Les municipals d’Arenys, molt a prop

Les eleccions municipals del maig del 2023 tenen molts números de suposar un retorn a la normalitat en el nombre de candidatures que competiran pels 17 regidors en joc. Després que el 2015 es batés el rècord arenyenc de llistes en unes municipals (10 en total) i que el 2019 el nombre encara fos probablement excessiu per les possibilitats de la nostra vila (fins a 8 paperetes), tot fa pensar que el 2023 hi concorreran només sis opcions electorals: JxA, ERC, CUP, PSC-PSOE, AeC i PP. Un panorama molt similar al dels anys 90, excepte per la presència de la CUP i la mutació del nom en algunes candidatures tradicionals.

La fotografia que tenim a vuit mesos de les eleccions locals ens suggereix que hi ha tres esglaons pel que fa a la força dels contendents. Hi ha una primera lliga on Junts per Arenys té a prop el retorn al govern però Esquerra Republicana encara pot esgotar les seves opcions per a impedir-ho, una segona competició on la CUP i el PSC volen mantenir la seva condició de forces mitjanes i augmentar els dos regidors que tenen actualment i, finalment, un tercer nivell on Arenys en Comú i el PP pretenen superar amb escreix el 5% dels vots i, si es pot, esgarrapar un eventual segon regidor.

Què passarà aquest 2023? És, evidentment, una autèntica incògnita. Però, a la vegada, tenim pistes molt valuoses que ens delimiten els escenaris possibles. En primer lloc, el fet que el nombre de llistes acabés sent més racional i reduït que els anys 2015 i 2019 garantiria, excepte en cas de miracle, que les sis opcions entressin totes a l’Ajuntament. Fins i tot en el cas del PP, actualment sense representació, que després del daltabaix del 2019 ara es beneficiaria de la desaparició generalitzada de Ciutadans i l’absència d’un nucli local de Vox. Aquesta situació faria més difícil, per bé que no impossible, una majoria alternativa a la llista que encapçala Estanis Fors. En segon lloc, si fem un exercici de memòria històrica podem veure que des del final del franquisme mai hi ha hagut una majoria absoluta al nostre poble (veure gràfic).

S’hi van quedar a un regidor la CiU de les primeres eleccions (1979), el PSC d’Ignasi Moreno (1991) i la CiU liderada per Miquel Rubirola (1995 i 2003). A més, amb sis llistes que ho tenen tot per entrar i el creixement d’Esquerra Republicana els últims anys, no és plausible pensar que un partit concentrarà entre el 40% i el 50% dels vots que requeriria una majoria absoluta, fixada en 9 regidors. Per tant, probablement hi haurà pactes (més explícits o implícits segons l’interès del soci gran) a dues o tres bandes en un nou escenari on la CUP té molts incentius per tornar a ser força d’oposició. Per últim, una tercera pista ens la dona la situació política a nivell supralocal, en termes generals bastant estabilitzada i que no és dramàtica en el cas de cap de les sis forces polítiques que ja han confirmat que es presenten a les municipals d’Arenys de Mar. Per tant, el factor netament local pot ser el que decanti definitivament els resultats que marcaran el final de quatre anys caracteritzats per fortes dificultats, algunes de les quals inesperades.

Certament, la legislatura 2019-2023 no ha estat fàcil sinó que ha hagut de sobreviure a adversitats com els efectes del temporal Gloria, l’esclat del coronavirus, confinaments i rebrots o tensions i ruptura final al si del govern local. D’aquí a poc més de mig any, els arenyencs podran dipositar el seu vot a l’urna en funció de com avaluïn la gestió d’aquestes i altres situacions per part dels seus legítims representants. I amb el vot popular, sumat als possibles pactes posteriors, acabarem sabent si el futur màxim responsable del govern municipal ha de ser l’incombustible Estanis Fors o bé la resilient Annabel Moreno, primera alcaldessa de la història del poble. Fins i tot, hi hauria l’opció que la vara i la batllia caiguessin en mans d’un altre candidat, per bé que sembla molt complicat que això succeeixi. Amb tot, el dia 28 de maig al vespre, a través del sondeig de Ràdio Arenys, tindrem una aproximació amb precisió quasi quirúrgica dels resultats. I el final de l’escrutini oficial ens oferirà les xifres exactes i definitives que començaran a marcar el futur immediat de la nostra vila.

