dijous, 8 de febrer de 2018

Democràcia a l'espanyola: el cas de Lizartza

Lizartza és una població guipuscoana que limita amb Navarra. És un municipi tranquil, separat per 35 quilòmetres de cotxe de Donostia (Sant Sebastià). El seu nombre d’habitants és similar al de fa un segle i inferior al dels anys setanta i vuitanta del segle XX, moment en què es va aproximar als 1000 veïns. Segurament, el seu nom dirà poca cosa als catalans que llegeixin aquest article. Però el 2007, i durant quatre anys, el nom de Lizartza va ressonar intensament en els mitjans de comunicació espanyols i aquest modest poble es va convertir pràcticament en una qüestió d’Estat. A partir del 2011, com és habitual, els mateixos mitjans van passar a ignorar completament els lizartzarres. En cada moment toca escollir els objectius més llaminers i morbosos: Arrasate (Mondragón), Leitza, Altsasu...
Què va passar el 2007? Aquell va ser un any políticament convuls respecte al conflicte basc. ETA va deixar feta runa la terminal 4 de l’aeroport de Madrid, la negociació entre el grup armat basc i el govern espanyol de Zapatero va fracassar i les eleccions municipals del mes de maig es van celebrar a Euskal Herria en un escenari entre ambigu i enverinat. L’Estat no va permetre la lliure concurrència de l’esquerra abertzale però tampoc va vetar-ne totes les candidatures, de manera que hi va haver una il·legalització selectiva. Això va provocar, per exemple, que el 27 de maig del 2007 els ciutadans de Pamplona poguessin votar Acció Nacionalista Basca (ANB) en les eleccions municipals mentre a les autonòmiques la llista d’aquest partit havia estat tombada. Lizartza va ser un dels municipis on la llista local d’ANB va ser proscrita per la justícia espanyola.
Aquí és on entra en joc Regina Otaola, militant del PP i veïna d’Eibar, ciutat ubicada a l’altre extrem de Guipúscoa. Otaola es va convertir en l’alcaldessa paracaigudista de Lizartza. Gràcies a considerar els vots a ANB com a nuls, la candidata espanyolista va convertir-se en una icona mediàtica i va rebre desenes de reconeixements i premis de grups i fundacions tant afins a PP i PSOE com aliens al municipi basc. El suport dels seus governats, que havien votat massivament en contra seva, se li va resistir més. De fet, freqüentava poc l’ajuntament i ho solia fer acompanyada de desenes de policies encaputxats. Però què va passar exactament a Lizartza? Davant la proscripció de la llista d’ANB al municipi, 186 dels 355 vots van ser considerats nuls. Per tant, el 52,39% dels sufragis va quedar fora del repartiment. Dels 169 vots vàlids, fins a 142 van ser vots en blanc. Aquesta va ser l’opció preferida per a la base electoral del PNB, que mancada d’una llista pròpia volia impedir l’alcaldia d’Otaola a través d’un vot en blanc massiu. El resultat de tot plegat va ser que amb un 7,6% del total de vots emesos, el PP va aconseguir els 7 regidors en joc i l’alcaldia. El poder total del poble amb 27 sufragis a favor i 328 vots en contra. 27 vots sobre un cens de 500 persones. Entre els votants, un escàs 7,6% prevalent sobre el 92,4% dels lizartzarres. El 2011 i el 2015, però, els 7 regidors del PP es convertiren en 7 regidors de l’esquerra abertzale. El 2015, Bildu tingué 240 vots davant els 12 del PP. Per a Ana Rosa Quintana, segurament, valen més els 12 que els 240. Però, vist des del camp democràtic, 240 és fins a 20 vegades 12.
Quines lliçons pel cas català aporta la llunyana Lizartza? Com a mínim, tres. La primera, que l’Estat espanyol no té grans inconvenients en fer una lectura interessada de la llei per a imposar governs que no responen a la voluntat democràtica de la majoria. La segona és que els mitjans de comunicació dels grans grups mediàtics, fortament lligats al poder establert, segueixen el guió que marca Madrid i destinen grans esforços en invertir els termes i presentar a les víctimes com a botxins i als botxins com a víctimes. D’aquesta manera, que a Catalunya el 47,5% dels vots pesin més que el 43,5% és un acte d’aparent tirania. En canvi, per als mateixos mitjans de comunicació és democràcia que un exigu 7,6% dels vots es tradueixi en el 100% de la representació institucional. La tercera i definitiva lliçó és que el particular 155 contra Lizartza va fracassar i l’excepció va donar pas al retorn a la normalitat democràtica. Per a vèncer, cal resistir. Com Lizartza, una pedra basca a la sabata dels inquisidors.

Democracia a la española: el caso de Lizartza

Lizartza es una población guipuzcoana que limita con Navarra. Es un tranquilo municipio separado por 35 kilometros de coche de Donostia (San Sebastián). Su número de habitantes es similar al de hace un siglo e inferior al de los años setenta y ochenta del siglo XX, momento en que se aproximó a los 1000 vecinos. Pero en 2007, y durante cuatro años, el nombre de Lizartza resonó intensamente en los medios de comunicación españoles y este modesto pueblo se convirtió prácticamente en una cuestión de Estado. A partir de 2011, como es habitual, los mismos medios pasaron a ignorar completamente a los lizartzarras. En cada momento toca escoger los objetivos más sabrosos y morbosos: Arrasate (Mondragón), Leitza, Altsasu...
¿Qué sucedió en 2007? Fue aquel un año políticamente convulso respecto al conflicto vasco. ETA dinamitó la terminal 4 del aeropuerto de Madrid, la negociación entre el grupo armado vasco y el gobierno español de Zapatero fracasó y las elecciones municipales de mayo se celebraron en Euskal Herria en un escenario entre ambiguo y envenenado. El Estado no permitió la libre concurrencia de la izquierda abertzale pero tampoco vetó todas sus candidaturas, de modo que se produjo una ilegalización selectiva. Esto provocó, por ejemplo, que el 27 de mayo de 2007 los ciudadanos de Pamplona pudieran votar a Acción Nacionalista Vasca (ANV) en les elecciones municipales mientras en las autonómicas la lista de este partido había sido apeada. Lizartza fue uno de los municipios donde la lista local de ANV fue proscrita por la justicia española.
Aquí entra en juego Regina Otaola, militante del PP y vecina de Eibar, ciudad ubicada en el otro extremo de Gipuzkoa. Otaola se convirtió en la alcaldesa paracaidista de Lizartza. Gracias a considerar los votos a ANV como nulos, la candidata españolista se convirtió en un icono mediático y recibió decenas de reconocimientos de grupos y fundaciones tan afines a PP y PSOE como ajenas al municipio vasco. El apoyo de sus gobernados, que habían votado masivamente en su contra, se le resistió más. De hecho, frecuentaba poco el ayuntamiento y lo solía hacer acompañada de decenas de policías encapuchados. ¿Pero qué ocurrió exactamente en Lizartza? Ante la proscripción de la lista municipal de ANV, 186 de los 355 votos se consideraron nulos. Por lo tanto, el 52,39% de los sufragios quedaron fuera del reparto. De los 169 votos válidos, hasta 142 fueron votos en blanco. Esta fue la opción preferida por la base electoral del PNV, que careciendo de lista propia quería impedir la alcaldía de Otaola a través de un voto en blanco masivo. El resultado de lo anterior fue que con un 7,6% del total de votos emitidos, el PP consiguió los 7 concejales en juego y la alcaldía. El poder total del pueblo con 27 sufragios a favor y 328 votos en contra. 27 votos sobre un censo de 500 personas. Entre los votantes, un escaso 7,6% prevaleciendo sobre el 92,4% de los lizartzarras. En 2011 y 2015 los 7 concejales del PP se convirtieron en 7 concejales de la izquierda abertzale. El 2015, Bildu tuvo 240 votos frente a los 12 del PP. Para Ana Rosa Quintana, quizás, pesan más los 12 que los 240. Pero, visto desde el campo democrático, 240 es hasta 20 veces 12.
¿Qué lecciones para el caso catalán aporta la lejana Lizartza? Como mínimo, tres. La primera, que el Estado español no tiene grandes reparos en hacer una lectura interesada de la ley para imponer gobiernos que no responden a la voluntad democrática de la mayoría. La segunda es que los medios de comunicación de los grandes grupos mediáticos, fuertemente vinculados al poder establecido, siguen el guión que marca Madrid y destinan grandes esfuerzos en invertir los términos y presentar a las víctimas como verdugos y a los verdugos como víctimas. De este modo, que en Catalunya el 47,5% de los votos pese más que 43,5% es un acto de aparente tiranía. Sin embargo, para los mismos medios de comunicación es democracia que un exiguo 7,6% de los votos se traduzca en el 100% de la representación institucional. La tercera y definitiva lección es que el particular 155 contra Lizartza fracasó y la excepción dio paso al retorno a la normalidad democrática. Para vencer, hay que resistir. Como Lizartza, una piedra vasca en el zapato de los inquisidores.

dijous, 14 de desembre de 2017

Roma contra Luter: la lluita continua

El 1517 Martí Luter va enganxar a la porta de l'església de Wittenberg les seves conegudes 95 tesis. Ho va fer el 31 d’octubre de fa 500 anys. Luter, que esclatava davant la venda d’indulgències autoritzada pel papa Lleó X per a finançar la construcció de la Basílica de Sant Pere, acabà assenyalat com a heretge i excomunicat el 1521. Després vindrien l’exili, la traducció de la Bíblia a la llengua alemanya, Joan Calví i l’expansió de la Reforma i el cristianisme antiromà pel centre i el nord d’Europa i la resta del planeta.
Avui, les diferències entre protestantisme i catolicisme es poden observar visitant els seus centres de culte, on la simplicitat (o pobresa artística) protestant contrasta amb l’excel·lència artística (o opulència idòlatra) visible a les esglésies catòliques. També en el paper de la fe i les obres en la salvació o el culte a Maria i els sants. El celibat només s’entén com a indispensable per part de l’església catòlica. El purgatori, tan arrelat en l’imaginari catòlic, no existeix als ulls de molts protestants. Aquests últims consideren provat l’obscurantisme romà en fets com la creació de la Santa Inquisició o el recel històric de la cúria romana al lliure accés als textos sagrats dels seus fidels. Des del punt de vista catòlic, sovint s’ha identificat el protestantisme com a superb, responsable de la creació de grups sectaris i condemnat a la divisió, ja que desautoritzar i trencar amb Roma hauria impulsat i legitimat totes les divisions intestines posteriors. Tot això exposat sempre amb molta prudència, perquè és difícil entendre protestant o protestantisme com a termes unívocs a causa de les múltiples interpretacions que s’hi aixopluguen. Luterans, calvinistes, anabaptistes, anglicans, metodistes, pentecostals... són només algunes de les principals famílies protestants. I els adventistes, es pot afirmar al 100% que són protestants? I als testimonis de Jehovà, cal situar-los fora tenint en compte els seus orígens i creences?
Catolicisme i protestants han passat de les guerres sagnants de segles enrere a la coexistència pacífica actual. De fet, l’església catòlica i el món protestant comparteixen recels davant la laïcitat i trinxera contra l’ateisme. També participen de la mateixa visió sobre les religions no monoteistes. Per descomptat, i pel que fa a les religions del llibre, consideren el cristianisme com a una superació del judaisme i mantenen amb l’islam una pugna evident per la supremacia religiosa global. Però essent molt el que els uneix, també és bastant el que els separa. Per això, en el marc del cristianisme, aspiren a ser la branca hegemònica capaç d’aglutinar les ovelles esgarriades i ser reconeguda com a la legítima i única hereva de l’església de Crist. Haver passat de les guerres sectàries a la tolerància mútua no vol dir ignorar que la frontera entre uns i altres és enorme, mòbil i molt porosa. És més fàcil convertir un cristià protestant en catòlic (o un catòlic en protestant) que no aquest cristià en musulmà (o un musulmà en cristià). Així ho avalen els estudis realitzats, i no ha d’estranyar-nos el major trànsit entre dos grups religiosos que comparteixen llibre sagrat, litúrgies o pensadors.
La rivalitat entre catòlics i protestants és una vella coneguda a Europa i també es pot observar a l’Àfrica. Però Amèrica és ara l’epicentre d’aquesta històrica tensió entre les dues grans famílies cristianes, molt més esteses que la variant ortodoxa (veure gràfic). No és cap casualitat que el Papa Francesc sigui, des del 2013, el primer pontífex d’origen americà. L’elecció de l’argentí Jorge Mario Bergoglio és una mostra de la importància que concedeix el Vaticà a la lluita per l’hegemonia a l’Amèrica del Sud i el conjunt del continent americà. L’església catòlica arriba a aquesta decisiva batalla anquilosada però formalment unida i relativament cohesionada. El protestantisme hi arriba més jove i fresc però extremadament atomitzat. Per l’enorme religiositat popular que hi impera, la seva extensa població i el creixement espectacular del cristianisme protestant, el Brasil és, i sobretot serà, un escenari clau. Però no serà l’únic: els Estats Units, Mèxic, Guatemala, Colòmbia, Veneçuela, Xile... En els segles que han de venir, el lideratge del món cristià serà catòlic, protestant o compartit? No ho sabem, però Amèrica hi té molt a dir.

