PCE(r) i GRAPO: història entelada però no oblidada

Es podria fer un estudi demoscòpic o senzillament preguntar a la gent del carrer. Una conclusió és segura: malgrat el cessament de la seva activitat armada el 2011, hi ha un elevat coneixement d’ETA i els seus objectius polítics. La resta de grups armats autòctons (no islamistes) han assolit, en canvi, un nivell de coneixement i comprensió molt baixos arreu, fins i tot als seus suposats feus. Els GRAPO, tot i la seva activitat violenta des d’almenys el 1975 fins al 2007, són uns grans desconeguts per a la major part de la societat, també en aquells segments populars que han aspirat a defensar. Són, en certa manera, un tema tabú. Neixen impulsats pel PCE(r), del qual s’emancipen, fent atemptats com els de resposta a l’execució de Franco de cinc antifeixistes el 27 de setembre del 1975.

La relació exacta entre el Partit Comunista d’Espanya reconstituït (PCEr), nascut del rebuig al PCE de Santiago Carrillo, i els Grups de Resistència Antifeixista Primer d’Octubre (GRAPO) és un dels temes més espinosos per les conseqüències legals que pot tenir pels militants del partit ser considerats integrants d’un complex terrorista que agruparia a totes dues organitzacions. En aquest sentit, l’Audiència Nacional (AN) espanyola va deixar enrere una sentència del 1979 que les considerava dos grups diferents. Amb un auto del 2003 de l’exjutge Garzón, el PCE(r) va veure suspeses les seves activitats i va passar de l’alegalitat a ser il·legal. Els militants comunistes van deixar de ser condemnats per associació il·lícita a respondre per integració al grup terrorista “PCE(r)-GRAPO”. Una posterior sentència de l’AN (31/2006) va avalar la idea d’una única organització, amb branques política i militar, i ordenà la dissolució del partit. Si bé el PCE(r) és una organització política comunista mentre els GRAPO són un grup violent únicament antifeixista (on teòricament tenen cabuda sensibilitats més enllà del marxisme-leninisme, com l’anarquisme i altres), els estrets lligams polítics i humans entre uns i altres han impulsat l’Estat a aplicar una recepta similar a la del País Basc amb ETA i les forces polítiques de l’esquerra abertzale. PCE(r) i GRAPO han argumentat que, tot i el transvasament de militants, tenen una total autonomia orgànica.

A finals dels setanta i principis dels vuitanta, eren freqüents els atemptats dels GRAPO i els enfrontaments mortals amb la policia, també a Catalunya. De la mort del general Briz Armengol a Barcelona (1980), a mans dels GRAPO, a la de quatre activistes sota les bales de la Guàrdia Civil a La Farga de Bebié (1981). L’última mort imputable als GRAPO data del 2006, quan una parella d’empresaris va oposar resistència a un segrest ràpid a Saragossa per obtenir fons i la dona va ser assassinada. El 2007 hi va haver una important operació policial contra el PCE(r) i els GRAPO, presentada pel Ministeri de l’Interior com el cop definitiu contra l’organització armada. Amb el pas del temps, s’ha comprovat que no era mera propaganda sinó que l’Estat ha aconseguit desarticular totalment i deixar sense capacitat operativa els GRAPO, que des de llavors no han reivindicat un sol atemptat ni cap altra acció que permeti deduir-ne la supervivència.

Al Maresme, no hi ha hagut cap mort com a resultat de l’activitat dels GRAPO. L’any 1982, però, varen esclatar diverses bombes a Mataró amb blancs com els Jutjats o la Cambra de la Propietat Urbana. El 2007, la mateixa ciutat va ser testimoni de la sorollosa detenció d’un militant asturià del PCE(r), que llegia a la llibreria de Caixa Laietana al carrer d’en Pujol, proper a l’Ajuntament. Poc després, es localitzaria a la zona menys accessible de Lourdes d’Arenys de Munt un amagatall amb un revòlver i altres pertinences (a la fotografia) dels GRAPO. Als Països Catalans, les Illes Balears han viscut molt al marge de cap dels dos grups. Sí que hi ha hagut atemptats (alguns mortals) dels GRAPO al País Valencià i sobretot a Barcelona i la seva rodalia. El PCE(r) també ha tingut catalans i valencians a les seves files, si bé els principals graners del partit han estat altres com Galícia, zones d’Andalusia, Biscaia o Madrid.

La decrepitud dels GRAPO no ha comportat el final del clandestí PCE(r) i, encara menys, la pèrdua d’incidència social i el poder d’influència sobre certs col·lectius d’esquerra radical. De fet, des de l’inici de la crisi econòmica, i en particular dels últims 4 anys, s’han multiplicat les mostres de simpatia cap a aquest moviment polític, fins llavors quasi imperceptibles a peu de carrer. A ciutats i pobles de Catalunya han aparegut nombroses pintades signades pel PCE(r) o en suport a aquest partit i als seus presos. A banda de la situació política i econòmica, un altre factor per entendre aquest rebrot és la figura de Pablo Hasél, sobrenom que utilitza un incisiu i polèmic raper de Lleida. Hasél va ser detingut el 2011 pel contingut de les seves cançons i, més tard, condemnat per enaltiment del terrorisme. Això li va conferir una alta popularitat entre cercles polititzats i va revigoritzar la solidaritat oblidada en certs ambients cap als reclusos d’aquestes organitzacions. El pres més conegut és Manuel Pérez Martínez, el “Camarada Arenas”. Arenas és el secretari general del PCE(r), acumula 23 anys de presó en tres tandes i és considerat per la Justícia el màxim dirigent d’una única organització “PCE(r)-GRAPO”.

