Bolsonaro: és el que sembla!

Quan Donald Trump va vèncer les eleccions presidencials dels Estats Units, moltes alarmes es van encendre i va començar una pluja de laments i etiquetes desqualificadores. Aquestes acusacions eren en alguns casos infundades i en d’altres certes, si bé posicionaments calcats de predecessors a la Casa Blanca o de la seva rival en la cursa electoral, Hillary Clinton, van ser obviats o disculpats. En tot cas, els qui coneixien la realitat brasilera sabien que Donald Trump, que és un populista de dretes però no un feixista, era una broma en comparació amb el que podria significar un Brasil governat per Jair Bolsonaro, un dirigent francament inculte, incendiari i fanatitzat. De Trump, i d’altres polítics de tots els colors, es pot suposar que pensen certes coses que no gosen manifestar de manera oberta. En canvi, Bolsonaro no enganya a ningú, és senzillament el que sembla. I, d’acord amb les seves pròpies declaracions, sembla un feixista. Davant les càmeres, ha defensat la dictadura militar brasilera (1964-1985), ha aplaudit la pràctica de la tortura o ha arribat a parlar de la necessitat de matar almenys 30.000 brasilers que la dictadura va cometre l’error de deixar vius.

Les eleccions presidencials brasileres del 2018 han servit perquè la realitat que es coïa al país des de feia anys, hagi passat a ser visible per al món sencer. El Brasil (amb més de 200 milions d’habitants i el vuitè PIB del planeta) ha votat per una opció política que és una reedició engreixada de l’uribisme colòmbia i el fujimorisme peruà. Si a l’Argentina hi governa la dreta civilitzada de Mauricio Macri, al Brasil arriba a la presidència de la República un polític difícil de situar fora de l’extrema dreta. La victòria d’aquest controvertit líder, nascut a Glicério (São Paulo) l’any 1955, ha estat més incontestable a causa de l’apunyalament patit durant la campanya, que va estar prop de costar-li la vida però el va acabar d’impulsar cap a la presidència: no calia que participés dels debats contra polítics amb una oratòria millor i la seva polèmica i violenta figura s’humanitzava. L’exclusió de Lula da Silva, pres a Curitiba, i les maniobres polítiques i judicials dels últims anys contra el lulisme i Dilma Rousseff (destituïda per impeachment el 2016), han estat també elements clau.

De Bolsonaro sorprèn la franquesa i lleugeresa amb la qual s’expressa. Poc a veure amb gran part de la ultradreta reciclada europea, en ascens en molts països i que ha apostat per trencar, a nivell d’imatge, amb els règims feixistes del segle XX. Si la ultradreta europea ha hagut de recular simbòlicament per a conquerir vots, no sembla aquesta la situació del Brasil. Les declaracions crues i explícites del candidat brasiler a favor de la violència i les dictadures el situen lluny del populisme de Tump i, fins i tot, del discurs de l’extrema dreta europea, que per raons legals i electorals no es pot permetre travessar certes línies. El futur president del Brasil, en canvi, no coneix la correcció política ni uns mínims de fair play quan parla dels brasilers amb opinions diferents de la seva. En part per això, les cares conegudes de l’Església catòlica han mantingut majoritàriament posicions de neutralitat electoral. I entre els seus creients, el suport als dos candidats ha estat molt equilibrat, com han suggerit totes les enquestes. En canvi, lluny de la tradicional prudència catòlica, molts dels dirigents del moviment evangèlic brasiler han fet una aposta total i arriscada pel candidat de la dreta. L’histrionisme, l’agressivitat verbal i el discurs antilulista d’aquests líders han trobat un aliat inigualable en Jair Bolsonaro, un veterà diputat i militar a la reserva tallat pel mateix patró. Que cares conegudes i influents com Edir Macedo o Silas Malafaia hagin apostat per ell, ajuda a entendre el suport molt majoritari rebut per part dels fidels protestants, encara més en els ambients pentecostals i neopentecostals.

Amb tot, el baix nivell polític i humà de l’actual president del Brasil no pot ser excusa per atribuir el seu triomf a un suposat estat de bogeria col·lectiu i evitar l’anàlisi de les raons de l’èxit esclatant d’un candidat que ha triomfat irradiant odi però sabent explotar la fatiga dels brasilers contra la delinqüència, connectant amb el creixent públic evangèlic (prop del 25% dels brasilers són protestants) i prometent l’impossible: escombrar la corrupció. Perquè, tot i que el Partido dos Trabalhadores (PT), ha guanyat en els segments més humils, una part dels electors que van votar Lula en el passat ara ho han fet a favor de Bolsonaro (PSL)? Perquè les dues opcions més atacades pels mitjans de comunicació han estat la primera i la segona força mentre els dos principals candidats promocionats per l’establishment s’han estimbat a la primera volta (Geraldo Ackmin 4,8% i Marina Silva 1%)? Perquè l’esquerra abusa de les etiquetes rituals i parcials (homòfobia, misogínia, racisme, etc), que no sonen del tot malament a les oïdes de l’elector més conservador, enlloc de tenir una visió menys fragmentada i que posi en alerta les classes populars i tota la societat dels perills del feixisme, i no només a grups concrets i sovint minoritaris? Es moderarà Jair Bolsonaro, com li demana l’elit econòmica i mediàtica, per a obtenir respectabilitat a canvi de rebaixar el risc d’explosió social? I els que volien, a qualsevol preu, acabar amb Lula, Rousseff i el PT, ja estan satisfets amb el que ha vingut al darrere? De moment, la realitat innegable és que el Brasil tindrà un nou president: Jair Messias Bolsonaro.