divendres, 13 de novembre de 2020

O nosso idioma (também) é internacional

Este verão, Kendji Girac, um jovem músico cigano, comoveu-se profundamente no programa The Voice Kids, com grande audiência também na França. O que aconteceu? Girac ouviu um menino de 9 anos cantar em catalão e chorou devido à emoção que lhe produziram uns sons bem familiares. O rapaz, Maxime Cayuela, interpretou “Tant com me quedarà”, do falecido cantor rossilhonês Jordi Barre. O pequeno Maxime, vizinho de Perpinhão, ilustrou de forma rápida e agradável que o idioma catalão vai além das fronteiras regionais ou estaduais.

A língua catalã é falada como língua territorial em quatro estados: o Reino da Espanha, a República Francesa, a Andorra e a República Italiana. No caso do Principado de Andorra, o catalão é a única língua oficial num território com forte presença dos idiomas francês, castelhano, português ou inglês. Na Espanha, a nossa língua compartilha de iure oficialidade com o castelhano (às vezes, chamado de espanhol) nas ilhas Baleares, na Catalunha e no País Valenciano, onde o seu nome popular e estatutário é o de valenciano. Embora expulso da oficialidade, o catalão fala-se também, com boa saúde, na franja oriental de Aragão e tem alguma presença em El Carche (Múrcia). Em França, estado que administra uma parte da Catalunha histórica, a língua catalã não é seriamente promovida e fica longe da oficialidade num estado multilíngue que se apresenta ao mundo como um país monolingue. Por último, num canto da ilha de Sardenha, pertencente à Itália, encontra-se uma cidade chamada Alghero (em catalão, l’Alguer), onde o predomínio do italiano é inegável. De acordo com uma pesquisa de 2015 da Generalitat da Catalunha, 36,4% dos habitantes do Alghero falam o catalão alguerês fluentemente e 8,1% escrevem-no.

A internacionalidade do catalão, como temos visto, é uma realidade positiva, mas fraca se a compararmos com outros casos que podemos ter em mente. Não consigo ler a mente das pessoas leitoras, mas talvez algumas vejam a Andorra como um Couto Misto à franco-espanhola com aroma catalão. Ainda assim, muitos tiram proveito das vantagens que oferece o facto de o nosso idioma ser falado por 10 milhões de pessoas em terras e ilhas mediterrâneas pertencentes a quatro estados diferentes. Estão bem cientes disso os catalães que trabalham para o governo de Andorra e os docentes valencianos que ensinam em catalão, por exemplo, em Ibiza ou na Catalunha. Sabem-no também os artistas maiorquinos consolidados fora das ilhas Baleares, ou os jornalistas nascidos no País Valenciano que integram ou até dirigem alguns dos principais meios de comunicação em Barcelona.

Considerando o que dissemos acima, muitas das pessoas falantes de catalão perguntámo-nos: por que os galegos com poder institucional não apostam, com feitos, em prol duma visão global da língua da qual são coproprietários? Quem tivesse o pulmão do Brasil, o exemplo de Portugal e mesmo uma digna presença na África e na Ásia!

 

(Publicado no Portal Galego da Língua)

dissabte, 30 de maig de 2020

Castelao: deu frases de “Sempre en Galiza”

Sempre en Galiza és el llibre de més impacte de Daniel Castelao (Rianxo, 1886). Amb escrits d’aquest polític i artista polifacètic, constitueix una obra d’assaig imprescindible per a entendre la història i el present de Galícia. Llegim-ne, com a aperitiu, deu fragments breus però substancials:

Castelao Galiza
“L’home que dubta i tem en el moment de realitzar l’ideal que predicà i no té coratge per a mantenir-se en el seu lloc de perill, o bé és un farsant o bé és un covard.”
(...)
“Fa fàstic veure el ramat de señoritos de dretes que posen Jesús a la porta de casa, per a viure, dins d’ella, en contuberni amb tots els pecats del segle.”
(...)
El gallec és un idioma extens i útil, perquè – amb petites variacions – es parla al Brasil, a Portugal i a les colònies portugueses.”
(...)
“Gràcies a l’esforç de Catalunya van esdevenir possibles les aspiracions de la nostra Terra.”
(...)
“Jo imagino, igualment, la indignació que sentirien els castellans – ara tan espanyols – si el fet diferencial de Catalunya, poso per cas, hagués arribat a ser hegemònic i se’ls hi hagués imposat el català com a única llengua de l’Estat. Suportarien els castellans una Espanya catalana i obstinada a catalanitzar Castella?”
(...)
“Direm lleialment que la nostra condició de “separats” és a prop de convertir-se en energia “separatista”, perquè ni els demòcrates espanyols volen comprendre’ns.”
(...)
“Alguns tornàvem de Portugal amb els ulls plens de bellesa i amb el cor esquerdat de saudades, molt alegres d’haver-hi vist el nostre propi geni en llibertat.”
(...)
“I així un galleguista conscient, lliure de constrenyiments polítics, només amb caràcter transitori pot acceptar una autonomia amb hipoteca, ja que qualsevol institució gallega que no sorgeixi de la sobirania pròpia, implicarà subordinació, dependència i esclavitud.”
(...)
“Galícia ha de ser alguna cosa més que un viver de carn humana per a l’exportació.”
(...)
“Hi ha nacionalismes legítims i il·legítims, d’acord amb si se sustenten en un desig de llibertat o es mouen per afanys absorbents.”

Castelao
El llibre en paper es pot aconseguir en la llengua del seu autor mitjançant les editorials gallegues Através o Galaxia, segons les preferències ortogràfiques del lector. També ha estat traduït al castellà (Akal, 1985) i a l’anglès (Boutle, 2016).

diumenge, 24 de maig de 2020

Castelao: dez sentenças de “Sempre en Galiza”

Sempre en Galiza é o livro de maior impacto de Daniel Castelao (Rianxo, 1886). Com escritos deste político e artista multifacetado, é um ensaio essencial para entender a história e o presente da Galiza. Vamos ler, como aperitivo, dez trechos curtos, mas substanciais:

Castelao
“O homem que duvida e teme no momento de realizar o ideal que pregou e não tem coragem para se manter no seu posto de perigo, ou é um farsante ou é um coitadinho.”
(...)
“Dá nojo ver a grei de señoritos direitistas que põem Jesus na porta da casa, para viverem, dentro dela, em contubérnio com todos os pecados do século.”
(...)
O galego é um idioma extenso e útil, porque – com pequenas variantes – se fala no Brasil, em Portugal e nas colónias portuguesas.”
(...)
“Pelo esforço da Catalunha tornaram-se possíveis as aspirações da nossa Terra.”
(...)
“Eu imagino, igualmente, a carragem que acometeria os Castelhanos – agora tão Espanhóis – se o facto diferencial da Catalunha, ponho por exemplo, tivesse chegado a ser hegemónico e lhes tivesse sido imposto o catalão como única língua do Estado. Suportariam os Castelhanos uma Espanha catalã e empenhada em catalanizar Castela?
(...)
“Diremos lealmente que a nossa condição de “separados” está próxima de se trocar em energia “separatista”, porque nem os democratas espanhóis querem compreender-nos.”
(...)
“Alguns voltávamos de Portugal com os olhos prenhes de formosura e com o coração fendido de saudades, mui ledos de termos visto ali o nosso próprio génio em liberdade.”
(...)
“E assim um galeguista consciente, livre de constrangimentos políticos, só com carácter transitório pode aceitar uma autonomia com hipoteca, pois qualquer instituição galega que não surdir da própria soberania, implicará subordinação, dependência e escravidão.”
(...)
“A Galiza deve ser algo mais que um criadouro de carne humana para a exportação.”
(...)
“Há nacionalismos legítimos e ilegítimos, consoante alicerçarem num anseio de liberdade ou se moverem por afãs absorventes.”

