dimarts, 14 de gener de 2020

Orques captives: orígens i curiositats

Potser és el mateix que tenir un ocell en una gàbia, però mantenir orques en aquàriums sol resultar molt més cridaner i controvertit. Sigui per les seves mides majestuoses, per ser una bèstia marina, per l’enorme intel·ligència, per una longevitat equiparable a la humana o per la condició compartida de mamífers, és difícil mantenir-se indiferent davant l’existència d’orques vives fora dels mars i oceans. Polèmica i fascinació s’ajunten quan es tracta de parlar d’aquest animal especial, capaç de suscitar temor i simpatia a uns i altres.
L’orca va ser batejada com a balena assassina pels navegants castellans, que van copsar molt bé la voracitat predadora d’aquesta criatura, però la van associar a un grup de cetacis, les balenes, del qual no formen part les orques, que són el membre més gros i poderós de la família dels delfínids.
Als Estats Units d’Amèrica hi trobem l’origen de tantes i tantes coses, bones i dolentes, que després es reprodueixen a gairebé tot arreu. La captivitat de l’orca (orcinus orca) també és un fenomen que neix i es desenvolupa en aquest país i el veí Canadà. La primera captura de la qual es té constància data del 1961. A finals d’aquest any, l’orca batejada com a Wanda va morir després de només 48 hores en el seu nou hàbitat. Més tard, el 1964, hi va haver una segona captura, exitosa i desastrosa al mateix temps. Reeixida, perquè l’orca Moby Doll va poder ser exhibida durant uns tres mesos, docilitzant la imatge d’aquest predador marí i captant poderosament l’atenció de la premsa. Desastrosa, a causa de la manca d’escrúpols, la improvisació i el desconeixement que caracteritzaven aquestes operacions de captura dels cetacis. Moby Doll, del qual tot fa pensar que només es va conèixer el seu sexe un cop mort i que no va ingerir aliments fins als dos mesos de la captura, va ser retingut viu per carambola després que el propòsit inicial, que era portar-lo mort a un aquari canadenc per a construir una rèplica a mida real, es modifiqués aprofitant que l’animal havia quedat subjecte però no mort. Però va ser la tercera captura, la de Namu l’any 1965, la que va marcar un autèntic punt d’inflexió. Aquest exemplar va ser adquirit per l’empresari Ted Griffin després de ser accidentalment pescat a l’oest del Canadà i posteriorment traslladat exitosament fins a Seattle. Al marge de l’objectiu d’explotació econòmica a favor del seu aquari, Griffin era també un home obsessionat des de petit amb muntar una orca i, més tard, va tenir la gosadia de ser el primer ésser humà conegut en interactuar amb una balena assassina a l’aigua, a la qual donava el menjar o intentava ensinistrar vestit de submarinista, assumint un risc inèdit (fotografia superior). Namu, que es va convertir en una gran estrella mediàtica, va aconseguir viure fins als 11 mesos.
