El cristianisme extravagant: mormons

Tot i ser una tradició religiosa nascuda als Estats Units, lligada al conjunt del continent americà i penetrada com cap altra per la idiosincràsia nord-americana, el cristianisme mormó (o mormonisme) no és profeta a la seva terra. De fet, mentre el catolicisme i el judaisme han aconseguit entrar en el terreny de la respectabilitat religiosa als Estats Units, reservada inicialment als grups i subgrups que integren la família cristiana protestant, els mormons encara generen força suspicàcies i provoquen algunes hostilitats. En una enquesta publicada el 2012 per Pew Research, mentre el 97% dels enquestats mormons es consideraven part del cristianisme, només el 51% dels nord-americans ho veia de la mateixa manera. En un estudi del mateix institut fet l’any 2023, es detectava que hi havia només tres posicionaments davant el fet religiós que generin més rebuig que simpatia als Estats Units d’Amèrica (EUA): ateisme, islam i mormonisme, essent aquest últim el més mal vist del tres.

Creat als Estats Units en el primer tram del segle XIX, període d’una efervescència espiritual incomparable, el mormonisme és ara una fe religiosa global amb presència als cinc continents. Dels aproximadament 18 milions de mormons que hi ha al món, la immensa majoria formen part de l’Església de Jesucrist dels Sants dels Darrers Dies, institució religiosa que reivindica Joseph Smith (1805-1844) com el seu profeta i fundador. A Smith, assassinat a trets pels seus enemics, es deu l’aparició del Llibre de Mormó, un text considerat sagrat pels seus seguidors, essent un complement necessari de l’Antic i el Nou Testament juntament amb altres textos sagrats. Aquest llibre és essencialment la història d’uns jueus que fugen de l’Orient Mitjà abans de la destrucció del Temple de Salomó (587 aC) i que arriben en algun indret de les Amèriques, fet a partir del qual es converteixen en ancestres d’unes tribus indígenes americanes la història de les quals es desenvolupa fins a aproximadament 400 anys després de la mort de Crist. Un dels moments àlgids del llibre es produeix quan, després de la seva resurrecció, Jesús visita també els pobles del continent americà. Fins ara, els estudis i descobriments arqueològics, lingüístics o d'ADN no han permès avalar els fets que recull el Llibre de Mormó ni ubicar la geografia i ciutats que s’hi esmenten. A més del Llibre de Mormó, aquesta fe religiosa també considera escriptura els llibres Doctrina i Aliances i La Perla de Gran Preu. És especialment rellevant el conegut com a Doctrina i Aliances, que recull revelacions posteriors a la publicació del Llibre de Mormó i contradiu o matisa aquest llibre en matèries com la naturalesa de Déu o el paper de la poligàmia.

Igual que altres grups com els Testimonis de Jehovà o els adventistes, els mormons van ser una expressió del moviment restauracionista, és a dir, de l’intent de restaurar un cristianisme original que l’Església catòlica hauria segrestat i corromput i que la reforma protestant hauria estat incapaç de recuperar. En aquest sentit, no només rebutgen el catolicisme sinó també el protestantisme, encara que va ser gràcies a aquest últim que van aparèixer. Què diferencia els mormons (o sants dels darrers dies) de catòlics i protestants? Moltes coses, i molt importants. Per posar només alguns exemples, els mormons no abracen el dogma trinitari ni el principi del pecat original; tampoc participen de la tradicional dicotomia cel-infern sinó que consideren que hi ha tres nivells o graus de cel; pensen que les famílies tenen el potencial de ser eternes; i creuen en la revelació divina contínua a través de la figura del president de la seva església, a qui anomenen també profeta. Però la ruptura més gran amb el cristianisme mainstream té a veure amb la naturalesa de Déu. Mentre per la resta del cristianisme Déu és el creador fora de la creació, un ens abstracte, etern i immutable, als ulls del cristianisme mormó Déu és un personatge de carn i ossos i subjecte al canvi. No només això, sinó que els éssers humans tenen el potencial d’acabar esdevenint Déus algun dia a través del procés que ells defineixen com d’exaltació. Això constitueix una barrera teològica insalvable entre els mormons i el cristianisme tradicional, que veu aquest plantejament com a incompatible amb el monoteisme. A causa d'aquestes diferències, hi ha moltes persones que no ubiquen el mormonisme a la perifèria del cristianisme sinó que el consideren directament una religió abrahàmica independent, com l'islam o el judaisme.

