dilluns, 30 de gener del 2012

La Transició sagnant

El record i la valoració del que significaren la guerra civil o el franquisme evidencia que existeixen diferències importants entre els partits polítics de diferent signe. En canvi, l’experiència de la Transició mereix una valoració positiva per part de totes les forces polítiques espanyoles. A Catalunya no hi ha aquesta unanimitat però, tot i així, els principals partits també reivindiquen la gestió del trànsit de la dictadura a la democràcia actual com a una fita molt positiva i en l’imaginari col·lectiu ha triomfat la idea que aquell període històric va ser modèlic i va deixar enrere el risc de confrontació civil.
Deixant a banda la valoració de la dita Transició en termes polítics (reforma o ruptura, monarquia o república, autodeterminació, etc.), des d’un punt de vista humà aquella etapa va suposar un cost elevadíssim. Són impactants les estadístiques que exposa i documenta el valencià Mariano Sánchez Soler al seu llibre “La Transición sangrienta (1975-1983)”, editat per Península el 2010. Podem prendre consciència de la conflictivitat viscuda si ens situem en el 1977, un any en el qual fins a 788 de les 1.028 manifestacions ciutadanes van patir la intervenció policial, el que significa que només un 23% d’aquestes no van ser reprimides pels cossos de seguretat de l’Estat. Si ampliem la perspectiva, topem amb la dura realitat que, des del 20 de novembre del 1975 fins al 31 de desembre del 1983, van morir, en casos de violència lligats a la política, 129 persones a mans de la policia, 54 d’aquestes en manifestacions, actes polítics i controls policials. Cal també atribuir a la violència obra d’ETA (m), ETA (pm) i els GRAPO 395 pèrdues humanes. L’acció de l’extrema dreta (sovint en connivència amb funcionaris policials i alguns estaments de l’Estat) va provocar 49 morts més. En conseqüència, les esfereïdores xifres de 581 morts i més de 2.000 ferits foren el preu real de la transició democràtica.
Manuel Fraga, que ha mort recentment entre lloances de la dreta i bona part de l’esquerra espanyoles, va tenir, com a Ministre de Governació, la màxima de les responsabilitats en la matança d’obrers a Vitòria (cinc treballadors morts) i els fets de Montejurra (dos carlins progressistes assassinats). I aquests són només dos casos sagnants als quals es poden sumar actes violents de molt diverses autories. Catalunya no va restar al marge d’aquesta diabòlica dinàmica. Successos com l’atemptat a la sala de festes Scala de Barcelona, les bombes adherides al pit de l’empresari Bultó i l’exalcalde franquista Joaquim Viola, les morts de Carlos Gustavo Frecher i Gustau Muñoz en manifestacions que commemoraven la Diada Nacional de Catalunya o la bomba contra la revista satírica El Papus, van sacsejar una Barcelona que acabava de deixar enrere la llarga nit de la dictadura.
El llibre de Sánchez Soler és recomanable per als qui vulguin desmitificar una etapa sobre la qual s’han escrit moltes hagiografies però poques obres que no hagin passat per alt una enorme conflictivitat en uns carrers on els partidaris de la ruptura i els de la reforma controlada van batallar per reforçar les seves posicions. Malgrat algunes inexactituds en casos concrets (sense anar més lluny, el de Cabrera de Mar del 1980), la castellanització innecessària d’alguns noms propis i l’errònia transcripció dels cognoms d’alguns dels protagonistes,  l’obra del periodista alacantí està molt ben documentada, contextualitzada i és exhaustiva com cap altra a l’hora d’estudiar les víctimes de la violència política de la Transició espanyola, una pàgina de la història recent que l’autor ubica entre la mort de Franco (1975) i l’aparició dels GAL (1983) després de la victòria del PSOE de Felipe González. Els qui desitgin conèixer més dades i els detalls i protagonistes dels luctuosos episodis que van marcar aquell moment històric, tenen una cita amb aquesta obra.
Sánchez Soler arriba a la conclusió que les víctimes de la violència exercida per motius polítics en la substitució del règim franquista per l’actual són silenciades per un relat majoritari interessat en ressaltar les suposades bondats incruentes d’una modèlica transició, oferta fins ara com l’èxit quasi immaculat d’un pacte a les altures entre cavallers providencials i clarividents. Pel valencià, aquests damnificats pateixen un doble càstig, ja que són condemnats a l’oblit pel silenci institucional i historiogràfic. I és que aquests morts i ferits, documentats a “La Transición sangrienta. Una historia violenta del proceso democrático en España (1975-1983)”, mostren la cara menys amable de l’edulcorada Transició.

Cap comentari :

Publica un comentari a l'entrada