Un cop els caçadors d’orques i els parcs aquàtics van comprovar que el negoci era factible i lucratiu per a les dues parts, els exemplars d’aquesta espècie van començar a poblar els principals parcs aquàtics dels Estats Units, entre els quals destaquen els de la poderosa empresa SeaWorld. Abans que el naixement de cries en captivitat fos una realitat, el negoci es va poder alimentar d’orques capturades prop dels Estats Units i el Canadà. Les traves legals imposades en aquests països, van convertir les aigües properes a Islàndia en el nou proveïdor d’inquilins per als aquàriums. Des de mitjans de la dècada de 1970 fins a finals de la de 1980, l’aposta islandesa va fer possible augmentar el nombre d’orques captives, algunes especialment cèlebres: Ulisses, l’únic exemplar d’orca que va estar en captivitat als Països Catalans; Keiko, estrella dels cinemes amb el nom artístic de Willy; o Tilikum, fil conductor del potent documental Blackfish i conegut per causar la mort de dues entrenadores.
L’any 2010 va fer trontollar els populars espectacles d’orques. L’entrenadora nord-americana Dawn Brancheau es va convertir en la quarta víctima mortal de les balenes assassines instal·lades en parcs aquàtics. Quatre morts no són una xifra anecdòtica per a un nombre d’exemplars molt reduït, ja que actualment hi ha unes 60 orques captives al món, una xifra que ha anat creixent. D’aquestes, més de la meitat es troben en tancs instal·lats als Estats Units i la Xina. Pel que fa a la interacció entre entrenadors i orques, només del Japó (fotografia) provenen imatges recents de l’espectacular treball aquàtic en els espectacles públics. Aquesta interacció aquàtica no està exempta de riscos i s’ha traduït en múltiples immersions a la força d’entrenadors, envestides, caigudes, mossegades o esclafaments. Tot i que és difícil determinar la causa concreta dels atacs, és habitual que les agressions d’orques contra humans es produeixin en paral·lel a l’obligació de repetir algun exercici millorable o incomplet. Responent a aquest patró de comportament, un jove entrenador va ser brutalment atacat i mort a les Illes Canàries el 2009. La defunció ja esmentada de Brancheau, el 2010 a Orlando, va significar la prohibició de la justícia nord-americana a la immersió conjunta de cetacis i entrenadors als espectacles amb públic i, recentment, dos anuncis de SeaWorld, propietària de la majoria d’aquests animals exposats en parcs dels EUA: el final de la reproducció d’exemplars en captivitat i, mentre hi hagi balenes assassines vives a les seves propietats, la transformació dràstica dels espectacles actuals cap a experiències més “naturals”.
La bellesa estètica dels espectacles amb orques és innegable. De fet, la simple observació a curta distància d’aquestes criatures pot resultar fascinant. A la vegada, arrencar-les dels oceans per a ubicar-les en piscines resulta entre patètic i cruel, i tan decadent com el col·lapse de les aletes dorsals dels mascles reclosos en parcs aquàtics. Més encara si, un cop enclaustrades en tancs, la seva interacció amb entrenadors i altres treballadors posa en perill la vida d’aquestes persones. Val la pena tot plegat? El resultat de la lluita econòmica i legal entre els promotors i els detractors, que un cop més comença als Estats Units, pot fer que un dia llunyà no sigui necessari haver d’especificar si una orca viu al mar o en un parc aquàtic.

