Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris terrorisme. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris terrorisme. Mostrar tots els missatges

dimecres, 6 de setembre de 2017

Colòmbia: de les FARC a la FARC

Colòmbia és una nació que, des del seu naixement, arrossega nombrosos episodis i processos violents. La continuïtat i ferocitat de la violència a Colòmbia ha estat única a l’Amèrica Llatina, i durant molts anys els registres de morts, ferits, desplaçats o refugiats han estat semblants als de llunyans països en guerra i, a la vegada, molt superiors als dels estats veïns. El descens progressiu de la violència entre l’Estat colombià i la guerrilla de les FARC-EP (Forces Armades Revolucionàries de Colòmbia - Exèrcit del Poble) ha permès alliberar tots els militars en mans de la insurgència, acordar la llibertat dels guerrillers i milicions presos i impulsar una jurisdicció especial per als delictes no indultables protagonitzats per qualsevol dels actors del conflicte armat, a més de pactar algunes reformes en matèria de restitució de terres o de substitució dels conreus il·lícits (lluita antidroga). Alguns dels aspectes acordats ja és evident que no es compliran, almenys en la seva totalitat. A més, els partidaris dels acords de pau hauran d’enfrontar-se electoralment a l’uribisme, que s’ha oposat sistemàticament als punts clau pactats. I fer-ho mentre la guerrilla de l’ELN continua negociant amb el govern de Bogotà i es mantenen actius múltiples grups paramilitars i criminals.
En endinsar-se a la selva, els guerrillers hivernaven el seu nom oficial i n’adoptaven un de nou, que els ha acompanyat durant anys i dècades. En el trànsit cap a la vida civil, alguns excomandants mantenen el seu nom de combat. Però el que pot sorprendre és que les FARC siguin ara la FARC, un cop suprimit l’EP que remetia a la seva condició de grup armat i substituint la denominació Forces Armades Revolucionàries de Colòmbia per Força Alternativa Revolucionària del Comú. Perquè han mantingut les FARC les seves sigles en la nova etapa sense confrontació armada? Segurament, el pes simbòlic i cohesionador del nom ha influït molt en una agrupació política on molts dels seus membres vénen d’una vida fortament comunitària i volen evitar el risc de dissolució dels vincles existents. En segon lloc, el sorgiment d’un grup molt minoritari que no accepta els acords de pau i es considera legítim continuador de la lluita de Marulanda, obliga a les FARC a no donar imatge de renúncia del passat enterrant el seu nom històric. Els elements anteriors han pesat més que el fet que aquesta denominació estigui connotada molt negativament en els territoris que no han viscut el conflicte en el dia a dia. Aquestes zones són bàsicament les urbanes, on la presència guerrillera s’ha expressat en actes de propaganda d’abast molt reduït i atacs amb explosius que han suscitat una gran oposició. El rebuig s’ha vist multiplicat per la fortíssima i unànime pressió mediàtica contra les FARC, que encara ara és considerable tot i que s’ha rebaixat.
Des del 2016, i coincidint amb la recta final del procés de pau iniciat el 2012 a Oslo, han augmentat les xifres d’activistes polítics i líders socials assassinats. També membres de les FARC i familiars han estat morts per paramilitars. És una incògnita fins a on arribarà aquesta onada de violència i quin tipus de complicitats té. El fantasma de la persecució contra la UP, que va significar la mort de dos candidats presidencials i milers de militants, no s’ha esvaït de la memòria de certs sectors colombians. Poder fer política oberta sense risc d’assassinat i la capacitat d’arrelar entre l’electorat dels barris populars de les grans ciutats, seran dos factors molt importants a l’hora de determinar el grau d’èxit de la nova FARC. Sembla que ho tindrà difícil.

dijous, 24 de març de 2016

Tres coses que cal dir sobre la violència islamista

El 22 de març del 2016, el gihadisme ha castigat Brussel·les. Abans, i per dir només alguns casos, havien patit la seva urpada ciutats com Moscou, Nova York, Casablanca, Istanbul, Amman, Madrid, Londres, Alger, Bombai o, recentment, París. Naturalment, tots voldríem que el nom de Barcelona no s’hagués d’incloure en aquesta macabra llista.
Sobre el fenomen de la violència islamista, crec que hi ha fets i reflexions a tenir en compte que sovint passen de puntetes pels mitjans de comunicació o ni hi treuen el cap:
1) Davant fets greus i transcendents, no s’hi val a tirar d’inèrcia i fer veure que entre la lluita armada europea dels anys 70, 80 o 90 i el gihadisme hi ha una simple i natural continuïtat en mètodes i objectius. Ara mateix no s’assumeix plenament la naturalesa de l’emergent violència religiosa. Ho fa, en part, l’esquerra que té la qüestió de classe com a motor polític i veu com la motivació exclusivament religiosa dels terroristes els trenca els esquemes. Ho fa també la dreta, que busca equiparacions forçoses i falses amb grups violents previs que s’assemblen al gihadisme com un ou a una castanya. A la dreta li interessa més satanitzar a la dissidència interna vinculant-la a la nova amenaça que no ser curosos amb la realitat. Un exemple clar és el del PP sostenint, contra tota evidència, l’autoria basca dels atemptats de l’11-M del 2004 a Madrid. Actituds similars les han tingut responsables governamentals de Turquia, Israel, Colòmbia i molts altres països. En lloc d’estar a l’altura del moment essent rigorosos, partits i governs escombren cap a casa en funció dels seus interessos immediats.
2) La lluita armada autòctona europea va viure la seva etapa àlgida les darreres dècades del segle XX. Poc tenien a veure amb el gihadisme organitzacions armades com l’IRA, ETA, Brigades Roges, GRAPO o RAF. Existia una pràctica criminal evident, però sense abandonar tabús i límits generalment respectats. Malgrat errors i excessos lamentables, existia una preferència clara a l’hora d’atemptar selectivament contra persones o contra instal·lacions relacionades amb el considerat enemic i, sovint, fent una trucada d’advertència prèvia. El terrorisme islamista no se sent lligat a cap pacte implícit pel qual hi ha coses que resulten inconcebibles. D’aquesta manca de límits i tabús venen les decapitacions publicitades, els atacs contra esdeveniments de masses (concerts, actes religiosos, esdeveniment esportius) o les bombes al transport públic. Aquest nou terrorisme suposa un salt endavant considerable. És una altra realitat, nova. I té el suport només d’una minoria de musulmans, però ha demostrat la seva capacitat de colpejar i persistir. Els grups sunnites supremacistes que aposten pel terrorisme no pretenen ser selectius sinó fer un ús indiscriminat de la violència, que esdevé un objectiu en ella mateixa. La mort, pròpia i aliena, és objecte de culte i bona als ulls de Déu.
3) Les conseqüències d’aquests actes no sols les patiran els seus autors (mort o presó) i les víctimes directes sinó que ens perjudicaran a tots. D’entrada, hi haurà menys diners a destinar en àmbits tant o més importants però aparentment menys urgents que la seguretat. La proliferació creixent d’aquests atacs també farà que es posin en qüestió principis bàsics per a qualsevol democràcia, fins al punt de fer-la trontollar. Per descomptat, a l’altar de la seguretat, els governs seguiran sacrificant la privacitat. A més, tot i que algú pot pensar que és secundari, es tendirà a militaritzar activitats com anar a veure el futbol, a un concert de música o a fer turisme. Si les comprovacions i les cues ja ens semblen ara llargues, veurem d’aquí a uns anys el temps que hi destinem. I, excepte en cas de sorpresa agradable, cada cop viurem de més a prop fets com els que els obscurantistes d’Al-Qaida i l’ISIS protagonitzen esporàdicament a Europa i, amb molta més freqüència, a la malaurada Síria, l’Iraq i altres països.

