(20-N) Una valoració dels resultats

Catalunya

La gran guanyadora de les eleccions espanyoles ha estat, a Catalunya, Convergència i Unió. Per primera vegada des de la reinstauració de la democràcia, la federació ha superat en vots i escons al PSC i ha aigualit la festa al PP català, que ha comprovat que el centredreta català té un referent propi i majoritari que no li permet accedir a la centralitat política del Principat. L’altra cara de la moneda ha estat el PSC. Els socialistes han perdut amb CiU allà on tradicionalment eren més sòlids: als comicis espanyols. A més, les últimes cites amb les urnes evidencien que el Partit Popular guanya cada cop més terreny en els feus socialistes. Les aspiracions polítiques de Carme Chacón han sofert una bona patacada, Catalunya no ha estat l’excepció de l’ocàs socialista.

Més enllà de la victòria sorprenent de CiU i la dura derrota del PSC, els qui han obtingut resultats més difícils de titllar d’èxit o fracàs són el PP, ICV-EUiA i ERC. Els populars pugen tres escons però topen amb una dura realitat. Ni el el seu moment més àlgid a nivell estatal són capaços de vèncer al centredreta catalanista ni a un socialisme a la baixa. De fet, el PP, incontestable vencedor a Espanya, ha empitjorat els seus números a Catalunya respecte la majoria absoluta d’Aznar el 2000, superada ara per Rajoy. El PP català ha quedat dos punts per sota del 22,8% de vots del 2000, que fixen el seu sostre català, i els 12 d’escons d’aquell moment en són ara 11.

Els dos partits minoritaris, i amb més dificultats per aparèixer als mitjans de comunicació, queden lluny de les tres primeres opcions però salven dignament la seva situació. ICV ha acompanyat l’auge d’Izquierda Unida passant d’un a tres representants i superant en vots a Esquerra, un partit que es movia entre un únic diputat i l’extraparlamentarisme fa uns mesos i que, gràcies a l’aposta renovadora de Junqueras i al paper d’Alfred Bosch, manté posicions i atura la tendència a la baixa.

Cal destacar que les forces d’àmbit català (CiU, ICV-EUiA i ERC) passen de 14 a 22 diputats. Per contra, PSC i PP passen d’aplegar 33 dels 47 escons en joc a sumar-ne 25 (veure el gràfic següent). El sistema de partits català es consolida. En l’eix esquerra-dreta, en canvi, no hi ha un comportament electoral diferenciat de l’espanyol, doncs les forces conservadores pugen: CiU sis diputats i tres el PP, i la patacada socialista no és compensada per ICV i ERC. Qui no ingressa en el grup de partits presents al Congrés és PxC, que després dels bons resultats de les últimes municipals ha quedat lluny del 3% exigit per accedir al repartiment d’escons.

El vot de protesta segueix pujant a Catalunya. El vot en blanc ho ha fet moderadament mentre el nul s’ha triplicat en comparació amb el 2008. L’explicació de l’augment més tímid del vot en blanc pot residir en el gran resultat de la candidatura Escons en Blanc, una llista que ha sumat més de 50.000 suports a Catalunya, 11.000 més dels que ha rebut la UPyD de Rosa Díez. L’abstenció ha augmentat en tres punts i mig.

Estat espanyol

Font: Ministeri de l’Interior

El Partit Popular ha escombrat el seu rival espanyol, el PSOE, passant dels 154 als 186 diputats. El PSOE ha caigut dels 169 fins als 110. Els de Rajoy s’han imposat a gairebé tot arreu. Només a Catalunya i el País Basc han guanyat altres opcions: CiU i Amaiur. I només a les províncies de Barcelona i Sevilla el primer lloc ha estat pels socialistes. Tot i això, la diferència no implica un augment de vots pel PP proporcional a la caiguda socialista. El PP suma més de mig milió de vots però el PSOE perd més de quatre milions de sufragis. El vot socialista ha anat cap al PP però també cap a l’abstenció, IU, UPyD i partits, forts al seu territori, com CiU.

La caiguda del PSOE ha esquerdat el bipartidisme, com ho demostra el fet que en la legislatura passada només 27 dels 350 diputats no eren de filiació socialista o popular i ara, en canvi, hi ha 54 diputats al marge de la disciplina dels dos grans partits, el doble. Entre els nouvinguts, destaca l’escó per València de Compromís, que significa el primer diputat pel valencianisme des de la reinstauració de la democràcia. Tampoc pot passar desapercebut el resultat global del nacionalisme basc. El PNB ha resistit amb 5 diputats l’èxit d’Amaiur (7 diputats). La marca que uneix els hereus de Batasuna i altres partits minoritaris de l’esquerra basca ha guanyat a PSOE i PP en vots a Euskadi i ha superat en escons al PNB. Amaiur serà, de ben segur, un dels principals mals de cap de Mariano Rajoy, el qual haurà de sumar al desgast de la crisi econòmica l’ofensiva sobiranista que s’entreveu a Euskal Herria i la delicada gestió del final d’ETA. Els 7 escons d’Amaiur la converteixen en el cinquè grup més nombrós i la veu basca per excel·lència al Congrés.

Els vots en blanc i nuls són superiors als del 2008 però cap dels dos arriba a l’1,5%. I l’abstenció és dos punts més alta. No són dades alarmants però indiquen una erosió en la confiança ciutadana cap a la política.

L’electorat espanyol ha entregat una gran majoria al PP i ha castigat severament al PSOE. Però la clara victòria de Rajoy no ha suposat una uniformització del mapa electoral. N’hi ha prou amb recordar que el PP és la tercera força a Catalunya i la quarta i última al País Basc, territoris que apareixen amb un color propi en un mapa tacat de blau. Malgrat la majoria absoluta, aquest comportament singular és políticament molt rellevant.

La propera legislatura es preveu calenta. L’impacte de la crisi econòmica, l’adopció de mesures impopulars per complir amb les exigències de la Unió Europea i el debat territorial, són elements que asseguren un mandat complicat per a Mariano Rajoy.