diumenge, 2 de juny de 2019

Itàlia i les Brigades Roges

A Europa, els anys 70 i 80 del segle XX van ser diferents dels nostres dies. No hi havia telèfons mòbils ni Internet a tot arreu, començaven a accedir a la universitat sectors socials que no l’havien trepitjada mai, el mur de Berlín no havia caigut. Algèria, el Vietnam o Xile eren països que donaven lliçons polítiques molt concretes. Queien, o es reciclaven, algunes dictadures de dretes. No bullien les xarxes socials com Twitter o Facebook, que no existirien fins al segle següent. En tot cas, eren els carrers els que bullien.
A Itàlia, la pàtria que va veure néixer el feixisme i on el comunisme tenia una força electoral única a l’Europa occidental, l’efervescència social i política va ser d’una magnitud superior a la de la majoria de països de l’oest d’Europa. L’impacte militar del conflicte polític italià va traduir-se, del 1969 al 1988, en uns 370 morts i més d’un miler de ferits a causa de l’acció violenta de grups de l’esquerra radical, dels atemptats i agressions feixistes i de l’actuació dels cossos policials contra les manifestacions i la lluita armada. Entre els grups armats d’esquerra, destacaven les Brigades Roges i Prima Linea. El segon d’aquests grups gaudia d’una implantació i capacitat operativa que no tenien res a envejar a les conegudes Brigades, diferenciant-se d’aquesta organització per les seves idees arrelades en l’autonomia. Però durant la seva curta vida (1976 a 1983) Prima Linea va fer diversos cops de volant, i va acabar abraçant-se a la dissociació pactada amb l’Estat italià, en coincidència continuada amb els interessos vitals i polítics dels seus líders. La de les Brigades Roges va ser, en aquest sentit, una realitat de més solidesa política i que va perdurar, com a mínim, des del 1970 al 1988.
Les Brigades Roges (Brigate Rosse en la seva llengua original) són habitualment incloses dins la família integrada per diversos grups armats propers al comunisme que actuaven al nostre continent en algun moment de les dècades dels 70 i 80. A anys llum del gihadisme o l’extrema dreta, lluny de la informalitat i l’horitzontalitat anarquistes, i amb afinitat però també algunes diferències amb grups d’alliberament nacional com l’IRA irlandès o l’ETA basca, és cert que els seus equivalents en el marc europeu els trobem en organitzacions com la RAF, els GRAPO, Acció Directa, les portugueses FP-25 o les Cèl·lules Comunistes Combatents (CCC) belgues. Però si acostem una mica la lupa, és fàcil detectar diferències entre el brigadisme i algunes d’aquestes sigles. El grup italià tenia un arrelament gens menyspreable entre la classe treballadora, poc a veure amb l’experiència alemanya. A diferència dels GRAPO, que tot i algunes temptacions en els anys 80, sempre van respectar l’autonomia i independència orgànica entre PCE(r) i guerrilla urbana, les Brigades Roges es van concebre com un partit comunista combatent, un híbrid de lluita partidista i militar. Una altra diferència, davant el grup francès Acció Directa, és que els italians es van mantenir sempre dins del camp del marxisme-leninisme, si bé de manera flexible i defugint els conflictes entre famílies i tradicions comunistes, mentre Acció Directa tenia una influència anarquista evident.
Les accions violentes de les Brigades Roges en van ser moltes i ben variades. Cotxes cremats, pintades, trets a la cama a empresaris en situació de conflicte laboral, segrestos, atacs contra presons per a alliberar militants o accions mortals, especialment adreçades contra policies, jutges i destacats polítics, formen part d’un repertori que sacsejà Itàlia i inquietà Europa. Hi va haver actuacions conjuntes amb grups d’altres estats europeus i col·laboració amb la lluita armada palestina. El segrest i assassinat del polític democristià Aldo Moro (fotografia) va donar a conèixer arreu del planeta els seus autors, que van aconseguir consolidar la seva condició de grup armat comunista italià per excel·lència i ferir de mort el compromesso storico entre el Partit Comunista i la Democràcia Cristiana. Al mateix temps, va activar tota la maquinària del poderós estat italià contra l’organització. L’execució, el 1979, del militant del PCI i informador de la policia Guido Rossa, va generar un imponent rebuig popular que es va notar també a les fàbriques i nuclis sota una certa influència brigadista. L’entrada a la dècada dels 80 és sinònim de declivi. Hi té molt a veure Patrizio Peci, considerat el primer brigadista pentito. Arran de les seves confessions a la policia i el