dijous, 14 de gener de 2016

PCE(r) i GRAPO: història entelada però no oblidada

Es podria fer un estudi demoscòpic o senzillament preguntar a la gent del carrer. Una conclusió és segura: malgrat el cessament de la seva activitat armada el 2011, hi ha un elevat coneixement d’ETA i els seus objectius polítics. La resta de grups armats autòctons (no islamistes) han assolit, en canvi, un nivell de coneixement i comprensió molt baixos arreu, fins i tot als seus suposats feus. Els GRAPO, tot i la seva activitat violenta des d’almenys el 1975 fins al 2007, són uns grans desconeguts per a la major part de la societat, també en aquells segments populars que han aspirat a defensar. Són, en certa manera, un tema tabú. Neixen impulsats pel PCE(r), del qual s’emancipen, fent atemptats com els de resposta a l’execució de Franco de cinc antifeixistes el 27 de setembre del 1975.
La relació exacta entre el Partit Comunista d’Espanya reconstituït (PCEr), nascut del rebuig al PCE de Santiago Carrillo, i els Grups de Resistència Antifeixista Primer d’Octubre (GRAPO) és un dels temes més espinosos per les conseqüències legals que pot tenir pels militants del partit ser considerats integrants d’un complex terrorista que agruparia a totes dues organitzacions. En aquest sentit, l’Audiència Nacional (AN) espanyola va deixar enrere una sentència del 1979 que les considerava dos grups diferents. Amb un auto del 2003 de l’exjutge Garzón, el PCE(r) va veure suspeses les seves activitats i va passar de l’alegalitat a ser il·legal. Els militants comunistes van deixar de ser condemnats per associació il·lícita a respondre per integració al grup terrorista “PCE(r)-GRAPO”. Una posterior sentència de l’AN (31/2006) va avalar la idea d’una única organització, amb branques política i militar, i ordenà la dissolució del partit. Si bé el PCE(r) és una organització política comunista mentre els GRAPO són un grup violent únicament antifeixista (on teòricament tenen cabuda sensibilitats més enllà del marxisme-leninisme, com l’anarquisme i altres), els estrets lligams polítics i humans entre uns i altres han impulsat l’Estat a aplicar una recepta similar a la del País Basc amb ETA i les forces polítiques de l’esquerra abertzale. PCE(r) i GRAPO han argumentat que, tot i el transvasament de militants, tenen una total autonomia orgànica.
A finals dels setanta i principis dels vuitanta, eren freqüents els atemptats dels GRAPO i els enfrontaments mortals amb la policia, també a Catalunya. De la mort del general Briz Armengol a Barcelona (1980), a mans dels GRAPO, a la de quatre activistes sota les bales de la Guàrdia Civil a La Farga de Bebié (1981). L’última mort imputable als GRAPO data del 2006, quan una parella d’empresaris va oposar resistència a un segrest ràpid a Saragossa per obtenir fons i la dona va ser assassinada. El 2007 hi va haver una important operació policial contra el PCE(r) i els GRAPO, presentada pel Ministeri de l’Interior com el cop definitiu contra l’organització armada. Amb el pas del temps, s’ha comprovat que no era mera propaganda sinó que l’Estat ha aconseguit desarticular totalment i deixar sense capacitat operativa els GRAPO, que des de llavors no han reivindicat un sol atemptat ni cap altra acció que permeti deduir-ne la supervivència.
Al Maresme, no hi ha hagut cap mort com a resultat de l’activitat dels GRAPO. L’any 1982, però, varen esclatar diverses bombes a Mataró amb blancs com els Jutjats o la Cambra de la Propietat Urbana. El 2007, la mateixa ciutat va ser testimoni de la sorollosa detenció d’un militant asturià del PCE(r), que llegia a la llibreria de Caixa Laietana al carrer d’en Pujol, proper a l’Ajuntament. Poc després, es localitzaria a la zona menys accessible de Lourdes d’Arenys de Munt un amagatall amb un revòlver i altres pertinences (a la fotografia) dels GRAPO. Als Països Catalans, les Illes Balears han viscut molt al marge de cap dels dos grups. Sí que hi ha hagut atemptats (alguns mortals) dels GRAPO al País Valencià i sobretot a Barcelona i la seva rodalia. El PCE(r) també ha tingut catalans i valencians a les seves files, si bé els principals graners del partit han estat altres com Galícia, zones d’Andalusia, Biscaia o Madrid.
La decrepitud dels GRAPO no ha comportat el final del clandestí PCE(r) i, encara menys, la pèrdua d’incidència social i el poder d’influència sobre certs col·lectius d’esquerra radical. De fet, des de l’inici de la crisi econòmica, i en particular dels últims 4 anys, s’han multiplicat les mostres de simpatia cap a aquest moviment polític, fins llavors quasi imperceptibles a peu de carrer. A ciutats i pobles de Catalunya han aparegut nombroses pintades signades pel PCE(r) o en suport a aquest partit i als seus presos. A banda de la situació política i econòmica, un altre factor per entendre aquest rebrot és la figura de Pablo Hasél, sobrenom que utilitza un incisiu i polèmic raper de Lleida. Hasél va ser detingut el 2011 pel contingut de les seves cançons i, més tard, condemnat per enaltiment del terrorisme. Això li va conferir una alta popularitat entre cercles polititzats i va revigoritzar la solidaritat oblidada en certs ambients cap als reclusos d’aquestes organitzacions. El pres més conegut és Manuel Pérez Martínez, el “Camarada Arenas”. Arenas és el secretari general del PCE(r), acumula 23 anys de presó en tres tandes i és considerat per la Justícia el màxim dirigent d’una única organització “PCE(r)-GRAPO”.
Sobre els GRAPO s’han escrit alguns llibres. Pocs, molt pocs, si els comparem amb l’allau de publicacions de tot tipus sobre el fenomen d’ETA i altres grups armats menors. Algunes d’aquestes obres s’han escrit des de la fidelitat del militant que segueix compartint les idees polítiques i l’aposta per les armes, o bé des de la fe del convers que afecta aquells antics membres que han renegat del seu passat. Fugint de legítims biaixos, hi ha un treball molt rigorós i objectiu del criminòleg Horacio Roldán: “Los GRAPO. Un estudio criminológico” (Ed. Comares, 2008).