Sobre els GRAPO s’han escrit alguns llibres. Pocs, molt pocs, si els comparem amb l’allau de publicacions de tot tipus sobre el fenomen d’ETA i altres grups armats menors. Algunes d’aquestes obres s’han escrit des de la fidelitat del militant que segueix compartint les idees polítiques i l’aposta per les armes, o bé des de la fe del convers que afecta aquells antics membres que han renegat del seu passat. Fugint de legítims biaixos, hi ha un treball molt rigorós i objectiu del criminòleg Horacio Roldán: “Los GRAPO. Un estudio criminológico” (Ed. Comares, 2008).

1975-2015: 40 anys a l'alba

La Transició sagnant

El record i la valoració del que significaren la guerra civil o el franquisme evidencia que existeixen diferències importants entre els partits polítics de diferent signe. En canvi, l’experiència de la Transició mereix una valoració positiva per part de totes les forces polítiques espanyoles. A Catalunya no hi ha aquesta unanimitat però, tot i així, els principals partits també reivindiquen la gestió del trànsit de la dictadura a la democràcia actual com a una fita molt positiva i en l’imaginari col·lectiu ha triomfat la idea que aquell període històric va ser modèlic i va deixar enrere el risc de confrontació civil.

Deixant a banda la valoració de la dita Transició en termes polítics (reforma o ruptura, monarquia o república, autodeterminació, etc.), des d’un punt de vista humà aquella etapa va suposar un cost elevadíssim. Són impactants les estadístiques que exposa i documenta el valencià Mariano Sánchez Soler al seu llibre “La Transición sangrienta (1975-1983)”, editat per Península el 2010. Podem prendre consciència de la conflictivitat viscuda si ens situem en el 1977, un any en el qual fins a 788 de les 1.028 manifestacions ciutadanes van patir la intervenció policial, el que significa que només un 23% d’aquestes no van ser reprimides pels cossos de seguretat de l’Estat. Si ampliem la perspectiva, topem amb la dura realitat que, des del 20 de novembre del 1975 fins al 31 de desembre del 1983, van morir, en casos de violència lligats a la política, 129 persones a mans de la policia, 54 d’aquestes en manifestacions, actes polítics i controls policials. Cal també atribuir a la violència obra d’ETA (m), ETA (pm) i els GRAPO 395 pèrdues humanes. L’acció de l’extrema dreta (sovint en connivència amb funcionaris policials i alguns estaments de l’Estat) va provocar 49 morts més. En conseqüència, les esfereïdores xifres de 581 morts i més de 2.000 ferits foren el preu real de la transició democràtica.

Manuel Fraga, que ha mort recentment entre lloances de la dreta i bona part de l’esquerra espanyoles, va tenir, com a Ministre de Governació, la màxima de les responsabilitats en la matança d’obrers a Vitòria (cinc treballadors morts) i els fets de Montejurra (dos carlins progressistes assassinats). I aquests són només dos casos sagnants als quals es poden sumar actes violents de molt diverses autories. Catalunya no va restar al marge d’aquesta diabòlica dinàmica. Successos com l’atemptat a la sala de festes Scala de Barcelona, les bombes adherides al pit de l’empresari Bultó i l’exalcalde franquista Joaquim Viola, les morts de Carlos Gustavo Frecher i Gustau Muñoz en manifestacions que commemoraven la Diada Nacional de Catalunya o la bomba contra la revista satírica El Papus, van sacsejar una Barcelona que acabava de deixar enrere la llarga nit de la dictadura.

El llibre de Sánchez Soler és recomanable per als qui vulguin desmitificar una etapa sobre la qual s’han escrit moltes hagiografies però poques obres que no hagin passat per alt una enorme conflictivitat en uns carrers on els partidaris de la ruptura i els de la reforma controlada van batallar per reforçar les seves posicions. Malgrat algunes inexactituds en casos concrets (sense anar més lluny, el de Cabrera de Mar del 1980), la castellanització innecessària d’alguns noms propis i l’errònia transcripció dels cognoms d’alguns dels protagonistes,  l’obra del periodista alacantí està molt ben documentada, contextualitzada i és exhaustiva com cap altra a l’hora d’estudiar les víctimes de la violència política de la Transició espanyola, una pàgina de la història recent que l’autor ubica entre la mort de Franco (1975) i l’aparició dels GAL (1983) després de la victòria del PSOE de Felipe González. Els qui desitgin conèixer més dades i els detalls i protagonistes dels luctuosos episodis que van marcar aquell moment històric, tenen una cita amb aquesta obra.

Sánchez Soler arriba a la conclusió que les víctimes de la violència exercida per motius polítics en la substitució del règim franquista per l’actual són silenciades per un relat majoritari interessat en ressaltar les suposades bondats incruentes d’una modèlica transició, oferta fins ara com l’èxit quasi immaculat d’un pacte a les altures entre cavallers providencials i clarividents. Pel valencià, aquests damnificats pateixen un doble càstig, ja que són condemnats a l’oblit pel silenci institucional i historiogràfic. I és que aquests morts i ferits, documentats a “La Transición sangrienta. Una historia violenta del proceso democrático en España (1975-1983)”, mostren la cara menys amable de l’edulcorada Transició.