Esquerra Republicana, primera força de Catalunya?

Des de la celebració de les eleccions del 25 de novembre al Parlament de Catalunya, han aparegut algunes enquestes electorals. A grans trets, CiU i PSC seguirien perdent suports i ERC, C’s i la CUP millorarien resultats. Però no ha estat fins a la publicació, fa prop d’un mes, d’enquestes per part d’El Periódico i el Centre d’Estudis d’Opinió (CEO), que s’ha pronosticat un fet inèdit des de l’esclat de la guerra civil: Esquerra Republicana de Catalunya guanyaria les eleccions al Parlament per primer cop des del període de la II República. Són fiables les enquestes després dels errors dels estudis previs al 25-N? A priori sí, especialment perquè al fer la “cuina” (passar la intenció directa de vot a projecció de vots i escons) hi ha un millor control de les variables a l’haver-se celebrat, ara sí, unes eleccions polaritzades per la qüestió de la sobirania, un avantatge que no es produïa abans de les catalanes del 2012, que van trencar en mil bocins els pronòstics demoscòpics a causa de l’alta participació i el fet de no ser unes meres eleccions autonòmiques. I una segona pregunta: És factible, doncs, que ERC es converteixi en la primera força política de Catalunya? 

És evident que la centralitat política catalana s’ha acostat progressivament a Esquerra. En primer lloc, l’autonomisme ha estat pràcticament bandejat dins el camp del catalanisme, avui en dia sinònim de sobiranisme. En segon lloc, l’opinió pública s’ha anat desplaçant cap a l’esquerra, no per l’èxit del proselitisme polític d’aquesta sinó com a resposta a diferents fenòmens (retallades, desnonaments, participacions preferents, presumpta corrupció al voltant de la monarquia, etc.) que han acabat per fer passar a part de la ciutadania de l’apatia o el conformisme cap a un cert grau de politització i d’hostilitat a l’statu quo. En aquestes condicions, l’independentisme d’ERC i la seva definició com a partit d’esquerres són electoralment més rendibles que mai.

Hi ha algunes raons conjunturals més que contribueixen a enfortir les perspectives electorals d’Esquerra Republicana. Una, és el fet de tenir una posició política estratègica i des de la comoditat que permet l’oposició. CiU ha d’assumir el desgast de les retallades mentre els republicans tenen una imatge força desvinculada d’aquestes i apareixen com a garants del procés cap a l’Estat català. Una altra, és el paper de Duran i Lleida, que amb les seves declaracions qüestionant l’autoritat d’Artur Mas erosiona la imatge de CiU com a opció seriosa i sense batalles caïnites, que tradicionalment ha donat molt bon resultat a la federació. També s’ha de destacar el paper d’Oriol Junqueras, figura fonamental, que ha consolidat una imatge de polític honest i ha pacificat les aigües republicanes. Imatge i conjuntura al marge, algunes decisions impulsades per Junqueras i el seu entorn (com el trencament de la llista conjunta amb els socis del Tripartit al Senat o la política d’acostament al PSM-EN a les Illes Balears) evidencien un punt de ruptura clar amb etapes anteriors on la lògica partidista pesava fins al punt d’assumir-se decisions que podien semblar incoherents amb els objectius polítics del partit independentista.

Als estudis sobre les percepcions polítiques dels ciutadans, és habitual que ERC aparegui com el partit català situat més a l’esquerra. Això és degut, probablement, a la identificació incorrecta entre posicions en els eixos nacional (Catalunya-Espanya) i social (esquerra-dreta) i al missatge que han emès alguns mitjans de comunicació, en molts casos interessats a radicalitzar la imatge d’ERC per garantir un espai de centre polític controlat per CiU. Però així com ICV, EUiA o la CUP sí que tenen les seves arrels històriques en el marxisme, ERC sempre ha estat una força d’esquerra no comunista. De fet, el partit de Companys no ha destacat mai per la seva radicalitat des del punt de vista ideològic. Com a anècdota, podem rememorar “la casa i l’hortet” que havien de ser, segons Francesc Macià, l’aspiració màxima de tot català. O recuperar (a la fotografia) un detall de l’auca elaborada, el 1980, pel Grup d'Independents de suport a E.R.C, on la falç i el martell apareixen ratllades i el marxisme competeix en antipatia amb el “gran capitalisme”. És per aquesta posició d’esquerres laxa i allunyada de cap tradició revolucionària que ERC té capacitat per absorbir part de la base social de CiU, i que l’elit econòmica, resistències estètiques a banda, podria digerir bé l’alternança entre CiU i ERC a Catalunya com ha succeït amb PP i PSOE a Espanya. Caldrà veure, però, si el creixement que les enquestes atorguen a Esquerra es reflecteix amb la mateixa força a les urnes, una possibilitat que dependrà molt de l’efecte que exerceixi sobre els partits la situació de convulsió política i econòmica.