dilluns, 17 de juny de 2013

El Perú i el seu conflicte armat

Aquest agost farà 10 anys que la Comissió de la Veritat i Reconciliació (CVR) del Perú va presentar el seu informe final sobre el període de la violència política al país, que aquesta delimita entre els anys 1980 i 2000. Aquest informe, no exempt de polèmica i del qual parlarem més endavant, és una valuosa font d’informació sobre el conflicte armat intern que va viure el Perú, una nació que també ha destacat pels constants enfrontaments amb països limítrofs durant la seva curta història independent. L’any 1980, una facció comunista situada dins el camp del maoisme va iniciar la lluita armada contra l’Estat peruà, que estava finalitzant el trànsit de la dictadura militar a un règim democràtic liberal. Autodenominada Partit Comunista del Perú (PCP), i rebatejada per la premsa oficial com a Sendero Luminoso (SL), el seu líder va ser el doctor en Filosofia Abimael Guzmán, anomenat presidente Gonzalo pels seus seguidors. La CVR s’hi refereix com a Partit Comunista del Perú-Sendero Luminoso (o PCP-SL en les seves sigles).
Actualment, d’aquella organització només en queden militarment actives algunes restes, d’escassa importància i enfrontades amb els dirigents històrics del moviment, localitzades bàsicament a la zona del VRAE (Valle del Río Apurímac y Ene). Però durant la dècada dels 80 i principis dels 90, l’Estat va arribar a témer per la seva derrota, sobretot quan es van intensificar els atacs sobre Lima, la capital, que fins a les darreries de la dècada de 1980 havia viscut amb una certa apatia el decurs de la violència, que afectava sobretot el Perú més rural i indígena. L’assetjament del PCP-SL a l’Estat i la seva capital va viure un altre salt qualitatiu a partir del 1991, quan els maoistes peruans alçats en armes van proclamar l’inici de l’”equilibri estratègic” en la seva guerra contra l’Estat, que havia de permetre capturar el poder a través d’una ofensiva desenvolupada del camp cap a la ciutat. Però la detenció d’Abimael Guzmán i part del Comitè Central el 1992 i la seva petició d’un procés de pau el 1993, van desinflar ràpidament una peculiar guerrilla que havia posat en escac l’Estat i tenia una enorme dependència de la figura del seu màxim dirigent.
La singularitat del PCP-SL es veu reflectida en el lideratge indiscutible i quasi messiànic d’Abimael Guzmán (Gonzalo). Fins al punt que políticament va adscriure’s al “marxisme-leninisme-maoisme, Pensament Gonzalo”. Aquesta interpretació del marxisme fou definida per l’altre grup armat comunista del Perú, el Moviment Revolucionari Túpac Amaru, com a “exòtica i pedant”. A més, els integrants del PCP-SL no duien uniforme militar ni vivien en campaments, com sí que feien les FARC-EP i l’ELN a Colòmbia o l’MRTA al propi Perú. Tampoc reconeixien ni apel·laven al Dret Internacional Humanitari. Cridava també l’atenció l’absència d’una política d’aliances amb forces afins i la manca d’interès per forçar una negociació amb l’Estat, petició que només es va dur a terme quan els principals líders van caure empresonats i ja no tenien una posició de força per obligar el govern a fer concessions polítiques. L’abans esmentat Moviment Revolucionari Túpac Amaru (MRTA) va iniciar la confrontació militar amb l’Estat el 1984. Políticament va ser molt més dúctil i va tenir una relació contradictòria i fluctuant amb l’esquerra política i social ubicada en la legalitat, a la qual va intentar guanyar per la seva causa. Sendero, per contra, va atemptar contra aquells dirigents socials i polítics lligats a l’esquerra que considerava vinculats a l’aparell estatal o revisionistes. L’MRTA mai va arribar a tenir un control territorial i un gruix d’integrants com el del PCP-SL. I, a diferència d’aquest, era un grup més urbà i amb una certa empremta del cristianisme de la Teologia de l’Alliberament. Per altra banda, l’MRTA i els maoistes es van enfrontar en diverses ocasions amb el resultat de desenes d’insurgents morts. Tot i la seva pràctica violenta i el recurs freqüent al segrest, el menor índex d’assassinats i altres violacions dels DDHH i el seu discurs humanista i amb apel·lacions al diàleg, van permetre a l’MRTA tenir una imatge més amable que Sendero Luminoso, aconseguint despertar simpaties entre sectors de l’opinió pública peruana i internacional que anaven més enllà del comunisme militant. El fracàs de l’espectacular acció a la residència de l’ambaixador japonès (1996-97), reflectida en una cançó dels mexicans Tijuana No! (“Renace en la montaña”), va suposar el seu declivi definitiu.
Els altres actors armats rellevants del conflicte eren l’Exèrcit, les forces policials i els Comitès d’Autodefensa, aquests últims formats per civils i impulsats per l’Estat per fer front a la guerrilla maoista a les zones rurals que s’escapaven al domini territorial del govern de Lima. Segons les estimacions de l’informe final de la Comissió de la Veritat i Reconciliació (CVR), gairebé 70.000 persones van perdre la vida a causa del conflicte del 1980 al 2000. Sobre aquest total de víctimes, que supera de llarg les estimacions fetes per estudis anteriors menys exhaustius, la CVR responsabilitza el PCP-SL del 46% de les morts, l’Exèrcit i la Policia del 30% i en el 24% dels casos o no s’ha determinat l’autoria o en són responsables altres actors armats com els Comitès d’Autodefensa, l’MRTA o grups paramilitars. De les víctimes mortals reportades, els Comitès d’Autodefensa en són els autors en prop del 4% de casos i l’MRTA en l’1,5%.
El treball de la CVR va ser molt criticat pel fujimorisme, l’esquerra revolucionària i sectors militars i policials. De fet, la CVR tendeix a incloure molts elements de valoració i opinió, i fa una lectura molt generosa del paper de les organitzacions de defensa dels Drets Humans o, tot i que menys, de les esglésies evangèliques i la catòlica i, en canvi, és extremadament crítica amb els mandats d’Alberto Fujimori i el moviment polític afí a l’expresident i exdictador, així com també amb l’esquerra de tradició marxista. Per la banda de policies i militars, la recopilació de nombrosos episodis de guerra bruta (massacres contra poblacions i a les presons, execucions extrajudicials, tortures, agressions sexuals, etc.) i la denúncia de la impunitat que va acompanyar molts d’aquests crims, és vista com un atac a la imatge de les forces de seguretat de l’Estat i una manera de fer el joc al terrorisme. Molt similar és la crítica que fa el fujimorisme, que minimitza les pràctiques il·legals en el marc de la lluita antisubversiva. En el cas del PCP-SL i el seu entorn, es considera que la CVR responsabilitza en exclusiva aquesta organització de l’esclat de la violència al Perú, i, igual que en àmbits militars, creuen infundada i inflada la xifra de morts per la violència política de l’any 1980 al 2000. L’MRTA i altres grups de l’esquerra radical creuen que s’equipara de manera tramposa el Moviment Revolucionari Túpac Amaru i Sendero Luminoso i que hi ha una gran benevolència amb les forces estatals.
Ja per acabar, no s’ha de deixar de dir que la tasca de recopilació, localització geogràfica i quantificació i estudi dels actes i efectes de la violència que fa la Comissió de la Veritat i Reconciliació és d’un gran interès si es vol fer una aproximació al conflicte peruà. A part del nombre de persones mortes (vora les 70.000), altres dades de l’informe de la CVR també criden l’atenció: 1) es calcula que prop de 500.000 peruans van patir desplaçament forçós motivat pel conflicte; 2) el 80% de les víctimes mortals són homes i el 20% dones; 3) el 83% de les violacions sexuals són obra de militars i policies; 4) a diferència del patró habitual a l’Amèrica Central i del Sud, al Perú la principal guerrilla fou responsable de més morts que l’Estat; 5) el Perú rural i els camperols van ser els principals afectats per la violència. De fet, només al departament d’Ayacucho s’hi concentra més del 40% de les morts i desaparicions; i 6) el 1993, al Perú tan sols un 16% dels ciutadans tenia un idioma originari (bàsicament el quítxua) com a llengua materna. En canvi, entre els morts pel conflicte intern aquest percentatge es dispara fins al 75%. Aquests són alguns dels números d’un conflicte armat, sovint oblidat des d’Europa, molt més curt que el colombià però amb conseqüències severes.

