Itàlia i les Brigades Roges

A Europa, els anys 70 i 80 del segle XX van ser diferents dels nostres dies. No hi havia telèfons mòbils ni Internet a tot arreu, començaven a accedir a la universitat sectors socials que no l’havien trepitjada mai, el mur de Berlín no havia caigut. Algèria, el Vietnam o Xile eren països que donaven lliçons polítiques molt concretes. Queien, o es reciclaven, algunes dictadures de dretes. No bullien les xarxes socials com Twitter o Facebook, que no existirien fins al segle següent. En tot cas, eren els carrers els que bullien.

A Itàlia, la pàtria que va veure néixer el feixisme i on el comunisme tenia una força electoral única a l’Europa occidental, l’efervescència social i política va ser d’una magnitud superior a la de la majoria de països de l’oest d’Europa. L’impacte militar del conflicte polític italià va traduir-se, del 1969 al 1988, en uns 370 morts i més d’un miler de ferits a causa de l’acció violenta de grups de l’esquerra radical, dels atemptats i agressions feixistes i de l’actuació dels cossos policials contra les manifestacions i la lluita armada. Entre els grups armats d’esquerra, destacaven les Brigades Roges i Prima Linea. El segon d’aquests grups gaudia d’una implantació i capacitat operativa que no tenien res a envejar a les conegudes Brigades, diferenciant-se d’aquesta organització per les seves idees arrelades en l’autonomia. Però durant la seva curta vida (1976 a 1983) Prima Linea va fer diversos cops de volant, i va acabar abraçant-se a la dissociació pactada amb l’Estat italià, en coincidència continuada amb els interessos vitals i polítics dels seus líders. La de les Brigades Roges va ser, en aquest sentit, una realitat de més solidesa política i que va perdurar, com a mínim, des del 1970 al 1988.

Les Brigades Roges (Brigate Rosse en la seva llengua original) són habitualment incloses dins la família integrada per diversos grups armats propers al comunisme que actuaven al nostre continent en algun moment de les dècades dels 70 i 80. A anys llum del gihadisme o l’extrema dreta, lluny de la informalitat i l’horitzontalitat anarquistes, i amb afinitat però també algunes diferències amb grups d’alliberament nacional com l’IRA irlandès o l’ETA basca, és cert que els seus equivalents en el marc europeu els trobem en organitzacions com la RAF, els GRAPO, Acció Directa, les portugueses FP-25 o les Cèl·lules Comunistes Combatents (CCC) belgues. Però si acostem una mica la lupa, és fàcil detectar diferències entre el brigadisme i algunes d’aquestes sigles. El grup italià tenia un arrelament gens menyspreable entre la classe treballadora, poc a veure amb l’experiència alemanya. A diferència dels GRAPO, que tot i algunes temptacions en els anys 80, sempre van respectar l’autonomia i independència orgànica entre PCE(r) i guerrilla urbana, les Brigades Roges es van concebre com un partit comunista combatent, un híbrid de lluita partidista i militar. Una altra diferència, davant el grup francès Acció Directa, és que els italians es van mantenir sempre dins del camp del marxisme-leninisme, si bé de manera flexible i defugint els conflictes entre famílies i tradicions comunistes, mentre Acció Directa tenia una influència anarquista evident.

Les accions violentes de les Brigades Roges en van ser moltes i ben variades. Cotxes cremats, pintades, trets a la cama a empresaris en situació de conflicte laboral, segrestos, atacs contra presons per a alliberar militants o accions mortals, especialment adreçades contra policies, jutges i destacats polítics, formen part d’un repertori que sacsejà Itàlia i inquietà Europa. Hi va haver actuacions conjuntes amb grups d’altres estats europeus i col·laboració amb la lluita armada palestina. El segrest i assassinat del polític democristià Aldo Moro (fotografia) va donar a conèixer arreu del planeta els seus autors, que van aconseguir consolidar la seva condició de grup armat comunista italià per excel·lència i ferir de mort el compromesso storico entre el Partit Comunista i la Democràcia Cristiana. Al mateix temps, va activar tota la maquinària del poderós estat italià contra l’organització. L’execució, el 1979, del militant del PCI i informador de la policia Guido Rossa, va generar un imponent rebuig popular que es va notar també a les fàbriques i nuclis sota una certa influència brigadista. L’entrada a la dècada dels 80 és sinònim de declivi. Hi té molt a veure Patrizio Peci, considerat el primer brigadista pentito. Arran de les seves confessions a la policia i el jutge, quatre excompanys seus van ser cosits a trets en un pis de Gènova, un advocat de Peci es va suïcidar durant la detenció i desenes de persones van ser capturades per la policia. La via del pentitisme va tenir molts més adherents i va devastar militarment un grup armat que va passar d’una unitat vigorosa a una alta disgregació (separació de la Columna Walter Alasia, BR-PG, BR-UCC, BR-PCC). A l’explosió de penedits i la creixent divisió interior s’hi va acabar sumant el procés de dissociació, nascut a les presons i ràpidament acollit i impulsat per l’Estat com a via per a aconseguir la desintegració total de les Brigades. En una inèdita aparició televisiva, el 1988, tres responsables històrics del grup revolucionari van certificar el final de la vigència de la violència de les Brigades Roges davant les càmeres. I així va ser: l’adéu a les armes i la desaparició pràctica de l’organització va ser una realitat tot i alguns suposats rebrots posteriors sense continuïtat en el temps.