Com aprovar l’ACTIC? Consells i recursos útils!

Els certificats ACTIC, i entre ells el 2 (o de nivell mitjà), són cada cop més imprescindibles entre els funcionaris i aquelles persones que volen ingressar a la funció pública. A més, tímidament van traient el cap al món de l’empresa privada. Per això, molta gent té pensat presentar-s’hi i busca una informació que no sempre Internet ofereix de manera agrupada i amb total independència d’interessos. Per aquesta raó, comparteixo vuit consells útils a través de preguntes i respostes directes que poden ajudar-te a superar la prova de l’ACTIC (sobretot del nivell mitjà, però no exclusivament) i acreditar un domini satisfactori de les tecnologies de la informació i de la comunicació o TIC:

1) Quin material cal per a preparar l’ACTIC 2 (mitjà)?

El material essencial i veritablement clau el trobaràs en els dos únics llibres (temari i qüestionaris) de referència sobre la prova, de l’editorial Altaria, que fins ara no té cap competidor. Comprar-te el llibre del temari et pot ser molt útil, fins i tot si tens apunts de confiança. En canvi, el llibre que inclou tests i solucionaris per a practicar és preferible agafar-lo en una biblioteca pública perquè requereix menys dedicació de temps. Aquest segon llibre és una eina imprescindible per a segellar els coneixements teòrics i interioritzar la dinàmica i característiques de la prova oficial. Si el reserves a la biblioteca, pensa que són exemplars que tenen molta demanda. Intenta sol·licitar-lo amb previsió i tingues present que no el podràs tenir més de 30 dies a causa de les reserves posteriors.

2) N’hi ha prou amb els dos llibres anteriors?  

Si no ets informàtic o no tens un coneixement ofimàtic potent, hauràs de preparar mínimament la prova. Als llibres oficials ja comentats, és recomanable sumar-hi la visualització de vídeos tutorials sobre les qüestions que et generin més dubtes. A més, faràs bé de preguntar a les persones que coneguis i que ja han fet la prova perquè t’informin bé sobre les dificultats que van trobar-se. I et pot ser molt profitós actualitzar la informació del llibre o dels apunts d’acord amb els canvis que detectis que s’han registrat els últims anys en àmbits com, per exemple, les tecnologies sense fils, aspectes legals, el programari o la popularitat i vigència dels dispositius o els formats. Tingues les antenes i els ulls alerta durant la preparació. I pensa que el 2022 el temari podria ser actualitzat.

3) Els cursos presencials i online són una eina útil?

Un elevat percentatge d’aspirants no necessita fer cap formació guiada com a alumne per a aprovar l’ACTIC mitjà. Si consideres que et cal, pots buscar l’empenta que et donaran els cursos oferts per les institucions, pots recórrer a acadèmies presencials i tens l’opció de la preparació en línia. Si vols fer-ho a través d’Internet, l’eina de més qualitat és el portal Preparació acTIC, l’únic explícitament recomanat des de la Generalitat de Catalunya.

4) Quina diferència hi ha entre l’ACTIC bàsic i el mitjà (o l’avançat)?

Si l’obtens pensant en el món privat, l’ACTIC 1 (nivell bàsic) és directament contraproduent pel modest nivell de competència que acredita. De cara a l’administració, la seva obtenció té més sentit, especialment en casos concrets: persones que volen puntuar a les borses, docents que volen acreditar una competència digital bàsica, opositors, etc. L’ACTIC 2 (mitjà) és més exigent i també resulta útil com a mèrit (i, a vegades, requisit o eximent). I si apuntes cap a l‘ACTIC 3 (avançat), has de saber que és una exigent especialització on només s’hi pot presentar qui ja hagi aprovat el nivell mitjà. Pel que fa a l’examen, el nivell bàsic té menys preguntes i inclou també menys temes a estudiar que el mitjà.

5) L’examen es prepara en funció del paquet ofimàtic de Microsoft?