divendres, 30 de març de 2012

Còlombia: més a prop de la pau?

Colòmbia és una nació que, pel nombre de damnificats per la violència, podria perfectament passar per un país del continent africà o asiàtic. De fet, la magnitud del conflicte armat que castiga aquest país el converteix en una excepció en el context sud-americà. El ball de xifres és important, però es poden imputar unes 200.000 morts al conflicte colombià des del 1964. A més, l’ACNUR denuncia des de fa molts anys l’elevat nombre de desplaçats i refugiats (centenars i centenars de milers), més propi d’estats com el Sudan o Somàlia que no dels països que comparteixen fronteres o continent amb Colòmbia.
El segle XX va ser molt convuls a Colòmbia. I el XXI n’arrossega encara les conseqüències. Episodis com la massacre de les Bananeras (1928), l’assassinat del candidat presidencial Jorge Eliécer Gaitán (1948) i el posterior Bogotazo, sumats a les grans desigualtats socials i el problema del repartiment de la terra, van empènyer a una confrontació violenta que dugué a molts guerrillers comunistes i liberals a fer-se forts a Marquetalia. Aquest és el germen de les FARC i l’ELN, que neixen el 1964. Als anys 80, la massacre contra la Unión Patriótica va suposar un gerro d’aigua freda per aquells que apostaven exclusivament per la via política. Han afegit patiment al gran drama colombià les guerrilles d’inspiració marxista (FARC, ELN, EPL, M-19, etc.) i el paramilitarisme de dretes (AUC i altres grups tolerats o fomentats pels governs colombians) amb pràctiques reiteradament denunciades per les ONGs com el reclutament de nens soldat, el segrest de civils en pèssimes condicions, el finançament de les activitats armades a través del narcotràfic o la col·locació de mines antipersones que han deixat un rosari de morts i mutilats. Les FARC també han causat la mort de civils fent esclatar cotxes bomba a les principals ciutats. El fet que el paramilitarisme d’extrema dreta hagi posat el sindicalisme al punt de mira s’ha traduït en uns 2.800 sindicalistes assassinats des del 1984. Un altre flagell, en aquest cas sobretot per a camperols i residents a la Colòmbia més rural, han estat els anomenats “falsos positius”, és a dir, l’execució de persones alienes a les guerrilles fent-les passar com a integrants d’aquestes per tal de cobrar les recompenses i obtenir ascensos dins de l’exèrcit colombià.
El compromís de les FARC de no practicar més segrestos en el futur i l’alliberament imminent dels darrers militars retinguts (se sospita, però, que encara hi ha un nombre important de civils segrestats) es produeixen com a conseqüència de l’aposta unilateral de la principal guerrilla d’alliberar progressivament les persones que retenia a la selva. La unilateralitat és una eina d’una gran potencialitat política quan l’organització que practica la lluita armada interioritza que per la via de la violència no assolirà els seus objectius. Adoba el terreny per a la negociació posterior entre les parts i li permet guanyar credibilitat davant la ciutadania i la comunitat internacional. Això situa a l’Estat en una posició incòmoda, ja que mantenir la política antiterrorista anterior i instal·lar-se en l’immobilisme engreixa políticament el seu adversari. En aquest sentit, el paral·lelisme entre ETA i les FARC és inevitable. De fet, és possible que l’anunci de la fi d’ETA i l’èxit electoral de l’esquerra independentista basca hagin exercit una certa influència, per bé que sembla difícil que una opció política hereva de les FARC pugui tenir un suport popular similar.
La guerrilla de les FARC (també l’ELN) ha anat perdent suports i capacitat d’interlocució en l’àmbit internacional, a les seves files no hi ha tants insurgents com en dècades passades i la impossibilitat de derrotar militarment l’Estat és una evidència que ni ells mateixos poden negar. Però no tot són flors i violes per al govern colombià. Una força militar amb prop de 500.000 efectius, l’enorme ajuda econòmica i militar dels Estats Units (només comparable amb la que han rebut Israel i l’Egipte de Mubarak) i l’ús de la “guerra bruta” i els paramilitars progovernamentals, no han pogut esborrar del mapa uns grups insurgents que, sobretot en el cas de les FARC, controlen enormes extensions del país i actuen a la pràctica com un Estat dins de l’Estat. L’ús de la força no ha acabat amb la violència de la guerrilla (que ha sobreviscut a 11 presidents diferents) ni ofereix cap garantia d’aconseguir-ho a curt o mitjà termini. Davant d’això, la solució negociada apareix com a la resposta quasi inevitable si els actors implicats actuen amb racionalitat.
Segurament, les parts en conflicte ja han assumit que tard o d’hora es produirà una nova negociació. A diferència de les famoses converses del Caguán (1998-2002), aquest cop amb més números de convertir-se en la definitiva. Això no significa, de totes maneres, que no aspirin a arribar a aquest escenari amb una imatge de fortalesa i una correlació de forces el màxim de favorable i, amb aquest objectiu, els combats continuïn o s’intensifiquin malgrat haver arribat a la conclusió que la guerra és ja políticament estèril i un llast humà i econòmic. Però els canvis a Colòmbia són evidents i podrien significar l’inici de la fi d’un enfrontament que semblava etern.

dissabte, 21 de gener de 2012

El rastre de sang de Fuerza Nueva va arribar també al Maresme (1980)

Durant els últims anys del franquisme i la Transició, a l’Estat espanyol hi va haver un clima social i polític molt convuls. Un dels elements que va contribuir a agitar més el còctel de la inestabilitat van ser els nombrosos actes de violència perpetrats amb finalitats polítiques, els quals van seguir tenint un impacte important durant tota la dècada dels 80. A la comarca del Maresme, com a la resta de Catalunya, també varen viure’s nombrosos episodis de violència. Sortosament, la immensa majoria van limitar-se a causar destrosses materials. Des de la desaparició del dictador Franco, a la comarca es varen produir atemptats d’organitzacions com Terra Lliure o els GRAPO, sense que s’hagués de lamentar cap pèrdua humana. Tampoc consta en les estadístiques oficials cap mort al Maresme a mans d’ETA. Va ser l’extrema dreta l’encarregada de provocar les úniques víctimes mortals derivades de la violència política des de l’any 1975 fins a l’actualitat. Dues persones van morir a Cabrera de Mar el 1980 la nit del 19 al 20 de novembre.
Els assassinats de Cabrera portaven el segell de Fuerza Nueva, partit fidel al franquisme. Molts ciutadans ja havien mort a mans d’escamots o grups incontrolats integrats per militants del partit de Blas Piñar. Elements de Fuerza Nueva van estar implicats, per exemple, en la matança dels advocats laboralistes d’Atocha, l’assassinat de l’anarquista Jorge Caballero o la mort, que va causar una enorme commoció, de l’estudiant Yolanda González. Aquesta jove va ser assassinada per dos militants de Fuerza Nueva. A l’escamot hi havia un membre de la policia nacional, un guàrdia civil i un exintegrant del SECED (servei d’intel·ligència creat per Carrero Blanco). Tornant al cas de Cabrera, el passat 4 de desembre, La Vanguardia, fent-se ressò de d’un estudi sobre l’impacte terrorista a Catalunya publicat pel Sindicat de Policies de Catalunya, va rescatar de l’oblit el crim. L’autor material fou Salvador Durán Sánchez, d’origen murcià i delegat de Fuerza Joven (branca juvenil de Fuerza Nueva) al Maresme.
Segons la sentència del cas, Durán, acompanyat de Cristóbal García, també militant del grup espanyolista, i un tercer jove, va moure’s per la capital del Maresme a la recerca, com altres cops, de “militants d’esquerra i delinqüents”. A la Rambla de Mataró es van trobar la jove Juana Caso i els menors José Muñoz i Antonio Camacho, als quals la sentència de l’Audiència de Barcelona atribueix una vinculació amb el món de la delinqüència. El cap de Fuerza Joven al Maresme va proposar-los desplaçar-se per cometre algun robatori i amb aquest pretext va dur-los a Agell (Cabrera de Mar). Un cop allà, Salvador Durán va aprofitar que les seves víctimes estaven a l’expectativa de cometre un robatori per disparar contra els menors d’edat i, poc després, contra la jove dona a la que també havia enganyat. Juana Caso (25 anys) i José Muñoz (16) van perdre la vida. Més sort va tenir Antonio Camacho (15), que va sobreviure a l’atac després de ser ferit de gravetat. Salvador Durán fou condemnat a 75 anys i set mesos de privació de llibertat, el seu acompanyant Cristóbal García (menor de 18 anys) a 10 mesos per cada delicte d’homicidi consumat i el tercer acompanyant (menor de 16 anys) va quedar exempt del procés judicial.
La militància de l’assassí i la data escollida, que engruixia la llegenda negra del 20-N, van disparar les especulacions sobre el mòbil polític. La fixació del principal acusat amb els militants d’esquerra i els seus llocs de reunió avalava aquesta idea. Però la confirmació definitiva va arribar de la mà del canvi d’actitud del condemnat, que va passar a col·laborar amb la Justícia el 1984, facilitant el requisament d’armes a persones de l’entorn ultradretà a Mataró i Argentona. També va declarar que s’havia reunit, poc abans dels assassinats, amb membres de la Guàrdia Civil per coordinar una acció violenta contra l’Ateneu Llibertari de Mataró. L’assassí va confondre les víctimes amb simpatitzants de l’Ateneu? Potser la seva condició de marginats ja era motiu suficient per atacar-los? Arran d’aquestes informacions (El País, 23/3/1984), va ser empresonat un subtinent de la Guàrdia Civil. Aquest policia havia certificat la destrucció d’una arma intervinguda que mai va destruir. L’arma utilitzada per assassinar Juana Caso i José Muñoz havia estat abans en possessió de membres de la Guàrdia Civil. A partir del 1984, es perd la pista del cas a les hemeroteques.