jutge, quatre excompanys seus van ser cosits a trets en un pis de Gènova, un advocat de Peci es va suïcidar durant la detenció i desenes de persones van ser capturades per la policia. La via del pentitisme va tenir molts més adherents i va devastar militarment un grup armat que va passar d’una unitat vigorosa a una alta disgregació (separació de la Columna Walter Alasia, BR-PG, BR-UCC, BR-PCC). A l’explosió de penedits i la creixent divisió interior s’hi va acabar sumant el procés de dissociació, nascut a les presons i ràpidament acollit i impulsat per l’Estat com a via per a aconseguir la desintegració total de les Brigades. En una inèdita aparició televisiva, el 1988, tres responsables històrics del grup revolucionari van certificar el final de la vigència de la violència de les Brigades Roges davant les càmeres. I així va ser: l’adéu a les armes i la desaparició pràctica de l’organització va ser una realitat tot i alguns suposats rebrots posteriors sense continuïtat en el temps.
El triomf de l’Estat italià en la lluita contrasubversiva queda molt ben reflectit en les dades oficials recollides per Isabelle Sommier (Repentir et dissociation: la fin des "années de plomb" en Italie?, 2000). El 1988 hi havia a les presons 442 interns “rojos”: 161 irreductibles, 170 dissociats, 34 penedits i 64 sense classificar. El 1994 (últim cens) n’eren 143 irreductibles i 69 dissociats. L’evolució de les xifres no significa que els batejats per la premsa com a irreductibles (militants que no van renegar de les seves idees i trajectòria) guanyessin terreny, sinó senzillament que penedits i dissociats anaven recollint la seva paga en forma d’excarceració. Els amplis beneficis a la delació dels penedits (pentiti en italià) tenien com a base un decret de finals del 1979 i la seva posterior conversió en llei (1980), així com una segona i última llei (1982). La llei de descomptes en la pena pels casos de dissociació va arribar més tard, el febrer del 1987. Per als dissociats, que assumeixen les seves responsabilitats individuals i renuncien a tota pràctica violenta, les reduccions de pena seran menors que en el cas dels penedits. Aquests últims comparteixen amb els dissociats l’abandonament de la lluita armada però hi sumen la confessió dels detalls coneguts durant la seva militància que afecten altres persones, fet que permet dur a terme centenars de detencions i donar a l’Estat un coneixement molt útil sobre el funcionament de les Brigades Roges, Prima Linea i els altres grups armats minoritaris.
Malgrat l’obligada campanya de desinformació que acompanya tota lluita antiterrorista, les Brigades Roges no eren una eina de cap servei secret o trama estrangera sinó un grup italià, interessat en la presa del poder a Itàlia i conformat per italians. Els seus tres fundadors eren els estudiants de Sociologia Renato Curcio i Margherita Cagol, així com l’exmilitant del Partit Comunista Italià (PCI) Alberto Franceschini. Per a una millor comprensió del fenomen, existeix molta literatura i produccions diverses, provinents de tots els angles, disciplines i sensibilitats. D’entre els molts llibres, es pot destacar l’extensa i incisiva entrevista a Mario Moretti de Carla Mosca i Rossana Rossanda, publicada en italià i disponible també en castellà amb el nom de Brigadas Rojas (Ed. Akal, 2002). Entre els documentals televisius, són d’una qualitat notable L'Infame e suo fratello (Stamen Film, 2008) i Ils étaient les Brigades Rouges - 1969/1978 (Arte, 2011). Aquest segon treball, que consta de dos documentals de gran rigor, es va emetre en català al Canal 33 amb el títol “Ells eren les Brigades Roges”.
Mig segle després de l’octubre calent del 1969 i el naixement de les Brigades Roges, prop d’una trentena d’exintegrants del grup armat continuen presos, la majoria d’ells en situació de semillibertat. Una desena de persones segueixen entre reixes sense permisos ni sortides de cap mena, segons informacions recents del Corriere della Sera. D’exiliats i fugitius n’hi ha a països ben llunyans i també a Europa, sobretot a la veïna França. Condemnats per terrorisme, també un reduït nombre d’anarquistes i alguns neofeixistes pateixen presó en diferents graus. Des d’aquest gener, Cesare Battisti forma part del grup de persones empresonades per actes de violència política. Aquest escriptor i exmilitant del PAC (Proletari Armati per il Comunismo), que va fugir de la presó en el llunyà 1981, ha estat entregat per Bolívia a Itàlia a principis del 2019. Encara ara, el record dels “anys de plom” continua sobrevolant Itàlia.