Amb la petita excepció d’una competència (dedicada a la informació gràfica, el so i la imatge), la part més pràctica i menys teòrica de l’examen es pot preparar a través del paquet d’OpenOffice.org i del de Microsoft. De fet, les temudes preguntes de simulació (que poden rondar el 10% del total de qüestions) es duen a terme a través d’animacions creades pels responsables de l’ACTIC, que recreen amb èxit un programa híbrid inspirat en tots dos paquets alhora. Per tant, et pots familiaritzar amb els dos o amb un d’ells, si bé val la pena no deixar l’OpenOffice de banda. En qualsevol cas, per a aprovar l’examen el més important és entendre conceptualment què podem fer amb els programes, identificar-ne les icones clau i saber quines són les maneres lògiques de procedir segons el que se’ns demana, al marge del paquet ofimàtic i la seva versió concreta que utilitzis al teu ordinador.

6) Com responc les preguntes el dia de l’examen?

D’entrada, mira’t abans la guia oficial de la prova. En segon lloc, l’experiència de molts aspirants demostra que, freqüentment, la millor estratègia és fer una primera ronda de respostes sense confirmar-les i una de segona i definitiva per a poder revisar-ho i confirmar-ho tot. Tant les preguntes contestades i confirmades com les contestades sense confirmar et puntuaran quan finalitzi el temps. La diferència és que, un cop confirmada una resposta, ja no tens la possibilitat de rellegir-la i modificar-la. Valora què et convé més de cara a gestionar bé el temps.

7) És una prova difícil?

Com sempre, aquesta és una qüestió relativa perquè depèn del nivell inicial que tinguis així com de la teva necessitat de preparar la prova i aconseguir la qualificació ”Apte”. Per a la teva tranquil·litat: no té, ni de lluny, el nivell d’exigència que pot tenir un certificat mitjà o avançat d’un idioma. La durada màxima de la prova és moderada (100 minuts), la dificultat és raonable, no hi ha convocatòries específiques i es pot fer des del centre col·laborador que tu escullis. Pensa, això sí, que per a aprovar cal un 70% de la puntuació màxima i no el 50% habitual.

8) On es pot fer l’examen?

En qualsevol dels centres autoritzats (consulta els enllaços de sota) escampats  per la nostra geografia. És recomanable escollir una hora i un lloc que creguis que et facilitaran examinar-te sense gaire soroll i interferències.

 

Enllaços d’interès:

Web oficial de l’ACTIC

XTEC: Material formatiu ACTIC

Tests (Daypo)

On es pot fer l’examen?

Guia de la prova (oficial)

Cursos online Preparacioactic.cat

Vídeos COMPETIC (Xavier Àgueda)

Com són les preguntes? (actic.online)

Descarregar paquet OpenOffice

Descarregar Audicity (edició so)

Descarregar GIMP (edició imatge)

Helena, a bibliotecária que amava as letras

As séries e os documentários elaborados no contexto do sucesso do true crime, que viajou com força dos livros para o campo do audiovisual, levantam dúvidas em muitas pessoas. Eu confesso que ao ver que a TV3 anunciava que o programa Crims passaria do rádio aos ecrãs, perguntei-me se o canal procurava audiência a qualquer preço através do sangue e da dor, assim como se esses conteúdos podem acabar por criar receios que enfraqueçam a confiança natural entre as pessoas. Isso sem negar que, caso sejam feitos com rigor e tato, os documentários sobre factos escuros podem nos dar informações interessantes sobre o mundo do direito, a psicologia ou a realidade linguística das sociedades. Em todo caso, os meus preconceitos amoleceram-se ao deparar com que o último dos crimes analisados era o de uma mulher de 27 anos cuja morte não foi ainda esclarecida: Helena Jubany i Lorente (1974-2001), bibliotecária, jornalista e corretora nascida em Mataró (Maresme).