dissabte, 5 de novembre de 2011

Guanyar la pau

El títol d’aquesta entrada no fa referència a la consecució de la pau a terres basques en si mateixa, sens dubte una bona notícia, sinó a la incògnita sobre quin actor polític serà capaç de sortir-ne més reforçat. En acabar la guerra civil espanyola, algunes veus del carlisme, una de les famílies que integraven el bàndol franquista, proclamaren que, malgrat vèncer la guerra, havien perdut la pau. Aquesta paradoxa, vista des del bàndol republicà, fins i tot podia semblar una mofa. Però el carlisme, que havia perdut molts dels adeptes durant els tres anys de combats contra la República, visqué la unificació forçosa amb el falangisme, que es remuntava a mitjans del 1937, i topà amb la clausura de centres carlins per part de la dictadura mentre el seu líder, Manuel Fal Conde, estava exiliat a Portugal. El declivi d’aquest moviment el va acabar convertint en insignificant durant el franquisme.
També en el cas basc, aquells que sostenen haver vençut el combat contra ETA (la “guerra”), temen alhora perdre la pau. És a dir, PNB, PSOE i PP tenen por de ser incapaços de vèncer en suport popular a la nova oferta electoral de l’esquerra abertzale. Ja en les darreres eleccions municipals, Bildu va superar àmpliament a PSOE i PP a la Comunitat Autònoma Basca. Però, un cop incorporada Aralar al front electoral de l’esquerra independentista, fins i tot és possible convertir en pretèrita l’hegemonia del Partit Nacionalista Basc. I a Navarra, on s’ha desactivat Nafarroa Bai, l’esquerra abertzale torna a ser la força principal dins de l’espai basquista.
Des de la mort del dictador espanyol Francisco Franco i l’aprovació de la Constitució espanyola, al País Basc i Navarra s’ha viscut una situació d’empat etern. El marc polític ha estat desgastat i ha perdut legitimitat per a desenes de milers de ciutadans però, al mateix temps, aquells que propugnaven la seva superació tampoc han pogut assolir aquest objectiu. La desaparició d’ETA pot ser un revulsiu pels que han pugnat per la independència i han teixit un moviment popular potent però incapaç d’obtenir resultats tangibles en forma de mecanismes per exercir el dret d’autodeterminació i avançar cap a la sobirania. I no només és important el final d’ETA sinó també la manera com s’ha arribat al cessament de la lluita armada. L’element innovador en el nou procés viscut a Euskal Herria és la unilateralitat. Ara, els moviments d’ETA i l’esquerra abertzale política no han obeït a la negociació directa amb l’Estat sinó a la voluntat de les pròpies bases abertzales. Aquesta realitat, convenientment escenificada i publicitada per l’esquerra independentista, ha possibilitat que gran part de la ciutadania basca consideri que aquest sector polític és el principal motor de la pacificació i normalització política a Euskal Herria. Aquesta percepció ha estat reforçada per l’immobilisme d’un PSOE, vigilat de prop pel PP i el seu entorn mediàtic, que ha preferit debilitar la seva posició electoral en territori basc que prendre decisions difícilment comprensibles per a molts sectors de la societat espanyola. I és que el lehendakari Patxi López (PSOE) era de viatge oficial als EUA mentre se celebrava la històrica conferència de pau a Sant Sebastià i ETA comunicava, pocs dies més tard, el final irrevocable de la lluita armada. La renúncia a liderar el procés de pau al País Basc ha provocat la decepció de dirigents socialistes com Jesús Eguiguren, el qual deia en una entrevista recent: “els socialistes hem perdut l’oportunitat d’abanderar la pau”.
En una societat cada cop més sensible al patiment humà, menys ideologitzada i més materialista, la violència política sembla no tenir futur. També el final de la lluita armada a Irlanda del Nord, feia del basc l’últim conflicte armat important en el context europeu. A més, la irrupció de la violència indiscriminada de grups com Al-Qaida suposava un descrèdit afegit per a la pràctica armada. Aquests i altres factors, com la pressió policial espanyola i francesa, la impossibilitat d’accedir a les institucions sense renunciar a les armes o la solidesa creixent a les urnes de l’independentisme, han fet arribar a l’esquerra abertzale i a ETA a la conclusió que havia arribat el moment de fer el pas. El que havia estat un autèntic catalitzador en dècades anteriors havia esdevingut un llast. Sense negar que sectors d’aquest moviment feia anys que s’oposaven a la violència per no ser moralment admissible, el cert és que el canvi d’estratègia adoptat respon a un criteri d’utilitat més que no pas ètic.