Castelao
O livro em papel pode adquirir-se no idioma do seu autor por meio das editoras galegas Através ou Galaxia, de acordo com as preferências ortográficas do leitor. Há também uma tradução para o castelhano (Akal, 1985) e outra para o inglês (Boutle, 2016).

dimarts, 14 de gener de 2020

Orques captives: orígens i curiositats

Potser és el mateix que tenir un ocell en una gàbia, però mantenir orques en aquàriums sol resultar molt més cridaner i controvertit. Sigui per les seves mides majestuoses, per ser una bèstia marina, per l’enorme intel·ligència, per una longevitat equiparable a la humana o per la condició compartida de mamífers, és difícil mantenir-se indiferent davant l’existència d’orques vives fora dels mars i oceans. Polèmica i fascinació s’ajunten quan es tracta de parlar d’aquest animal especial, capaç de suscitar temor i simpatia a uns i altres.
L’orca va ser batejada com a balena assassina pels navegants castellans, que van copsar molt bé la voracitat predadora d’aquesta criatura, però la van associar a un grup de cetacis, les balenes, del qual no formen part les orques, que són el membre més gros i poderós de la família dels delfínids.
Als Estats Units d’Amèrica hi trobem l’origen de tantes i tantes coses, bones i dolentes, que després es reprodueixen a gairebé tot arreu. La captivitat de l’orca (orcinus orca) també és un fenomen que neix i es desenvolupa en aquest país i el veí Canadà. La primera captura de la qual es té constància data del 1961. A finals d’aquest any, l’orca batejada com a Wanda va morir després de només 48 hores en el seu nou hàbitat. Més tard, el 1964, hi va haver una segona captura, exitosa i desastrosa al mateix temps. Reeixida, perquè l’orca Moby Doll va poder ser exhibida durant uns tres mesos, docilitzant la imatge d’aquest predador marí i captant poderosament l’atenció de la premsa. Desastrosa, a causa de la manca d’escrúpols, la improvisació i el desconeixement que caracteritzaven aquestes operacions de captura dels cetacis. Moby Doll, del qual tot fa pensar que només es va conèixer el seu sexe un cop mort i que no va ingerir aliments fins als dos mesos de la captura, va ser retingut viu per carambola després que el propòsit inicial, que era portar-lo mort a un aquari canadenc per a construir una rèplica a mida real, es modifiqués aprofitant que l’animal havia quedat subjecte però no mort. Però va ser la tercera captura, la de Namu l’any 1965, la que va marcar un autèntic punt d’inflexió. Aquest exemplar va ser adquirit per l’empresari Ted Griffin després de ser accidentalment pescat a l’oest del Canadà i posteriorment traslladat exitosament fins a Seattle. Al marge de l’objectiu d’explotació econòmica a favor del seu aquari, Griffin era també un home obsessionat des de petit amb muntar una orca i, més tard, va tenir la gosadia de ser el primer ésser humà conegut en interactuar amb una balena assassina a l’aigua, a la qual donava el menjar o intentava ensinistrar vestit de submarinista, assumint un risc inèdit (fotografia superior). Namu, que es va convertir en una gran estrella mediàtica, va aconseguir viure fins als 11 mesos.