Evolució dels resultats de l’esquerra institucional a Arenys de Mar (1980-2012)

Si recopilem els resultats de les eleccions catalanes posteriors a la reinstauració de la democràcia a Arenys de Mar, i ens fixem en els partits autodenominats d’esquerres (deixem al marge CiU, PP i C’s) i que han tingut una llarga trajectòria vinculada al govern, sovint en comú, de les diferents institucions (no incloem la CUP), podem veure l’evolució del suport popular a les forces que van configurar el Tripartit (PSC, ERC i ICV-EUiA), que són les que lluiten pel gruix del vot del centre-esquerra. La correlació de forces entre aquestes tres opcions al poble varia constantment i les eleccions del 2012 suposen un canvi en la primera posició.

PSC: Els socialistes tenen una gran estabilitat a Arenys de Mar en les primeres convocatòries electorals catalanes. L’any 1999 aconsegueixen el seu sostre (27,08%) i, a partir d’aquí, viuen un progressiu descens fins a tenir, el 2012, un 8,89% de suport, la meitat dels vots que té ERC i un percentatge similar al d’ICV-EUiA.

PSUC/ICV: El millor resultat és el de les primeres eleccions, celebrades el 1980 (10,17%). El PSUC i el seu hereu (ICV) punxen quan pateixen lluites internes i hi ha divisió dins del seu espai polític natural. Els pitjors resultats coincideixen amb la competència del Partit dels Comunistes de Catalunya (1984 i 1992) i la lluita fratricida d’ICV amb EUiA (1999). Un cop recuperada la unitat dins l’espai procedent del PSUC, els resultats d’ICV-EUiA a Arenys no superen el registre del PSUC a les primeres eleccions però tornen a créixer i aconsegueixen el seu rècord de vots (no de percentatge) gràcies a la gran participació del 2012.

ERC: Esquerra té uns resultats que tendeixen a millorar però molt oscil·lants. Si PSUC i ICV cauen quan es presenten per separat partits que competeixen pel mateix espai, ERC paga car sobretot el fet de no marcar perfil propi davant CiU (1980-84-88) i el PSC (2003-06-10). Amb Junqueras i el declivi del PSC aconsegueixen, per primer cop, ser ara la força progressista més votada a Arenys de Mar (17,40%).

Evolució del suport a PSC, PSUC/ICV i ERC a Arenys de Mar (nombre de vots):

Evolució del suport a PSC, PSUC/ICV i ERC a Arenys de Mar (% de vots):

CiU i ERC a Barcelona: pàtria… i butxaca

No hi ha una sola Barcelona sinó moltes Barcelones. Això és vàlid a nivell d’idiosincràsia (encara conserven una certa identitat de poble zones com la Vila de Gràcia, Sant Andreu de Palomar, Sants, Sarrià, etc.) i també des d’un punt de vista econòmic. A la capital de Catalunya hi ha barris que es confonen amb els més modestos de les poblacions veïnes de Santa Coloma de Gramenet i Sant Adrià de Besòs i altres que poden recordar-nos les zones més elitistes de Sant Cugat del Vallès. Per aquesta gran pluralitat interna, pel fet d’haver-hi múltiples Barcelones, la ciutat ens permet intentar explicar, sense sortir-ne, si el nivell de renda és un factor que condiciona el vot per CiU o ERC. Partint dels resultats als deu districtes barcelonins de les eleccions catalanes del 2012 i calculant el percentatge de vot que rep ERC comparat amb el de CiU, obtenim aquest gràfic:

A continuació, podem veure la renda dels diferents barris de la ciutat (dades del 2011) i un mapa amb les fronteres dels districtes per ubicar millor visualment els barris:

Font: elpais.com

Mantenint els districtes ordenats d’acord amb la correlació de forces ERC vs. CiU (primer gràfic), podem ara veure també el nivell de renda familiar (en %) dels barris que els composen (on 100 és igual a la mitjana de Barcelona) i els vots que aconsegueix CiU per cada vot d’ERC. Obtenim el següent:

Sant Andreu (renda barris: 38, 56, 62, 75, 77, 78, 80) 1 vot ERC --> 1,63 vots CiU

Nou Barris (renda barris: 34, 47, 51, 52, 55, 55, 55, 58, 63, 65, 66, 74, 75) 1 vot ERC --> 1,64 vots CiU

Sants-Montjuïc (renda barris: 57, 70, 71, 72, 73, 74, 78, 85) 1 vot ERC --> 1,69 vots CiU

Ciutat Vella (renda barris: 64, 76, 89, 97) 1 vot ERC --> 1,71 vots CiU

Sant Martí (renda barris: 52, 64, 68, 81, 84, 85, 88, 89, 123, 149) 1 vot ERC --> 1,75 vots CiU

Horta-Guinardó (renda barris: 64, 67, 73, 76, 79, 81, 81, 86, 90, 92, 102) 1 vot ERC --> 1,80 vots CiU

Gràcia (renda barris: 92, 98, 107, 114, 119) 1 vot ERC --> 2,08 vots CiU

Barcelona (global ciutat) 1 vot ERC --> 2,25 vots CiU

Eixample (renda barris: 96, 96, 100, 108, 121, 153) 1 vot ERC --> 2,60 vots CiU

Les Corts (renda barris: 116, 130, 242) 1 vot ERC --> 3,41 vots CiU

Sarrià-Sant Gervasi (renda barris: 139, 161, 176, 189, 193, 212) 1 vot ERC --> 5,85 vots CiU

Com s’observa, es passa del vermell monocolor als matisos i d’aquests al color verd en solitari. Tot i que CiU supera al partit de Junqueras en els deu districtes, com major és el nivell de renda també són millors els resultats de la federació i més dèbil és Esquerra davant seu.

A Sant Andreu, Nou Barris, Sants-Montjuïc, Ciutat Vella, Sant Martí i Horta-Guinardó (on predominen els barris amb un nivell de renda familiar inferior a la mitjana barcelonina), ERC té més de la meitat dels vots de CiU. A Gràcia i l’Eixample (amb barris molt a prop de la mitjana de la ciutat i altres més clarament per damunt) els republicans tenen més d’una tercera part i menys de la meitat dels suports de CiU. Finalment, els dos districtes on juntament amb l’Eixample CiU té millors resultats en la seva pugna amb ERC que en el global de Barcelona, són Les Corts i Sarrià-Sant Gervasi. En el primer districte, Esquerra té menys de la tercera part dels vots de CiU, i a Sarrià-Sant Gervasi té gairebé sis vegades menys sufragis que CiU. La diferència tan pronunciada entre aquests dos últims districtes es deu al poc pes demogràfic del barri de Pedralbes, el més ric de la capital catalana, dins el conjunt del districte de les Corts.

A tall de conclusió, podem dir:

1) Tot i que l’estudi no és exhaustiu i no té en compte el pes en nombre d’electors dels barris (resultats per barris aquí) que conformen els diferents districtes, sí que suggereix que hi ha una correlació clara entre el vot a ERC o CiU i el nivell de renda familiar. Allà on aquesta és menor, ERC té més força davant CiU, mentre que als districtes més benestants CiU és molt més forta en comparació amb Esquerra.

2) Tenint en compte el punt anterior, no ha d’estranyar que republicans i convergents tinguin (i, per tant, escenifiquin) posicions diferents davant la política de retallades del govern de la Generalitat, i no només per una qüestió ideològica sinó també de pur rendiment electoral.

3) El mateix comportament de vot s’observa també amb PP i PSC. Als districtes on el nivell de renda és menor, el PSC té millors resultats davant el PP que als districtes amb una renda similar o, encara més, clarament superior a la mitjana. I afecta igualment a CiU i ERC fora de Barcelona. Per exemple, ERC és més forta comparada amb CiU a Santa Coloma de Gramenet (58,24%) que a Sant Cugat del Vallès (31,22%), o a Viladecans (50,71%) que a Sant Andreu de Llavaneres (31,09%).

4) Per tot l’anterior, hem de concloure que a Barcelona i a Catalunya el vot respon generalment (amb l’excepció d’ICV-EUiA, més indefinida nacionalment, i C’s, més indefinida socialment) a dues variables i no a una de sola. Els eixos esquerra-dreta (socioeconòmic) i independentisme-unionisme (nacional) tenen tots dos la seva importància, també en aquestes últimes eleccions, molt marcades pel debat sobre la independència.