És habitual en la política que qui practica la violència no se’n penedeixi, tal i com recordava fa uns dies en un article recomanable l’escriptor Antoni Puigverd. De fet, mai Fraga ha demanat perdó per haver participat com a ministre en una dictadura responsable de milers d’accions criminals, com tampoc s’ha penedit del seu paper en els assassinats d’Enrique Ruano, de Montejurra o Vitòria durant la dita Transició. Puigverd també reflexionava, sense esmentar-la, sobre aquesta idea de perdre la pau. L’articulista s’atrevia a pronosticar que “l’anomenada esquerra abertzale obtindrà una bona renda política d’un final que estava cantat. Desbordaran al PNB i el País Basc estarà aviat a les seves mans”. També figures del Partit Socialista com el dirigent basc Eguiguren o el presidenciable Rubalcaba han pronosticat, de manera més o menys explícita, una efervescència electoral del nacionalisme basc enfront de l’espanyol. De totes maneres, a dia d’avui aquests pronòstics o intuïcions són pura especulació. Caldrà esperar a veure què diu la ciutadania basca a les urnes. Tant en l’imminent 20-N com, sobretot, en els comicis bascos del 2013. En tot cas, un gran resultat de l’esquerra sobiranista en aquestes eleccions pot marcar un abans i un després en la política basca i estatal.
En alguns cercles polítics espanyols predominava la idea, més pròpia del pensament màgic que no d’una anàlisi racional, que el final d’ETA s’obtindria per la via estrictament policial amb les forces de seguretat espanyoles detenint l’últim membre en actiu i això aniria acompanyat, de manera indestriable, d’una situació de màxima debilitat d’una Batasuna aïllada internacionalment, amb una acceptació electoral decreixent entre els bascos i amb la seva base social dominada per una moral de derrota. En altres paraules: morta ETA, mort el conflicte. La realitat, però, és que el conflicte s’ha esgotat, per sort, en la seva expressió armada, però el conflicte polític continua intacte. I ho fa amb la comunitat internacional especialment atenta als esdeveniments i una esquerra sobiranista més forta que mai gràcies, en primer lloc, a la confluència de la històrica Batasuna, Eusko Alkartasuna, Aralar i els escindits d’Izquierda Unida, i, en segon terme, al final de la tutela d’ETA. S’albira una nova etapa sense el flagell de la violència, i on els murs de contenció de la voluntat popular seran cada cop més fràgils i l’onada que amenaça amb derrocar-los més densa. A Euskal Herria, tot està per fer i tot és possible.
(Imatge: Vinyeta diari GARA 25/10/2011)

dimecres, 7 de setembre de 2011

11-S: una dècada després

Aquest 11 de setembre coincidirà amb el desè aniversari dels atemptats contra les Torres Bessones i el Pentàgon. Aquell dia del 2001, els Estats Units van ser brutalment colpejats a través d’un seguit d’atacs d’un gran simbolisme i amb un balanç brutal de prop de 3.000 morts i diversos milers de ferits. Quatre avions segrestats per islamistes van encaminar-se cap a diferents edificis que eren alhora símbols del poder nord-americà. Un d’ells no va arribar al destí planificat pels atacants (segurament la Casa Blanca o el Capitoli) en estavellar-se a Pennsilvània, probablement per la resistència que van oferir alguns passatgers davant els segrestadors. Però els altres tres sí que van fer blanc a les Torres Bessones de Nova York i a les instal·lacions del Pentàgon, a Virgínia.
Les imatges dels atemptats van fer ràpidament la volta al planeta convertint-se en una notícia d’innegable ressonància global. Televisions i ràdios es van abocar en el seguiment dels esdeveniments de manera que, llevat de l’atac contra la primera de les torres a Manhattan, milions de ciutadans d’arreu del planeta van viure en temps real el segon impacte contra les Torres Bessones i el col·lapse dels dos colossos. L’aclaparament per l’espectacularitat dels efectes dels atacs va conviure amb l’horror pel nombre de morts i la psicosi davant possibles atemptats posteriors de similars característiques.
En aquest clima de sorpresa i dolor, George Bush assegurà que “el nostre dolor s’ha transformat en ira i la ira, en determinació”. I d’aquesta determinació nasqué la invasió de l’Afganistan i la posterior ofensiva contra l’Iraq, episodis que encara cuegen i que han suposat la mort de desenes i desenes de milers de civils naturals d’aquests països, milions de desplaçats i refugiats, una sagnia econòmica pels EUA i la pèrdua d’un elevat nombre de militars occidentals. També suposà resoldre el binomi llibertat-seguretat en benefici de la segona i, en conseqüència, una restricció de llibertats i vulneració de drets humans que han derivat en episodis com els vols secrets de la CIA (amb persones detingudes i segrestades il·legalment) o el centre de detenció de Guantánamo.
10 anys després d’aquells fets, els Estats Units veuen seriosament amenaçada la seva hegemonia mundial per l’auge de noves potències, entre les que destaca la Xina, i semblen haver apostat pel multilateralisme a l’hora d’abordar els conflictes internacionals. Per altra banda, el terrorisme de signe islamista no ha estat capaç de repetir res d’equiparable al funest episodi de l’11 de setembre del 2001 però ha seguit protagonitzant atacs contra la població civil dels països de tradició musulmana i la d’indrets molt propers com Madrid (11-M, el 2004) o Londres (7-J, el 2005).
No cal ni dir que, com sol passar amb tots els esdeveniments d’una certa magnitud i que tenen conseqüències notables en els terrenys econòmic i polític, no han faltat les lectures elaborades des de l’òptica de la teoria de la conspiració. Aquestes versions alternatives basen la seva argumentació en fets com l’enigmàtic ensorrament de l’Edifici 7 del World Trade Center (que no va patir l’impacte de cap avió ni incendis de prou consideració), la sorprenent manca de reacció dels caces davant uns avions que no seguien la ruta prevista o la deficient coordinació prèvia entre FBI i CIA. Més enllà dels elements en que es fonamenten aquestes tesis que suggereixen un autoatemptat per justificar les posteriors restriccions de drets i llibertats i les ofensives militars contra altres nacions, que van suposar elevats beneficis econòmics per a alguns particulars, és innegable que ara fa una dècada els novaiorquesos van viure un infern en vida que ha marcat la ciutat per sempre, i sobretot als ciutadans que van perdre persones estimades. Segur que a aquests últims no els resultarà indiferent l’aniversari dels fets, que enguany coincideix amb la recent mort d’Ossama bin Laden i té la càrrega emocional afegida i el ressò mediàtic propi de les efemèrides de números rodons. I és que ja fa 10 anys dels atemptats més mortífers i amb un impacte més global de la història.
(Fotografia: Associated Press)

dimecres, 24 d’agost de 2011

Les víctimes de la violència política i l’actitud de la dreta espanyola (II de II): un desagradable exemple