A intrépida Helena, que estava a trabalhar na biblioteca pública de Sentmenat (Vallès Occidental), morreu no final de 2001 após sofrer algumas tentativas de envenenamento acompanhadas de cartas com pretensões supostamente lúdicas, prelúdio de um jogo macabro que acabaria com o corpo sem vida da jovem no pátio de um prédio da cidade de Sabadell. As paixões, a inveja e alguns elementos rituais ou lúdicos empurraram à morte a Helena, vítima de um crime que, se não fosse pela prudência à que obriga a provável autoria plural e o facto de não ter havido julgamento nem sentença, nos dias que correm poderia ser considerado um feminicídio ou, no mínimo, um ato suspeitosamente contíguo. A arriscada aposta (capítulos 1 e 2 de Crims sobre Helena Jubany) de TV3, que com os seus erros e limitações é uma ferramenta vital e capaz de atuar às vezes como algo mais do que uma mera televisão regional, gerou uma onda de solidariedade popular que se traduziu em ajuda económica à família e a obtenção de novas informações sensíveis. A cidadania chegou onde o juiz instrutor não tinha conseguido, aportando novos elementos e criando as condições para a futura vitória do advogado e ex-deputado Benet Salellas: a reabertura das investigações ordenada pelo Tribunal de Primeira Instância número 2 de Sabadell. O caso, arquivado em 2005, encontrava-se às portas da prescrição.

Criados em 2008 pela Associació Helena Jubany i Lorente, os prémios Helena Jubany são uma realidade consolidada em Mataró e resultaram essenciais para manter viva a memória da jovem criadora, cuja vida era inseparável do mundo cultural e da língua catalã. Apaixonada pela leitura e os contos, e com o sonho de virar algum dia uma escritora profissionalizada, as suas primeiras e únicas narrativas foram compiladas na obra Els cristalls de les terres del nord i altres contes, editada em 2004 pela sua família. Com efeito, os prémios que levam o seu nome têm boa saúde: abertos aos textos narrativos curtos e às coleções de contos, o galardão suma 13 edições e o professor valenciano Manuel Roig Abad foi o seu último ganhador, em 2020, com a obra Anserall.

O eventual julgamento do crime, o qual prescreve em dezembro de 2021 (quatro anos mais tarde, em 2025, no caso das duas pessoas vivas imputadas no passado), corre o risco de ser acompanhado e narrado de um jeito mórbido e degradante por alguns meios de comunicação privados espanhóis. No entanto, longe da gritaria, do choro televisado ao vivo e do jornalismo amarelo, o objetivo da família Jubany é claro: poder completar o luto após saber quem, como e porque matou a Helena, a prometedora bibliotecária que amava as letras.

 

(Publicado no Portal Galego da Língua)

O nosso idioma (também) é internacional

Este verão, Kendji Girac, um jovem músico cigano, comoveu-se profundamente no programa The Voice Kids, com grande audiência também na França. O que aconteceu? Girac ouviu um menino de 9 anos cantar em catalão e chorou devido à emoção que lhe produziram uns sons bem familiares. O rapaz, Maxime Cayuela, interpretou “Tant com me quedarà”, do falecido cantor rossilhonês Jordi Barre. O pequeno Maxime, vizinho de Perpinhão, ilustrou de forma rápida e agradável que o idioma catalão vai além das fronteiras regionais ou estaduais.

A língua catalã é falada como língua territorial em quatro estados: o Reino da Espanha, a República Francesa, a Andorra e a República Italiana. No caso do Principado de Andorra, o catalão é a única língua oficial num território com forte presença dos idiomas francês, castelhano, português ou inglês. Na Espanha, a nossa língua compartilha de iure oficialidade com o castelhano (às vezes, chamado de espanhol) nas ilhas Baleares, na Catalunha e no País Valenciano, onde o seu nome popular e estatutário é o de valenciano. Embora expulso da oficialidade, o catalão fala-se também, com boa saúde, na franja oriental de Aragão e tem alguma presença em El Carche (Múrcia). Em França, estado que administra uma parte da Catalunha histórica, a língua catalã não é seriamente promovida e fica longe da oficialidade num estado multilíngue que se apresenta ao mundo como um país monolingue. Por último, num canto da ilha de Sardenha, pertencente à Itália, encontra-se uma cidade chamada Alghero (em catalão, l’Alguer), onde o predomínio do italiano é inegável. De acordo com uma pesquisa de 2015 da Generalitat da Catalunha, 36,4% dos habitantes do Alghero falam o catalão alguerês fluentemente e 8,1% escrevem-no.