Un cop els caçadors d’orques i els parcs aquàtics van comprovar que el negoci era factible i lucratiu per a les dues parts, els exemplars d’aquesta espècie van començar a poblar els principals parcs aquàtics dels Estats Units, entre els quals destaquen els de la poderosa empresa SeaWorld. Abans que el naixement de cries en captivitat fos una realitat, el negoci es va poder alimentar d’orques capturades prop dels Estats Units i el Canadà. Les traves legals imposades en aquests països, van convertir les aigües properes a Islàndia en el nou proveïdor d’inquilins per als aquàriums. Des de mitjans de la dècada de 1970 fins a finals de la de 1980, l’aposta islandesa va fer possible augmentar el nombre d’orques captives, algunes especialment cèlebres: Ulisses, l’únic exemplar d’orca que va estar en captivitat als Països Catalans; Keiko, estrella dels cinemes amb el nom artístic de Willy; o Tilikum, fil conductor del potent documental Blackfish i conegut per causar la mort de dues entrenadores.
L’any 2010 va fer trontollar els populars espectacles d’orques. L’entrenadora nord-americana Dawn Brancheau es va convertir en la quarta víctima mortal de les balenes assassines instal·lades en parcs aquàtics. Quatre morts no són una xifra anecdòtica per a un nombre d’exemplars molt reduït, ja que actualment hi ha unes 60 orques captives al món, una xifra que ha anat creixent. D’aquestes, més de la meitat es troben en tancs instal·lats als Estats Units i la Xina. Pel que fa a la interacció entre entrenadors i orques, només del Japó (fotografia) provenen imatges recents de l’espectacular treball aquàtic en els espectacles públics. Aquesta interacció aquàtica no està exempta de riscos i s’ha traduït en múltiples immersions a la força d’entrenadors, envestides, caigudes, mossegades o esclafaments. Tot i que és difícil determinar la causa concreta dels atacs, és habitual que les agressions d’orques contra humans es produeixin en paral·lel a l’obligació de repetir algun exercici millorable o incomplet. Responent a aquest patró de comportament, un jove entrenador va ser brutalment atacat i mort a les Illes Canàries el 2009. La defunció ja esmentada de Brancheau, el 2010 a Orlando, va significar la prohibició de la justícia nord-americana a la immersió conjunta de cetacis i entrenadors als espectacles amb públic i, recentment, dos anuncis de SeaWorld, propietària de la majoria d’aquests animals exposats en parcs dels EUA: el final de la reproducció d’exemplars en captivitat i, mentre hi hagi balenes assassines vives a les seves propietats, la transformació dràstica dels espectacles actuals cap a experiències més “naturals”.
La bellesa estètica dels espectacles amb orques és innegable. De fet, la simple observació a curta distància d’aquestes criatures pot resultar fascinant. A la vegada, arrencar-les dels oceans per a ubicar-les en piscines resulta entre patètic i cruel, i tan decadent com el col·lapse de les aletes dorsals dels mascles reclosos en parcs aquàtics. Més encara si, un cop enclaustrades en tancs, la seva interacció amb entrenadors i altres treballadors posa en perill la vida d’aquestes persones. Val la pena tot plegat? El resultat de la lluita econòmica i legal entre els promotors i els detractors, que un cop més comença als Estats Units, pot fer que un dia llunyà no sigui necessari haver d’especificar si una orca viu al mar o en un parc aquàtic.

diumenge, 2 de juny de 2019

Itàlia i les Brigades Roges

A Europa, els anys 70 i 80 del segle XX van ser diferents dels nostres dies. No hi havia telèfons mòbils ni Internet a tot arreu, començaven a accedir a la universitat sectors socials que no l’havien trepitjada mai, el mur de Berlín no havia caigut. Algèria, el Vietnam o Xile eren països que donaven lliçons polítiques molt concretes. Queien, o es reciclaven, algunes dictadures de dretes. No bullien les xarxes socials com Twitter o Facebook, que no existirien fins al segle següent. En tot cas, eren els carrers els que bullien.
A Itàlia, la pàtria que va veure néixer el feixisme i on el comunisme tenia una força electoral única a l’Europa occidental, l’efervescència social i política va ser d’una magnitud superior a la de la majoria de països de l’oest d’Europa. L’impacte militar del conflicte polític italià va traduir-se, del 1969 al 1988, en uns 370 morts i més d’un miler de ferits a causa de l’acció violenta de grups de l’esquerra radical, dels atemptats i agressions feixistes i de l’actuació dels cossos policials contra les manifestacions i la lluita armada. Entre els grups armats d’esquerra, destacaven les Brigades Roges i Prima Linea. El segon d’aquests grups gaudia d’una implantació i capacitat operativa que no tenien res a envejar a les conegudes Brigades, diferenciant-se d’aquesta organització per les seves idees arrelades en l’autonomia. Però durant la seva curta vida (1976 a 1983) Prima Linea va fer diversos cops de volant, i va acabar abraçant-se a la dissociació pactada amb l’Estat italià, en coincidència continuada amb els interessos vitals i polítics dels seus líders. La de les Brigades Roges va ser, en aquest sentit, una realitat de més solidesa política i que va perdurar, com a mínim, des del 1970 al 1988.
Les Brigades Roges (Brigate Rosse en la seva llengua original) són habitualment incloses dins la família integrada per diversos grups armats propers al comunisme que actuaven al nostre continent en algun moment de les dècades dels 70 i 80. A anys llum del gihadisme o l’extrema dreta, lluny de la informalitat i l’horitzontalitat anarquistes, i amb afinitat però també algunes diferències amb grups d’alliberament nacional com l’IRA irlandès o l’ETA basca, és cert que els seus equivalents en el marc europeu els trobem en organitzacions com la RAF, els GRAPO, Acció Directa, les portugueses FP-25 o les Cèl·lules Comunistes Combatents (CCC) belgues. Però si acostem una mica la lupa, és fàcil detectar diferències entre el brigadisme i algunes d’aquestes sigles. El grup italià tenia un arrelament gens menyspreable entre la classe treballadora, poc a veure amb l’experiència alemanya. A diferència dels GRAPO, que tot i algunes temptacions en els anys 80, sempre van respectar l’autonomia i independència orgànica entre PCE(r) i guerrilla urbana, les Brigades Roges es van concebre com un partit comunista combatent, un híbrid de lluita partidista i militar. Una altra diferència, davant el grup francès Acció Directa, és que els italians es van mantenir sempre dins del camp del marxisme-leninisme, si bé de manera flexible i defugint els conflictes entre famílies i tradicions comunistes, mentre Acció Directa tenia una influència anarquista evident.
Les accions violentes de les Brigades Roges en van ser moltes i ben variades. Cotxes cremats, pintades, trets a la cama a empresaris en situació de conflicte laboral, segrestos, atacs contra presons per a alliberar militants o accions mortals, especialment adreçades contra policies, jutges i destacats polítics, formen part d’un repertori que sacsejà Itàlia i inquietà Europa. Hi va haver actuacions conjuntes amb grups d’altres estats europeus i col·laboració amb la lluita armada palestina. El segrest i assassinat del polític democristià Aldo Moro (fotografia) va donar a conèixer arreu del planeta els seus autors, que van aconseguir consolidar la seva condició de grup armat comunista italià per excel·lència i ferir de mort el compromesso storico entre el Partit Comunista i la Democràcia Cristiana. Al mateix temps, va activar tota la maquinària del poderós estat italià contra l’organització. L’execució, el 1979, del militant del PCI i informador de la policia Guido Rossa, va generar un imponent rebuig popular que es va notar també a les fàbriques i nuclis sota una certa influència brigadista. L’entrada a la dècada dels 80 és sinònim de declivi. Hi té molt a veure Patrizio Peci, considerat el primer brigadista pentito. Arran de les seves confessions a la policia i el jutge, quatre excompanys seus van ser cosits a trets en un pis de Gènova, un advocat de Peci es va suïcidar durant la detenció i desenes de persones van ser capturades per la policia. La via del pentitisme va tenir molts més adherents i va devastar militarment un grup armat que va passar d’una unitat vigorosa a una alta disgregació (separació de la Columna Walter Alasia, BR-PG, BR-UCC, BR-PCC). A l’explosió de penedits i la creixent divisió interior s’hi va acabar sumant el procés de dissociació, nascut a les presons i ràpidament acollit i impulsat per l’Estat com a via per a aconseguir la desintegració total de les Brigades. En una inèdita aparició televisiva, el 1988, tres responsables històrics del grup revolucionari van certificar el final de la vigència de la violència de les Brigades Roges davant les càmeres. I així va ser: l’adéu a les armes i la desaparició pràctica de l’organització va ser una realitat tot i alguns suposats rebrots posteriors sense continuïtat en el temps.
El triomf de l’Estat italià en la lluita contrasubversiva queda molt ben reflectit en les dades oficials recollides per Isabelle Sommier (Repentir et dissociation: la fin des "années de plomb" en Italie?, 2000). El 1988 hi havia a les presons 442 interns “rojos”: 161 irreductibles, 170 dissociats, 34 penedits i 64 sense classificar. El 1994 (últim cens) n’eren 143 irreductibles i 69 dissociats. L’evolució de les xifres no significa que els batejats per la premsa com a irreductibles (militants que no van renegar de les seves idees i trajectòria) guanyessin terreny, sinó senzillament que penedits i dissociats anaven recollint la seva paga en forma d’excarceració. Els amplis beneficis a la delació dels penedits (pentiti en italià) tenien com a base un decret de finals del 1979 i la seva posterior conversió en llei (1980), així com una segona i última llei (1982). La llei de descomptes en la pena pels casos de dissociació va arribar més tard, el febrer del 1987. Per als dissociats, que assumeixen les seves responsabilitats individuals i renuncien a tota pràctica violenta, les reduccions de pena seran menors que en el cas dels penedits. Aquests últims comparteixen amb els dissociats l’abandonament de la lluita armada però hi sumen la confessió dels detalls coneguts durant la seva militància que afecten altres persones, fet que permet dur a terme centenars de detencions i donar a l’Estat un coneixement molt útil sobre el funcionament de les Brigades Roges, Prima Linea i els altres grups armats minoritaris.
Malgrat l’obligada campanya de desinformació que acompanya tota lluita antiterrorista, les Brigades Roges no eren una eina de cap servei secret o trama estrangera sinó un grup italià, interessat en la presa del poder a Itàlia i conformat per italians. Els seus tres fundadors eren els estudiants de Sociologia Renato Curcio i Margherita Cagol, així com l’exmilitant del Partit Comunista Italià (PCI) Alberto Franceschini. Per a una millor comprensió del fenomen, existeix molta literatura i produccions diverses, provinents de tots els angles, disciplines i sensibilitats. D’entre els molts llibres, es pot destacar l’extensa i incisiva entrevista a Mario Moretti de Carla Mosca i Rossana Rossanda, publicada en italià i disponible també en castellà amb el nom de Brigadas Rojas (Ed. Akal, 2002). Entre els documentals televisius, són d’una qualitat notable L'Infame e suo fratello (Stamen Film, 2008) i Ils étaient les Brigades Rouges - 1969/1978 (Arte, 2011). Aquest segon treball, que consta de dos documentals de gran rigor, es va emetre en català al Canal 33 amb el títol “Ells eren les Brigades Roges”.
Mig segle després de l’octubre calent del 1969 i el naixement de les Brigades Roges, prop d’una trentena d’exintegrants del grup armat continuen presos, la majoria d’ells en situació de semillibertat. Una desena de persones segueixen entre reixes sense permisos ni sortides de cap mena, segons informacions recents del Corriere della Sera. D’exiliats i fugitius n’hi ha a països ben llunyans i també a Europa, sobretot a la veïna França. Condemnats per terrorisme, també un reduït nombre d’anarquistes i alguns neofeixistes pateixen presó en diferents graus. Des d’aquest gener, Cesare Battisti forma part del grup de persones empresonades per actes de violència política. Aquest escriptor i exmilitant del PAC (Proletari Armati per il Comunismo), que va fugir de la presó en el llunyà 1981, ha estat entregat per Bolívia a Itàlia a principis del 2019. Encara ara, el record dels “anys de plom” continua sobrevolant Itàlia.

dimarts, 5 de març de 2019

Homeopatia, antivacunes i altres modes dels nostres dies

Una vinyeta que ho diu tot (en portuguès):

dimarts, 30 d’octubre de 2018

Bolsonaro: és el que sembla!

Quan Donald Trump va vèncer les eleccions presidencials dels Estats Units, moltes alarmes es van encendre i va començar una pluja de laments i etiquetes desqualificadores. Aquestes acusacions eren en alguns casos infundades i en d’altres certes, si bé posicionaments calcats de predecessors a la Casa Blanca o de la seva rival en la cursa electoral, Hillary Clinton, van ser obviats o disculpats. En tot cas, els qui coneixien la realitat brasilera sabien que Donald Trump, que és un populista de dretes però no un feixista, era una broma en comparació amb el que podria significar un Brasil governat per Jair Bolsonaro, un dirigent francament inculte, incendiari i fanatitzat. De Trump, i d’altres polítics de tots els colors, es pot suposar que pensen certes coses que no gosen manifestar de manera oberta. En canvi, Bolsonaro no enganya a ningú, és senzillament el que sembla. I, d’acord amb les seves pròpies declaracions, sembla un feixista. Davant les càmeres, ha defensat la dictadura militar brasilera (1964-1985), ha aplaudit la pràctica de la tortura o ha arribat a parlar de la necessitat de matar almenys 30.000 brasilers que la dictadura va cometre l’error de deixar vius.
Les eleccions presidencials brasileres del 2018 han servit perquè la realitat que es coïa al país des de feia anys, hagi passat a ser visible per al món sencer. El Brasil (amb més de 200 milions d’habitants i el vuitè PIB del planeta) ha votat per una opció política que és una reedició engreixada de l’uribisme colòmbia i el fujimorisme peruà. Si a l’Argentina hi governa la dreta civilitzada de Mauricio Macri, al Brasil arriba a la presidència de la República un polític difícil de situar fora de l’extrema dreta. La victòria d’aquest controvertit líder, nascut a Glicério (São Paulo) l’any 1955, ha estat més incontestable a causa de l’apunyalament patit durant la campanya, que va estar prop de costar-li la vida però el va acabar d’impulsar cap a la presidència: no calia que participés dels debats contra polítics amb una oratòria millor i la seva polèmica i violenta figura s’humanitzava. L’exclusió de Lula da Silva, pres a Curitiba, i les maniobres polítiques i judicials dels últims anys contra el lulisme i Dilma Rousseff (destituïda per impeachment el 2016), han estat també elements clau.
De Bolsonaro sorprèn la franquesa i lleugeresa amb la qual s’expressa. Poc a veure amb gran part de la ultradreta reciclada europea, en ascens en molts països i que ha apostat per trencar, a nivell d’imatge, amb els règims feixistes del segle XX. Si la ultradreta europea ha hagut de recular simbòlicament per a conquerir vots, no sembla aquesta la situació del Brasil. Les declaracions crues i explícites del candidat brasiler a favor de la violència i les dictadures el situen lluny del populisme de Tump i, fins i tot, del discurs de l’extrema dreta europea, que per raons legals i electorals no es pot permetre travessar certes línies. El futur president del Brasil, en canvi, no coneix la correcció política ni uns mínims de fair play quan parla dels brasilers amb opinions diferents de la seva. En part per això, les cares conegudes de l’Església catòlica han mantingut majoritàriament posicions de neutralitat electoral. I entre els seus creients, el suport als dos candidats ha estat molt equilibrat, com han suggerit totes les enquestes. En canvi, lluny de la tradicional prudència catòlica, molts dels dirigents del moviment evangèlic brasiler han fet una aposta total i arriscada pel candidat de la dreta. L’histrionisme, l’agressivitat verbal i el discurs antilulista d’aquests líders han trobat un aliat inigualable en Jair Bolsonaro, un veterà diputat i militar a la reserva tallat pel mateix patró. Que cares conegudes i influents com Edir Macedo o Silas Malafaia hagin apostat per ell, ajuda a entendre el suport molt majoritari rebut per part dels fidels protestants, encara més en els ambients pentecostals i neopentecostals.
Amb tot, el baix nivell polític i humà de l’actual president del Brasil no pot ser excusa per atribuir el seu triomf a un suposat estat de bogeria col·lectiu i evitar l’anàlisi de les raons de l’èxit esclatant d’un candidat que ha triomfat irradiant odi però sabent explotar la fatiga dels brasilers contra la delinqüència, connectant amb el creixent públic evangèlic (prop del 25% dels brasilers són protestants) i prometent l’impossible: escombrar la corrupció. Perquè, tot i que el Partido dos Trabalhadores (PT), ha guanyat en els segments més humils, una part dels electors que van votar Lula en el passat ara ho han fet a favor de Bolsonaro (PSL)? Perquè les dues opcions més atacades pels mitjans de comunicació han estat la primera i la segona força mentre els dos principals candidats promocionats per l’establishment s’han estimbat a la primera volta (Geraldo Ackmin 4,8% i Marina Silva 1%)? Perquè l’esquerra abusa de les etiquetes rituals i parcials (homòfobia, misogínia, racisme, etc), que no sonen del tot malament a les oïdes de l’elector més conservador, enlloc de tenir una visió menys fragmentada i que posi en alerta les classes populars i tota la societat dels perills del feixisme, i no només a grups concrets i sovint minoritaris? Es moderarà Jair Bolsonaro, com li demana l’elit econòmica i mediàtica, per a obtenir respectabilitat a canvi de rebaixar el risc d’explosió social? I els que volien, a qualsevol preu, acabar amb Lula, Rousseff i el PT, ja estan satisfets amb el que ha vingut al darrere? De moment, la realitat innegable és que el Brasil tindrà un nou president: Jair Messias Bolsonaro.