(25-N) Els resultats d’unes eleccions històriques

El passat 25 de novembre els catalans van decidir amb el seu vot la nova composició del Parlament. I ho van fer amb una gran participació (67,76%), fins al punt de batre el rècord d’afluència a les urnes en uns comicis catalans i de superar el registre de les eleccions espanyoles de fa un any (65,16%).

Podem mirar, partit a partit, quins han estat a grans trets els resultats aconseguits:

Font: gencat.cat

CiU: Les enquestes no preveien en cap cas un descens com el que ha tingut CiU (de 62 a 50 diputats). És per això que els resultats són de mal pair per a la federació, que retrocedeix sobretot a l’àrea metropolitana de Barcelona. Malgrat els mals resultats, CiU suma més diputats que tots els partits contraris al procés sobiranista junts (50 a 48), és l’única força amb més d’un milió de vots i guanya en 40 de les 41 comarques. Però probablement no va preveure l’abast de l’impacte negatiu de les retallades, la mobilització de l’electorat espanyolista i la pèrdua de suport cap a Esquerra. De fet, Artur Mas i CiU, que anhelaven la majoria absoluta, depenen d’ERC per poder tenir estabilitat en la vinent legislatura.

ERC: En contrast amb la patacada de CiU, Esquerra va tenir una gran alegria la nit electoral. Amb 21 diputats es converteix en segona força, desplaça al PSC com a primer partit de l’esquerra a la majoria del territori i té un resultat i una posició de força davant CiU més favorable de la que preveia cap enquesta. A més, resisteix la competència de SI (46.000 vots) i la CUP (126.000 vots). ERC ha pogut plantar cara per primera vegada al PSC, com ho demostra el fet que, en unes eleccions on CiU s’ha imposat amb claredat, els republicans han estat segona força en 32 de les 41 comarques i en tres de les quatre demarcacions (Girona, Lleida i Tarragona). I tenen la clau de la governabilitat. Són els grans guanyadors de les eleccions, amb el permís de C’s i la CUP.

PSC: Els socialistes (de 28 a 20 diputats) resisteixen com a segona força més votada, amb un lleuger avantatge sobre ERC, però tenen un escó menys que els republicans. Per altra banda, eviten el sorpasso del PP i superen per tres dècimes a CiU al Baix Llobregat. Fins aquí les bones notícies. Les males són que només manté la seva fortalesa a l’àrea metropolitana de Barcelona i, tot i que menys, a la de Tarragona. A la resta del país, ERC i ICV-EUiA la sobrepassen o retallen les diferències. A la pròpia ciutat de Barcelona, el PSC és quarta força darrere de CiU, PP i ERC i amb Iniciativa a menys de 2.000 vots. El PSC deixa de ser, per tant, aquell partit que podia erigir-se en l’única alternativa real de poder a CiU.

PP: El Partit Popular bat el seu rècord d’escons (passa dels 18 als 19) però curiosament segueix sense superar el sostre electoral marcat per Vidal-Quadras (13,08% el 1995). En unes eleccions històriques, el PP ha desaprofitat l’ocasió única de convertir-se en segona força i consolidar-se com el partit de referència dels contraris a la independència. Tot i així, ha estat per primera vegada segona força en quatre comarques (Baix Camp, Barcelonès, Tarragonès i Vall d’Aran). És evident que l’èxit de C’s ha perjudicat les aspiracions del PP.

ICV-EUiA: Com en el cas del PP, els ecosocialistes aconsegueixen un resultat agredolç, un resultat meritori però que en un context de protestes massives contra les retallades té una importància relativa. ICV-EUiA, això sí, guanya tres diputats (de 10 a 13) i aconsegueix trencar el sostre de 12 parlamentaris i entrar per totes quatre demarcacions (recuperant l’escó de Lleida). De cara a propers processos electorals, està més a prop que mai de superar al PSC però qualsevol viratge cap al centre a la recerca de vot socialista el pot aprofitar la CUP per créixer captant votants anticapitalistes de la coalició roig-i-verda.

C’s: Ciutadans ha aconseguit uns resultats més bons dels que pronosticaven les enquestes i ha sumat més del doble de vot que el 2010. D’aquesta manera, abandonen el grup mixt i n’aconsegueixen un de propi. La creu dels bons resultats aconseguits és que hi ha dues demarcacions en les quals segueix sense obtenir diputat (Girona i Lleida) i que el seu creixement coincideix amb l’estancament del PP i la forta caiguda del PSC, amb la qual cosa el seu augment de representació no té cap impacte sobre el procés d’autodeterminació en marxa. A nivell de partit, però, el balanç només pot ser satisfactori. I només el futur dirà si C’s pot competir de tu a tu amb PSC i PP o acabarà patint un desenllaç similar al de Solidaritat, que s’ha desfet quan CiU i ERC han recuperat la credibilitat davant l’electorat independentista.