A internacionalidade do catalão, como temos visto, é uma realidade positiva, mas fraca se a compararmos com outros casos que podemos ter em mente. Não consigo ler a mente das pessoas leitoras, mas talvez algumas vejam a Andorra como um Couto Misto à franco-espanhola com aroma catalão. Ainda assim, muitos tiram proveito das vantagens que oferece o facto de o nosso idioma ser falado por 10 milhões de pessoas em terras e ilhas mediterrâneas pertencentes a quatro estados diferentes. Estão bem cientes disso os catalães que trabalham para o governo de Andorra e os docentes valencianos que ensinam em catalão, por exemplo, em Ibiza ou na Catalunha. Sabem-no também os artistas maiorquinos consolidados fora das ilhas Baleares, ou os jornalistas nascidos no País Valenciano que integram ou até dirigem alguns dos principais meios de comunicação em Barcelona.

Considerando o que dissemos acima, muitas das pessoas falantes de catalão perguntámo-nos: por que os galegos com poder institucional não apostam, com feitos, em prol duma visão global da língua da qual são coproprietários? Quem tivesse o pulmão do Brasil, o exemplo de Portugal e mesmo uma digna presença na África e na Ásia!

 

(Publicado no Portal Galego da Língua)

Castelao: deu frases de “Sempre en Galiza”

Sempre en Galiza és el llibre de més impacte de Daniel Castelao (Rianxo, 1886). Amb escrits d’aquest polític i artista polifacètic, constitueix una obra d’assaig imprescindible per a entendre la història i el present de Galícia. Llegim-ne, com a aperitiu, deu fragments breus però substancials:

“L’home que dubta i tem en el moment de realitzar l’ideal que predicà i no té coratge per a mantenir-se en el seu lloc de perill, o bé és un farsant o bé és un covard.”

(...)

“Fa fàstic veure el ramat de señoritos de dretes que posen Jesús a la porta de casa, per a viure, dins d’ella, en contuberni amb tots els pecats del segle.”

(...)

“El gallec és un idioma extens i útil, perquè – amb petites variacions – es parla al Brasil, a Portugal i a les colònies portugueses.”

(...)

“Gràcies a l’esforç de Catalunya van esdevenir possibles les aspiracions de la nostra Terra.”

(...)

“Jo imagino, igualment, la indignació que sentirien els castellans – ara tan espanyols – si el fet diferencial de Catalunya, poso per cas, hagués arribat a ser hegemònic i se’ls hi hagués imposat el català com a única llengua de l’Estat. Suportarien els castellans una Espanya catalana i obstinada a catalanitzar Castella?”

(...)

“Direm lleialment que la nostra condició de “separats” és a prop de convertir-se en energia “separatista”, perquè ni els demòcrates espanyols volen comprendre’ns.”

(...)

“Alguns tornàvem de Portugal amb els ulls plens de bellesa i amb el cor esquerdat de saudades, molt alegres d’haver-hi vist el nostre propi geni en llibertat.”

(...)

“I així un galleguista conscient, lliure de constrenyiments polítics, només amb caràcter transitori pot acceptar una autonomia amb hipoteca, ja que qualsevol institució gallega que no sorgeixi de la sobirania pròpia, implicarà subordinació, dependència i esclavitud.”

(...)

“Galícia ha de ser alguna cosa més que un viver de carn humana per a l’exportació.”

(...)

“Hi ha nacionalismes legítims i il·legítims, d’acord amb si se sustenten en un desig de llibertat o es mouen per afanys absorbents.”

El llibre en paper es pot aconseguir en la llengua del seu autor mitjançant les editorials gallegues Através o Galaxia, segons les preferències ortogràfiques del lector. També ha estat traduït al castellà (Akal, 1985) i a l’anglès (Boutle, 2016).

Castelao: dez sentenças de “Sempre en Galiza”

Sempre en Galiza é o livro de maior impacto de Daniel Castelao (Rianxo, 1886). Com escritos deste político e artista multifacetado, é um ensaio essencial para entender a história e o presente da Galiza. Vamos ler, como aperitivo, dez trechos curtos, mas substanciais:

“O homem que duvida e teme no momento de realizar o ideal que pregou e não tem coragem para se manter no seu posto de perigo, ou é um farsante ou é um coitadinho.”

