dissabte, 20 de juliol de 2013

Esquerra Republicana, primera força de Catalunya?

Des de la celebració de les eleccions del 25 de novembre al Parlament de Catalunya, han aparegut algunes enquestes electorals. A grans trets, CiU i PSC seguirien perdent suports i ERC, C’s i la CUP millorarien resultats. Però no ha estat fins a la publicació, fa prop d’un mes, d’enquestes per part d’El Periódico i el Centre d’Estudis d’Opinió (CEO), que s’ha pronosticat un fet inèdit des de l’esclat de la guerra civil: Esquerra Republicana de Catalunya guanyaria les eleccions al Parlament per primer cop des del període de la II República. Són fiables les enquestes després dels errors dels estudis previs al 25-N? A priori sí, especialment perquè al fer la “cuina” (passar la intenció directa de vot a projecció de vots i escons) hi ha un millor control de les variables a l’haver-se celebrat, ara sí, unes eleccions polaritzades per la qüestió de la sobirania, un avantatge que no es produïa abans de les catalanes del 2012, que van trencar en mil bocins els pronòstics demoscòpics a causa de l’alta participació i el fet de no ser unes meres eleccions autonòmiques. I una segona pregunta: És factible, doncs, que ERC es converteixi en la primera força política de Catalunya? 
És evident que la centralitat política catalana s’ha acostat progressivament a Esquerra. En primer lloc, l’autonomisme ha estat pràcticament bandejat dins el camp del catalanisme, avui en dia sinònim de sobiranisme. En segon lloc, l’opinió pública s’ha anat desplaçant cap a l’esquerra, no per l’èxit del proselitisme polític d’aquesta sinó com a resposta a diferents fenòmens (retallades, desnonaments, participacions preferents, presumpta corrupció al voltant de la monarquia, etc.) que han acabat per fer passar a part de la ciutadania de l’apatia o el conformisme cap a un cert grau de politització i d’hostilitat a l’statu quo. En aquestes condicions, l’independentisme d’ERC i la seva definició com a partit d’esquerres són electoralment més rendibles que mai.
Hi ha algunes raons conjunturals més que contribueixen a enfortir les perspectives electorals d’Esquerra Republicana. Una, és el fet de tenir una posició política estratègica i des de la comoditat que permet l’oposició. CiU ha d’assumir el desgast de les retallades mentre els republicans tenen una imatge força desvinculada d’aquestes i apareixen com a garants del procés cap a l’Estat català. Una altra, és el paper de Duran i Lleida, que amb les seves declaracions qüestionant l’autoritat d’Artur Mas erosiona la imatge de CiU com a opció seriosa i sense batalles caïnites, que tradicionalment ha donat molt bon resultat a la federació. També s’ha de destacar el paper d’Oriol Junqueras, figura fonamental, que ha consolidat una imatge de polític honest i ha pacificat les aigües republicanes. Imatge i conjuntura al marge, algunes decisions impulsades per Junqueras i el seu entorn (com el trencament de la llista conjunta amb els socis del Tripartit al Senat o la política d’acostament al PSM-EN a les Illes Balears) evidencien un punt de ruptura clar amb etapes anteriors on la lògica partidista pesava fins al punt d’assumir-se decisions que podien semblar incoherents amb els objectius polítics del partit independentista.
Als estudis sobre les percepcions polítiques dels ciutadans, és habitual que ERC aparegui com el partit català situat més a l’esquerra. Això és degut, probablement, a la identificació incorrecta entre posicions en els eixos nacional (Catalunya-Espanya) i social (esquerra-dreta) i al missatge que han emès alguns mitjans de comunicació, en molts casos interessats a radicalitzar la imatge d’ERC per garantir un espai de centre polític controlat per CiU. Però així com ICV, EUiA o la CUP sí que tenen les seves arrels històriques en el marxisme, ERC sempre ha estat una força d’esquerra no comunista. De fet, el partit de Companys no ha destacat mai per la seva radicalitat des del punt de vista ideològic. Com a anècdota, podem rememorar “la casa i l’hortet” que havien de ser, segons Francesc Macià, l’aspiració màxima de tot català. O recuperar (a la fotografia) un detall de l’auca elaborada, el 1980, pel Grup d'Independents de suport a E.R.C, on la falç i el martell apareixen ratllades i el marxisme competeix en antipatia amb el gran capitalisme. És per aquesta posició d’esquerres laxa i allunyada de cap tradició revolucionària que ERC té capacitat per absorbir part de la base social de CiU, i que l’elit econòmica, resistències estètiques a banda, podria digerir bé l’alternança entre CiU i ERC a Catalunya com ha succeït amb PP i PSOE a Espanya. Caldrà veure, però, si el creixement que les enquestes atorguen a Esquerra es reflecteix amb la mateixa força a les urnes, una possibilitat que dependrà molt de l’efecte que exerceixi sobre els partits la situació de convulsió política i econòmica.