CUP-AE: Pel fet d’entrar per primer cop al Parlament, val la pena mirar més a fons el cas de la Candidatura d’Unitat Popular-Alternativa d’Esquerres. A diferència de SI (1,28%) i PxC (1,65%), la CUP (3,47% i 3 diputats) ha resistit l’elevadíssima participació, que sempre amenaça aquells partits minoritaris i menys coneguts. Els seus resultats poden semblar sorprenents per ser una opció independentista. Per exemple, la CUP ha aconseguit un major suport a Badia del Vallès (3,58%) que a Calella (3,05%). L’independentisme progressista clàssic que representa ERC, en canvi, té uns resultats molt més alts a Calella (17,59%) que a Badia del Vallès (4,86%). La capacitat  de la CUP d’eixamplar l’independentisme més enllà del seu públic habitual es pot constatar també comparant els seus resultats amb els de SI el 2010. Els resultats globals són molt similars, però si mirem l’àrea metropolitana de Barcelona trobem clares diferències. En una ciutat emblemàtica i de referència en aquest sentit com és Santa Coloma de Gramenet, la Solidaritat liderada per Laporta va tenir-hi un 0,76% dels vots. En aquesta mateixa ciutat la CUP ha obtingut més del triple de suport (2,44%). La clau per entendre aquests números rau, al marge de l’existència de candidatures locals afins en alguns casos, en el fet que la CUP és una força anticapitalista l’independentisme de la qual es dóna per descomptat i que ha concedit una gran importància al discurs social i de regeneració democràtica durant la campanya. D’aquesta manera, han captat el vot independentista més ideològic i als seus feus municipals han perdut el més possibilista en benefici d’ERC. La presència de la CUP al grup mixt del Parlament, tenint en compte que se n’espera l’oposició més frontal al govern i al model socioeconòmic vigents, dificultarà a ICV-EUiA i a C’s aparèixer com el partit outsider o opositor per excel·lència.

Què implica el resultat per al procés sobiranista?

La majoria a favor del referèndum es manté intacta al Parlament. De fet, hi ha 87 diputats explícitament favorables a consultar a la ciutadania sobre l’estatus polític que ha de tenir Catalunya (CiU, ERC, ICV-EUiA i CUP) i 48 que hi estan en contra (PP, C’s i, amb matisos, el PSC). Aquests dos blocs sumaven 86 i 49 escons el 2010, fet que demostra que la gran participació no ha alterat la correlació de forces entre favorable i contraris a l’autodeterminació. I a això cal afegir-hi que CiU es presentava aquest cop amb un programa i un discurs força allunyats de la seva ambigüitat tradicional.

Amb la CUP i ICV-EUiA disposades a acompanyar el procés cap a la consulta però no a acceptar la política de retallades de CiU, el fet que la suma dels diputats de CiU i ERC superi la majoria absoluta (71 de 135 diputats) sembla assegurar a CiU el suport necessari per a garantir la governabilitat i aprovar els pressupostos. Això sí, ERC exigirà fer marxa enrere en algunes mesures d’austeritat. Si hi ha acord entre CiU i els republicans en matèria econòmica i Unió Democràtica no es desmarca del seu soci de federació, res no fa pensar que el procés sobiranista hagi de quedar avortat, tenint en compte que dues terceres parts del Parlament donen suport clarament a la consulta sobre la independència.

Més enllà de la qüestió nacional, han variat les coses en l’eix esquerra-dreta?

Si en la darrera legislatura hi havia 80 diputats que es podien adscriure a la dreta (CiU i PP), 7 sense una posició definida en l’eix social (SI i C’s) i 48 que es podien situar a l’esquerra, al nou Parlament la dreta baixa a 69 diputats (CiU i PP), hi ha 9 diputats sense un posicionament clar (C’s) i l’esquerra passa a tenir-ne 57 (ERC, PSC, ICV-EUiA i CUP). Per tant, hi ha hagut un cert gir cap a l’esquerra entre l’electorat. Si a això hi sumem que el PP torpedinarà l’acció d’un govern que neix amb un clar mandat sobiranista, CiU haurà de mirar forçosament cap a ERC. A més, les dues forces restants que també són partidàries del referèndum són aquelles que es troben més a l’esquerra (ICV-EUiA i CUP).