dimarts, 5 de març de 2019

Homeopatia, antivacunes i altres modes dels nostres dies

Una vinyeta que ho diu tot (en portuguès):

dimarts, 30 d’octubre de 2018

Bolsonaro: és el que sembla!

Quan Donald Trump va vèncer les eleccions presidencials dels Estats Units, moltes alarmes es van encendre i va començar una pluja de laments i etiquetes desqualificadores. Aquestes acusacions eren en alguns casos infundades i en d’altres certes, si bé posicionaments calcats de predecessors a la Casa Blanca o de la seva rival en la cursa electoral, Hillary Clinton, van ser obviats o disculpats. En tot cas, els qui coneixien la realitat brasilera sabien que Donald Trump, que és un populista de dretes però no un feixista, era una broma en comparació amb el que podria significar un Brasil governat per Jair Bolsonaro, un dirigent francament inculte, incendiari i fanatitzat. De Trump, i d’altres polítics de tots els colors, es pot suposar que pensen certes coses que no gosen manifestar de manera oberta. En canvi, Bolsonaro no enganya a ningú, és senzillament el que sembla. I, d’acord amb les seves pròpies declaracions, sembla un feixista. Davant les càmeres, ha defensat la dictadura militar brasilera (1964-1985), ha aplaudit la pràctica de la tortura o ha arribat a parlar de la necessitat de matar almenys 30.000 brasilers que la dictadura va cometre l’error de deixar vius.
Les eleccions presidencials brasileres del 2018 han servit perquè la realitat que es coïa al país des de feia anys, hagi passat a ser visible per al món sencer. El Brasil (amb més de 200 milions d’habitants i el vuitè PIB del planeta) ha votat per una opció política que és una reedició engreixada de l’uribisme colòmbia i el fujimorisme peruà. Si a l’Argentina hi governa la dreta civilitzada de Mauricio Macri, al Brasil arriba a la presidència de la República un polític difícil de situar fora de l’extrema dreta. La victòria d’aquest controvertit líder, nascut a Glicério (São Paulo) l’any 1955, ha estat més incontestable a causa de l’apunyalament patit durant la campanya, que va estar prop de costar-li la vida però el va acabar d’impulsar cap a la presidència: no calia que participés dels debats contra polítics amb una oratòria millor i la seva polèmica i violenta figura s’humanitzava. L’exclusió de Lula da Silva, pres a Curitiba, i les maniobres polítiques i judicials dels últims anys contra el lulisme i Dilma Rousseff (destituïda per impeachment el 2016), han estat també elements clau.
De Bolsonaro sorprèn la franquesa i lleugeresa amb la qual s’expressa. Poc a veure amb gran part de la ultradreta reciclada europea, en ascens en molts països i que ha apostat per trencar, a nivell d’imatge, amb els règims feixistes del segle XX. Si la ultradreta europea ha hagut de recular simbòlicament per a conquerir vots, no sembla aquesta la situació del Brasil. Les declaracions crues i explícites del candidat brasiler a favor de la violència i les dictadures el situen lluny del populisme de Tump i, fins i tot, del discurs de l’extrema dreta europea, que per raons legals i electorals no es pot permetre travessar certes línies. El futur president del Brasil, en canvi, no coneix la correcció política ni uns mínims de fair play quan parla dels brasilers amb opinions diferents de la seva. En part per això, les cares conegudes de l’Església catòlica han mantingut majoritàriament posicions de neutralitat electoral. I entre els seus creients, el suport als dos candidats ha estat molt equilibrat, com han suggerit totes les enquestes. En canvi, lluny de la tradicional prudència catòlica, molts dels dirigents del moviment evangèlic brasiler han fet una aposta total i arriscada pel candidat de la dreta. L’histrionisme, l’agressivitat verbal i el discurs antilulista d’aquests líders han trobat un aliat inigualable en Jair Bolsonaro, un veterà diputat i militar a la reserva tallat pel mateix patró. Que cares conegudes i influents com Edir Macedo o Silas Malafaia hagin apostat per ell, ajuda a entendre el suport molt majoritari rebut per part dels fidels protestants, encara més en els ambients pentecostals i neopentecostals.
Amb tot, el baix nivell polític i humà de l’actual president del Brasil no pot ser excusa per atribuir el seu triomf a un suposat estat de bogeria col·lectiu i evitar l’anàlisi de les raons de l’èxit esclatant d’un candidat que ha triomfat irradiant odi però sabent explotar la fatiga dels brasilers contra la delinqüència, connectant amb el creixent públic evangèlic (prop del 25% dels brasilers són protestants) i prometent l’impossible: escombrar la corrupció. Perquè, tot i que el Partido dos Trabalhadores (PT), ha guanyat en els segments més humils, una part dels electors que van votar Lula en el passat ara ho han fet a favor de Bolsonaro (PSL)? Perquè les dues opcions més atacades pels mitjans de comunicació han estat la primera i la segona força mentre els dos principals candidats promocionats per l’establishment s’han estimbat a la primera volta (Geraldo Ackmin 4,8% i Marina Silva 1%)? Perquè l’esquerra abusa de les etiquetes rituals i parcials (homòfobia, misogínia, racisme, etc), que no sonen del tot malament a les oïdes de l’elector més conservador, enlloc de tenir una visió menys fragmentada i que posi en alerta les classes populars i tota la societat dels perills del feixisme, i no només a grups concrets i sovint minoritaris? Es moderarà Jair Bolsonaro, com li demana l’elit econòmica i mediàtica, per a obtenir respectabilitat a canvi de rebaixar el risc d’explosió social? I els que volien, a qualsevol preu, acabar amb Lula, Rousseff i el PT, ja estan satisfets amb el que ha vingut al darrere? De moment, la realitat innegable és que el Brasil tindrà un nou president: Jair Messias Bolsonaro.

dimecres, 6 de juny de 2018

Palestina i Israel a Twitter: 8 perfils a seguir

Potser teniu Twitter i us interessa la situació a Israel/Palestina. Doncs us deixo una breu llista de persones o grups que val la pena seguir per a conèixer la visió dels dos bàndols en conflicte:
1@Davidsegarra Periodista i documentalista valencià. Defensor convençut de la causa palestina. Va formar part de la flotilla que el 2010 va ser atacada per forces israelianes en intentar trencar el bloqueig marítim de Gaza.
2@ArielKanievsky Ciutadà israelià. Sionista, excombatent i crític amb la dreta israeliana. Va viure a Catalunya, terra de la qual parla sovint.
3@arabislamblog Arabista de referència. Amb independència de criteri i un gran coneixement de l'Orient Mitjà (i més enllà).
4@ACAI_cat Associació Catalana d'Amics d'Israel (ACAI).
5@Palestina_cat Comunitat Palestina de Catalunya.
6@BDSCatalunya Grup català de suport a la campanya internacional del BDS (Boicot, Desinversions i Sancions) contra Israel.
7@toni_florido Empresari, liberal i cara visible de la proisraeliana ACAI. Molt actiu i batallador a Twitter.
8@araulaura Gestora cultural i lligada a l’activisme propalestí d’esquerres. Com David Segarra, va participar a la flotilla atacada per Israel el maig del 2010.

dijous, 8 de febrer de 2018

Democràcia a l'espanyola: el cas de Lizartza

Lizartza és una població guipuscoana que limita amb Navarra. És un municipi tranquil, separat per 35 quilòmetres de cotxe de Donostia (Sant Sebastià). El seu nombre d’habitants és similar al de fa un segle i inferior al dels anys setanta i vuitanta del segle XX, moment en què es va aproximar als 1000 veïns. Segurament, el seu nom dirà poca cosa als catalans que llegeixin aquest article. Però el 2007, i durant quatre anys, el nom de Lizartza va ressonar intensament en els mitjans de comunicació espanyols i aquest modest poble es va convertir pràcticament en una qüestió d’Estat. A partir del 2011, com és habitual, els mateixos mitjans van passar a ignorar completament els lizartzarres. En cada moment toca escollir els objectius més llaminers i morbosos: Arrasate (Mondragón), Leitza, Altsasu...
Què va passar el 2007? Aquell va ser un any políticament convuls respecte al conflicte basc. ETA va deixar feta runa la terminal 4 de l’aeroport de Madrid, la negociació entre el grup armat basc i el govern espanyol de Zapatero va fracassar i les eleccions municipals del mes de maig es van celebrar a Euskal Herria en un escenari entre ambigu i enverinat. L’Estat no va permetre la lliure concurrència de l’esquerra abertzale però tampoc va vetar-ne totes les candidatures, de manera que hi va haver una il·legalització selectiva. Això va provocar, per exemple, que el 27 de maig del 2007 els ciutadans de Pamplona poguessin votar Acció Nacionalista Basca (ANB) en les eleccions municipals mentre a les autonòmiques la llista d’aquest partit havia estat tombada. Lizartza va ser un dels municipis on la llista local d’ANB va ser proscrita per la justícia espanyola.
Aquí és on entra en joc Regina Otaola, militant del PP i veïna d’Eibar, ciutat ubicada a l’altre extrem de Guipúscoa. Otaola es va convertir en l’alcaldessa paracaigudista de Lizartza. Gràcies a considerar els vots a ANB com a nuls, la candidata espanyolista va convertir-se en una icona mediàtica i va rebre desenes de reconeixements i premis de grups i fundacions tant afins a PP i PSOE com aliens al municipi basc. El suport dels seus governats, que havien votat massivament en contra seva, se li va resistir més. De fet, freqüentava poc l’ajuntament i ho solia fer acompanyada de desenes de policies encaputxats. Però què va passar exactament a Lizartza? Davant la proscripció de la llista d’ANB al municipi, 186 dels 355 vots van ser considerats nuls. Per tant, el 52,39% dels sufragis va quedar fora del repartiment. Dels 169 vots vàlids, fins a 142 van ser vots en blanc. Aquesta va ser l’opció preferida per a la base electoral del PNB, que mancada d’una llista pròpia volia impedir l’alcaldia d’Otaola a través d’un vot en blanc massiu. El resultat de tot plegat va ser que amb un 7,6% del total de vots emesos, el PP va aconseguir els 7 regidors en joc i l’alcaldia. El poder total del poble amb 27 sufragis a favor i 328 vots en contra. 27 vots sobre un cens de 500 persones. Entre els votants, un escàs 7,6% prevalent sobre el 92,4% dels lizartzarres. El 2011 i el 2015, però, els 7 regidors del PP es convertiren en 7 regidors de l’esquerra abertzale. El 2015, Bildu tingué 240 vots davant els 12 del PP. Per a Ana Rosa Quintana, segurament, valen més els 12 que els 240. Però, vist des del camp democràtic, 240 és fins a 20 vegades 12.
Quines lliçons pel cas català aporta la llunyana Lizartza? Com a mínim, tres. La primera, que l’Estat espanyol no té grans inconvenients en fer una lectura interessada de la llei per a imposar governs que no responen a la voluntat democràtica de la majoria. La segona és que els mitjans de comunicació dels grans grups mediàtics, fortament lligats al poder establert, segueixen el guió que marca Madrid i destinen grans esforços en invertir els termes i presentar a les víctimes com a botxins i als botxins com a víctimes. D’aquesta manera, que a Catalunya el 47,5% dels vots pesin més que el 43,5% és un acte d’aparent tirania. En canvi, per als mateixos mitjans de comunicació és democràcia que un exigu 7,6% dels vots es tradueixi en el 100% de la representació institucional. La tercera i definitiva lliçó és que el particular 155 contra Lizartza va fracassar i l’excepció va donar pas al retorn a la normalitat democràtica. Per a vèncer, cal resistir. Com Lizartza, una pedra basca a la sabata dels inquisidors.