El cristianisme mormó es vehicula bàsicament al voltant de l’Església de Jesucrist dels Sants dels Darrers Dies, que com hem destacat concentra la quasi totalitat de les persones que s’identifiquen com a mormons o sants dels últims dies. No obstant això, hi ha altres grups amb una certa rellevància. Destaquen, en aquest sentit, la Comunitat de Crist i els grups fonamentalistes mormons. La Comunitat de Crist és una església que assegura tenir 250.000 seguidors i que va néixer el 1860 amb el nom d’Església Reorganitzada dels Sants dels Darrers Dies, tenint per cap el fill gran de Joseph Smith, líder i creador del mormonisme. Des del primer moment, aquest grup va condemnar i es va desmarcar de la poligàmia practicada per la major part del moviment mormó entre la dècada dels 40 del segle XIX i l’entrada del segle XX. Actualment, la Comunitat de Crist s’ha allunyat molt dels seus postulats fundacionals i es troba en vies de convertir-se en una església protestant més, sense gairebé cap lligam real amb la figura de Joseph Smith i amb una adhesió al Llibre de Mormó simbòlica i en vies de desaparèixer. Per altra banda, els mormons fonamentalistes es troben dividits en desenes de grups, però tenen en comú que són els únics que encara practiquen la poligàmia, que ells prefereixen anomenar matrimoni plural. Estan establerts en zones de Utah i altres estats veïns. Algunes fonts situen en uns 35.000 el nombre de membres d’aquests grups, que comparteixen un estil de vida lligat al practicat pels pioners mormons del segle XIX.

A Catalunya hi ha només 13 capelles (no confondre amb temples) de l’Església de Jesucrist dels Sants dels Darrers Dies, una de les quals es troba a Mataró. Des dels anys 90, aquesta confessió religiosa té presència i està reconeguda també a Andorra. Als Països Catalans no n’hi ha cap en funcionament, però està anunciada la futura construcció d’un temple a Sant Cugat del Vallès (vegeu el seu futur aspecte a la fotografia de sobre). Nascut a l’estat de Nova York, el mormonisme va patir persecució violenta contínua durant els seus inicis i va haver de reubicar-se a Ohio, Missouri i Illinois. Finalment, va trobar la pau anhelada quan el gruix del moviment es va instal·lar al que acabaria sent l’estat de Utah i altres punts de la regió d’entre muntanyes. A més de per abstenir-se de l’alcohol, el tabac, el cafè i el te, els mormons són coneguts pel seu proselitisme, només comparable per la seva persistència amb el dels Testimonis de Jehovà, que els ha permès estendre’s amb èxit fora dels Estats Units i implantar-se arreu del món, sobretot a Oceania i l’Amèrica central i del sud.

Josep Anglada i el bastió de Vic

Les eleccions municipals celebrades el passat 28 maig del 2023 van estar marcades per un gran augment de l’abstenció, especialment entre els partidaris de la independència de Catalunya. Des del punt de vista ideològic, aquesta no concurrència a les urnes va afectar més els votants tradicionals de forces d’esquerra que aquells que aposten per la dreta. Per altra banda, hi va haver un augment de vot remarcable a candidatures, molt diverses entre elles pel que fa a la qüestió nacional i amb diferents nivells de radicalitat ideològica, que van fer bandera de la seguretat ciutadana, la lluita contra l’incivisme i la denúncia de la immigració massiva.

D’alguna manera, i malgrat les diferències existents entre aquests partits, la dretanització del vot és un fil conductor que uneix fets com la majoria absolutíssima de Xavier Garcia Albiol (PP) a Badalona, l’entrada del Front Nacional de Catalunya (FNC) en una ciutat com Manresa, la sorprenent victòria de Sílvia Orriols (Aliança Catalana) a Ripoll, els resultats de Vox i el retorn de Josep Anglada a l’Ajuntament de Vic. I serà justament Vic la gran protagonista del present article. És a la ciutat dels sants i capital osonenca on Anglada va aconseguir 1.193 vots (8,82%) amb el seu nou partit Som Identitaris (SOMI), una formació contrària a la immigració i a la independència de Catalunya, si bé es diferencia de Vox pel seu posicionament relativament anticentralista i regionalista. Un resultat menor en el context de dretanització del vot que hem assenyalat, però meritori tenint en compte que el 2019 Anglada havia perdut l’acta de regidor en trobar-se inhabilitat per haver amenaçat a Twitter un jove menor d’edat amb idees oposades a les seves.

Com molts ja saben, Josep Anglada va ser el fundador de Plataforma per Catalunya (PxC), un partit nascut el 2002 i que un any després entraria per primer cop als ajuntaments, el 2007 s’estendria per diverses comarques i fregaria el cel amb la punta dels dits en les eleccions catalanes del 2010 (75.000 vots i a poques dècimes d’entrar al Parlament) i les municipals del 2011 (66.000 vots i 67 regidors). A partir d’aquí, el debat sobiranista impulsat pel creixement de l’independentisme i les surrealistes trifulgues i conflictes interns de PxC portarien el jove partit a fracassar a les eleccions catalanes del 2012 i a quedar-se amb només 9 regidors a tot Catalunya després de les municipals del 2015. Entremig, Josep Anglada, el seu líder indiscutible, va ser expulsat el 2014 pels seus antics companys, que fins llavors havien avalat el seu estil irrespectuós, verbalment agressiu i de conducció política extremadament vertical. Una expulsió convulsa que va incloure la imputació i judici contra tres exdirigents de PxC acusats de temptativa d’homicidi contra Josep Anglada, que va acabar amb la seva absolució per part de l’Audiència de Barcelona. Finalment, Plataforma per Catalunya desapareixeria irreversiblement el 2019, amb gran part dels seus dirigents i alguns militants de base ingressant al partit que ara lidera l’extrema dreta espanyola: Vox.

Tornant a Vic, el 2003 Josep Anglada es convertiria en regidor de la jove PxC, un partit pioner a Catalunya i l’Estat espanyol, on va convertir-se en la primera força a rebutjar el fenomen de la immigració des d’una perspectiva xenòfoba que tenia èxit electoral. D’aquesta manera, aquest vigatà d’idees franquistes i militant destacat de Fuerza Nueva i altres grups d’extrema dreta espanyolista, passava a inaugurar una nova etapa com a regidor electe a la recerca d’un nou perfil polític, ara marcat per la radicalitat només en la qüestió migratòria, si bé una càmera oculta de Canal 9 va demostrar que entre l’Anglada de sempre i el nou Anglada la diferència radicava exclusivament en la carcassa. Però el gran terrabastall vigatà va succeir el 2007, quan el partit d’Anglada va pujar fins als quatre regidors i va superar el 18% dels sufragis. Els nervis i la pressa de la resta de partits van fer de PxC el gran protagonista de la legislatura. Com a mostra d’aquesta improvisació motivada per la por a Plataforma, tenim la conformació d’un govern de concentració efímer entre CiU, el PSC, ERC i ICV-EUiA, que va deixar durant un temps la CUP com a única força rival de Plataforma a l’hora d’acaparar el vot insatisfet amb l’obra de govern. Quatre anys més tard, el 2011, Anglada va conèixer el seu sostre electoral (5 regidors, 19,94% vot) i el 2015 va quedar-se amb un únic representant.

Un cop enterrades les sigles de Plataforma per Catalunya per aquells que l’havien expulsat del partit, el 2019 Josep Anglada va aconseguir presentar llistes de Som Identitaris (SOMI) en quatre municipis a part de Vic (0 regidors, 2,85% vot), aconseguint el seu únic regidor a Manlleu i uns resultats dignes però insuficients a Roses i el Vendrell. Els registres van ser més fluixos a Badalona, on Garcia Abiol no deixa espai per als seus competidors. En canvi, aquest 2023 els resultats de SOMI han estat millors a Vic (2 regidors, 8,82% vot) que als altres municipis on s’ha presentat: el Vendrell (1,88%), Santa Oliva (0,27%) i Barcelona (0,03%). A més, i com a símptoma revelador que Anglada es troba sense espai polític fora de Vic, no ha pogut mantenir les llistes de Roses, on Vox ha entrat a l’ajuntament amb una candidatura plena de persones procedents de SOMI, i de Manlleu, on Aliança Catalana ha aconseguit el seu primer càrrec electe a Osona.

El camaleònic Josep Anglada va entendre, en el tombant del segle XX al XXI, que calia renovar la imatge política enterrant la simbologia i el discurs que connectaven directament amb el franquisme i l’extrema dreta violenta per a presentar-se com un català preocupat per la immigració i la inseguretat. I no l’hi va sortir del tot malament. Ara, amb l’experiència que aporta l’edat, sembla haver encetat una segona transformació: moderar la seva manera d’expressar-se, caracteritzada per provocacions constants contra companys de consistori, enemics polítics i periodistes. Un cop és conscient que difícilment serà mai diputat al Parlament de Catalunya ni a les Corts de Madrid i que en cap cas arribarà a l’alcaldia de Vic, ha apostat per diversificar el discurs polític i deixar enrere les seves polèmiques declaracions i les anades i vingudes constants dels jutjats.

D’aquesta manera, espera mantenir-se políticament viu al seu bastió vigatà com a força d’oposició. Ara bé, si Vox s’articula a Vic i fa una llista amb cara i ulls, el terreny de joc de Som Identitaris i Anglada es reduirà. I si, per l’altre costat, Aliança Catalana fa una candidatura a la capital d’Osona, perillarà encara més el seu futur polític. Tot i l’innegable olfacte polític de l’ultradretà Anglada, fins i tot el bastió de Vic on es troba enclaustrat podria estar en risc d’aquí a quatre anys.

Les municipals d’Arenys, molt a prop

Les eleccions municipals del maig del 2023 tenen molts números de suposar un retorn a la normalitat en el nombre de candidatures que competiran pels 17 regidors en joc. Després que el 2015 es batés el rècord arenyenc de llistes en unes municipals (10 en total) i que el 2019 el nombre encara fos probablement excessiu per les possibilitats de la nostra vila (fins a 8 paperetes), tot fa pensar que el 2023 hi concorreran només sis opcions electorals: JxA, ERC, CUP, PSC-PSOE, AeC i PP. Un panorama molt similar al dels anys 90, excepte per la presència de la CUP i la mutació del nom en algunes candidatures tradicionals.

La fotografia que tenim a vuit mesos de les eleccions locals ens suggereix que hi ha tres esglaons pel que fa a la força dels contendents. Hi ha una primera lliga on Junts per Arenys té a prop el retorn al govern però Esquerra Republicana encara pot esgotar les seves opcions per a impedir-ho, una segona competició on la CUP i el PSC volen mantenir la seva condició de forces mitjanes i augmentar els dos regidors que tenen actualment i, finalment, un tercer nivell on Arenys en Comú i el PP pretenen superar amb escreix el 5% dels vots i, si es pot, esgarrapar un eventual segon regidor.

Què passarà aquest 2023? És, evidentment, una autèntica incògnita. Però, a la vegada, tenim pistes molt valuoses que ens delimiten els escenaris possibles. En primer lloc, el fet que el nombre de llistes acabés sent més racional i reduït que els anys 2015 i 2019 garantiria, excepte en cas de miracle, que les sis opcions entressin totes a l’Ajuntament. Fins i tot en el cas del PP, actualment sense representació, que després del daltabaix del 2019 ara es beneficiaria de la desaparició generalitzada de Ciutadans i l’absència d’un nucli local de Vox. Aquesta situació faria més difícil, per bé que no impossible, una majoria alternativa a la llista que encapçala Estanis Fors. En segon lloc, si fem un exercici de memòria històrica podem veure que des del final del franquisme mai hi ha hagut una majoria absoluta al nostre poble (veure gràfic).

S’hi van quedar a un regidor la CiU de les primeres eleccions (1979), el PSC d’Ignasi Moreno (1991) i la CiU liderada per Miquel Rubirola (1995 i 2003). A més, amb sis llistes que ho tenen tot per entrar i el creixement d’Esquerra Republicana els últims anys, no és plausible pensar que un partit concentrarà entre el 40% i el 50% dels vots que requeriria una majoria absoluta, fixada en 9 regidors. Per tant, probablement hi haurà pactes (més explícits o implícits segons l’interès del soci gran) a dues o tres bandes en un nou escenari on la CUP té molts incentius per tornar a ser força d’oposició. Per últim, una tercera pista ens la dona la situació política a nivell supralocal, en termes generals bastant estabilitzada i que no és dramàtica en el cas de cap de les sis forces polítiques que ja han confirmat que es presenten a les municipals d’Arenys de Mar. Per tant, el factor netament local pot ser el que decanti definitivament els resultats que marcaran el final de quatre anys caracteritzats per fortes dificultats, algunes de les quals inesperades.

Certament, la legislatura 2019-2023 no ha estat fàcil sinó que ha hagut de sobreviure a adversitats com els efectes del temporal Gloria, l’esclat del coronavirus, confinaments i rebrots o tensions i ruptura final al si del govern local. D’aquí a poc més de mig any, els arenyencs podran dipositar el seu vot a l’urna en funció de com avaluïn la gestió d’aquestes i altres situacions per part dels seus legítims representants. I amb el vot popular, sumat als possibles pactes posteriors, acabarem sabent si el futur màxim responsable del govern municipal ha de ser l’incombustible Estanis Fors o bé la resilient Annabel Moreno, primera alcaldessa de la història del poble. Fins i tot, hi hauria l’opció que la vara i la batllia caiguessin en mans d’un altre candidat, per bé que sembla molt complicat que això succeeixi. Amb tot, el dia 28 de maig al vespre, a través del sondeig de Ràdio Arenys, tindrem una aproximació amb precisió quasi quirúrgica dels resultats. I el final de l’escrutini oficial ens oferirà les xifres exactes i definitives que començaran a marcar el futur immediat de la nostra vila.

Com aprovar l’ACTIC? Consells i recursos útils!

Els certificats ACTIC, i entre ells el 2 (o de nivell mitjà), són cada cop més imprescindibles entre els funcionaris i aquelles persones que volen ingressar a la funció pública. A més, tímidament van traient el cap al món de l’empresa privada. Per això, molta gent té pensat presentar-s’hi i busca una informació que no sempre Internet ofereix de manera agrupada i amb total independència d’interessos. Per aquesta raó, comparteixo vuit consells útils a través de preguntes i respostes directes que poden ajudar-te a superar la prova de l’ACTIC (sobretot del nivell mitjà, però no exclusivament) i acreditar un domini satisfactori de les tecnologies de la informació i de la comunicació o TIC:

1) Quin material cal per a preparar l’ACTIC 2 (mitjà)?

El material essencial i veritablement clau el trobaràs en els dos únics llibres (temari i qüestionaris) de referència sobre la prova, de l’editorial Altaria, que fins ara no té cap competidor. Comprar-te el llibre del temari et pot ser molt útil, fins i tot si tens apunts de confiança. En canvi, el llibre que inclou tests i solucionaris per a practicar és preferible agafar-lo en una biblioteca pública perquè requereix menys dedicació de temps. Aquest segon llibre és una eina imprescindible per a segellar els coneixements teòrics i interioritzar la dinàmica i característiques de la prova oficial. Si el reserves a la biblioteca, pensa que són exemplars que tenen molta demanda. Intenta sol·licitar-lo amb previsió i tingues present que no el podràs tenir més de 30 dies a causa de les reserves posteriors.

2) N’hi ha prou amb els dos llibres anteriors?  

Si no ets informàtic o no tens un coneixement ofimàtic potent, hauràs de preparar mínimament la prova. Als llibres oficials ja comentats, és recomanable sumar-hi la visualització de vídeos tutorials sobre les qüestions que et generin més dubtes. A més, faràs bé de preguntar a les persones que coneguis i que ja han fet la prova perquè t’informin bé sobre les dificultats que van trobar-se. I et pot ser molt profitós actualitzar la informació del llibre o dels apunts d’acord amb els canvis que detectis que s’han registrat els últims anys en àmbits com, per exemple, les tecnologies sense fils, aspectes legals, el programari o la popularitat i vigència dels dispositius o els formats. Tingues les antenes i els ulls alerta durant la preparació. I pensa que el 2022 el temari podria ser actualitzat.

3) Els cursos presencials i online són una eina útil?

Un elevat percentatge d’aspirants no necessita fer cap formació guiada com a alumne per a aprovar l’ACTIC mitjà. Si consideres que et cal, pots buscar l’empenta que et donaran els cursos oferts per les institucions, pots recórrer a acadèmies presencials i tens l’opció de la preparació en línia. Si vols fer-ho a través d’Internet, l’eina de més qualitat és el portal Preparació acTIC, l’únic explícitament recomanat des de la Generalitat de Catalunya.

4) Quina diferència hi ha entre l’ACTIC bàsic i el mitjà (o l’avançat)?

Si l’obtens pensant en el món privat, l’ACTIC 1 (nivell bàsic) és directament contraproduent pel modest nivell de competència que acredita. De cara a l’administració, la seva obtenció té més sentit, especialment en casos concrets: persones que volen puntuar a les borses, docents que volen acreditar una competència digital bàsica, opositors, etc. L’ACTIC 2 (mitjà) és més exigent i també resulta útil com a mèrit (i, a vegades, requisit o eximent). I si apuntes cap a l‘ACTIC 3 (avançat), has de saber que és una exigent especialització on només s’hi pot presentar qui ja hagi aprovat el nivell mitjà. Pel que fa a l’examen, el nivell bàsic té menys preguntes i inclou també menys temes a estudiar que el mitjà.

5) L’examen es prepara en funció del paquet ofimàtic de Microsoft?

Amb la petita excepció d’una competència (dedicada a la informació gràfica, el so i la imatge), la part més pràctica i menys teòrica de l’examen es pot preparar a través del paquet d’OpenOffice.org i del de Microsoft. De fet, les temudes preguntes de simulació (que poden rondar el 10% del total de qüestions) es duen a terme a través d’animacions creades pels responsables de l’ACTIC, que recreen amb èxit un programa híbrid inspirat en tots dos paquets alhora. Per tant, et pots familiaritzar amb els dos o amb un d’ells, si bé val la pena no deixar l’OpenOffice de banda. En qualsevol cas, per a aprovar l’examen el més important és entendre conceptualment què podem fer amb els programes, identificar-ne les icones clau i saber quines són les maneres lògiques de procedir segons el que se’ns demana, al marge del paquet ofimàtic i la seva versió concreta que utilitzis al teu ordinador.

6) Com responc les preguntes el dia de l’examen?

D’entrada, mira’t abans la guia oficial de la prova. En segon lloc, l’experiència de molts aspirants demostra que, freqüentment, la millor estratègia és fer una primera ronda de respostes sense confirmar-les i una de segona i definitiva per a poder revisar-ho i confirmar-ho tot. Tant les preguntes contestades i confirmades com les contestades sense confirmar et puntuaran quan finalitzi el temps. La diferència és que, un cop confirmada una resposta, ja no tens la possibilitat de rellegir-la i modificar-la. Valora què et convé més de cara a gestionar bé el temps.

7) És una prova difícil?

Com sempre, aquesta és una qüestió relativa perquè depèn del nivell inicial que tinguis així com de la teva necessitat de preparar la prova i aconseguir la qualificació ”Apte”. Per a la teva tranquil·litat: no té, ni de lluny, el nivell d’exigència que pot tenir un certificat mitjà o avançat d’un idioma. La durada màxima de la prova és moderada (100 minuts), la dificultat és raonable, no hi ha convocatòries específiques i es pot fer des del centre col·laborador que tu escullis. Pensa, això sí, que per a aprovar cal un 70% de la puntuació màxima i no el 50% habitual.

8) On es pot fer l’examen?

En qualsevol dels centres autoritzats (consulta els enllaços de sota) escampats  per la nostra geografia. És recomanable escollir una hora i un lloc que creguis que et facilitaran examinar-te sense gaire soroll i interferències.

 

Enllaços d’interès:

Web oficial de l’ACTIC

XTEC: Material formatiu ACTIC

Tests (Daypo)

On es pot fer l’examen?

Guia de la prova (oficial)

Cursos online Preparacioactic.cat

Vídeos COMPETIC (Xavier Àgueda)

Com són les preguntes? (actic.online)

Descarregar paquet OpenOffice

Descarregar Audicity (edició so)

Descarregar GIMP (edició imatge)

Helena, a bibliotecária que amava as letras

As séries e os documentários elaborados no contexto do sucesso do true crime, que viajou com força dos livros para o campo do audiovisual, levantam dúvidas em muitas pessoas. Eu confesso que ao ver que a TV3 anunciava que o programa Crims passaria do rádio aos ecrãs, perguntei-me se o canal procurava audiência a qualquer preço através do sangue e da dor, assim como se esses conteúdos podem acabar por criar receios que enfraqueçam a confiança natural entre as pessoas. Isso sem negar que, caso sejam feitos com rigor e tato, os documentários sobre factos escuros podem nos dar informações interessantes sobre o mundo do direito, a psicologia ou a realidade linguística das sociedades. Em todo caso, os meus preconceitos amoleceram-se ao deparar com que o último dos crimes analisados era o de uma mulher de 27 anos cuja morte não foi ainda esclarecida: Helena Jubany i Lorente (1974-2001), bibliotecária, jornalista e corretora nascida em Mataró (Maresme).

A intrépida Helena, que estava a trabalhar na biblioteca pública de Sentmenat (Vallès Occidental), morreu no final de 2001 após sofrer algumas tentativas de envenenamento acompanhadas de cartas com pretensões supostamente lúdicas, prelúdio de um jogo macabro que acabaria com o corpo sem vida da jovem no pátio de um prédio da cidade de Sabadell. As paixões, a inveja e alguns elementos rituais ou lúdicos empurraram à morte a Helena, vítima de um crime que, se não fosse pela prudência à que obriga a provável autoria plural e o facto de não ter havido julgamento nem sentença, nos dias que correm poderia ser considerado um feminicídio ou, no mínimo, um ato suspeitosamente contíguo. A arriscada aposta (capítulos 1 e 2 de Crims sobre Helena Jubany) de TV3, que com os seus erros e limitações é uma ferramenta vital e capaz de atuar às vezes como algo mais do que uma mera televisão regional, gerou uma onda de solidariedade popular que se traduziu em ajuda económica à família e a obtenção de novas informações sensíveis. A cidadania chegou onde o juiz instrutor não tinha conseguido, aportando novos elementos e criando as condições para a futura vitória do advogado e ex-deputado Benet Salellas: a reabertura das investigações ordenada pelo Tribunal de Primeira Instância número 2 de Sabadell. O caso, arquivado em 2005, encontrava-se às portas da prescrição.

Criados em 2008 pela Associació Helena Jubany i Lorente, os prémios Helena Jubany são uma realidade consolidada em Mataró e resultaram essenciais para manter viva a memória da jovem criadora, cuja vida era inseparável do mundo cultural e da língua catalã. Apaixonada pela leitura e os contos, e com o sonho de virar algum dia uma escritora profissionalizada, as suas primeiras e únicas narrativas foram compiladas na obra Els cristalls de les terres del nord i altres contes, editada em 2004 pela sua família. Com efeito, os prémios que levam o seu nome têm boa saúde: abertos aos textos narrativos curtos e às coleções de contos, o galardão suma 13 edições e o professor valenciano Manuel Roig Abad foi o seu último ganhador, em 2020, com a obra Anserall.

O eventual julgamento do crime, o qual prescreve em dezembro de 2021 (quatro anos mais tarde, em 2025, no caso das duas pessoas vivas imputadas no passado), corre o risco de ser acompanhado e narrado de um jeito mórbido e degradante por alguns meios de comunicação privados espanhóis. No entanto, longe da gritaria, do choro televisado ao vivo e do jornalismo amarelo, o objetivo da família Jubany é claro: poder completar o luto após saber quem, como e porque matou a Helena, a prometedora bibliotecária que amava as letras.

 

(Publicado no Portal Galego da Língua)

O nosso idioma (também) é internacional

Este verão, Kendji Girac, um jovem músico cigano, comoveu-se profundamente no programa The Voice Kids, com grande audiência também na França. O que aconteceu? Girac ouviu um menino de 9 anos cantar em catalão e chorou devido à emoção que lhe produziram uns sons bem familiares. O rapaz, Maxime Cayuela, interpretou “Tant com me quedarà”, do falecido cantor rossilhonês Jordi Barre. O pequeno Maxime, vizinho de Perpinhão, ilustrou de forma rápida e agradável que o idioma catalão vai além das fronteiras regionais ou estaduais.

A língua catalã é falada como língua territorial em quatro estados: o Reino da Espanha, a República Francesa, a Andorra e a República Italiana. No caso do Principado de Andorra, o catalão é a única língua oficial num território com forte presença dos idiomas francês, castelhano, português ou inglês. Na Espanha, a nossa língua compartilha de iure oficialidade com o castelhano (às vezes, chamado de espanhol) nas ilhas Baleares, na Catalunha e no País Valenciano, onde o seu nome popular e estatutário é o de valenciano. Embora expulso da oficialidade, o catalão fala-se também, com boa saúde, na franja oriental de Aragão e tem alguma presença em El Carche (Múrcia). Em França, estado que administra uma parte da Catalunha histórica, a língua catalã não é seriamente promovida e fica longe da oficialidade num estado multilíngue que se apresenta ao mundo como um país monolingue. Por último, num canto da ilha de Sardenha, pertencente à Itália, encontra-se uma cidade chamada Alghero (em catalão, l’Alguer), onde o predomínio do italiano é inegável. De acordo com uma pesquisa de 2015 da Generalitat da Catalunha, 36,4% dos habitantes do Alghero falam o catalão alguerês fluentemente e 8,1% escrevem-no.

A internacionalidade do catalão, como temos visto, é uma realidade positiva, mas fraca se a compararmos com outros casos que podemos ter em mente. Não consigo ler a mente das pessoas leitoras, mas talvez algumas vejam a Andorra como um Couto Misto à franco-espanhola com aroma catalão. Ainda assim, muitos tiram proveito das vantagens que oferece o facto de o nosso idioma ser falado por 10 milhões de pessoas em terras e ilhas mediterrâneas pertencentes a quatro estados diferentes. Estão bem cientes disso os catalães que trabalham para o governo de Andorra e os docentes valencianos que ensinam em catalão, por exemplo, em Ibiza ou na Catalunha. Sabem-no também os artistas maiorquinos consolidados fora das ilhas Baleares, ou os jornalistas nascidos no País Valenciano que integram ou até dirigem alguns dos principais meios de comunicação em Barcelona.

Considerando o que dissemos acima, muitas das pessoas falantes de catalão perguntámo-nos: por que os galegos com poder institucional não apostam, com feitos, em prol duma visão global da língua da qual são coproprietários? Quem tivesse o pulmão do Brasil, o exemplo de Portugal e mesmo uma digna presença na África e na Ásia!

 

(Publicado no Portal Galego da Língua)

Castelao: deu frases de “Sempre en Galiza”

Sempre en Galiza és el llibre de més impacte de Daniel Castelao (Rianxo, 1886). Amb escrits d’aquest polític i artista polifacètic, constitueix una obra d’assaig imprescindible per a entendre la història i el present de Galícia. Llegim-ne, com a aperitiu, deu fragments breus però substancials:

“L’home que dubta i tem en el moment de realitzar l’ideal que predicà i no té coratge per a mantenir-se en el seu lloc de perill, o bé és un farsant o bé és un covard.”

(...)

“Fa fàstic veure el ramat de señoritos de dretes que posen Jesús a la porta de casa, per a viure, dins d’ella, en contuberni amb tots els pecats del segle.”

(...)

“El gallec és un idioma extens i útil, perquè – amb petites variacions – es parla al Brasil, a Portugal i a les colònies portugueses.”

(...)

“Gràcies a l’esforç de Catalunya van esdevenir possibles les aspiracions de la nostra Terra.”

(...)

“Jo imagino, igualment, la indignació que sentirien els castellans – ara tan espanyols – si el fet diferencial de Catalunya, poso per cas, hagués arribat a ser hegemònic i se’ls hi hagués imposat el català com a única llengua de l’Estat. Suportarien els castellans una Espanya catalana i obstinada a catalanitzar Castella?”

(...)

“Direm lleialment que la nostra condició de “separats” és a prop de convertir-se en energia “separatista”, perquè ni els demòcrates espanyols volen comprendre’ns.”

(...)

“Alguns tornàvem de Portugal amb els ulls plens de bellesa i amb el cor esquerdat de saudades, molt alegres d’haver-hi vist el nostre propi geni en llibertat.”

(...)

“I així un galleguista conscient, lliure de constrenyiments polítics, només amb caràcter transitori pot acceptar una autonomia amb hipoteca, ja que qualsevol institució gallega que no sorgeixi de la sobirania pròpia, implicarà subordinació, dependència i esclavitud.”

(...)

“Galícia ha de ser alguna cosa més que un viver de carn humana per a l’exportació.”

(...)

“Hi ha nacionalismes legítims i il·legítims, d’acord amb si se sustenten en un desig de llibertat o es mouen per afanys absorbents.”

El llibre en paper es pot aconseguir en la llengua del seu autor mitjançant les editorials gallegues Através o Galaxia, segons les preferències ortogràfiques del lector. També ha estat traduït al castellà (Akal, 1985) i a l’anglès (Boutle, 2016).