A tall d’exemple, i per tal d’avalar el que comentava en l’entrada anterior, recupero un episodi de fa una dècada. Podria recopilar més exemples però la matèria em sembla desagradable i, a més, aquest cas és ja suficientment eloqüent. I és que, malauradament, l’actitud del diari ABC reflecteix a la perfecció una pràctica molt estesa a l’Estat espanyol, consistent en utilitzar el terrorisme com a excusa per reforçar prejudicis i estigmatitzar l’adversari polític per la via de manipular el dolor i la commoció. La nit del 17 de març del 2001 va ser assassinat el mosso d’esquadra Santos Santamaria en esclatar un cotxe bomba d’ETA a Roses. Davant aquest fet luctuós, el diari ABC va publicar la següent vinyeta en la seva edició del dia 19 de març:


A la vinyeta, amb el cotxe bomba cremant al fons, s’hi veu el jove policia mort davant de Jordi Pujol i Marta Ferrussola, la qual diu al seu marit i president de la Generalitat: “Amb els xarnegos com aquest mosso d’esquadra assassinat per ETA per defensar la llibertat dels catalans, què fem Jordi?”
Aquesta exhibició de catalanofòbia, que explotava un fet especialment tràgic, va motivar les queixes del govern català així com aquesta carta de la pròpia família del difunt mosso d’esquadra a La Vanguardia (23/3/2001):

dimarts, 23 d’agost de 2011

Les víctimes de la violència política i l’actitud de la dreta espanyola (I de II)

L’actitud del Partit Popular (PP) i la constel·lació de mitjans de comunicació que li són afins en relació amb el terrorisme mereix ser objecte d’una certa atenció. Tant la dreta política com el seu potent entorn mediàtic sempre han fet un seguiment exhaustiu de l’activitat d’ETA i les seves funestes conseqüències però han emmudit davant altres formes de violència igualment censurables. Ni el PP ni la navarresa UPN, que exigeixen solidaritat cap a les més de 800 víctimes mortals d’ETA i altres grups similars (ETA pm, CAA, Iraultza, etc.), no han condemnat l’assassinat de prop de 3.000 navarresos afusellats durant la guerra civil (a Navarra no hi havia combats ni front de guerra, estava dominada pels franquistes). Tampoc el PP ha demanat la depuració i el penediment públic dels culpables ni la reparació de les víctimes de l’alçament del 18 de juliol del 36 i de la posterior dictadura franquista, un període definit per un dels seus dirigents com “d’una extraordinària placidesa”. Aquest dirigent del PP és precisament un dels més bel·ligerants amb ETA: Jaime Mayor Oreja. Justament, és el PP l’únic partit que tradicionalment no assisteix a la commemoració anual per l’assassinat de Lluís Companys a mans del franquisme després de ser capturat i entregat a Espanya per la Gestapo, la policia secreta nazi. Val a dir que Companys ha estat l’únic president europeu escollit democràticament assassinat pel feixisme.
Tampoc mai des del Partit Popular s’ha fet cap gest de reparació cap a les víctimes dels fets de Vitòria del 1976, amb diversos morts ocasionats per la repressió d’una Policia Armada dirigida per Manuel Fraga, president-fundador del PP i exministre franquista. De fet, les víctimes de la violència policial o feixista han estat condemnades al silenci. Del que els ulls no veuen, el cor no se’n dol. D’aquí que no es parli mai dels més de 40 alcaldes d’ERC afusellats pel franquisme, dels centenars de morts per la policia i el terrorisme d’Estat des de la Transició o dels qui han caigut a mans d’individus i grups ultradretans. D’aquí que mentre la dreta exhibeix, de cara a la galeria, fermesa contra el terrorisme exigint el compliment íntegre de les condemnes, alhora no ha protestat mai per les lleus penes i ràpides excarceracions pels autors de fets com el macabre episodi conegut com a “Caso Almería” o pels responsables de molts altres assassinats per motivacions polítiques des de la dita Transició.
Aquesta sembla ser la recepta de la dreta espanyola (acollida sovint amb el silenci o la complicitat des dels partits i mitjans de comunicació d’esquerres) davant la violència política: fixar el focus allà on el contrincant ideològic és qui practica la violència, condemnar a l’ostracisme i el silenci aquelles víctimes de signe polític contrari i aprofitar el clima de tensió i dolor generat pel terrorisme per, en primer lloc, satanitzar l’adversari i, en segon lloc, emprar l’argument lacrimogen per evitar el debat netament polític. En definitiva, es tracta de reconèixer i reparar o no a les víctimes per raons polítiques i no humanitàries. No és fa una mirada humana sinó ideologitzada del dolor. Com s’explica, sinó, que el portaveu del PP González Pons afirmi que ETA està ara millor que mai quan l’esquerra abertzale ha manifestat que s’oposarà a qualsevol atemptat futur i el final de la lluita armada és a tocar al País Basc? ETA és més forta el 2011 (any en que no ha causat cap mort i l’esquerra independentista basca ha proclamat la fi de la confrontació militar amb l’Estat) que l’any 1980 (93 morts), el 1991 (46 morts) o el 2000 (23 morts)? En aquest cas, només podem concloure que allò que preocupa al portaveu del PP no és la pràctica del terrorisme sinó que l’independentisme basc avanci cap a l’exercici del dret d’autodeterminació.
Sóc conscient que aquesta és un qüestió especialment sensible i on és pràcticament anatema desviar-se del discurs oficial. Però el greuge comparatiu i la manca d’empatia que suposa solidaritzar-se amb unes víctimes de la violència i no fer-ho amb les altres, no em sembla moralment admissible. Que serveixin aquest escrit i el vídeo de Joan Tardà que el tanca com a modest tribut a les víctimes del terrorisme. A totes.