Palestina a l'ONU

Aquest cap de setmana assistim a un nou capítol en la lluita palestina per la consecució d’un estat propi. A la seu de les Nacions Unides a Nova York, el president palestí Mahmud Abbas ha demanat l’admissió de Palestina com a membre número 194 de l’ONU i ha pronunciat un discurs subratllant que accepta reduir l’estat palestí a només el 22% del territori de la Palestina històrica, afegint que el seu poble ha estès les mans al d’Israel per a aconseguir la pau i la seguretat sobre la base de dos estats sobirans. En la rèplica israeliana, duta a terme pel primer ministre Benjamin Netanyahu, aquest ha afirmat que la pau no és possible a través de resolucions de l’ONU ni d’iniciatives unilaterals sinó només per la via de la negociació directa entre Israel i Palestina.

Després del discurs davant l’Assemblea General de les Nacions Unides, ara el protagonisme i la responsabilitat recauen en el Consell de Seguretat. Aquest òrgan de l’ONU té cinc membres permanents que poden exercir el dret de vet (Estats Units, França, el Regne Unit, Rússia i la Xina) i deu més de no permanents que són, en aquest precís instant, Alemanya, Bòsnia i Hercegovina, Brasil, Colòmbia, Gabon, l’Índia, el Líban, Nigèria, Portugal i Sud-àfrica. A Palestina li fa falta l’aval de nou d’aquests 15 estats presents al Consell. Aquests nou o més suports es donen per fets, però satisfer el requisit no és garantia d’èxit, doncs cal que tampoc cap dels cinc membres permanents veti la pretensió palestina de ser acceptada com a estat a l’ONU. I sembla impensable que els Estats Units no s’alineïn per enèsim cop amb l’aliat Israel, si bé aquesta presa de posició tan explícita li resta legitimitat per a erigir-se en àrbitre en cas de noves negociacions.

El xoc entre Palestina i Israel ens ofereix un munt de contradiccions i paradoxes. Per part dels dos principals actors i també de tercers estats. Israel priva als refugiats palestins i als seus descendents del dret de tornar a la seva terra però disposa d’una Llei del Retorn que fixa el dret de residir a Israel per a qualsevol jueu del planeta. S’admetria una llei i una actitud similar per part d’un país europeu? No deixa de ser també cridaner que la part palestina, que d’acord amb la resolució de les Nacions Unides del 1947 tenia garantit el control del 43% de la Palestina històrica, ara torni a una ONU que havia menyspreat i exigeixi la independència d’un territori equivalent, en paraules del president de l’Autoritat Nacional Palestina, a tan sols el 22% de la pàtria històrica. Tampoc es queden curts alguns països de tradició musulmana, molt sensibles amb els drets humans en aquest conflicte i tan despreocupats pel que passa en altres contextos o pel que pateix la seva pròpia ciutadania. Paradigmàtic és el cas d’una Turquia que finança les embarcacions solidàries que es dirigeixen a Gaza mentre bombardeja la població kurda i il·legalitza partits i clausura mitjans d’aquesta minoria ètnica. En l’altre extrem, destaca la benevolència de bona part dels governs i mitjans de comunicació occidentals davant Israel. Per menys del que ha fet i fa Israel, els Estats Units han violat la sobirania de desenes de països arreu del globus. Sobre els mitjans de comunicació, valgui com a exemple que, en les hores prèvies a l’històric discurs d’Abbas davant l’Assemblea General, abundaven titulars com ara “Alerta màxima a Israel”. D’aquesta manera, no es fixava l’atenció en la demanda històrica palestina sinó en el possible risc d’actes violents contra Israel.

També a Catalunya, el litigi entre palestins i israelians té la particularitat de provocar simpaties a banda i banda entre la intel·lectualitat i la ciutadania, acostumades a la indiferència per resposta davant altres conflictes nacionals i/o religiosos. Col·lectius com els tàmils, els maputxes, els kurds o els coptes, per esmentar-ne alguns, no gaudeixen de la simpatia que sí que aconsegueix captar la causa palestina. De la mateixa manera, no és possible trobar cap estat que reprimeixi minories, com per exemple la Xina, el Marroc o Rússia, receptor de la comprensió i suport que mai l’hi han faltat a Israel. Es pot objectar que, a diferència dels altres països anomenats, Israel té un règim democràtic consolidat. Bé, Turquia és una democràcia (i formalment també ho és Rússia) i no sembla tenir aquest suport entusiasta en la repressió exercida contra el poble kurd.

Per la seva enorme complexitat, el conflicte israelianopalestí és de molt difícil resolució. Però precisament les colossals dificultats que minen la recerca d’una solució a aquest plet històric, suposen un estímul per a buscar la pau definitiva al territori més sacsejat del Pròxim Orient. Si dos enemics irreconciliables fossin capaços de superar la confrontació armada i reconèixer a l’antic contendent el dret a la independència i a una existència segura, quin conflicte del planeta es podria considerar irresoluble? El precedent seria encoratjador. De totes maneres, l’honestedat obliga a admetre que la situació actual no convida a l’optimisme. Israel no farà cap passa endavant significativa mentre Hamas, que no reconeix el país hebreu, no perdi força entre els palestins o reculi en les seves posicions. Els palestins, dividits i sense cap possibilitat aparent d’aconseguir el retorn dels refugiats i descendents ni la sobirania d’una part de Jerusalem, tampoc ho tenen fàcil per a avançar en la superació del conflicte i fer possible l’arribada de la pau. Una pau que, com avala la història, només és perdurable si es fonamenta en quelcom més que l’absència de violència: la justícia.