Orques captives: orígens i curiositats

Potser és el mateix que tenir un ocell en una gàbia, però mantenir orques en aquàriums sol resultar molt més cridaner i controvertit. Sigui per les seves mides majestuoses, per ser una bèstia marina, per l’enorme intel·ligència, per una longevitat equiparable a la humana o per la condició compartida de mamífers, és difícil mantenir-se indiferent davant l’existència d’orques vives fora dels mars i oceans. Polèmica i fascinació s’ajunten quan es tracta de parlar d’aquest animal especial, capaç de suscitar temor i simpatia a uns i altres.

L’orca va ser batejada com a balena assassina pels navegants castellans, que van copsar molt bé la voracitat predadora d’aquesta criatura, però la van associar a un grup de cetacis, les balenes, del qual no formen part les orques, que són el membre més gros i poderós de la família dels delfínids.

Als Estats Units d’Amèrica hi trobem l’origen de tantes i tantes coses, bones i dolentes, que després es reprodueixen a gairebé tot arreu. La captivitat de l’orca (orcinus orca) també és un fenomen que neix i es desenvolupa en aquest país i el veí Canadà. La primera captura de la qual es té constància data del 1961. A finals d’aquest any, l’orca batejada com a Wanda va morir després de només 48 hores en el seu nou hàbitat. Més tard, el 1964, hi va haver una segona captura, exitosa i desastrosa al mateix temps. Reeixida, perquè l’orca Moby Doll va poder ser exhibida durant uns tres mesos, docilitzant la imatge d’aquest predador marí i captant poderosament l’atenció de la premsa. Desastrosa, a causa de la manca d’escrúpols, la improvisació i el desconeixement que caracteritzaven aquestes operacions de captura dels cetacis. Moby Doll, del qual tot fa pensar que només es va conèixer el seu sexe un cop mort i que no va ingerir aliments fins als dos mesos de la captura, va ser retingut viu per carambola després que el propòsit inicial, que era portar-lo mort a un aquari canadenc per a construir una rèplica a mida real, es modifiqués aprofitant que l’animal havia quedat subjecte però no mort. Però va ser la tercera captura, la de Namu l’any 1965, la que va marcar un autèntic punt d’inflexió. Aquest exemplar va ser adquirit per l’empresari Ted Griffin després de ser accidentalment pescat a l’oest del Canadà i posteriorment traslladat exitosament fins a Seattle. Al marge de l’objectiu d’explotació econòmica a favor del seu aquari, Griffin era també un home obsessionat des de petit amb muntar una orca i, més tard, va tenir la gosadia de ser el primer ésser humà conegut en interactuar amb una balena assassina a l’aigua, a la qual donava el menjar o intentava ensinistrar vestit de submarinista, assumint un risc inèdit (fotografia superior). Namu, que es va convertir en una gran estrella mediàtica, va aconseguir viure fins als 11 mesos.

Un cop els caçadors d’orques i els parcs aquàtics van comprovar que el negoci era factible i lucratiu per a les dues parts, els exemplars d’aquesta espècie van començar a poblar els principals parcs aquàtics dels Estats Units, entre els quals destaquen els de la poderosa empresa SeaWorld. Abans que el naixement de cries en captivitat fos una realitat, el negoci es va poder alimentar d’orques capturades prop dels Estats Units i el Canadà. Les traves legals imposades en aquests països, van convertir les aigües properes a Islàndia en el nou proveïdor d’inquilins per als aquàriums. Des de mitjans de la dècada de 1970 fins a finals de la de 1980, l’aposta islandesa va fer possible augmentar el nombre d’orques captives, algunes especialment cèlebres: Ulisses, l’únic exemplar d’orca que va estar en captivitat als Països Catalans; Keiko, estrella dels cinemes amb el nom artístic de Willy; o Tilikum, fil conductor del potent documental Blackfish i conegut per causar la mort de dues entrenadores.

L’any 2010 va fer trontollar els populars espectacles d’orques. L’entrenadora nord-americana Dawn Brancheau es va convertir en la quarta víctima mortal de les balenes assassines instal·lades en parcs aquàtics. Quatre morts no són una xifra anecdòtica per a un nombre d’exemplars molt reduït, ja que actualment hi ha unes 60 orques captives al món, una xifra que ha anat creixent. D’aquestes, més de la meitat es troben en tancs instal·lats als Estats Units i la Xina. Pel que fa a la interacció entre entrenadors i orques, només del Japó (fotografia) provenen imatges recents de l’espectacular treball aquàtic en els espectacles públics. Aquesta interacció aquàtica no està exempta de riscos i s’ha traduït en múltiples immersions a la força d’entrenadors, envestides, caigudes, mossegades o esclafaments. Tot i que és difícil determinar la causa concreta dels atacs, és habitual que les agressions d’orques contra humans es produeixin en paral·lel a l’obligació de repetir algun exercici millorable o incomplet. Responent a aquest patró de comportament, un jove entrenador va ser brutalment atacat i mort a les Illes Canàries el 2009. La defunció ja esmentada de Brancheau, el 2010 a Orlando, va significar la prohibició de la justícia nord-americana a la immersió conjunta de cetacis i entrenadors als espectacles amb públic i, recentment, dos anuncis de SeaWorld, propietària de la majoria d’aquests animals exposats en parcs dels EUA: el final de la reproducció d’exemplars en captivitat i, mentre hi hagi balenes assassines vives a les seves propietats, la transformació dràstica dels espectacles actuals cap a experiències més “naturals”.

La bellesa estètica dels espectacles amb orques és innegable. De fet, la simple observació a curta distància d’aquestes criatures pot resultar fascinant. A la vegada, arrencar-les dels oceans per a ubicar-les en piscines resulta entre patètic i cruel, i tan decadent com el col·lapse de les aletes dorsals dels mascles reclosos en parcs aquàtics. Més encara si, un cop enclaustrades en tancs, la seva interacció amb entrenadors i altres treballadors posa en perill la vida d’aquestes persones. Val la pena tot plegat? El resultat de la lluita econòmica i legal entre els promotors i els detractors, que un cop més comença als Estats Units, pot fer que un dia llunyà no sigui necessari haver d’especificar si una orca viu al mar o en un parc aquàtic.