El 14 de maig del 1948 es va pronunciar un discurs històric. El seu autor fou David Ben-Gurion (1886-1973) i el seu contingut girà al voltant de la proclamació de la independència d’Israel. Aquesta declaració d’independència es considera el moment fundacional de l’Estat israelià.
En realitat, aquest discurs fou un punt culminant d’un procés que es remunta a dècades abans. Ja des de finals del segle XIX i sobretot principis del XX, a la migrada comunitat jueva que ja residia en terres palestines s’hi van sumar milers de jueus procedents d’arreu del món disposats a fer realitat el somni sionista d’acabar amb la dispersió i la diàspora forçoses i assolir un estat de caràcter jueu que permetés oblidar els pogroms i l’antisemitisme. El nombre de jueus instal·lats a Palestina va augmentar de manera espectacular a principis del segle XX i dels 70.000 residents el 1904 es va passar als 150.000 de només 10 anys més tard. El 1939 ja hi havia 400.000 jueus i el 1947 en serien mig milió.
Palestina era una terra que formava part del dens Imperi Otomà i, en caure aquest amb el final de la Primera Guerra Mundial, fou administrada posteriorment pels britànics, els quals el 1917 havien donat suport en la Declaració de Balfour a fer possible la creació d’una llar nacional per als jueus a Palestina. Durant el domini britànic, però, aquesta potència europea va practicar una equidistància calculada entre àrabs i jueus malgrat que els enfrontaments entre les dues comunitats i els xocs violents d’aquestes amb els britànics anaven en augment. Així, el 1939 van publicar el tercer Llibre blanc, on en un termini de 10 anys preveien cedir el govern conjunt d’una Palestina independent a ambdues comunitats alhora que es posava traves a la immigració jueva en un moment tan delicat com la guerra del 39 al 45, amb la persecució de jueus a bona part d’Europa.
Un dels esdeveniments de més pes va succeir el 29 de novembre del 1947, quan l’ONU, a través de l’Assemblea General, aprovà la resolució 181 (cal dir que, en la línia de l’equilibri calculat del Regne Unit comentada abans, els britànics van abstenir-se) per la qual es recomanava la partició del territori en dos estats abandonant la idea d’un sol estat de caràcter binacional. D’acord amb la resolució de Nacions Unides, s’havia de crear un estat jueu (56,47% del territori i més de mig milió de jueus i prop de 400.000 àrabs) i un àrab (43,53% del territori i més de 800.000 àrabs més uns 10.000 jueus). A més, Jerusalem i Betlem havien de restar al marge dels dos estats i estar sota control internacional. Aquesta resolució mai va ser aplicada. Els àrabs la van rebutjar i els jueus van declarar la independència de la seva pàtria el maig de l’any vinent.
Des de l’aprovació de la resolució per a la partició de Palestina fins a la proclamació israeliana d’independència, es va viure una situació de constants friccions i combats entre àrabs i jueus i va ser el 15 de maig del 1948, un dia després d’aquesta declaració i vista la incapacitat dels palestins per vèncer militarment als israelians, quan fruit d’aquesta derrota de la causa palestina i del sentiment d’humiliació que va envair al món àrab, va esclatar la guerra del 1948 entre forces israelianes i contingents d’Egipte, el Líban, Síria, l’Iraq i Jordània. Després d’atravessar diferents fases i treves entre les parts, el conflicte va finar el març del 1949 amb una victòria clau per a Israel i amb més de 700.000 palestins que van passar a ser refugiats en altres territoris. D’aquí que, en contrast amb l’eufòria jueva desfermada per aquesta proclamació històrica, els palestins commemoren, coincidint amb la declaració de Ben-Gurion, la Naqba (que es pot traduir per “catàstrofe” o “desastre”), terme àrab amb el que el poble palestí ha batejat l’èxode de la població àrab.
A dia d’avui, més de 64 anys després de la declaració d’independència pronunciada per David Ben-Gurion, jueu d’origen polonès i destacat líder laborista, el cert és que Israel és un estat que ja té assegurada la seva supervivència gràcies al seu potencial militar, el caràcter d’aliat preferent dels EUA o el fet d’haver segellat la pau amb països veïns i amb els quals s’havia enfrontat com Egipte i Jordània, els anys 1979 i 1994 de manera respectiva.
Ara bé, el seu prestigi entre l’opinió pública d’arreu del món, i també l’europea, sembla no trobar-se en el seu millor moment, com va demostrar el reguitzell de reaccions contràries a l’agressió israeliana contra Gaza el 2009 o l’assalt, el 2010, a sis vaixells que pretenien trencar el bloqueig imposat a Gaza, episodi que va acabar amb nou activistes morts per l’exèrcit hebreu.
Israel és avui en dia un país pròsper, d’una qualitat democràtica sense cap equivalent a la zona i capdavanter en investigació científica. Però també és un país que no té uns límits territorials definits, estimula la presència de colons israelians en terres palestines, imposa un estat d’excepció i setge constant contra els territoris de l’ANP (Gaza i Cisjordània), ignora bona part de les resolucions internacionals i, fidel al principi sionista que defensava prendre Palestina en considerar-la “una terra sense gent per a una gent sense terra”, discrimina la població àrab i estimula la immigració de persones jueves d’arreu del món cap a Israel alhora que tanca la porta als palestins exiliats arran de la desfeta del 1947 al 1949 així com als seus descendents, els quals sovint viuen en condicions miserables en les zones de refugiats del Líban o Jordània.
1) No es tracta d’un conflicte nacional de tipus convencional en el qual un territori d’un estat, amb característiques nacionals pròpies, reclama la seva independència sinó que hi ha dues comunitats diferenciades que reivindiquen el seu dret de posseir un estat en un mateix territori (vegi’s el cas de Jerusalem).
2) No hi ha unanimitat sobre qui s’enfronta a qui en el conflicte de Terra Santa: àrabs i jueus?, palestins i jueus?, palestins i israelians?, musulmans i jueus? … Si no hi ha acord sobre la naturalesa del conflicte, es fa difícil trobar-hi una solució. És més, què és Israel? El país del 1948, el de les fronteres del 1967, el Gran Israel somiat per alguns sionistes? I Palestina? La Palestina històrica, els territoris de l’Autoritat Nacional Palestina?
3) Els territoris de l’ANP (Gaza i Cisjordània) estan separats físicament i també políticament. La pugna entre Al Fatah (laic i possibilista) i Hamas (islamista i maximalista, que no reconeix Israel) fa que, en mancar un interlocutor vàlid i del tot representatiu, no sigui possible treballar eficaçment per la pau.
4) La internacionalització d’un conflicte pot afavorir la seva resolució o complicar-la. En aquest cas, molts actors aliens (EUA, països de tradició musulmana) s’ingereixen en el plet entre Palestina i Israel i resulta encara més difícil arribar a acords o aproximacions. I els països europeus, que haurien pogut ser decisius en la conquesta de la pau, sovint han combinat un discurs exigent amb la part superior militarment (Israel) i l’alineament, a la pràctica, amb la postura israeliana.
Com deia Carl Von Clausewitz, “la guerra és la continuació de la política per altres mitjans”. Esperem, doncs, que algun dia la guerra cedeixi el pas a la política, que en el fons consisteix en la gestió no violenta dels conflictes. Tant de bo la pau, entesa com a absència de violència però també com a indestriable de la justícia, acabi fent acte de presència en aquell indret tan sacsejat del planeta.
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada