divendres, 20 d’abril de 2012

Mossos: un pas endavant

Qualsevol Estat o territori amb vocació d’esdevenir-ne necessita exercir el poder polític i l’administratiu, però també el poder coercitiu, que podem entendre com la possessió del monopoli de la violència legítima. Aquesta és una idea central en la vida de Miquel Sellarès i en el llibre que ell mateix escriu: “Un pas endavant. La història dels Mossos que mai no s’ha explicat” (Editorial Mina, 2008).
Sellarès, peça important de l’Assemblea de Catalunya i un dels fundadors de Convergència Democràtica, és una persona apassionada per la temàtica de la seguretat i els cossos policials. De ben jove, va topar amb la incomprensió de molts militants antifranquistes amb qui es relacionava. El seu interès pel món militar estava mal vist en un col·lectiu que patia una dura repressió per motius polítics de la mà de les forces de seguretat de l’Estat franquista, un puntal del qual va ser l’exèrcit espanyol.  Els cossos policials eren vistos amb mals ulls per la que, uns anys després, seria la nova elit política. I també per gran part de la població. Cossos com la Policia Armada (després Policia Nacional) i la Guàrdia Civil, tenien una imatge molt vinculada a la dictadura. A més, aquestes policies eren alienes a la realitat catalana i representaven, i representen, una idea d’Espanya unida i uniforme insensible al fet cultural i nacional català.
L’autor del llibre explica una anècdota sobre aquesta aversió de molts catalans cap a tot allò que tingués a veure amb la policia i l’ordre públic. Després de les primeres eleccions municipals (1979), hi havia bufetades per ocupar les àrees d’Economia, Urbanisme o Cultura. En canvi, ningú volia ocupar-se de la Guàrdia Urbana i sempre ho acabava fent un guàrdia civil o un policia retirat. Aquesta desídia també la va patir mentre va ser director general de Seguretat Ciutadana (1983-1984). Sellarès es queixa que els dits "homes d’Estat" catalans (Miquel Roca, Narcís Serra, etc.) eren homes d’Estat... espanyol. Això mateix pensa d’un Jordi Pujol que, diu Miquel Sellarès, no va tenir la valentia de fer una aposta ferma perquè Catalunya tingués un cos policial propi i integral. I és més dur amb Martí i Jusmet (delegat del govern espanyol) i Ferran Cardenal (governador civil de Barcelona), dos homes socialistes als quals acusa d’haver torpedinat a tothora l’avenç de la policia catalana. Sellarès va haver de bregar amb un entorn que no compartia el seu entusiasme per dotar-se d’una policia pròpia, la qual, per cert, volia batejar amb un altre nom per l’origen botifler dels Mossos.
Segons Sellarès, els dos grans problemes que han afectat als Mossos d’Esquadra han estat el desinterès dels propis polítics i de la ciutadania catalana cap a una policia pròpia així com les maniobres desestabilitzadores de l’Estat espanyol. Tot i que durant els últims anys de Felipe González s’inicia el desplegament territorial i en la primera etapa d’Aznar s’accelera el procés per fer dels Mossos la policia integral de Catalunya, des de Madrid s’ha vist amb recel aquesta important expressió de l’autogovern català, que l'any 2008 va culminar el seu desplegament arreu del territori. Sobre el segon punt, s’ha de dir que en els mitjans de comunicació d’àmbit estatal sol imperar la llei del silenci sobre les actuacions dels cossos policials espanyols i, en canvi, les que duen a terme els Mossos susciten més crítiques i ànim de polemitzar. També és veritat, però, que en alguns cercles polítics i periodístics catalans s’insta a no polemitzar sobre les actuacions de la policia autonòmica pràcticament com un imperatiu patriòtic. I que els responsables polítics actuals de la policia catalana defugen qualsevol autocrítica i defensen els agents del cos fins a les darreres conseqüències, com demostra la pressió exercida fins a aconseguir l’indult concedit pel Consell de Ministres a cinc mossos condemnats per detenció il·legal i tortura en una sentència del Tribunal Suprem, la màxima instància judicial espanyola.
El d’ara és un moment històric marcat per una forta crisi econòmica, sense perspectives immediates de millora i amb la idea estesa que mai es tornarà a una època de bonança com l’anterior. L’Estat del benestar es troba en el punt de mira i el seu futur és incert. També hi ha uns carrers amb una conflictivitat creixent. Davant aquestes circumstàncies, l’exercici del poder coercitiu del qual parla Miquel Sellarès és més incòmode que mai. Però, alhora, els governs català i espanyol tenen més pretextos per endurir la legislació i incrementar la pressió exercida sobre aquells moviments socials i grups alternatius que qüestionen el poder establert. Probablement, el futur immediat ens durà més protestes al carrer i més càrregues policials i, per tant, una policia catalana més qüestionada. Amb més partidaris però també més detractors, sovint en el centre de discussió del debat públic. Justament allò que no agrada a la policia, més còmoda quan no és notícia que quan li toca ocupar portades.