(...)

“Dá nojo ver a grei de señoritos direitistas que põem Jesus na porta da casa, para viverem, dentro dela, em contubérnio com todos os pecados do século.”

(...)

“O galego é um idioma extenso e útil, porque – com pequenas variantes – se fala no Brasil, em Portugal e nas colónias portuguesas.”

(...)

“Pelo esforço da Catalunha tornaram-se possíveis as aspirações da nossa Terra.”

(...)

“Eu imagino, igualmente, a carragem que acometeria os Castelhanos – agora tão Espanhóis – se o facto diferencial da Catalunha, ponho por exemplo, tivesse chegado a ser hegemónico e lhes tivesse sido imposto o catalão como única língua do Estado. Suportariam os Castelhanos uma Espanha catalã e empenhada em catalanizar Castela?”

(...)

“Diremos lealmente que a nossa condição de “separados” está próxima de se trocar em energia “separatista”, porque nem os democratas espanhóis querem compreender-nos.”

(...)

“Alguns voltávamos de Portugal com os olhos prenhes de formosura e com o coração fendido de saudades, mui ledos de termos visto ali o nosso próprio génio em liberdade.”

(...)

“E assim um galeguista consciente, livre de constrangimentos políticos, só com carácter transitório pode aceitar uma autonomia com hipoteca, pois qualquer instituição galega que não surdir da própria soberania, implicará subordinação, dependência e escravidão.”

(...)

“A Galiza deve ser algo mais que um criadouro de carne humana para a exportação.”

(...)

“Há nacionalismos legítimos e ilegítimos, consoante alicerçarem num anseio de liberdade ou se moverem por afãs absorventes.”

O livro em papel pode adquirir-se no idioma do seu autor por meio das editoras galegas Através ou Galaxia, de acordo com as preferências ortográficas do leitor. Há também uma tradução para o castelhano (Akal, 1985) e outra para o inglês (Boutle, 2016).

Orques captives: orígens i curiositats

Potser és el mateix que tenir un ocell en una gàbia, però mantenir orques en aquàriums sol resultar molt més cridaner i controvertit. Sigui per les seves mides majestuoses, per ser una bèstia marina, per l’enorme intel·ligència, per una longevitat equiparable a la humana o per la condició compartida de mamífers, és difícil mantenir-se indiferent davant l’existència d’orques vives fora dels mars i oceans. Polèmica i fascinació s’ajunten quan es tracta de parlar d’aquest animal especial, capaç de suscitar temor i simpatia a uns i altres.

L’orca va ser batejada com a balena assassina pels navegants castellans, que van copsar molt bé la voracitat predadora d’aquesta criatura, però la van associar a un grup de cetacis, les balenes, del qual no formen part les orques, que són el membre més gros i poderós de la família dels delfínids.

Als Estats Units d’Amèrica hi trobem l’origen de tantes i tantes coses, bones i dolentes, que després es reprodueixen a gairebé tot arreu. La captivitat de l’orca (orcinus orca) també és un fenomen que neix i es desenvolupa en aquest país i el veí Canadà. La primera captura de la qual es té constància data del 1961. A finals d’aquest any, l’orca batejada com a Wanda va morir després de només 48 hores en el seu nou hàbitat. Més tard, el 1964, hi va haver una segona captura, exitosa i desastrosa al mateix temps. Reeixida, perquè l’orca Moby Doll va poder ser exhibida durant uns tres mesos, docilitzant la imatge d’aquest predador marí i captant poderosament l’atenció de la premsa. Desastrosa, a causa de la manca d’escrúpols, la improvisació i el desconeixement que caracteritzaven aquestes operacions de captura dels cetacis. Moby Doll, del qual tot fa pensar que només es va conèixer el seu sexe un cop mort i que no va ingerir aliments fins als dos mesos de la captura, va ser retingut viu per carambola després que el propòsit inicial, que era portar-lo mort a un aquari canadenc per a construir una rèplica a mida real, es modifiqués aprofitant que l’animal havia quedat subjecte però no mort. Però va ser la tercera captura, la de Namu l’any 1965, la que va marcar un autèntic punt d’inflexió. Aquest exemplar va ser adquirit per l’empresari Ted Griffin després de ser accidentalment pescat a l’oest del Canadà i posteriorment traslladat exitosament fins a Seattle. Al marge de l’objectiu d’explotació econòmica a favor del seu aquari, Griffin era també un home obsessionat des de petit amb muntar una orca i, més tard, va tenir la gosadia de ser el primer ésser humà conegut en interactuar amb una balena assassina a l’aigua, a la qual donava el menjar o intentava ensinistrar vestit de submarinista, assumint un risc inèdit (fotografia superior). Namu, que es va convertir en una gran estrella mediàtica, va aconseguir viure fins als 11 mesos.

