dijous, 13 de novembre de 2014

Gallec i portuguès: el debat sobre la llengua a Galícia

Els debats sobre identitat i llengua solen ser cosa de minories. Però també és veritat que poden acabar tenint un impacte considerable per al conjunt de la societat. A Galícia, el debat sobre la naturalesa de l’idioma propi i la seva relació amb la llengua parlada en països com Portugal o el Brasil, és també una polèmica acotada a determinats sectors. Però ha tingut continuïtat al llarg del temps i alguns moments àlgids, com amb la codificació, el 1982, de la llengua gallega gràcies a l’aprovació de la primera normativa oficial.
Gallec i portuguès provenen de l’antic galaicoportuguès, una llengua nascuda a Galícia. Des dels segles XIV i XV, han viscut un procés de diferenciació, entre altres causes per la progressiva castellanització del gallec. Són avui dia dues llengües molt semblants, com català i occità, o dues denominacions d’una mateixa llengua, com neerlandès i flamenc? El gallec és una llengua parlada només a Galícia i algunes zones limítrofs o és part de la lusofonia? Alguns estudis han situat el nivell d’intel·ligibilitat entre gallec i portuguès a prop del 85%. Actualment, en els camps polític i social s’imposa la visió de dos idiomes diferents, al camp filològic hi ha més igualtat i disputa.
A Galícia,  l’isolacionisme defensa la ruptura entre gallec i portuguès, considerats dos idiomes propers però diferents. Per contra, el reintegracionisme manté que la unitat lingüística no s’ha trencat del tot i que cal que això es reflecteixi en una normativa més propera a la portuguesa i brasilera. Els defensors de la postura autonomista, o isolacionistes, critiquen del reintegracionisme la seva incapacitat per tenir acollida fora de cercles acadèmics o molt polititzats i la dificultat que suposaria per als lectors i a l’hora d’escriure aproximar el gallec a l’estàndard portuguès. Els reintegracionistes o lusistes consideren que els que defensen l’autonomia plena del gallec estan fomentant-ne la desaparició en aproximar-lo al castellà i distanciar-lo artificialment del portuguès, i que amputen les possibilitats de la producció cultural gallega a nivell de mercat i perjudiquen el prestigi de l’idioma. (Text comparat gallec oficial/gallec reintegrat/portuguès: enllaç).
No és prudent extrapolar les posicions en el debat lingüístic cap al terreny de la política. És una temptació que podríem tenir els catalanoparlants, en part influïts pel que passa al País Valencià, on el valencianisme no qüestiona la unitat de la llengua i el secessionisme lingüístic és promogut per grups espanyolistes i/o blavers. Tot i que el nucli dur del reintegracionisme és bàsicament independentista, hi ha sensibilitat polítiques diferents en tots dos costats. Per exemple, el president de Galícia, Núñez Feijóo (PP), ha defensat la utilitat del gallec perquè el seu coneixement permet comunicar-se amb més de 200 milions de persones, el que suposa un reconeixement implícit de Galícia com a part integrant de la lusofonia. En canvi, un dels independentistes gallecs més coneguts, l’escriptor Xosé Luís Méndez Ferrín, és un dels més bel·ligerants defensors de la separació lingüística entre gallec i portuguès.
El gallec es troba en perill de desaparició a mitjà termini a causa de dues raons fonamentals: el declivi del seu ús (la transmissió generacional del gallec és el seu teló d’Aquil·les) i la dialectalització de l’idioma. Una major aproximació a la normativa portuguesa i brasilera i un intercanvi cultural més fluid, difonent a Galícia les cançons, creació literària, programes televisius, etc. dels països lusòfons, podria revertir aquesta tendència segons els reintegracionistes. La situació de la llengua potser seria una altra si el gallec mitjà passés de veure l’idioma propi com un idioma reduït al territori de Galícia a considerar-lo una llengua internacional, laboralment útil, amb diversos accents i gairebé 300 milions de parlants arreu del planeta, des del Brasil a Timor Oriental passant per Portugal, Angola o Moçambic, entre altres països. La llengua de Rosalia de Castro i Castelao i també la de Lula da Silva, José Saramago, Dilma Rousseff, Cristiano Ronaldo o Neymar. En qualsevol cas, pertoca als gallecs resoldre aquest debat i, lògicament, assumir-ne les conseqüències.