món de l’animalisme, per exemple del PACMA. Sacrificant principis per efectivitat, aquests grups renunciaren estratègicament a incloure, en aquesta ILP per reformar la Llei de protecció dels animals, altres espectacles o divertiments amb animals (correbous, zoos) conscients que el rebuig ciutadà que susciten és menor i això feia perillar la recollida de firmes i el suport dels parlamentaris.
Com es pot veure, la iniciativa d’acabar amb la tauromàquia no neix dels partits polítics sinó que el seu origen és un sector de la societat civil. Els partits polítics han abordat aquesta qüestió després de l’exigència de 180.000 persones perquè el Parlament es posicionés sobre aquesta matèria.
Perquè les curses de braus sí i els correbous no?
Aquest interrogant ha estat un dels més recorrentment plantejats des que la ILP per prohibir les corrides va encarar el seu tram final. Des dels ambients més propers a l’espanyolisme, se sosté que la inevitable identificació de la tauromàquia amb el període de la dictadura franquista i el nacionalisme espanyol és el que explica perquè aquesta s’aboleix mentre continuen celebrant-se correbous. Des de les posicions més afins al catalanisme, se sol esgrimir que el motiu per acabar amb una tradició i no amb l’altra és que els correbous no suposen un patiment tant elevat ni la mort de l’animal. Ni una postura ni l’altra diuen cap bajanada. Però el motiu principal que du Catalunya a dir adéu a la tortura i mort de les corrides i no al maltractament animal dels correbous, no és altra cosa que el cost electoral que se’n deriva. Els seguidors de les curses de braus són pocs, la societat els és hostil, es troben dispersos geogràficament i només han omplert la plaça Monumental en comptades ocasiones i gràcies al fervor mediàtic per José Tomás. En canvi, el suport popular als correbous és massiu a les Terres de l’Ebre, on molts pobles organitzen les seves festes majors al voltant d’aquesta tradició. Què significa això? Que defensar l’abolició dels correbous suposaria un suïcidi polític en àmplies zones del sud de Catalunya on els aficionats són majoria. Res a veure amb prohibir les curses de braus, decisió que irrita només una minoria irreductible però insignificant en termes electorals. Si mai l’entusiasme popular pels correbous esdevé cosa d’una manifesta minoria, els seus dies també estaran comptats.
És possible la involució, és a dir, la revocació de la decisió del Parlament?
Sí, de la mateixa manera que el Tribunal Constitucional va modificar el 2010 el text de l’Estatut aprovat pel Parlament de Catalunya i avalat per la ciutadania en un referèndum el juny del 2006. La retallada estatutària va ser possible pels diferents recursos presentats, entre els quals un del Partit Popular. El PP també ha recorregut davant el Tribunal Constitucional la decisió d’acabar amb les curses de braus al·legant que la competència a l’hora de prendre aquesta decisió és de l’Estat. Aquest tribunal pot ratificar la decisió del Parlament o tombar-la. Entre els partidaris de respectar la voluntat de la cambra catalana hi ha dues formacions que van donar suport unànime a la ILP antitaurina, ICV-EUiA i ERC, una CiU que va optar per la llibertat de vot per bé que la majoria de diputats van donar suport al veto, i també el PSC, que es va inclinar de manera majoritària pel ‘no’ a la ILP però sosté que cal respectar aquesta decisió adoptada de manera democràtica. També SI s’oposa a que es revisi la reforma aprovada per la majoria parlamentària. Només el PP i C’s defensen que la justícia espanyola anul·li la modificació de la Llei de protecció dels animals i imposi la reintroducció de la tauromàquia a Catalunya.
Aquí xoquen dues concepcions del que és l’autogovern català. La primera es fonamenta en la idea que les institucions catalanes són sobiranes per actuar d’acord amb el que disposa la majoria social i política del país. La segona entén que els òrgans judicials amb seu a Madrid estan legitimats per vetar les decisions polítiques de les institucions catalanes. El fet és que el Tribunal Constitucional és qui ha de decidir si considera ajustada a la Constitució espanyola la decisió catalana o, per contra, declara inconstitucional el final de la tauromàquia. En aquest últim cas, s’entreveu una veritable tempesta política.