dimecres, 6 de setembre de 2017

Colòmbia: de les FARC a la FARC

Colòmbia és una nació que, des del seu naixement, arrossega nombrosos episodis i processos violents. La continuïtat i ferocitat de la violència a Colòmbia ha estat única a l’Amèrica Llatina, i durant molts anys els registres de morts, ferits, desplaçats o refugiats han estat semblants als de llunyans països en guerra i, a la vegada, molt superiors als dels estats veïns. El descens progressiu de la violència entre l’Estat colombià i la guerrilla de les FARC-EP (Forces Armades Revolucionàries de Colòmbia - Exèrcit del Poble) ha permès alliberar tots els militars en mans de la insurgència, acordar la llibertat dels guerrillers i milicions presos i impulsar una jurisdicció especial per als delictes no indultables protagonitzats per qualsevol dels actors del conflicte armat, a més de pactar algunes reformes en matèria de restitució de terres o de substitució dels conreus il·lícits (lluita antidroga). Alguns dels aspectes acordats ja és evident que no es compliran, almenys en la seva totalitat. A més, els partidaris dels acords de pau hauran d’enfrontar-se electoralment a l’uribisme, que s’ha oposat sistemàticament als punts clau pactats. I fer-ho mentre la guerrilla de l’ELN continua negociant amb el govern de Bogotà i es mantenen actius múltiples grups paramilitars i criminals.
En endinsar-se a la selva, els guerrillers hivernaven el seu nom oficial i n’adoptaven un de nou, que els ha acompanyat durant anys i dècades. En el trànsit cap a la vida civil, alguns excomandants mantenen el seu nom de combat. Però el que pot sorprendre és que les FARC siguin ara la FARC, un cop suprimit l’EP que remetia a la seva condició de grup armat i substituint la denominació Forces Armades Revolucionàries de Colòmbia per Força Alternativa Revolucionària del Comú. Perquè han mantingut les FARC les seves sigles en la nova etapa sense confrontació armada? Segurament, el pes simbòlic i cohesionador del nom ha influït molt en una agrupació política on molts dels seus membres vénen d’una vida fortament comunitària i volen evitar el risc de dissolució dels vincles existents. En segon lloc, el sorgiment d’un grup molt minoritari que no accepta els acords de pau i es considera legítim continuador de la lluita de Marulanda, obliga a les FARC a no donar imatge de renúncia del passat enterrant el seu nom històric. Els elements anteriors han pesat més que el fet que aquesta denominació estigui connotada molt negativament en els territoris que no han viscut el conflicte en el dia a dia. Aquestes zones són bàsicament les urbanes, on la presència guerrillera s’ha expressat en actes de propaganda d’abast molt reduït i atacs amb explosius que han suscitat una gran oposició. El rebuig s’ha vist multiplicat per la fortíssima i unànime pressió mediàtica contra les FARC, que encara ara és considerable tot i que s’ha rebaixat.
Des del 2016, i coincidint amb la recta final del procés de pau iniciat el 2012 a Oslo, han augmentat les xifres d’activistes polítics i líders socials assassinats. També membres de les FARC i familiars han estat morts per paramilitars. És una incògnita fins a on arribarà aquesta onada de violència i quin tipus de complicitats té. El fantasma de la persecució contra la UP, que va significar la mort de dos candidats presidencials i milers de militants, no s’ha esvaït de la memòria de certs sectors colombians. Poder fer política oberta sense risc d’assassinat i la capacitat d’arrelar entre l’electorat dels barris populars de les grans ciutats, seran dos factors molt importants a l’hora de determinar el grau d’èxit de la nova FARC. Sembla que ho tindrà difícil.

diumenge, 28 de maig de 2017

Israel i el segle XXI

El segle XIX va veure el naixement del sionisme, que recollia i actualitzava vells anhels. El segle XX va ser testimoni de la materialització del gran somni d’aquest moviment amb la creació d’un estat concebut com a la pàtria dels jueus. Què oferirà el segle XXI a Israel?
L’Orient Mitjà és la regió del planeta que ha acabat acollint la llar nacional dels jueus. I, com tothom sap, és concretament a Palestina on s’ha establert. El 1948 Israel va proclamar la seva independència després de la resolució 181 de l’ONU (1947). El naixement d’Israel li va suposar una guerra immediata amb els seus oponents àrabs. Aquest enfrontament, igual que els de les dècades següents, va acabar amb una victòria israeliana. Ja des de finals del segle XIX, nombrosos jueus havien emigrat a Terra Santa. Les llavors per a la creació d’Israel eren, per tant, anteriors a l’Holocaust jueu. La mort en massa de jueus durant la II GM va reforçar la determinació sionista i va facilitar el suport d’alguns països occidentals, però Israel és molt més que una resposta a l’Alemanya de Hitler.
Israel és una realitat innegable que s’emplaça a Palestina, però van ser diverses ubicacions les que es van contemplar per acollir la població jueva mundial. Theodor Herzl va abordar per escrit la possibilitat d’establir Israel a l’Argentina. També es va parlar de l’Àfrica, com en el cas de Kenya. L’Alemanya del Tercer Reich tenia la intenció de deportar els jueus a l’illa de Madagascar, en aquells moments sota control francès. És el que es coneix com a Pla Madagascar, al qual s’aferren els historiadors revisionistes o negacionistes per rebutjar que el nazisme tingués l’objectiu d’exterminar els jueus europeus.
El breu recorregut històric anterior es justifica perquè les particularitats que acompanyen a Israel i la sensibilitat que desperta el conflicte israelianopalestí arreu del món, només es poden entendre si no oblidem la forta càrrega política i emocional que arrossega la idea d’Israel. Un còctel d’emocions en el marc d’un conflicte nacional, molt marcat per la religió, on els palestins no volen veure amputada la seva pàtria i Israel tem una Palestina independent amb plenes capacitats militars i diplomàtiques.
En el dia d’avui, es pot dir que les negociacions de les últimes dècades entre palestins i israelians no han servit pràcticament de res. Tant és així que la pacificació de Terra Santa per la via de dos estats sembla cada cop una idea més exòtica. Això té un risc evident per als palestins, que es troben en una situació adversa perquè no posseeixen un Estat palestí propi ni tampoc poden, majoritàriament, reclamar els drets que comporta ser ciutadà israelià. Aquesta situació de desprotecció facilita episodis com els que es van viure amb l’atac a la Franja de Gaza l’estiu del 2014. Però tampoc surt gratis als israelians: si no neix un Estat per als palestins, la idea d’un únic estat binacional pren força. Una solució a la sud-africana, posant l’accent en la lluita per la igualtat de drets en un únic Estat, és perillosa per a la continuïtat d’Israel com a estat jueu. Davant daixò, Israel aspira a blindar el seu caràcter jueu a través d’iniciatives com la imminent llei de l'Estat-nació. En la línia contrària, i emmirallat en la lluita contra l’apartheid sud-africà, hi trobem el moviment BDS, que creix davant la preocupació de l’estat hebreu. Quins fruits tindrà l’acostament entre Israel i les monarquies sunnites? Veurem una Palestina independent? Què passarà amb el polvorí de l’Esplanada de les Mesquites (Mont del Temple)? Cap a on va Israel? El segle XXI anirà oferint les respostes.

dissabte, 25 de febrer de 2017

Cristianisme i paganisme

Al sostre de la Sala di Costantino del Vaticà hi ha una pintura que resumeix molt bé la relació entre el cristianisme i el paganisme preexistent a Europa: El triomf del cristianisme, de Tommaso Laureti. La creu, victoriosa, és al davant d'una estàtua pagana destrossada. Clar i ras, sense la correcció política i l’emmascarament dels nostres temps. Història a través de l’art.



dilluns, 7 de novembre de 2016

El PACMA, la incògnita que creix

El 28 juliol del 2010, el Parlament de Catalunya prohibia les curses de braus al nostre país. Quatre mesos més tard, i malgrat l’assoliment d’un dels seus objectius històrics, el PACMA no es desinflava i aconseguia 14.238 vots (0,45%) a les eleccions catalanes, similars als 13.740 (0,46%) que havia assolit el 2006. Els comicis del 2012 (20.861 vots, 0,53%) van suposar un nou impuls, que seria superat altre cop el 2015. Tot i el caràcter plebiscitari de les últimes eleccions catalanes, que va castigar a molts partits indefinits, els animalistes van créixer novament (30.157 vots, 0,73%). El PACMA, nascut el 2003 i d’àmbit estatal, va irrompre com a Partit Antitaurí contra el Maltractament Animal i el 2011 va ser rebatejat com a Partit Animalista contra el Maltractament Animal. El final de la tauromàquia a Catalunya i la necessitat de definir-se amb més precisió i un nom menys reactiu van ser dos dels motius d’aquest canvi. El partit té una força considerable a Catalunya, on aconsegueix un suport molt superior a la mitjana estatal.
A continuació, es pot veure l’evolució dels resultats del PACMA a les eleccions del Parlament de Catalunya (1er gràfic) i del suport, a Catalunya, a les estatals i europees (2on gràfic): 


Fins a quin punt estem davant un vot animalista o bàsicament de protesta? Quants dels seus votants van menjar hamburguesa en tornar a casa? Més seriosament, tenen més suport entre l’electorat femení o el masculí? A quin partit votarien si el PACMA no es presentés? Què pensen de la independència o de l’eix esquerra-dreta? Com es defineixen pel que fa a la religió? Arribaran a tenir representants a les institucions catalanes com passa a Holanda? Realment, seria interessant tenir dades científiques sobre els seus votants, que cada cop en són més.
Un altre element per la reflexió ens el dóna el Tribunal Constitucional espanyol, que aquest 2016 ha fet pública la sentència que pretén reintroduir la tauromàquia a Catalunya. Els intents d'imposar les curses de braus a Catalunya podrien portar a una situació curiosa: el vot útil contra la tauromàquia no seria el que rep el PACMA sinó el dels partits independentistes? La sentència del TC i l'actitud del govern espanyol emeten un missatge clar: Catalunya és Espanya i, per tant, els toros no es toquen. Si es vol acabar amb la tauromàquia, què és més útil: una autonomia subordinada a Madrid o un Estat sobirà?