Democracia a la española: el caso de Lizartza

Lizartza es una población guipuzcoana que limita con Navarra. Es un tranquilo municipio separado por 35 kilometros de coche de Donostia (San Sebastián). Su número de habitantes es similar al de hace un siglo e inferior al de los años setenta y ochenta del siglo XX, momento en que se aproximó a los 1000 vecinos. Pero en 2007, y durante cuatro años, el nombre de Lizartza resonó intensamente en los medios de comunicación españoles y este modesto pueblo se convirtió prácticamente en una cuestión de Estado. A partir de 2011, como es habitual, los mismos medios pasaron a ignorar completamente a los lizartzarras. En cada momento toca escoger los objetivos más sabrosos y morbosos: Arrasate (Mondragón), Leitza, Altsasu...
¿Qué sucedió en 2007? Fue aquel un año políticamente convulso respecto al conflicto vasco. ETA dinamitó la terminal 4 del aeropuerto de Madrid, la negociación entre el grupo armado vasco y el gobierno español de Zapatero fracasó y las elecciones municipales de mayo se celebraron en Euskal Herria en un escenario entre ambiguo y envenenado. El Estado no permitió la libre concurrencia de la izquierda abertzale pero tampoco vetó todas sus candidaturas, de modo que se produjo una ilegalización selectiva. Esto provocó, por ejemplo, que el 27 de mayo de 2007 los ciudadanos de Pamplona pudieran votar a Acción Nacionalista Vasca (ANV) en les elecciones municipales mientras en las autonómicas la lista de este partido había sido apeada. Lizartza fue uno de los municipios donde la lista local de ANV fue proscrita por la justicia española.
Aquí entra en juego Regina Otaola, militante del PP y vecina de Eibar, ciudad ubicada en el otro extremo de Gipuzkoa. Otaola se convirtió en la alcaldesa paracaidista de Lizartza. Gracias a considerar los votos a ANV como nulos, la candidata españolista se convirtió en un icono mediático y recibió decenas de reconocimientos de grupos y fundaciones tan afines a PP y PSOE como ajenas al municipio vasco. El apoyo de sus gobernados, que habían votado masivamente en su contra, se le resistió más. De hecho, frecuentaba poco el ayuntamiento y lo solía hacer acompañada de decenas de policías encapuchados. ¿Pero qué ocurrió exactamente en Lizartza? Ante la proscripción de la lista municipal de ANV, 186 de los 355 votos se consideraron nulos. Por lo tanto, el 52,39% de los sufragios quedaron fuera del reparto. De los 169 votos válidos, hasta 142 fueron votos en blanco. Esta fue la opción preferida por la base electoral del PNV, que careciendo de lista propia quería impedir la alcaldía de Otaola a través de un voto en blanco masivo. El resultado de lo anterior fue que con un 7,6% del total de votos emitidos, el PP consiguió los 7 concejales en juego y la alcaldía. El poder total del pueblo con 27 sufragios a favor y 328 votos en contra. 27 votos sobre un censo de 500 personas. Entre los votantes, un escaso 7,6% prevaleciendo sobre el 92,4% de los lizartzarras. En 2011 y 2015 los 7 concejales del PP se convirtieron en 7 concejales de la izquierda abertzale. El 2015, Bildu tuvo 240 votos frente a los 12 del PP. Para Ana Rosa Quintana, quizás, pesan más los 12 que los 240. Pero, visto desde el campo democrático, 240 es hasta 20 veces 12.
¿Qué lecciones para el caso catalán aporta la lejana Lizartza? Como mínimo, tres. La primera, que el Estado español no tiene grandes reparos en hacer una lectura interesada de la ley para imponer gobiernos que no responden a la voluntad democrática de la mayoría. La segunda es que los medios de comunicación de los grandes grupos mediáticos, fuertemente vinculados al poder establecido, siguen el guión que marca Madrid y destinan grandes esfuerzos en invertir los términos y presentar a las víctimas como verdugos y a los verdugos como víctimas. De este modo, que en Catalunya el 47,5% de los votos pese más que 43,5% es un acto de aparente tiranía. Sin embargo, para los mismos medios de comunicación es democracia que un exiguo 7,6% de los votos se traduzca en el 100% de la representación institucional. La tercera y definitiva lección es que el particular 155 contra Lizartza fracasó y la excepción dio paso al retorno a la normalidad democrática. Para vencer, hay que resistir. Como Lizartza, una piedra vasca en el zapato de los inquisidores.