El triomf de l’Estat italià en la lluita contrasubversiva queda molt ben reflectit en les dades oficials recollides per Isabelle Sommier (Repentir et dissociation: la fin des "années de plomb" en Italie?, 2000). El 1988 hi havia a les presons 442 interns “rojos”: 161 irreductibles, 170 dissociats, 34 penedits i 64 sense classificar. El 1994 (últim cens) n’eren 143 irreductibles i 69 dissociats. L’evolució de les xifres no significa que els batejats per la premsa com a irreductibles (militants que no van renegar de les seves idees i trajectòria) guanyessin terreny, sinó senzillament que penedits i dissociats anaven recollint la seva paga en forma d’excarceració. Els amplis beneficis a la delació dels penedits (pentiti en italià) tenien com a base un decret de finals del 1979 i la seva posterior conversió en llei (1980), així com una segona i última llei (1982). La llei de descomptes en la pena pels casos de dissociació va arribar més tard, el febrer del 1987. Per als dissociats, que assumeixen les seves responsabilitats individuals i renuncien a tota pràctica violenta, les reduccions de pena seran menors que en el cas dels penedits. Aquests últims comparteixen amb els dissociats l’abandonament de la lluita armada però hi sumen la confessió dels detalls coneguts durant la seva militància que afecten altres persones, fet que permet dur a terme centenars de detencions i donar a l’Estat un coneixement molt útil sobre el funcionament de les Brigades Roges, Prima Linea i els altres grups armats minoritaris.

Malgrat l’obligada campanya de desinformació que acompanya tota lluita antiterrorista, les Brigades Roges no eren una eina de cap servei secret o trama estrangera sinó un grup italià, interessat en la presa del poder a Itàlia i conformat per italians. Els seus tres fundadors eren els estudiants de Sociologia Renato Curcio i Margherita Cagol, així com l’exmilitant del Partit Comunista Italià (PCI) Alberto Franceschini. Per a una millor comprensió del fenomen, existeix molta literatura i produccions diverses, provinents de tots els angles, disciplines i sensibilitats. D’entre els molts llibres, es pot destacar l’extensa i incisiva entrevista a Mario Moretti de Carla Mosca i Rossana Rossanda, publicada en italià i disponible també en castellà amb el nom de Brigadas Rojas (Ed. Akal, 2002). Entre els documentals televisius, són d’una qualitat notable L'Infame e suo fratello (Stamen Film, 2008) i Ils étaient les Brigades Rouges - 1969/1978 (Arte, 2011). Aquest segon treball, que consta de dos documentals de gran rigor, es va emetre en català al Canal 33 amb el títol “Ells eren les Brigades Roges”.

Mig segle després de l’octubre calent del 1969 i el naixement de les Brigades Roges, prop d’una trentena d’exintegrants del grup armat continuen presos, la majoria d’ells en situació de semillibertat. Una desena de persones segueixen entre reixes sense permisos ni sortides de cap mena, segons informacions recents del Corriere della Sera. D’exiliats i fugitius n’hi ha a països ben llunyans i també a Europa, sobretot a la veïna França. Condemnats per terrorisme, també un reduït nombre d’anarquistes i alguns neofeixistes pateixen presó en diferents graus. Des d’aquest gener, Cesare Battisti forma part del grup de persones empresonades per actes de violència política. Aquest escriptor i exmilitant del PAC (Proletari Armati per il Comunismo), que va fugir de la presó en el llunyà 1981, ha estat entregat per Bolívia a Itàlia a principis del 2019. Encara ara, el record dels “anys de plom” continua sobrevolant Itàlia.