Un cop els caçadors d’orques i els parcs aquàtics van comprovar que el negoci era factible i lucratiu per a les dues parts, els exemplars d’aquesta espècie van començar a poblar els principals parcs aquàtics dels Estats Units, entre els quals destaquen els de la poderosa empresa SeaWorld. Abans que el naixement de cries en captivitat fos una realitat, el negoci es va poder alimentar d’orques capturades prop dels Estats Units i el Canadà. Les traves legals imposades en aquests països, van convertir les aigües properes a Islàndia en el nou proveïdor d’inquilins per als aquàriums. Des de mitjans de la dècada de 1970 fins a finals de la de 1980, l’aposta islandesa va fer possible augmentar el nombre d’orques captives, algunes especialment cèlebres: Ulisses, l’únic exemplar d’orca que va estar en captivitat als Països Catalans; Keiko, estrella dels cinemes amb el nom artístic de Willy; o Tilikum, fil conductor del potent documental Blackfish i conegut per causar la mort de dues entrenadores.

L’any 2010 va fer trontollar els populars espectacles d’orques. L’entrenadora nord-americana Dawn Brancheau es va convertir en la quarta víctima mortal de les balenes assassines instal·lades en parcs aquàtics. Quatre morts no són una xifra anecdòtica per a un nombre d’exemplars molt reduït, ja que actualment hi ha unes 60 orques captives al món, una xifra que ha anat creixent. D’aquestes, més de la meitat es troben en tancs instal·lats als Estats Units i la Xina. Pel que fa a la interacció entre entrenadors i orques, només del Japó (fotografia) provenen imatges recents de l’espectacular treball aquàtic en els espectacles públics. Aquesta interacció aquàtica no està exempta de riscos i s’ha traduït en múltiples immersions a la força d’entrenadors, envestides, caigudes, mossegades o esclafaments. Tot i que és difícil determinar la causa concreta dels atacs, és habitual que les agressions d’orques contra humans es produeixin en paral·lel a l’obligació de repetir algun exercici millorable o incomplet. Responent a aquest patró de comportament, un jove entrenador va ser brutalment atacat i mort a les Illes Canàries el 2009. La defunció ja esmentada de Brancheau, el 2010 a Orlando, va significar la prohibició de la justícia nord-americana a la immersió conjunta de cetacis i entrenadors als espectacles amb públic i, recentment, dos anuncis de SeaWorld, propietària de la majoria d’aquests animals exposats en parcs dels EUA: el final de la reproducció d’exemplars en captivitat i, mentre hi hagi balenes assassines vives a les seves propietats, la transformació dràstica dels espectacles actuals cap a experiències més “naturals”.

La bellesa estètica dels espectacles amb orques és innegable. De fet, la simple observació a curta distància d’aquestes criatures pot resultar fascinant. A la vegada, arrencar-les dels oceans per a ubicar-les en piscines resulta entre patètic i cruel, i tan decadent com el col·lapse de les aletes dorsals dels mascles reclosos en parcs aquàtics. Més encara si, un cop enclaustrades en tancs, la seva interacció amb entrenadors i altres treballadors posa en perill la vida d’aquestes persones. Val la pena tot plegat? El resultat de la lluita econòmica i legal entre els promotors i els detractors, que un cop més comença als Estats Units, pot fer que un dia llunyà no sigui necessari haver d’especificar si una orca viu al mar o en un parc aquàtic.